El diable, probablement

En Pons trobava a faltar l’altre dia que no fes cap menció al diable de Tasmània en el meu apunt sobre l’última tasmaniana. Com que res m’agrada més que escriure entrades per encàrrec i radiar discos sol·licitats, aquí va una descripció impressionista d’aquest prodigiós animal. El Diable de Tasmània (Taz pels amics) fou l’últim personatge fix incorporat a la sèrie original Looney Tunes de la Warner Brothers abans de la seva clausura l’any 1964. Encara que només va aparèixer en cinc episodis, la seva aclaparadora presència escènica, li va garantir la pervivència en tota mena de productes mediàtics posteriors, incloent-hi una sèrie televisiva pròpia que va arribar a les quatre temporades.

El Diable de Tasmània té aparença de carnívor bípede i complexió de culturista, amb una distribució capil·lar que fingeix un parell de banyes sobre les celles. En el seu període clàssic s’expressava a través de grunys i onomatopeies proferides pel gran Mel Blanc. Acostuma a actuar com antagonista de Bugs Bunny; és iracund, omnívor i arbitrari; es desplaça com un tornado.

Afegiré que Taz no s’assembla gens ni mica al veritable diable de Tasmània, el major carnívor marsupial existent en l’actualitat (un cop desaparegut el Thylacine (ja en parlarem)). El diable de Tasmània del món real és un animal més proper al gat que al gos, que mostra una certa agressivitat davant dels executius de Hollywood i que presenta un collar blanc (com un coll de camisa ful) sota els morros. O almenys ho fa en el  84% dels casos. El seu nom oficial és “Sarcophilus harrisii” i el seu ecosistema es limita a l’illa de Tasmània. L’espècie està en perill, sobretot perquè els automobilistes tasmanians l’atropellen.

De vegades resulta difícil defensar una espècie que “jala” indiscriminadament exemplars de cadàvers aixafats sobre l’asfalt de l’autopista. És el moment d’acudir a Robert Bresson (quod videt). Ara sí, bona nit.