Mort i banalitat

Si cal fer cas al que diuen premsa i xarxes, el noruec Karl Ove Knausgård és la penúltima sensació literària del segle. Al seu país ha venut 500.000 exemplars, el que tenint en compte la seva població de poc més de 5.000.000 d’habitants es pot considerar una fita més que remarcable. Però arreu del món els seus llibres han tingut una recepció igualment entusiasta. Al món anglosaxó ha comptat amb valedors tan sòlids com Jonathan Lethem, Zadie Smith o Jeffrey Eugenides, mentre que a casa nostra els habitualment fiables Robert Saladrigas o José María Guelbenzu també n’han dit meravelles. El Times Literary Supplement ha proclamat: “Knausgård intenta escriure ni més ni menys la seva pròpia i proustiana ‘recerca del temps perdut’” i el Berlingske Tidende danès afirma “La novel·la se situa en el terreny de la gran literatura, la de Marcel Proust, Robert Musil i Thomas Mann, i es manifesta com narració i reflexió… Knausgård mostra el seu gran talent en crear una obra d’art amb materials que habitualment són personals, privats, secrets”. Proust, Mann, Musil, o sigui que poca conya.

De vegades em fa l’efecte que el món i jo no estem llegint el mateix llibre. O sí?

Els sis volums autobiogràfics de Knausgård —difícilment els podem anomenar novel·les— que han causat aquest rebombori lletraferit, s’agrupen en el cicle titulat “La meva lluita” (reminiscència més provocativa que feixista del “Mein Kampf” de Hitler). En aquests textos, sense intenció ni exhaustiva ni cronològica, l’autor exposa parts de la seva vida amb sinceritat descarnada, aquest se suposa que és el seu mèrit més notable. M’he estrenat amb “La muerte del padre”, el primer lliurament, editat per Anagrama com espero ho serà la resta del sextet. L’han traduït de forma erràtica i subvencionada Kirsti Baggethun i Asunción Lorenzo.

El llibre, que quasi suma cinc-centes pàgines, consta de dues parts. La primera, que arriba fins a la plana 215, s’ocupa bàsicament de l’adolescència de l’autor, sobretot (seixanta fulls) d’una nit de cap d’any no especialment memorable en la qual en Knausgård va intentar esmunyir unes cerveses fora del control patern. D’incidents com aquest tots n’hem protagonitzat algun i en el moment que els vam viure ens devia semblar poc menys que una aventura trepidant. Òbviament la gràcia no rau en el que s’explica sinó en com s’explica, però Knausgård opta per un estil pla, quasi notarial, on el que predomina és la descripció minuciosa del detall banal. En diuen hiperrealisme i a mi em fa badallar.

Dejé un momento las bolsas en la carretera, me abrí la chaqueta, saqué la bufanda y me la até alrededor de la cara, volví a coger las bolsas y seguí andando. El viento silbaba y arrancaba la nieve, lanzándola en torbellinos al aire. La casa de Jan Vidar estaba a cuatro kilómetros, y debía darme prisa. Me puse a corretear, con las bolsas colgándome de los brazos como dos pesas. Por la carretera, al otro lado de la curva, aparecieron los faros de un coche. Las luces pasaron un instante por el bosque, como si los árboles se fueran iluminando uno por uno. Me detuve, puse una pierna en el borde de la cuneta y coloqué con cuidado las botellas dentro. Seguí andando. Volví la cabeza cuando el coche me pasó. Un hombre mayor, al que no conocía de nada, iba en el asiento del conductor. Desanduve los veinte metros y cogí las bolsas de la cuneta, seguí andando, doblé la curva, pasé por delante de la casa del viejo que vivía solo, y salí a la llanura, desde donde podía ver las luces de la fábrica brumosas en la oscuridad nevada, luego pasé por delante de la pequeña granja en ruinas, que esa noche estaba a oscuras, y había llegado casi a la última casa antes del cruce con la carretera principal, cuando apareció otro coche. Hice lo mismo que la vez anterior, dejé las bolsas en la cuneta y seguí andando sin nada en las manos. Tampoco esa vez era Gunnar. Cuando el coche hubo pasado, volví corriendo, cogí las botellas y me apresuré aún más, eran ya las siete y media. Bajé la pendiente a toda prisa y casi había alcanzado la carretera principal cuando aparecieron tres coches. Volví a dejar las bolsas. Por favor, que sea Gunnar esta vez, pensé, porque en cuanto haya pasado, ya no tendré que esconder las botellas a cada momento. Dos de los coches continuaron por el puente, el tercero torció y pasó por delante de mi, pero tampoco era Gunnar. Volví a por las bolsas y cogí la carretera principal, la seguí hasta pasada la parada del autobús, la vieja tienda, el taller de coches, las viejas viviendas, todo bañado en luz, azotado por el viento, sin un alma. Ya casi en lo alto de la suave y larga pendiente vi llegar las luces de otro coche. Allí no había cuneta, de modo que no me quedó más remedio que poner las bolsas en los montones de nieve dejados por las máquinas, y como quedaban muy visibles, tuve que apresurarme para alejarme unos metros de ellas.

A la segona part, com que el pare efectivament mor, hi ha una mica més de contingut, però no us penséssiu. El pare s’ha matat bevent a casa de l’àvia que ja repapieja i ha deixat al seu voltant una herència de ronya, merda i pixums gens metafòrics. Així que Karl Ove i el seu germà, apart d’efectuar els tràmits mortuoris habituals, han de netejar a fons la casa de l’àvia. Sent Knausgård la mena d’autor que és, els conflictes paterno-filials no resolts es despatxen en una desena de pàgines i gran part de la resta s’empra per descriure l’inacabable dissabte que fan a casa de l’àvia amb abundor de Cif, fregalls, guants de goma i bosses d’escombraries XXL.

La veritat, encara que sigui guiant-me per un sol llibre, se’m fa difícil comprendre l’èxit d’un autor de pensament tan poc penetrant, d’estil quasi inexistent i de contingut tan mundà, per no dir banal. La bona acollida que té a Noruega es podria explicar perquè sembla ser un país on triomfen a la televisió programes que segueixen en temps real un viatge de dues hores en tren o sigui que el seu concepte de diversió pot tenir molt a veure amb la contemplació del creixement de l’herba. No descarto que el fet de treure els propis drapets al sol sigui inaudit a les societats escandinaves (l’oncle Gunnar li ha retirat la salutació a l’autor) i per tant motiu d’escàndol i curiositat, encara que per a la resta de la humanitat ens sembli que no n’hi ha per tant.

Perquè, sincerament, ni reconèixer que t’interessa més la literatura que els teus propis fills, ni confessar que no t’ha sabut greu la mort del pare sonaran com una transgressió a aquestes altures de la pel·lícula (i més, si hi afegeixes al còctel planes i més planes de tedioses pujades i baixades d’escales i de treure’s i posar-se el jersei o la jaqueta). ¿Serà el motiu del seu èxit aquesta pinta de “beau tenebreux” que gasta el paio? ¿O haurem de culpar de tot plegat aquests temps de triomf dels “selfies”, on acceptem i trobem atractiu sense crítica qualsevol autoretrat fet d’improvís davant d’un fons de circumstàncies?

Un aire de jazz

L'incommensurable senyor Tom Scott

La peculiaritat més significativa de “For the Roses” és que per primera vegada apareix el jazz en el món musical de Joni Mitchell, un llenguatge que acabaria substituint el folk com el seu dialecte predominant. Es tracta d’un jazz mestís, molt propi de l’època, sempre necessitat d’un epítet dulcificador: jazz fusion o jazz rock, per exemple.

En aquest disc el pedigrí jazzístic l’aporta Tom Scott, saxofonista i compositor nascut a Los Angeles l’any 1948. Potser el seu nom no us diu res, però la seva extensa trajectòria com a músic de sessió garanteix que amb tota seguretat conegueu algun dels seus treballs d’encàrrec, com el “Listen to What the Man Said” dels Wings, el “Rapture” de Blondie o el “Da Ya Think I’m Sexy?” de Rod Stewart. Si no l’heu sentit en discos de George Harrison, Pink Floyd, Whitney Houston, Barbra Streisand, Steely Dan, Olivia Newton-John o Frank Sinatra, almenys coneixereu algunes de les seves composicions per a la televisió.

“Cold Blue Steel and Sweet Fire”, el segon single de “For the Roses”, retratava de forma amenaçadora i atmosfèrica un addicte a la heroïna. El saxo de Scott hi afegia la sinuosa cirereta.

El diable, probablement

En Pons trobava a faltar l’altre dia que no fes cap menció al diable de Tasmània en el meu apunt sobre l’última tasmaniana. Com que res m’agrada més que escriure entrades per encàrrec i radiar discos sol·licitats, aquí va una descripció impressionista d’aquest prodigiós animal. El Diable de Tasmània (Taz pels amics) fou l’últim personatge fix incorporat a la sèrie original Looney Tunes de la Warner Brothers abans de la seva clausura l’any 1964. Encara que només va aparèixer en cinc episodis, la seva aclaparadora presència escènica, li va garantir la pervivència en tota mena de productes mediàtics posteriors, incloent-hi una sèrie televisiva pròpia que va arribar a les quatre temporades.

El Diable de Tasmània té aparença de carnívor bípede i complexió de culturista, amb una distribució capil·lar que fingeix un parell de banyes sobre les celles. En el seu període clàssic s’expressava a través de grunys i onomatopeies proferides pel gran Mel Blanc. Acostuma a actuar com antagonista de Bugs Bunny; és iracund, omnívor i arbitrari; es desplaça com un tornado.

Afegiré que Taz no s’assembla gens ni mica al veritable diable de Tasmània, el major carnívor marsupial existent en l’actualitat (un cop desaparegut el Thylacine (ja en parlarem)). El diable de Tasmània del món real és un animal més proper al gat que al gos, que mostra una certa agressivitat davant dels executius de Hollywood i que presenta un collar blanc (com un coll de camisa ful) sota els morros. O almenys ho fa en el  84% dels casos. El seu nom oficial és “Sarcophilus harrisii” i el seu ecosistema es limita a l’illa de Tasmània. L’espècie està en perill, sobretot perquè els automobilistes tasmanians l’atropellen.

De vegades resulta difícil defensar una espècie que “jala” indiscriminadament exemplars de cadàvers aixafats sobre l’asfalt de l’autopista. És el moment d’acudir a Robert Bresson (quod videt). Ara sí, bona nit. 

Dolça Ladònia, pàtria del meu cor

Me n’acabo d’assabentar avui i és massa bo per no compartir-ho. Aquests dies s’ha parlat molt de l’humorista suec Lars Vilks, autor d’uns dibuixos de Mahoma que ja li han costat dos atemptats fallits per part d’extremistes islàmics. Però no penso entrar en qüestions tan espinoses, quan la personalitat de Vilks —que també és doctor en filosofia, artista conceptual i molt amant de la conya, com aviat es veurà— té facetes molt més inspiradores per a mi com és la d’haver creat l’any 1996 la micronació de Ladònia.

Tot va començar l’any 1980, quan Lars Vilks va construir un parell d’escultures en un paratge del sud-oest de Suècia. “Nimis” (“massa” en llatí) era un conjunt d’estructures creades a partir de 75 tones de fustes que havien dut les marees, mentre que “Arx” (“fortalessa” en llatí) estava feta de pedres amuntegades. Com que les peces estaven situades en un indret bastant remot, no foren descobertes fins dos anys després de haver estat erigides, i com que aquest indret formava part de la Reserva Natural de Kullaberg, tot seguit la maquinària de l’administració es va posar en marxa per forçar el desmantellament de les escultures. Dels plets i les escaramusses legals Vilks en va sortir teòricament perdedor, però entre apel·lacions i altres tècniques dilatòries el cert és que les escultures encara s’alcen al seu emplaçament original i atrauen uns 40.000 turistes anuals.

No ho confonguéssim: "Nimis" no és el 'namés' de la Sánchez Camacho.

No tanta sort va tenir “Omphalos” una columna de pedra i ciment de 1,61 metres d’alçada i una tona de pes, erigida l’any 1999. Encara que no estava provat que Vilks en fos l’autor, se li va ordenar que la demolís. L’artista va proposar fer-la detonar el deu de desembre de 2001 en celebració del centenari dels premis Nobel. Mentrestant l’havia venuda a un altre artista, que se l’endugué amb un vaixell grua. Posteriorment Vilks sol·licità al govern local permís per erigir un memorial al lloc on s’havia alçat “Omphalos”. El permís li fou concedit sempre que l’altura del projecte no superés els vuit centímetres. Acceptades les condicions, el monument fou inaugurat amb solemnitat el 27 de febrer de 2002. Sembla que resulta una mica difícil de localitzar.

Però tornem a Ladònia, la micronació que es va inventar Vilks en un moment de rebequeria per blindar les seves obres d’art. El nom prové de Ladon el drac de la mitologia grega que vigilava les pomes d’or del jardí de les Hespèrides i que segurament també estarà encarregat de guardar “Nimis” i “Arx”. Nomenada oficialment com Reial República de Ladònia, compta amb dos caps d’estat, una monarca vitalícia que transmet el seu càrrec hereditàriament i un president de la república escollit cada tres anys. L’actual monarca viu a Chicago i s’anomena Carolyn I, mentre que el president és Christopher Matheoss, un humà del Partit Monàrquic Republicà, precisió gens redundant atès que en temps recents un parell de sabates ocupà la presidència de la república.

El govern està constituït per ministeris d’atribucions ben pintoresques: hi ha el Ministeri d’Ofensa (finalment!), el Ministeri del Temps i les Llames i el Ministeri de la Literatura Romàntica Brasilera i les Cordes d’Estendre la Roba. A l’hora de la veritat és el propi Vilks qui, com a secretari d’estat, s’ocupa del dia a dia del país (que no crec que sigui gaire estressant). L’extensió de Ladònia és un quilòmetre quadrat i la seva capital, Wotan City. Els idiomes oficials són l’anglès, el suec, el llatí, el noruec, el danès, el finès, l’alemany i el francès.

Voleu símbols nacionals? El lema de Ladònia és “Suum Cuique”, o sigui “A cadascú el que és seu”. La bandera consisteix en una creu nòrdica verda sobre un fons del mateix color: només els gairebé invisibles repunts esquiven la monocromia. D’himnes nacionals n’hi ha dos; el més convencional és un poema tonal del ministre de sanitat Toomas Mathiesen, però jo prefereixo el compost per Greve Jan Lothe von Eriksen i que sona exactament igual a com sona una pedra llençada a l’aigua. La moneda del país és l’Örtug, equival de forma prou aproximada a l’euro, i presenta en els seus bitllets l’efígie del factòtum Vilks.
 

Un vist i no vist de la bandera

L’obtenció de la nacionalitat ladoniana és gratuïta i només requereix una petició per escrit. A principis de l’any 2008 el país comptava amb 14.299 ciutadans; tots ells habitaven fora de les seves fronteres. Entre els més intrigants de tots ells, els 4.000 pakistanesos a la recerca de refugi polític.

Encara que només sigui per fer múscul, des del primer dia Ladònia té la guerra declarada a Suècia i a San Marino (la que fou possiblement la primera micronació de la història). M’entretenen molt aquestes històries. Tant de bo algú se n'inventés de similars cada dia.

Al zoo

Òrix blanc

De tant en tant em perdo per la ciutat i acabo on no deuria. Com per exemple al parc zoològic de Barcelona. En realitat volia visitar el territori de la Ciutadella a fons, 1714 inclòs, i en especial la seva estàtua del mamut, una obsessió que em persegueix des de la infantesa potser per simpatia envers les espècies extintes. Però, com ja he dit, m’he trobat al carrer Wellington a les portes del zoo i no he pogut resistir la temptació de visitar-lo, especialment quan calia pensar que el parc oferiria una experiència totalment solitària un matí de dimecres de febrer.

Res més lluny de la realitat, perquè els turistes són pertot arreu, i allà on ells no arriben hi són presents els grups escolars, sorollosos i exasperants. A més, malgrat l’elevat preu de l’entrada, mig parc està en obres i la promesa de futures instal·lacions de categoria ha deixat la meitat dels seus llogaters fora de l’abast de la visita.

Encara així el fet d’haver vingut sol em permet administrar-me el temps al meu aire i fer una repassada més exhaustiva de l’habitual. No crec equivocar-me si afirmo que és la primera vegada a la vida que assisteixo a l’espectacle dels dofins i, encara que recentment han aparegut a la premsa notícies de maltracte en altres delfinaris, el show d’aquí té com a mínim una pàtina molt didàctica. Sé que m’enganyo en descobrir en aquests cetacis una alegria i un entusiasme que només són lectures antropomòrfiques d’unes ments que no entenem, però no puc evitar que se’m posin els ulls vidriosos per l’emoció.

És el permanent sentiment agredolç de les visites al zoo que et fan qüestionar sobre el dret que tenim a privar de llibertat tota aquesta colla de bèsties. La sensació no sempre és igual de punyent: un caiman endormiscat o un estàtic insecte-pal no solen traspuar cap sensació de confinament. Però en la majoria d’espècies, i de forma més palesa en el cas dels grans simis, la confrontació arriba a ser dolorosa. Sobretot quan veus com riuen els manobres per l’infant goril·la que es pica el pit i alça els braços com un milhomes.

Esclar que els zoos fan una gran tasca en la protecció i reproducció d’espècies amenaçades, com ara el pobre dragó de Komodo, condemnat a viure a una de les illes més galdoses de l’arxipèlag indonesi (ho dic de primera mà). Hi ha fins i tot espècies que s’han extingit en estat salvatge, però que han sobreviscut gràcies als parcs zoològics. Aquí a Barcelona tenim entre d’altres l’exemple de l’òrix blanc o el cérvol del Pare David. ¿Podria fer-se aquesta tasca de conservació sense necessitat d’exhibir els animals? Possiblement sí, però segurament seria molt més cara: en certa manera la seva supervivència depèn de la falta d’intimitat.

I acabo amb una nota positiva. En una gàbia hi ha un minà comú, ocell negre d’ulleres taronja, de la família dels estornells. Prové de l’Índia i és famós per la seva perfecta vocalització humana. El saludo amb un “hola!” i em respon amb un “hola, guapo!” Quan m’aparto, em diu “adéu!” La immersió lingüística comença a funcionar.

Minà comú

L’última tasmaniana

Fanny Cochrane Smith

Una de les lliçons més perdurables que m’ha deixat la lectura de “Sàpiens” és la seva visió de la història com a permanent fàbrica de víctimes. I potser, entre els molts exemples que es podrien escollir pel victimari, un dels més flagrants és el del poble tasmanià.

Situem-nos en l’any 1450 dC, quan el 90% de la humanitat es trobava a l’àmbit afroasiàtic (és a dir, Europa, Àsia i la major part d’Àfrica, amb l’excepció del seu sud). Més enllà de les seves fronteres existien pobles aïllats, ignorants del que els circumdava, tant a les Amèriques com a Oceania. Mitjans del segle XV marca l’inici de l’edat dels descobriments: en poc menys de tres segles el planeta Terra esdevindria una comunitat única constituïda per coneguts i saludats. La seqüència dels fets, segons “Sàpiens”, va anar més o menys així:

Durant els 300 anys següents, el gegant afroasiàtic es va empassar tots els altres mons. Va consumir el Món Mesoamericà el 1521, quan els espanyols van conquerir l’Imperi asteca. Al mateix temps va clavar la primera queixalada al Món Oceànic, arran de la circumnavegació de la terra de Fernão Magalhães, i poc després d’això en va completar la conquesta. El Món Andí es va enfonsar el 1532, quan els conqueridors espanyols van esclafar l’Imperi inca. El primer europeu va desembarcar al continent australià el 1606, i aquell món verge es va acabar quan la colonització britànica va començar de veritat, el 1788. Quinze anys després, els britànics van establir el primer assentament a Tasmània i d’aquesta manera es van endur l’últim món humà autònom cap a l’esfera d’influència afroasiàtica.

Els tasmanians havien viscut 10.000 anys aliens a tot el que succeïa més enllà dels confins de la seva illa; per a ells el món bé podia haver començat i acabat allí. No fou fins el segle XVIII que començaren a rebre les visites dels exploradors europeus i el 12 de setembre de 1803 és generalment considerada com la data de naixement oficial de la colònia britànica, formada inicialment per convictes i els seus guardians. A l’època vivien a l’illa entre 5.000 i 10.000 aborígens, distribuïts en nou ètnies diferents. Els nous vinguts van desplaçar la població local a les zones menys fèrtils i els encomanaren malalties a les quals no eren immunes. Trenta anys més tard, el 1833, quedaven només 300 tasmanians, la majoria d’ells reclosos a un camp de concentració evangèlic que el benintencionat missioner George Augustus Robinson havia organitzat a l’illa de Flinders.

Sembla que els tasmanians supervivents mostraren poc interès per la religió i la cultura forastera. Mancats d’objectiu a la vida, s’abandonaren a la melangia, mentre perdien tot sentit reproductiu. És matèria de debat qui va ser l’últim tasmanià de pura sang que ha trepitjat la superfície terrestre. Probablement va ser Fanny Cochrane Smith (1834-1905), una indígena educada pel servei domèstic, la qual després de treballar alguns anys pel reverend Robert Clark va tenir onze fills amb l’ex-convicte William Smith. L’any 1889 fou reconeguda pel govern com l’última tasmaniana i li concediren 120 hectàrees de sòl edificable més un augment en la pensió. La Cochrane fou a més la darrera parlant del llenguatge tasmanià, com testimonien un grapat de cilindres de cera que enregistraren la seva veu.

Però jo prefereixo concedir el títol de “Last Tasmanian Alive” a Truganini (1812 - 1876), filla del cap de la tribu que habitava l’illa de Bruny. El seu nom responia al de l’arbust que en llatí s’anomena “Atriplex cinerea” (i que immediatament en Girbén ens investigarà). Va figurar a la nòmina de mossèn Robinson a l’illa de Flinders, després visqué una temporada fora de la llei fins que un tret al cap la va fer reincorporar a la normalitat de la colònia. A la seva mort, i contra la seva voluntat que les seves cendres fossin escampades al canal D’Entrecasteaux, va ser enterrada als afores de Hobart. Dos anys més tard exhumaren les despulles perquè la Royal Society of Tasmania les exhibís on li vingués de gust, una mica a la manera del boiximà de Banyoles. No fou fins l’abril de 1976, quan ja s’apropava el centenari de la seva defunció, que la moixama de l’última tasmaniana fou cremada i escampada segons els seus desitjos.

Encara l’any 2002 es descobrí que el Reial Col·legi de Cirurgians d’Anglaterra disposava de mostres de pell i cabell de la difunta Truganini. Foren degudament cremades. Com es pot veure de vegades l’extinció d’una raça costa déu i ajuda.

Truganini és la de la dreta. Amb raó se la veu emprenyada.

Per acabar d’una vegada amb la pròpia família

La verdad es que la rebelión contra mis padres, contra la pobreza, contra mi clase social, su racismo, su violencia, sus atavismos, fue algo secundario. Porque, antes de que me alzara contra el mundo de mi infancia, el mundo de mi infancia se había alzado contra mí. Para mi familia y los demás, me había convertido en una fuente de vergüenza, incluso de repulsión. No tuve otra opción que la huida. Este libro es un intento de comprenderla.

Èxit de vendes a França, “Para acabar con Eddy Bellegueule/Adéu a Eddy Bellegueule” d’Édouard Louis (ambdues versions a Salamandra, febrer 2015) és el colpidor relat testimonial d’una infantesa desgraciada; per això, amb molt poca imaginació i menys encert, l’han comparat amb les ficcions de Dickens. L’autor, el cognom original del qual era Bellegueule (el que es podria traduir com a “cara bonica”), va néixer el 1992 a una població d’uns mil habitants a la Picardia (nord de França). Fill d’una família de classe obrera al frec de la misèria i estigmatitzat per les seves maneres efeminades, el jove Eddy aviat pateix el rebuig dels seus, tot i que al poble se’l tolera com a un pintoresquisme local.

Molt pitjor li va a l’escola on des del primer dia l’assetgen un parell de brètols, un pèl roig i un geperut, en un passadís reculat. És significatiu que tota aquesta violència sigui voluntàriament assumida, com en una síndrome d’Estocolm una mica meridional: Eddy accepta el seu moment d’humiliació diari, sempre que es mantingui en secret. Mentrestant l’escola republicana, lliure, igualitària i fraternal no té la menor idea del que du entre mans i pensa que viu en el millor del mons.

“En finir avec Eddy Bellegueule” no es fa cap il·lusió sobre el proletariat, fuig de la seva mitificació com de la pesta, i retrata la classe més baixa de forma descarnada, com un carreró sense sortida molt satisfet, tanmateix, de la seva degradació ignorant, insolidària i racista. De fet no em puc imaginar millor retrat del seu autoengany que el trist paràgraf següent referit a la mare del protagonista.

Creía que había cometido errores, que se había cerrado el camino, sin pretenderlo de verdad, a un destino mejor, a una vida más fácil y más cómoda, lejos de la fábrica y de las preocupaciones continuas (o más bien de la angustia permanente) por no administrar bien el presupuesto familiar; un único paso en falso podía significar que no se pudiera comer a final de mes. No se percataba  de que, por el contrario, su trayectoria, lo que ella llamaba sus ‘errores’, encajaba en un conjunto de mecanismos completamente lógicos, casi dispuestos de antemano, implacables. No se daba cuenta de que su familia, sus padres, sus hermanos y hermanas, e incluso sus hijos, y casi todos los vecinos del pueblo, habían tenido los mismos problemas, que lo que ella llamaba ‘errores’ no eran, en realidad, sino la más acabada expresión del desarrollo normal de las cosas.

Naturalment Eddy s’esforçarà per escapar del seu destí tot fingint el comportament que s’espera d’ell: jugarà al futbol, s’emborratxarà amb la llopada i es farà encolomar una xicota que no l’interessa en absolut. Segurament no enganyarà ningú, començant per ell mateix. La seva salvació arribarà el dia que es desplaci a estudiar el batxillerat a la ciutat d’Amiens, ben lluny de casa, on descobrirà que hi ha altres vides possibles, però que totes passen pel trencament amb els lligams familiars. Eddy Bellegueule repudiarà el seu llinatge original i esdevindrà Édouard Louis, escriptor de veu dolorida i vigorosa. Si el seu testimoni fa mal, no és només per una experiència personal d’assetjament homòfob, sinó per la situació que reflecteix d’un sistema que perpetua l’embrutiment de la classe obrera entre l’alcohol, la violència i la teleporqueria, una classe que menysprea tot el que ignora i condemna tothom que vulgui anar més enllà de l’herència que se li ha predestinat.

“En finir avec Eddy Bellegueule” funciona com un bon documental de coses que estan passant ara mateix a l’Europa occidental del segle XXI i compta amb l’estil suficient per poder-lo considerar també com a bona literatura.