Sempre ens quedarà París

“Free Man in Paris” un altre hit-single de “Court and Spark”, una alegre cançó pop d’intrincada melodia. Diuen que rememora unes vacances que va passar Joni a París amb el productor David Geffen i el guitarrista Robbie Robertson. Amb tota seguretat una experiència del tot despreocupada.

Tal com ho veig, va dir ell
No pots sortir-te’n
Tothom busca el benefici propi
No pots complaure tothom
Sempre hi ha algú que et censura
Faig el que puc
i faig bons negocis
Hi ha molta gent que vol el meu temps
Intenten destacar
Intenten ser bons amics meus

Jo era un home lliure a París
Em sentia viu i sense traves
No hi havia ningú que em demanés favors
Ni cap futur que decidir
Saps que m’hi tornaria demà mateix
Si no fos pel treball que he emprès
d’alimentar la maquinària per fer estrelles
que hi ha darrera de la cançó popular

Tracto amb somniadors
i amb gent que crida per telèfon
Darrerament em pregunto per què ho faig
Si em sortís amb la meva
Creuaria aquestes portes
i passejaria
Champs Elysées avall
Anant del cafè al cabaret
Pensant com em sentiria quan trobés
aquell bon amic meu

Jo era un home lliure a París
Em sentia viu i sense traves
No hi havia ningú que em demanés favors
Ni cap futur que decidir
Saps que m’hi tornaria demà mateix
Si no fos pel treball que he emprès
d’alimentar la maquinària per fer estrelles
que hi ha darrera de la cançó popular

La perfecta casada

Kalinda i Alicia, obscurs objectes de desig

Per un costat hi ha les sèries televisives de prestigi, que s’emeten en canals de pagament i són nihilistes i sofisticades (i es diuen “Breaking Bad”), o són impressionistes i antinarratives (i es diuen “Treme”), o són misantròpiques i perverses (i es diuen “House of Cards”, i aspiren a ser “Macbeth 2.0” sense l’ajuda de Shakespeare). Per altra banda hi ha la televisió en obert, que acusaríem de merament comercial si no existissin exemples recents tan brillants com “The West Wing”. Lamentablement aquesta sèrie sobre la Casa Blanca, inventada per Aaron Sorkin, va aturar el seu trajecte regular l’any 2006 i va deixar com a estela una pila d’orfes, entre els quals ens comptem en Pons i jo. Si he de fer cas als experts, un bon substitut seu podria ser “The Good Wife”, obra del matrimoni de Robert i Michelle King, estrenada el 22 de setembre de 2009 a la cadena CBS i més viva que mai sis temporades més tard.

Sobre el paper la idea en la qual es basa “The Good Wife” no apassiona. La seva premissa inicial l’hem vista moltes vegades als titulars de la premsa americana: l’esposa del protagonista d’un escàndol sexual que decideix fer-li costat contra tot pronòstic. Aquí, l’ultratjada esposa, de nom Alicia Florrick, veu com li envien el marit a la presó i es veu obligada a treballar d’advocada, tal com feia de soltera. Se suposa que ens ha de fer molta pena, perquè abans vivia envoltada de luxe i mol·lície en un barri residencial i ara ha de portar els nens a l’escola pública i viure de lloguer en un pis del centre de Chicago; però com que això és televisió comercial i no cinema neorealista, el piset en qüestió ja m’agradaria tenir-lo a mi, totes les caigudes en desgràcia fossin com aquesta! En general tot l’embolcall de la sèrie —que es mou en el món de les finances i dels rics i poderosos— és brillant i acerat com una carrosseria nova i no predisposa a sentir simpatia pels seus personatges.

Encara no he dit que “The Good Wife” és en el fons una sèrie d’advocats, d’aquelles que en cada episodi es resol un cas i on la frase més repetida és “protesto, senyoria!” sense que l’espectador entengui mai el motiu de la protesta. Vist així “The Good Wife” tampoc es pot considerar el súmmum de l’originalitat, però com que les crítiques li són tan favorables i ja va per la sisena temporada, intentaré explicar el seu èxit a partir del visionat de la seva temporada inicial.

Per començar els casos estan molt ben pensats, toquen tota mena de qüestions d’actualitat, no abusen de les escenes de judicis i moltes vegades es resolen per altres vies, fins i tot en detriment de Lockhart & Gardner, el bufet on treballa Alicia. Això sí, la resolució sempre té un toc sorprenent. Una de les gràcies d’aquests casos és que hi apareixen personatges recurrents (jutges, advocats, fins i tot acusats) que enriqueixen l’univers de cada episodi amb les seves particulars idiosincràsies. En aquesta primera temporada ja he detectat l’expeditiu jutge que fa Denis O’Hare, l’advocada que utilitza la seva pròpia maternitat com estratègia legal (Martha Plimpton), l’advocada que es fa passar per bleda i inexperta per guanyar el cas (Mammie Gummer) o l’aficionat al sadomasoquisme a qui se li moren totes les parelles sexuals (Dylan Baker).

Paral·lelament a aquests casos episòdics hi ha una trama de continuïtat que fa que la sèrie avanci en el temps. Aquesta afecta tant a la vida laboral com a la vida familiar d’Alicia Florrick i s’estén a les desgràcies penitenciàries del seu marit i posteriorment a la seva carrera política. Així en aquests vint-i-dos capítols (sí la sèrie és generosa) hem viscut amb l’ai al cor per saber de quin dels seus nous fitxatges prescindirà el bufet: serà Alicia o serà Cary? Superarà Lockhart & Gardner els embats de la crisi econòmica o prescindir de les flors naturals no serà suficient? Perdonarà Alícia el seu marit i li retornarà el dret de cuixa o sucumbirà a la tensió sexual no resolta que existeix amb el seu cap Will Gardner? Exoneraran al marit dels seus càrrecs? Prosperarà l'idil·li entre la liberal Diane i el membre de l’associació d’amics del rifle Kurt McVeigh? Deixarà el fill d’Alicia embarassada la seva novieta? Sí, m’havia oblidat de dir que la protagonista té un fill i una filla adolescents, que això sempre dóna molt de joc (sexe, drogues, rebel·lió). També té una sogra que és una autèntica Gorgona.

Del paper d’Alicia Florrick s’encarrega Julianna Margulies, que havia sigut amant de temporada de Tony Soprano, i que té una sensualitat madura, plena de morbo. La seva interpretació s’ha endut una pila de premis molt justificats. Competeix com a principal esquer sexy femení amb la més jove Archie Panjabi, una morena d’origen indi que fa de Kalinda Sharma, la investigadora privada de la firma. Encara que sembli que es compra la roba a Bershka, la mini-faldilla, les botes i l’ambigüitat sexual la fan irresistible. El departament masculí no està tan ben representat i ni Josh Charles, com a temptació sexual en hores de feina, ni Matt Czuchry, com a jove advocat disposat a fer-te la traveta, passen d’una agradable correcció estàndard. En quant al marit d’Alicia (Chris Noth), que ja havia sigut l’home de la Carrie Bradshaw a “Sexe a Nova York”, lamento dir que és del gènere “estaquirot” i millor no aprofundir.

Apareixen a “The Good Wife” altres actors carismàtics com Alan Cumming, l’astut director de campanya sense pèls a la llengua. Mereixeria ser gai, encara que qui sap per quin camí el conduiran els guionistes en temporades ulteriors. També està fantàstica Christine Baransky, la sardònica co-directora del bufet, amb el seu riure inconfusible. L’hem vista desaprofitada recentment, tant a “Mamma Mia” com a “Into the Woods”. I, beneficis profètics de la Wikipedia, ja sé que en el futur la sèrie ens oferirà la benvinguda presència de la senyora Bartlett (Stockard Channing) i un Michael J. Fox digne de club de fans.

Quan la CBS es passa tres pobles (o tres Chicagos) amb les fotos promocionals

De moment els indicis són encara insuficients, però la cosa pinta beníssim i ja m’imagino que amb el contacte creixerà el “carinyo”, encara dubitatiu. La sèrie està escrita amb intel·ligència i un punt d’humor. A un episodi que acaben d’emetre, es menciona Richard Dawkins, i no de forma negativa. No sé què més es pot demanar.

[Per opinions més qualificades, aquí la del sempre fiable Marcos Ordóñez].

El mètode Instagram

Instagram o els colors saturats són mitja vida

Quan s’arriba a una certa edat —la que podríem anomenar el costat lleig de la cinquantena— els problemes de salut comencen a treure el nas; i encara que no el treguin, el metge aconsellarà la prevenció i els bons aliments. Els dos mètodes preventius que no sembla que puguin fer mal a ningú són beure molta aigua i les caminades llargues i a pas lleuger. Com que jo en matèria d’ingestió de líquids sóc bastant camell i l’exercici físic queda lluny de les meves activitats més estimades, es diria que ho tinc difícil per mantenir-me en forma. Les passejades encara les podria suportar, si no se’m fessin de vegades tan tedioses. Inesperadament, com ja hauran comprovat els meus amics de Facebook, Instagram —l’aplicació que serveix per retocar i compartir fotografies— ha vingut en la meva ajuda. Ara, quan surto de casa per fer un volt, ja tinc una bona excusa per justificar l’excursió: trobar el millor material per fotografiar i propagar per la xarxa, com si d’herba paràsita es tractés.

La veritat és que el mitjà és molt atractiu: el format quadrat i els quatre retocs permeten falsejar la realitat tant com vulgui el consumidor; i, com que no s’ha de llegir res més que una imatge, és summament fàcil emetre un veredicte. Mai com durant la darrera setmana m’havien dedicat tants rètols de “m’agrada” a Facebook. No sé si la meva salut millorarà, però ara que en el món dels blogs cal pidolar perquè et facin un comentari s’entendrà que tingui l’ego pels núvols. A més, no sé per quins estranys camins, s’ha fet seguidora meva una colla de noietes sense suc ni bruc, d’aquelles a les que agrada fotografiar “cupcakes”, safrans en flor i lolites fent morritos. Si em converteixen en “trending topic”, si em presenten l’Anna Wintour, ja us avisaré. De moment continuo retratant balcons de cases com si no existís el dia de demà.

Obres mestres de la pintura: Els ambaixadors

Ahir mencionava el quadre “Els ambaixadors” de Hans Holbein, el Jove. No sé que coi passa, però últimament Holbein apareix tot sovint al bloc. No em molesta, Holbein era un pintor important que pintava quadres importants, com ara “Els ambaixadors”. I per què és important “Els ambaixadors”? Bé, per començar, per la seva grandària, ja que fa 207 cm x 209,5 cm, o sigui que si el penges a una paret és molt difícil que passi desapercebut. Amb aquestes dimensions les dues figures del quadre tenen l’altura d’una persona normal i com que estan pintades de forma molt realista podrien causar algun ensurt en una habitació en penombra.

Tot i que el quadre es titula “Els ambaixadors” durant segles ningú no ha sabut de cert qui són aquests senyors i quina és la seva professió. A tot estirar el de l’esquerra podria ser Jean de Dinteville, ambaixador francès a la cort d’Enric VIII l’any 1533 en el qual es va pintar el quadre; però el de la dreta sembla anar vestit com un eclesiàstic. Bé podria ser una al·legoria del poder civil i el religiós, en aquella època s’estilava molt això de pintar una cosa per representar una altra; però esclar, si comencem amb els simbolismes, podem desbarrar tant com volguem i acabarem trobant-hi tot el que ens proposem trobar. Per això també és important “Els ambaixadors”, perquè és ple de trastos, com en una parada dels Encants, i els pots interpretar com et doni la gana que Holbein ja no és entre nosaltres per contradir-nos.

S’hi veuen per exemple dos globus (un de terrestre i un de celeste), un quadrant, un compàs, diversos rellotges de sol (un d’ells polièdric) i un torquetum que juro que no sabia el que era, però que la Viqui em diu que és un instrument per convertir mesures efectuades en tres sèries de coordenades: horitzontals, equatorials i eclíptiques. Ben mirat, tots aquests instruments més aviat apunten a geògrafs o navegants que a mers diplomàtics. Però també hi ha un llaüt amb una corda trencada, que és símbol de discòrdia (d’aquí ve l’expressió “aixafar la guitarra”), i uns instruments de vent (flautes?), un himnari luterà i un llibre d’aritmètica de l’humanista Petrus Apianus. A veure qui em processa tot aquest conjunt heterogeni en una lectura amb cara i ulls.

“Els ambaixadors” també és important perquè el seu terra de mosaic en estil Cosmati copia un que hi ha a l’abadia de Westminster davant de l’altar major i perquè hi surt una catifa turca que cobreix el mobiliari. Aquestes catifes són conegudes com a “Catifes de Holbein” en una clara mostra d’eurocentrisme, perquè motius similars es produïen a l’Anatòlia Central molts anys abans que Holbein fos deslletat.

Alfombra turca, dit en cristià.

Però el motiu principal que dóna importància a aquesta pintura és la presència de la imatge anamòrfica d’una calavera. Per a qui no s’hi fixi gaire pot semblar una barra de pa poc cuita als peus dels “ambaixadors”; però si se la contempla lateralment des de l’extrem inferior esquerra o des del superior de la dreta el crani apareix sense possibilitat de discussió. El fet que només sigui visible des d’aquests dos punts de vista contraposats convida a pensar que “The Ambassadors” va ser pintat amb la intenció de penjar-lo al costat d’una escala. Sobre el simbolisme de la calavera poca cosa es pot dir que no es redueixi al tradicional “memento mori”, un recordatori que tots passarem pel canyet. Potser sí que el missatge essencial del quadre és el retrat simbòlic del concepte “aixafar la guitarra”.

Ah!, fixem-nos finalment en la cortina verda d’IKEA que dóna fons a la imatge i fixem-nos també en el cantó superior-dret (cliqueu per ampliar). No veieu com es mig beslluma un crucifix gris? Sí, “Els ambaixadors” també és important com el precursor més cultivat de la franquícia “On és Wally?”

El camí de la creu

Segona pel·lícula de John Michael McDonagh després de la comèdia “L’irlandès” (The Guard), que no vaig veure, i segona col·laboració amb el gran actor Brendan Gleeson, “Calvary” és una obra tan inclassificable com magnètica, digna companya d’aquella “In Bruges” que va dirigir Martin McDonagh, el germà del director, i on també descollava Gleeson.

La primera escena planteja una premissa irresistiblement poderosa: un dia al confessionari li anuncien al pare James (Gleeson) que d’aquí una setmana serà executat. El fals penitent (i anunciat assassí) revela els abusos sexuals que va patir quan era un infant en mans d’un capellà, i encara que el confessor no en tingui cap culpa, sembla que aquest fet farà més saborosa la revenja. Al cap i a la fi tot l’edifici de la religió catòlica es fonamenta en el sacrifici d’un innocent. A partir d’aquí el film podria esdevenir un “thriller” de suspens llargament sostingut, però després que el protagonista declari que ja sap qui és el seu futur assassí i que no pensa denunciar-lo, tot i que no l’empara el secret de confessió, es fa evident que al director i guionista l’interessa explorar altres vies.

Així durant la setmana següent el pare James intentarà ajudar els seus feligresos en els seus problemes quotidians i es trobarà sovint amb actituds insòlitament agressives de les que no seran alienes ni l’actual crisi econòmica, ni els casos de pederàstia descoberts al si de l’església catòlica irlandesa. Els diàlegs sonen a vegades excessivament articulats, com si provinguessin d’una obra teatral, i els membres de la parròquia de vegades semblen més arquetips que persones. Per fortuna el guió està travat amb molta fluïdesa i el “casting” és tan original com inspirat de debò. Hi surten des del veteraníssim M. Emmet Walsh fins el jarmuschià Isaach de Bankolé, l’exímia actriu de teatre Kelly Reilly, el monologuista còmic Dylan Moran, l’Aidan Gillen de “The Wire”, la canadenca Marie-Josée Croze o el Chris O’Dowd de “Girls” i “Thor”.

I al capdavant hi ha Brendan Gleeson, un actor d’aparença tan ferrenya i poderosa que es diria que només li cal posar-se davant de la càmera per tenir la feina feta. Aquí ha col·laborat amb el guió i s’ha fet un paper realment a mida on pot brillar com a bon sacerdot. La seva actuació ja val la pel·lícula. I encara que “Calvary” sigui sobretot un film de “text”, el seu embolcall cinematogràfic està molt cuidat amb un muntatge en plans curts de composició perfecta. I esclar els paisatges irlandesos sempre són un valor afegit: molt malament ho hauria de fer el director de fotografia per no extreure’n dramatisme romàntic a carretades.

Un detall menor m’ha molestat. És l’aparició d’un personatge que se suposa que és milionari i que té a la seva mansió el quadre “The Ambassadors” de Hans Holbein el Jove. Es tracta d’una pintura massa coneguda com per ignorar que en realitat es troba a la National Gallery londinenca. ¿Tant els hi costava emprar una altra obra menys coneguda que no delatés tan fàcilment l’absurditat de la situació? Res, ja ho dic, una niciesa.

Més enllà del retrat tridimensional d’un personatge, “Calvary” sembla parlar de la culpa i del perdó, no m’arriscaria a endevinar quins altres propòsits amaga; però es deixa seguir amb intriga i interès. Recomanada per a qui li agradi que el sorprenguin.

Common People

Aquest senyor venia nadales i s'estava morint de càncer

Coses que enganxo a la biblioteca (com si estiguéssim parlant d’una passa de grip al parvulari). Per exemple un llibre de la Miranda July que es diu “Te elige” (Seix Barral, 2012) i que recordava d’algun “Babelia” descatalogat. Diu a la contracoberta: “Te elige” es, según Amazon, uno de los mejores libros del año y ha sido destacado por la editorial “Oprah Magazine” [sic] como lectura imprescindible del mes. No diu de quin mes, però tanmateix no m’he pogut resistir a propaganda tan captivadora. Potser el títol conté una amenaça vampírica.

La Miranda July (nascuda a l’estat de Vermont l’any 1974) és una barreja de noia moderna i de dona del renaixement, polifacètica i tastaolletes, genial i derivativa o també un cas integral de morro que se’l trepitja, tan freqüent al negociat que s’etiqueta com “art contemporani”. July ha fet “performance”, ha fet música (amb aspiració de Rriot Girl), ha fet monòlegs (del Club de la Multimedia), ha fet dos llargmetratges bastant ben rebuts (“Me and You and Everyone We Know” i “The Future”), ha escrit un llibre de contes (també traduït per Seix Barral) i una novel·la que els seus amics deixen molt i molt bé.

Però aquí estem parlant de “It Chooses You”, un llibre sorgit d’una crisi creativa, quan l’autora intentava completar un guió que se li resistia. Així, per pur pànic de la pàgina en blanc, va anar a parar a “PennySaver”, una publicació en paper d’intercanvi comercial, tan previsible i sòrdida com el nostre “SegundaMano”, i a falta d’idees millors se’n va anar a visitar, acompanyada d’un fotògraf, gent que volia desprendre’s d’una jaqueta de cuir o d’una maleta, gent que venia cadells de gat bengalí o cap-grossos, gent que tenia a casa seva centenars de nadales o desenes d’àlbums plens de fotografies que no eren seves. A canvi de pagar 50 dòlars a cadascun dels venedors potencials, July es permetia entrevistar-los breument: preguntes més aviat senzilles i banals, no cregueu.

Ara bé, com que la gent que encara s’anuncia en paper no sol tenir ordinador, la Miranda va anar topant amb una colla de pàries digitals bastant particular: un transsexual en ple procés de reassignació sexual, un adolescent retardat i ambiciós, uns cubans exiliats de la primera volada, un ancià que escrivia limmericks de caire sexual a la seva esposa… L’autora, entre alarmada i deprimida, es mira aquesta comèdia humana com si acabés de desembarcar en un planeta remot. S’ha d’entendre que ens trobem a Los Angeles i que la gent com cal no pren mai el transport públic i es desplaça en vehicle propi de casa d’amic en casa d’amic, per això el fet de tenir un tast del món real la trasbalsa tant i li provoca reflexions de molt baixa volada.

La mayoría de la vida transcurre “offline”, y pienso que así será siempre. Comer y sentir dolor, y dormir y amar ocurren en el cuerpo. Pero no me es imposible imaginarme perdiendo el apetito hacia esas cosas: no son siempre fáciles y conllevan mucho tiempo. Dentro de veinte años estaré entrevistando al aire, al agua y al calor, sólo para recordar que eran cosas importantes.

Quan a les persones ordinàries ens passen coses, com a molt obrim un blog i les redactem amb discreció, cosa que no fa mal a ningú. Els temperaments artístics com el de Miranda July, en canvi, escriuen un llibre il·lustrat que es llegeix en dues hores escasses i que no té gaire justificació (ni tan sols tipogràfica). No dubto que en un altre mitjà aquesta senyora pugui ser capaç d’aportar alguna cosa de vàlua, però a mi ja m’ha atrapat gran i cansat. O sigui que m’emprenyo i me’n torno a casa.

Aquesta senyora venia osos amorosos

De marxa per Alabama

La nul·la presència d’artistes negres en les nominacions als Oscar d’enguany trobà en el film “Selma” el seu exemple més lacerant. Aspirant només als premis a la millor pel·lícula i millor cançó original (que va guanyar), la poca sensibilitat racial de l’Acadèmia atià una polèmica que potser no va fer cap favor a “Selma” a l’hora d’apreciar-la com a obra estrictament cinematogràfica; possiblement per la senzilla raó que “Selma” no podrà ser mai “només” una obra cinematogràfica: hi ha massa greuges històrics en joc.

La pel·lícula narra els fets crucials que es produïren a la ciutat de Selma (Alabama) durant la primavera de 1965, quan una multitud encapçalada per Martin Luther King intentà en tres ocasions recórrer a peu els vuitanta quilòmetres que els separaven de la capital de l’estat a Montgomery. El seu propòsit, reclamar el dret al vot per a la població negra, la qual —malgrat haver sigut abolida per llei la discriminació racial— no podia fer-lo efectiu a la pràctica. La brutal repressió que patiren aquests lluitadors per la democràcia marcà un punt d’inflexió en la lluita pels drets civils.

Certament “Selma” ens parla de fets històrics fonamentals del segle XX que mereixien ser traslladats a la pantalla i, començant per la seva directora, la relativament novícia Ava Duvernay, ho fa des d’una perspectiva afroamericana, el que encara accentua més la rellevància del projecte. Però aquesta mateixa transcendència bloqueja en certa mesura les crítiques que se li puguin oposar: ningú no vol ser acusat d’aixafar la guitarra d’una obra d’objectius tan honorables. I no és que el film estigui malament, que no ho està, però fa contínuament la sensació que mereixeria haver sigut molt millor.

En el seu haver s’hi pot comptar un grup d’actors molt ben conjuntat, més imponent en les seves intervencions corals que en les prestacions individuals. David Oyelowo fa un Martin Luther King sòlid, però a qui el guió no exigeix que s’allunyi de la comoditat dels sentiments convencionals. Almenys Tom Wilkinson, a qui han acusat de fer un president Lyndon B. Johnson completament allunyat de la realitat (tant per semblança física, com per veritat històrica), omple de trempera dramàtica les seves confrontacions polítiques amb el doctor King. Com que la pel·lícula és de prestigi i llueix al currículum, actors més que qualificats es conformen amb paperets de dues frases. És el cas de Wendell Pierce, d’Oprah Winfrey, de Cuba Gooding Jr., de Martin Sheen, Tim Roth o Dylan Baker. També és de premi la fotografia bruta del pujant Bradford Young, com ho és la direcció artística. I ho són les intencions polítiques de tot plegat, no cal ni dir-ho.

Més discutibles són els plans emfàtics i una mica claustrofòbics de la directora, que no afegeixen res a l’equació; o un guió anèmic que es limita a explicar el que no es veu capaç de mostrar i que, quan entra en joc la relació entre Luther King i Coretta, mor per inanitat. Vist que a la sala de cinema érem literalment quatre gats, es nota que a Barcelona aquests temes semblen quedar-nos molt lluny. Evidentment no és així i el racisme i la xenofòbia encara campa lliure pertot arreu. Per això, sense que sigui una pel·lícula rodona, trobo molt aconsellable veure-la pel seu valor informatiu.

Casualment, ahir mateix el president Barack Obama visitava Selma en la commemoració del cinquantenari de la marxa. Més significativament l’avanç del matrimoni igualitari als Estats Units ha seguit pautes equiparables a les de la fi de la disgregació racial fa mig segle. Quan ja hi ha trenta-set estats que reconeixen els casaments homosexuals, la batalla s’està lliurant actualment de nou a Alabama. Hi ha gent que no aprèn i que insisteix a situar-se una vegada i una altra a la trinxera equivocada.