Vocalese

El vocalese és un estil de jazz vocal en el qual es canten textos escrits sobre melodies que originalment foren composicions instrumentals. Els grans popularitzadors d’aquest estil foren el trio Lambert, Hendricks & Ross dels quals precisament Joni Mitchell escollí una peça per tancar l’àlbum “Court and Spark” de 1974. “Twisted” (lletra d’Annie Ross escrita a partir d’un solo de saxo tenor de Wardell Grey) és la primera cançó aliena que aparegué dins de la discografia de Mitchell.

Si l’altre dia repassava els mals reals o imaginats de l’artista, avui podria concloure que tot es redueix a que la dona està trastocada (twisted). Almenys s’ho pren amb prou lleugeresa i humor com per deixar-se acompanyar dels insofribles “fumetes” Cheech & Chong.

El meu analista va dir-me
que estava tocada de l’ala
La manera com ho descrivia
Va dir que estaria millor morta que viva
No vaig escoltar la seva xerrameca
Sabia d’entrada
que estava equivocat
I sabia que ell pensava
que estava boja, però no ho estic
Oh no

El meu analista va dir-me
que estava tocada de l’ala
Va dir que necessitava tractament
Però no em deixo portar tan fàcilment
Va dir que jo era del tipus
que estava més inclinat
a trastocar-se
si no el vigilaven
I pensava que era boja
sense reserves

Deien que de nena
semblava una mica salvatge
amb totes les meves idees boges
Però jo sabia el que passava
Sabia que era un geni…
Què hi ha d’estrany
quan saps que ets mag als tres anys
Jo sabia que havia de passar

Vaig sentir que els nens petits
se suposava que havien de dormir profundament
Per això em vaig prendre vodka una nit
Els meus pares es posaren neguitosos
No sabien què fer
Però vaig veure algunes escenes boges
Abans de recuperar els sentits
Penseu que estava boja?
Potser només tenia tres anys
però ja dominava el ritme

Tothom se’n riu dels joves irats
Se’n riuen d’Edison
I també d’Einstein
Llavors per què m’hauria de saber greu
Si no podien entendre
la lògica particular
que regia el meu cap
Tenia un cervell
Era insensat
Oh acostumaven a riure’s de mi
Quan em negava a pujar
en aquell autobusos de dos pisos
Tot perquè no hi havia conductor al pis de dalt

El meu analista va dir-me
que estava tocada de l’ala
Però vaig dir-li, estimat doctor
Crec que és vostè qui ho està
Perquè tinc una cosa que és nova i única
Per demostrar-li
que seré l’última a riure
Perquè enlloc d’un cap
en tinc dos
I ja se sap que dos caps són millors que un

Apocalipsi, no encara

Després de “The Colour of Magic” era inevitable llegir la segona novel·la de Discworld, “The Light Fantastic”, més que res perquè, si no, no sabria com acabava l’aventura. Sort que Pratchett no va tornar a repetir aquesta pocasoltada d’acabar un llibre en literal caiguda lliure: la manera més tramposa d’obligar el lector a continuar-te llegint.

En qualsevol cas “The Light Fantastic” [el títol prové d’un poema de Milton i trobar-li una traducció més correcta que “Una luz fantástica” ens duria massa lluny] reprèn les aventures del mag fallit Rincewind, el turista Twoflower i el seu equipatge ambulant. Al principi del llibre, per pura arbitrarietat argumental, apareix una gran estrella vermella que amenaça destruir Discworld, a menys que es llegeixin vuit poderosos encanteris, un dels quals s’amaga al cervell de Rincewind. No sorprendrà ningú si revelo que l’apocalipsi no arribarà a produir-se i que Discworld se salvarà, però que el suspens es mantindrà fins al final del llibre.

Com ja passava a “El color de la magia”, la trama discorre per rutes bastant peregrines i els conflictes es resolen una mica per la cara (o a través de la màgia, que ve a ser una mica el mateix). De fet, tot el seguit d’incidents de la novel·la serveixen sobretot com a excusa per fer brillar l’enginy de l’autor i per contemplar amb humor algunes de les convencions més arrelades del gènere fantàstic (i de qualsevol altre gènere). Pel devot de la saga, el llibre marca el moment en el que la Mort comença a parlar en versaletes, presenta la seva filla Ysabel i explica perquè el bibliotecari de la universitat invisible és un orangutan. Introdueix també el personatge de Cohen el bàrbar, un heroi llegendari, ara entrat de ple a la tercera edat.

Entre els mites i relats clàssics parodiats, apart de l’obvietat de Conan el bàrbar, hi ha Orfeu i Eurídice, els quatre genets de l’apocalipsi i la caseta de xocolata de Hänsel i Gretel per citar-ne alguns dels més evidents. En general m’ha fet més gràcia aquest volum que l’anterior, potser perquè m’he pres la molèstia de llegir-lo en versió original (i amb un nou disseny de coberta que trenca l’horrenda tradició de la sèrie). L’estil de Pratchett és ple de jocs de paraules que deuen constituir un veritable malson pels seus traductors; no estic segur que els seus traductors al castellà se’n surtin prou bé, potser perquè per a la literatura de gènere no s’hi sol invertir gaire pressupost. Almenys els tres o quatre que he llegit sempre m’han semblat una mica coixos a nivell estilístic. No s’animaria algú a traduir Pratchett al català? Evidentment és una tasca ciclòpia; però, quan ens hi posem, aquestes coses les solem fer bé.

Només hi ha una manera de descriure l’efecte que l’olor d’Ankh-Morpork té sobre el nas dels seus visitants, i és per analogia.

Preneu un tartà. Escampeu-hi confeti al damunt. Il·lumineu-lo amb llums estroboscòpiques.

 Ara preneu un camaleó.

Poseu el camaleó sobre el tartà.

Observeu-lo de prop.

Veieu?

**********

Va posar-se en marxa, tot preguntant-se com fer-s’ho per atraure les cebes. Al cap i a la fi, va pensar, encara que les veiessis penjant de cordes a les parades del mercat, probablement no creixien així. Potser els pagesos o qui fos feien servir llebrers ceballuts o alguna altra cosa, o cantaven cançons per atraure les cebes.

Brillaven les primeres estrelles quan va començar a burxar d’esma entre les fulles i l’herba. Fongs lluminosos, desagradablement orgànics i amb aspecte de consoladors per a gnoms proferiren un so líquid sota els seus peus. Petites coses voladores el van picar. Altres coses, afortunadament invisibles, s’allunyaven saltironejant o lliscant sota els arbustos i li grallaven en un to acusador.

—Cebes? —murmurà Rincewind—. Alguna ceba per aquí?

**********

Llavors el cabdill va girar-se respectuosament en direcció al seu convidat, una figura menuda que cautelosament s’escalfava els penellons a la vora del foc, i va dir:

—Però el nostre convidat, el nom del qual és llegendari, ens ha de dir quines són les coses que un home pot anomenar com les més importants de la vida.

El convidat va fer una pausa enmig d’un altre infructuós intent d’encendre la cigarreta.

—Què diuix? —digué esdentegadament.

—He dit: quines són les coses que un home pot anomenar com les més importants de la vida?

Els guerrers s’inclinaren al seu voltant. Allò valdria la pena sentir-ho.

El convidat pensà profundament una llarga estona i llavors digué amb lentitud:

—Aigua calenta, un bon dentixta i paper de vàter xuau.

Llibres a la crema

—La gent estelada ha tancat tots els hostals. Han dit que no està bé menjar i beure quan…

—Ja ho sé, ja ho sé —va dir Cohen—. Em penso que començo a entendre de què van. No hi ha res que els hi sembli bé?

Lackjaw es va perdre en cabòries durant un moment.

—Clavar foc al que sigui —va dir finalment—. En són força bons. Llibres i coses. Alcen aquestes grans fogueres.

Cohen va quedar esborronat.

—Fogueres de llibres?

—Sí. Oi que és horrible?

—I tant —va dir Cohen. Va pensar que era espantós. Algú que passava la seva vida sotmès a la dura intempèrie coneixia el valor d’un llibre ben gruixut, el qual hauria de durar almenys una temporada encenent fogons, si erets prou curós a l’hora d’aprofitar les seves pàgines. Moltes vides humanes havien sigut salvades en nits de nevada gràcies a un grapat d’encenalls i un llibre veritablement sec. Si tenies ganes de fumar i no trobaves una pipa, un llibre sempre feia el fet.

Cohen s'adonava que la gent escrivia coses als llibres. Sempre li havia semblat un frívol malbaratament de paper.

('The Light Fantastic', Terry Pratchett)

Fe de rates

Ep, queda encara algú que llegeixi premsa diària? Si parlem de l’edició en paper, la veritat és que quan la compres ja coneixes la majoria de les notícies, bé perquè les has sentides al telenotícies, bé perquè les has vistes a l’ordinador. Tampoc és que les notícies te les expliquin gaire a fons: la majoria d’elles semblen transcripcions mandroses del que ha transmès les agències. De fet, si encara pagues pel diari és per poder llegir tres o quatre columnes d’opinió que no tenen accés gratuït online i per firar-te mocadors de fantasia de Victorio & Lucchino i paelles antiadherents a molt bon preu.

En quant a l’edició electrònica del diari, no és cap secret que la confegeixen un parell de becaris i un mico intel·ligent (el simi és el que fa la major part de la feina). Així no és d’estranyar que quedin uns textos tan farcits d’errades com aquest que us presento de La Vanguardia (apareix firmat per Josep Sandoval, però aneu a saber).

La notícia informa que l’actriu Emma Thompson torna al teatre després de 25 anys de dedicar-se al cinema. L’obra escollida per la reaparició és el musical “Sweeney Todd” de Stephen Sondheim, on ella interpretarà la còmplice del barber assassí que la protagonitza. El titular ja ho diu: “Interpreta durante 14 días a la Sra. Lover en ‘Sweeney Todd’”. En canvi al peu de la foto es pot llegir: “Emma Thompson interpreta a la señora Lovet en ‘Sweeney Todd, el diabólico barbero de Fleet Street’”. Quina és la versió correcta? Lover o Lovet? Si llegim el cos de la notícia, el cognom Lovet es repeteix tres vegades, però també hi ha un Loet perdut en un paràgraf. Lover, Lovet, Loet? En realitat cap dels tres: una consulta ràpida a qualsevol pàgina de referència ens informarà que la coprotagonista de “Sweeney Todd” es diu Sra. Lovett.

Aquesta és la mena de coses que no em deixa dormir a les nits.

Nens grans

Resulta interessant observar com la televisió americana encara no ha aconseguit crear una gran sèrie d’ambient gai amb tots els respectes per la comèdia de situació “Will & Grace” i un record per a “Queer as Folk”, la qual era finalment un trasplantament britànic. Pel que fa a les lesbianes, “The L Word” va arribar a acumular unes molt respectables sis temporades, el que segurament diu molt sobre l’atractiu que desvetlla l’amor entre dones pels mascles heterosexuals, però l’homosexualitat masculina té pendent encara un títol digne de la present edat daurada de la televisió.

“Looking” podia haver sigut aquesta sèrie, almenys els materials de base eren prometedors, començant per una productora tan sòlida i audaç com la HBO i comptant amb la producció executiva i l’esporàdica direcció d’Andrew Haigh, que tant bon gust de boca havia deixat amb l’excel·lent “Weekend”; però malauradament la recepta no ha acabat de funcionar.

El show se centra en la vida i amors de tres amics gais que viuen i treballen a San Francisco. El que té el paper més protagònic és Patrick Murray (Jonathan Groff), un dissenyador de vídeo-jocs de 29 anys, el qual de moment ha defugit el compromís sentimental, però que comença a considerar seriosament una relació més estable. Agustín Lanuez (Frankie J. Alvarez) prové d’una afluent família cubana de Miami i és el millor amic de Patrick des dels temps de la universitat. Agustín té ínfules d’artista i en començar la sèrie es trasllada a viure amb el seu xicot Frank, sense que cap dels dos tingui una idea gaire clara del futur de la relació. Dom Basaluzzo (Murray Bartlett) és el tercer en discòrdia, sommelier en un restaurant de categoria i amb aspiracions a inaugurar el seu propi local. Dom és el més gran dels tres amics i, a punt d’entrar a la quarantena, sent que la joventut se li escapa de les mans.

Apart de les habituals danses del desig i els sentiments, les trames de “Looking” aborden problemes laborals, existencials, amicals i familiars en un entorn que pretén ser naturalista i que, per tant, evita uns guions excessivament delineats. Aquesta opció, encara que permeti un retrat força creïble dels seus personatges —amb agudes observacions sobre prejudicis de classe, raça i generació—, acaba produint uns capítols més aviat plans i mancats de trempera narrativa. Aquesta fou la queixa de molts dels espectadors de la primera temporada la qual, tot i que es va redreçar una mica en els seus episodis finals, no tenia veritablement marge de maniobra. I és que el format de “Looking” no ajuda gaire, perquè amb vuit programes de mitja hora és difícil (per no dir impossible) construir una ficció d’una mínima densitat dramàtica.

Malgrat tot el show és agradable de contemplar, tant perquè privilegia la comèdia sobre el drama, com per la presència d’uns actors de físics capaços de satisfer tota mena de fílies. Dit això, no voldria deixar entendre que el nivell interpretatiu no s’ho val, perquè seria mentida. En particular, Jonathan Groff —potser el membre més famós del repartiment, gràcies a haver prestat la seva veu pel Kristoff del superhit “Frozen”— demostra les seves dots per potenciar l’humor des d’una vulnerabilitat confosa.

La principal pega que li puc imputar a “Looking” és la mateixa que domina gran part de la ficció contemporània, la d’uns personatges masculins que es neguen a créixer i que es comporten amb un infantilisme impropi de la seva edat. No tinc dubte que aquesta immaduresa literària és un reflex fidel d’actituds que també es produeixen a la vida real; però no em sembla observar cap censura al respecte, més aviat una cofoia celebració d’aquestes febleses. Sigui com sigui, “Looking” ha sigut cancel·lada després de només dues temporades (que la HBO pensa clausurar amb un capítol especial que actuï com a epíleg). No era una sèrie perfecta, però tampoc era una sèrie menyspreable. Ha sigut, en tot cas, una oportunitat perduda.

Penúltim informe mèdic

El passat primer d’abril —i sense cap intenció de ser confosa amb les bromes pròpies d’aquesta data en el món anglosaxó— ens arribava notícia de l’hospitalització de Joni Mitchell. L’havien trobada inconscient a la seva casa de Los Angeles i només va recuperar la consciència a l’ambulància camí de l’hospital. Tot indica que s’està recuperant satisfactòriament a l’unitat de cures intensives. Confio que tot quedarà en un ensurt sense conseqüències, encara que als seus 71 anys —una edat que de cap manera es pot considerar avançada— Joni comença a acumular un historial digne d’una proverbial mala salut de ferro.

Per descomptat no podia trobar pitjor inici que el de patir la poliomielitis als nou anys, en una època en la qual no existia ni cura ni vacuna per la malaltia. Mentre jeia en el llit de l’hospital, víctima d’un mal potencialment fatal que en el millor dels casos l’impediria tornar a caminar, Joni es negava tossudament a rendir-se i negociava amb poders divins que havia identificat amb l’arbre de Nadal que la seva mare li havia dut. Que se’n sortís sense seqüeles es pot considerar gairebé miraculós i, si bé li va barrar la possibilitat de fer carrera en l’àmbit esportiu, segurament va potenciar les seves dots d’observació introspectiva.

Com a bona protagonista dels anys seixanta i setanta, Joni devia experimentar amb totes les drogues típiques de l’època; però, malgrat haver conviscut amb “junkies” notoris, mai ha estat associada a històries d’excessos i desintoxicacions (com no siguin els de tipus sentimental). L’única addicció que va heretar d’aquella època és la menys prestigiosa i “bohèmia” de totes, la del consum de cigarretes. Un cop mort Frank Zappa i persistint ella en el seu vici, pot ser considerada amb justícia com l’última gran fumadora d’Occident.

Alguns han atribuït precisament al tabaquisme el canvi de veu que ha patit en els últims anys, ara més greu i aspra, menys versàtil. Però Joni prefereix exculpar les cigarretes i prefereix explicar les limitacions en la seva tessitura pels estralls de l’edat, per nòduls vocals que li comprimien la larinx i fins i tot per un efecte tardà de la pòlio infantil.

Més curiós resulta que en una entrevista recent l’artista revelés que patia la síndrome de Morgellons, una condició sota la qual el pacient creu estar infestat d’agents nocius com ara insectes, paràsits, pèls o fibres, quan en realitat cap d’ells són presents. Molts metges consideren aquesta falsa malaltia com una parasitosi imaginària, barreja d’idea fixa i engany dels sentits. Un dels seus “símptomes” més freqüents és l’aparició de borrissol de colors sobre l’epidermis, un fenomen que tots hem observat quan un jersei de llana ha entrat en contacte amb una ferida oberta o la vora d’una crosta sense que això ens faci acudir al metge immediatament. La història de Morgellons comença en data tan recent com l’any 2001 i el terme se’l va treure de la màniga una mare que li va diagnosticar la malaltia al seu fill de dos anys. Diria que forma part d’aquest corrent que busca descobrir noves patologies pertot arreu, siguin aquestes reals o no. Per descomptat internet i els autodiagnòstics que comporta com a penitència han afavorit la difusió d’aquesta síndrome, que ha atret a ximples de tot pelatge. Però sap greu que una persona, com la Joni Mitchell, que ha demostrat sovint el seu seny i la seva perspicàcia hagi acabat proferint extravagàncies tals com les que va dir a “The Los Angeles Times” el 22 d’abril de 2010:

Tinc aquesta malaltia incurable i rara que sembla que vingui de l’espai exterior, però la meva salut està molt millor del que ho ha estat en molt de temps. Fa dues nits vaig sortir per primera vegada des del 23 de desembre: sota la llum elèctrica no se’m veu tan malament, però amb llum de dia faig por. Garbo i Dietrich s’amagaven només perquè la gent quedava trasbalsada en veure-les envellir; però això és pitjor. Fibres de tota mena de colors sobresurten de la meva pell com bolets després d’un xàfec; no poden ser identificats com animals, vegetals o minerals. Morgellons és un assassí lent i imprevisible —una malaltia terrorista: et farà esclatar un dels teus òrgans i t’obligarà a quedar-te al llit durant una any. Però jo tinc unes tremendes ganes de viure: he passat per una altra pandèmia —sóc una supervivent de la pòlio, per tant conec com de conservador pot ser el cos mèdic. A Amèrica, Morgellons es diagnostica sempre com si fossin “paràsits il·lusoris”, i t’envien al psiquiatre. De fet estic intentant deixar el món de la música per lluitar a favor dels que pateixen Morgellons, perquè rebin la credibilitat que els és deguda.

Per respecte a la seva obra passada, no li tindré gaire en compte aquestes bajanades, que espero no tinguin res a veure amb el seu contratemps present. Opto doncs per la solució estàndard i indolora que ens ofereix internet: la pàgina de missatges de bons desitjos que no obliguen a res.

Natzarens

Llegeixes a les enquestes del diari La Vanguardia que Catalunya és una de les autonomies menys catòliques d’Espanya i que l’Aragó pertany al triumvirat de les que més ho són. Per tant no m’hauria de sorprendre el xoc cultural en visitar Osca durant la setmana santa. La veritat és que la iconografia de la passió de Crist es pot contemplar pertot arreu: des dels pendons de les confraries que pengen a molts balcons fins a les mostres de prêt-à-porter natzarè. A la ciutat no es parla d’altra cosa que de les incidències de la darrera processó i qui més qui menys tothom va amunt i avall amb una funda per protegir l’hàbit i un tambor.

Diu que a Espanya hi ha tres milions de membres de confraries; es nota. Malgrat l’espectacle depriment i fortament sinistre és indubtable que aquests actes fomenten el sentiment de pertinença a la societat, encara que sigui a base de sacrificar el seu esperit crític. Sovint aquesta manca de criteri condueix a solucions surrealistes.

Natzarens de xocolata

Piruletes natzarenes

Queviures amb corones d'espines

Uniformes de les penyes

Botiga de mobles amb natzarè