Les rutines de l’espia

Homes que es barallen. Dona vestida de ras blau, al fons a la dreta.

Finalment s’estrena «Spectre», el 24è títol oficial de la saga de James Bond i, com passa cada dia més amb aquestes megaproduccions comercials, feia mesos que ens anaven arribant detalls amb comptagotes distribuïts per uns mitjans de comunicació que semblen subvencionats per la pròpia productora. Aquesta setmana mateix les principals capçaleres del país, apart de publicar crítiques  superlatives del films, incloïen tests sobre el grau de coneixença del lector en qüestions Bond, llistes de les noies i dels dolents Bond i fins i tot un article «espontani» amb cinc raons per anar a veure «Spectre». Missió acomplerta: aquest cap de setmana les sales de cinema que la projecten estaran inusualment plenes, babaus com som.

[Incidentalment, ahir que el New York Times denunciava la manca de llibertat de premsa a Espanya, ho vaig relacionar de forma col·lateral amb la benevolència amb la qual La Vanguardia jutja les pel·lícules. Si us hi fixeu, la majoria rep cinc punts (verds, si és molt bona, negres, si és una obra mestra). Aquesta setmana, per exemple, de les cinc crítiques es dedueix que s’han estrenat 4 obres mestres (entre les quals aquesta «Spectre») i una sola de molt bona (el documental de la Malala). No sé vosaltres, però jo, malpensat que sóc, aquí hi veig la mà (i la pressió) dels distribuïdors. No hi ha cap altra explicació racional per entendre que un film com «Irrational Man» de Woody Allen el qualifiquessin com a «molt bo».]

M’afanyaré a informar que «Spectre» no és de cap manera una pel·lícula dolenta i que, en termes generals, distreu de forma digna (encara que amb els seus 148 minuts —el film més llarg de tota la sèrie Bond— potser abusa una mica de la nostra bona disposició). Es tracta d’una obra que ofereix tot el que es pot esperar d’una aventura de James Bond, d’alta qualitat això sí, però sense aportar ni genialitat ni sorpreses. El principal problema que té «Spectre» es diu «Skyfall», i és que el títol precedent havia deixat el llistó molt alt i en les odioses comparacions sempre surt guanyant.

Encara que repeteixin el director Sam Mendes i pràcticament els mateixos guionistes, a la trama de «Spectre» li falta grandesa èpica o en el seu defecte una mica de trellat. Si s’analitza mínimament el que s’ens explica, el guió no podria ser més ruc i les motivacions del malèfic de torn desproporcionades en relació a les seves accions. Això no hauria de ser especialment greu, al cap i a la fi és James Bond (i encara no l’està dirigint Christopher Nolan!); però és que, si entrem en detall, tot empitjora a «Spectre».

Seqüència dels crèdits: un encreuament de les bombolles de Freixenet amb el Capitán Pescanova. La presència d’octòpodes injustificats no satisfarà ni a la pròpia Carme Lula.

Cançó: No em desagrada Sam Smith, però el tema que ha escrit s’apropa bastant al pestinyo melòdic. Molt millor l’Adele, on vas a parar!

Noia-Bond: Léa Seydoux és mona, però una mica aturadeta, l’oblidarem aviat. Monica Bellucci en canvi treu petroli dels seus cinc minuts en pantalla. S’ha de dir que tot el concepte de la noia-Bond fa una mica de pudor a patriarcat putrefacte; però, posats a escollir, sempre Judi Dench.

Gadgets: no em regaleu un rellotge Omega pels meus seixanta anys.

El dolent: abismal decepció en descobrir que ningú no ha sabut fer res de veritablement interessant amb Christoph Waltz. Que vingui Quentin Tarantino i ho vegi.

Salvaré Hoyte van Hoytema, que no és Roger Deakins, però es defensa prou bé en la fotografia. I a Ben Whishaw, que aquí amplia el seu paper de Q, i que és un actor que em cau molt bé (i que bé podria flirtejar una mica més amb Bond). L’escena pre-crèdits, rodada a México D.F. el Dia de Difunts, amb el seu llarg pla-seqüència i les pirotècniques acrobàcies de l’helicòpter són de treure’s el barret. Llàstima que aquesta sigui la millor seqüència del film, precisament la primera.

No sé a qui culpar de la preocupant tendència a incloure psicologismes barats a qualsevol obra destinada a l’entreteniment. Aquesta pel·lícula hi peca de nou i no us podeu imaginar com m’avorreix. Sembla ser que Daniel Craig també s’avorreix d’interpretar un paper que només treu profit dels seus ulls d’acer blau i la seva suficiència com a model de sastreria. Qui estigui d’acord amb Idris Elba com a hereu seu, que alci la mà.

Difunts exquisits: el dodo

Estreno aquí una nova sèrie obsessiva —com la de les llistes, com la dels mapes de metro, com la de les illes remotes— que m’ha estat rondant pel cap des de fa temps i que la recent menció a Lewis Carroll m’ha convidat a fer reviure. Tractarà d’animals extints, tant d’antics com de moderns, o sigui que no serà gaire alegre, a menys que us entusiasmi l’humor negre. I per començar, un dels animals extints més emblemàtics, per no dir l’animal extint per antonomàsia: el dodo. No endebades a la llengua anglesa existeixen expressions com «dead as a dodo» o «to go the way of the dodo».

El dodo estaria taxonòmicament emparentat amb els coloms, encara que es tractaria d’un colom de grandària considerable (una alçària d’un metre i fins a 20 quilos de pes). Habitava exclusivament a l’illa de Maurici a l’est de Madagascar. Tot i que l’illa era coneguda des de l’Edat Mitjana, ningú no s’havia molestat en colonitzar-la fins que l’Imperi Holandès s’hi establí el 1598 i la batejà en honor de Maurici de Nassau. Daten doncs d’aquest any les primeres descripcions de l’au, tot i que en principi l’interès que desvetllaren fou bàsicament culinari. Segons el testimoni dels famèlics mariners, la seva carn era més aviat dura i astellosa i només el pedrer valia realment la pena.

Com sol passar amb bèsties acostumades a la vida isolada i sense depredadors coneguts, els dodos no mostraren cap prevenció envers els humans i el seu contacte amb la civilització els resultà letal. La seva extinció no es degué tant a una caça massiva —la població de la colònia era petita i, com ja he dit, la carn del dodo no era gran cosa—, sinó a la introducció d’animals domèstics, especialment porcs i micos, que saquejaren els seus nius fins impedir-ne la reproducció. L’última observació d’un dodo viu és del 1688 i, segons càlculs bastant fiables la seva extinció definitiva no aniria més enllà del 1715. No deixa de ser esfereïdor que la presència històrica d’aquest ocellot mansoi superi a penes el segle i quart en qualitat d’ens que respira i palpita.

El dodo va ser classificat ràpidament com una raresa, però ningú s’afanyà a fer-ne un estudi científic seriós, de manera que, a causa de la seva extinció fulminant, les descripcions que ens han arribat són dubtoses i ni tan sols podem estar segurs de la coloració de les seves plomes. Encara que ara costi d’entendre, en el seu moment ningú no va alarmar-se per l’aparent desaparició del dodo a l’illa Maurici. Per aquella gent de l’encara religiós segle XVII l’extinció d’una espècie era un fet inconcebible: suposo que comptaven que déu continuaria proveint a perpetuïtat per a benefici dels seus fills predilectes. D’altra banda, la raresa i poca durada de la presència del dodo al registre històric, propicià la tendència a incloure’l en el terreny dels mites i llegendes, fins que al segle XIX rebé justícia i reconeixement de la seva extinció.

En temps moderns, i amb lacerant ironia, el dodo ha esdevingut «imatge corporativa» de Maurici i del seu govern. El veureu, en el rol d’au rampant, a l’escut heràldic de l’illa. També s’albira a la marca d’aigua del seu paper moneda i en el logo d’una cervesera local. Sempre somrient. Si Hollywood tingués un criteri equànime, el gran «blockbuster» de l’any que ve tractaria d’un dodo «zombie» que pretén venjar els seus avantpassats amb un somriure al bec.

Lewis Carroll, quan als llibres d’Alícia va decidir retratar-se com un dodo, no demostrà gaire autoestima i possiblement s’estava condemnant a una extinció figurada. Apareix al segon capítol d’«Alice’s Adventures in Wonderland», el del bassal de llàgrimes, en companyia del lloro i l’aguiló. Per la seva forma pomposa de parlar, sembla que satiritzi algun catedràtic d’Oxford i algunes de les bèsties presents li retrauran que no utilitzi un anglès planer, o que no s’expressi «clar i català» en la versió de Josep Carner. Però serà precisament el dodo, amb la seva proposta de «cursa en comitè», qui aconseguirà que tots els presents acabin eixuts i s’estalviïn una calipàndria. En el seu moment ja vaig lamentar que tant Carner, com el seu tributari Salvador Oliva, optessin per convertir el dodo original en un anodí «ocell babau».

Em consola que el londinenc Jasper Fforde rescatés aquesta fabulosa gallina extinta a la seva sèrie sobre la detectiu literària Thursday Next i la convertís en animal de companyia de la protagonista. No mencionaré, per fàcil, la repetició de la nota do en equivalència musicològica. La llengua francesa, per contra, identifica el vocable «dodo» amb una simplificació infantil del fet d’anar a dormir, similar a l’anar a fer nones català. I parlant de Catalunya, ¿algú recorda el cantant còmic Dodó Escolà? En realitat es deia Domingo Escolà i Balagueró (Artesa de Segre, 1920 - Barcelona, 2005) i a casa meva serà sempre recordat pels dos números musicals i efervescents «Qué feliz es el pez en el agua» [qué feliz es el pez en el mar] i «¿Qué pasa en el Congo?» [que al blanco que pillan lo hacen mondongo].

Però com que jo en el fons sóc un modern, ara tocarà exhibir el «Dodo» de David Bowie, gravat allà pels temps del seu «Diamond Dogs» (hi ha també «dodos» de Genesis i de la Dave Mathews Band, però no els he sentit). Déu n’hi do l’excursió que representa aquest article. No us hi malacostumeu: difícilment cap altre animal extint se us presentarà de forma tan abassegadorament multiforme.

Alícia contra el govern

No sé com se’m va poder passar aquest llibret, jo que no en deixo passar una, si es tracta dels diversos avatars de la immortal creació de Lewis Carroll. Es tracta de «The Westminster Alice», una sèrie de sàtires polítiques que va escriure el gran Saki entre 1900 i 1901, al principi de la seva carrera. Saki, que es deia en realitat Hector Hugh Munro, és considerat com un dels grans mestres del relat en llengua anglesa i sembla ser que va ser amb aquesta peça que va estrenar el pseudònim amb que es faria cèlebre. El llibret consta de 14 textos sobre l’actualitat política que s’inspiren en escenes concretes dels llibres d’Alícia de Carroll. Cal dir que Saki imita amb notable mimetisme els diàlegs absurds i faceciosos de Carroll. D’igual manera les d’il·lustracions de Francis Carruthers Gould que complementen la sàtira es basen en els originals de John Tenniel, però les cares dels personatges han estat substituïdes per les caricatures dels polítics de l’època.

Per descomptat per a un lector actual, fins i tot per a un lector britànic actual, gran part de la broma es perdrà a causa del nostre desconeixement de les vicissituds a que fa referència la sàtira. Afortunadament l’editorial barcelonina Alpha Decay publicà l’any 2009 «Alicia en Westminster» en excel·lent traducció de Juan Gabriel López Guix, el traductor a més proporciona oportunes notes que introdueixen els transsumptes dels personatges i contextualitzen les situacions. Malgrat l’interès del volumet, només el recomanaria a carrollians completistes o a anglòfils empedreïts. De totes maneres, en llegir certes coses, no és difícil fer transposicions poc forçades a figures polítiques contemporànies.

    —¿Has visto alguna vez una Ineptitud? —preguntó el Gato de Cheshire con la brusquedad que lo caracterizaba.
    —Una de verdad nunca —dijo Alicia—. ¿Tenéis alguna por aquí?
    —Algunas —respondió el Gato lacónicamente—. Ahí está, por ejemplo, el ejemplar más perfecto que tenemos —añadió contrayendo las pupilas para fijar la mirada a la distancia adecuada.
    Alicia siguió la dirección de su mirada y entonces reparó en una figura sentada en una postura bastante incomoda sobre nada en concreto. No tuvo tiempo de preguntarse cómo lo lograba, porque se entretuvo examinando el aspecto de la criatura, una mezcla de signo de interrogación y algo semejante a un alca, y que parecía haber intentado mejorar su descuidado plumaje dandole una capa de cal.
    —¡Menudo desastre está hecha! —observó Alicia tras contemplarla durante unos instantes en silencio—. ¿Qué es? ¿Y por qué está ahí?
    —No significa nada —contestó el gato—, sólo es.
    —¿Habla? —preguntó Alicia con expectación.
    —No sabe hacer otra cosa —soltó el gato con una risita.
    —¿Podrías decirme qué hace aquí? —preguntó Alicia de forma educada.
    La Ineptitud sacudió la cabeza con un ademán de disculpa y dijo arrastrando las palabras:
    —No tengo ni idea.
    —Nunca tiene ninguna —interrumpió groseramente el Gato de Cheshire—, aunque en sus momentos de ocio —y Alicia pensó que seguramente disponía de muchos—, cuando no está jugando con una pelota de gutapercha, desentraña los fundamentos de aquello en lo que la gente cree… o de aquello en lo que no cree, ya no me acuerdo.
    —La verdad es que no importa —dijo la Ineptitud con lánguido interés.

Barcelona en dos temps

Torna Eduardo Mendoza amb un dels seus llibres pseudo-detectivescos de la sèrie del foll sense nom. Aquest es titula «El secreto de la modelo extraviada» (Seix Barral, 2015) i apareix només tres anys després de l’episodi anterior. No seré jo qui es queixi, ja que aquests esperpents sempre són causa d’alguna rialla més o menys freqüent. A més Mendoza, que no està passant una bona temporada, bé es mereix una mica de platxèria frívola (per no parlar de la injecció de diners que li proporcionen aquests títols més intranscendents).

La novel·la està explicada en dues parts i dos temps. Es refereix en primera instància a l’assassinat de la model Olga Baxter, produïda trenta-cinc anys enrere en un carrer imaginari de Sant Gervasi, i a la solució insatisfactòria que se li va donar al cas. Ja en el present el no tan boig narrador revisita els implicats i descobreix la identitat del vertader culpable. La intriga, com sol succeir en aquesta sèrie típicament «mendociana», és el de menys: una excusa per fer costumisme còmic i elaborar bromes idiotes a partir de les figures més apanyades de la retòrica. Aquí l’autor es mostra moderat en el maneig de la rialla, una tendència que ja s’endevinava a «El enredo de la bolsa y la vida», i deixa entreveure una certa melangia per les promeses no acomplertes d’una Barcelona pretèrita (i sense turistes!) Augmenta el to crepuscular el fet que tant el protagonista i narrador com la seva germana Cándida hagin entrat en l’edat de la jubilació i, per tant, les seves il·lusions siguin més perdudes que futures.

«El secreto de la modelo extraviada», un altre títol rebullit per a una sèrie que no els mereix, no assoleix els cims psicotròpics de «La aventura del tocador de señoras» (a Mendoza ja li ha passat l’edat); però encara és capaç de plantar-te un estirabot davant dels nassos, quan menys te l’esperes (i una riallada, per tant); i els gags recursius són de primera qualitat.

Hi trobareu personatges tan formidables com la senyoreta Westinghouse (de la Guardia Civil), en Bernabé de Paquito, la Mariquita Solomillo i en Llewelyn de París (que no és gai). Deixo per acabar alguns fragments memorables (o no), que tot són opinions, però que no s’haurien de menystenir a l’hora d’escriure «la gran Novel·la de Barcelona».

Una tarjeta falsificada acreditativa de mi condición de pensionista sin derecho y una pinta acreditativa de mi pertenencia a dicha categoría me permitían utilizar metros y autobuses sin pagar, e incluso a reclamar la cesión de un asiento reservado a ancianos, parturientas e impedidos con sólo escenificar una adecuada combinación de desfallecimiento y mala leche. Así me desplazaba.

***

Ante la puerta dijo Mingo:
—¿Nos desnudamos, señor director?
—No hace falta —repuso éste—, lo haremos muy deprisa.
El diálogo se me antojó preocupante, pero ya Mingo había abierto la puerta y entramos.

*** 

Platos preparados y arroces

Degustación de vinos y gintonics

Cafés, tés, infusiones y tomates cor de bou

Chocolate con y sin cacao

Todo de elaboración propia

***

Tonto el que lo lea. Soy Ubach de Bután, el compañero de Magín [i Matilde!] en Casa Cecilia, cocina riojana. Ayer hablamos de fantasmas sentados en la acera. Tú eras descreído, yo di verismo a la aparición y su mensaje: alguien planeaba matar a Magín. No lo podía permitir.

All about Kiko

Ni per generació, ni per orígens, ni per fal·leres estètiques hi ha res que en teoria m’ajudi a connectar amb el trinxeraire Kiko Amat (Sant Boi, 1971). I malgrat tot, d’ençà que el conec, connecto estranyament amb ell, una barreja particular de «mon semblable, mon frére» i de bessó diabòlic. Deixant de banda les quatre novel·les que ha escrit, Amat ha destacat en el periodisme cultural (sense acreditació) i en la crònica costumista i autobiogràfica. Precisament sobre aquesta obra miscel·lània, escampada per premsa, fanzines i pàgines web diverses, Blackie Books n’acaba d’editar una «antologia confessional» titulada «CHAP CHAP» i que a la contraportada es precisa com «Artículos, listas, diatribas y panegíricos: 1987 - 2014».

L’esponerós volum —prop de cinc-centes pàgines, que convindria anar llegint en petites dosis per no empatxar-se— conté tota mena de material, des de ressenyes de discos i cròniques de concerts, fins a pròlegs per a llibres admirats. S’eviten les entrevistes, un gènere on l’autor sol brillar malgrat la seva tendència a fer-se el col·lega, però no les circumstàncies que han envoltat algunes d’elles, com les de Juliette Lewis o Miguel Bosé. Es fa una convincent reivindicació d’autors com J. P. Donleavy, John Fante, Kurt Vonnegut, Alan Sillitoe o Enrique Jardiel Poncela. Com sol passar, els textos sobre músics estimats són més difícils de compartir, a menys que de bon antuvi ja coneguis de qui t’estan parlant. De totes maneres cal dir que els entusiasmes de Kiko són encomanadissos.

Una part considerable del llibre l’ocupen escrits autobiogràfics que abasten des dels jocs salvatges de la infantesa fins a moments d’una relativa maduresa, passant per ressaques, drogues, estades a Londres i un munt de feines no qualificades. Aquí Amat utilitza un estil còmic que es basa tant en l’exageració com en la auto-humiliació i aconsegueix que fins i tot un assumpte tan sobre-explotat com és el de els goigs i les penes de la paternitat no soni fatigós. Memorable per exemple «El Kiko ha atropellat un senyor», on a partir d’un fet potencialment tràgic aconsegueix una peça absolutament hilarant. També té mèrit el reportatge «en família» que acaba produint el revelador «Queralbs: madera y piedra (Crónica con humorismo de una visita a la inexpugnable fortaleza de Jordi Pujol). I com que no tot han de ser hi-his i ha-has, Kiko també és capaç de tocar-nos la fibra amb contenció, com quan escriu l’obituari del seu amic Agustí.

    Le arrojo las llaves del coche a mi mujer, y pienso: en qué sociedad vivimos. Meas en la rúe y te sacuden doscientos euros de multa. Descuidas un pago de la hipoteca y te desahucian a puntapiés del hogar. Pero atropellas a un viejo (Atropellas. A. Un. Viejo) y te vas a casa de rositas. A continuar tu barbacoa feliz en el Montseny. Es increíble. ¿Qué moraleja puede uno extraer de esto?
    A la mierda. Mañana atropello a otro.

En un gest d’auto-crítica masoquista poc freqüent en el gènere antològic, l’autor es molesta a recollir «los 6 peores artículos de mi carrera» i ens explica perquè els considera així. També detalla nou textos que reconeix com a «insultos gratuitos», però es rescabala després amb «9 insultos merecidos». Hi ha encara una llista de «osados preámbulos que no venían muy a cuento» o, el que és el mateix, aprofitar l’excusa d’un article per parlar d’una altra cosa, la que veritablement t’interessa.

No gosaria dir que Kiko Amat és un fi estilista: abusa de la catalanada, de les traduccions literals de l’anglès i dels símils propers al disbarat. No sé molt bé perquè li agrada més escriure «réctum» que «recto» (sí, la seva literatura té molta presència anal, per acabar-ho d’adobar). En Kiko és un potiner. I malgrat tot «CHAP CHAP» és el títol ideal per tenir a la tauleta i llegir-ne un fragment selecte cada nit abans d’anar a dormir. Pur gin-tonic de capçalera.

Mi mujer, volviendo a mirar al frente y poniendo primera, me preguntó qué había pasado.
—Acaban de devolverme otro artículo —le dije.
—¿Otro? —dijo ella.
—Sí. Y además, creo que acaban de llamarme viejo y antiguo.
—Bueno —dijo ella—. Para ti eso son elogios, ¿no?
—Lo que cuenta es la intención del otro —le contesté, mirando distraído por la ventana—. Y creo que no. Creo que eran insultos.

País petit

Més enllà de les sèries televisives de qualitat, americanes i britàniques, un dels països més improbables per oferir recents programes d’interès ha de ser la petita Dinamarca. Tot va començar l’any 2007 amb «Forbrydelsen» («The Killing»), més coneguda aquí pel seu deixatat «remake» americà, tot i que les tres temporades originals (2007-2012) són de visió obligada per a qualsevol fan de la novel·la negra nòrdica i els jerseis de llana de les illes Fèroe. Més recentment la sèrie històrica «1864» (de 2014) ha saltat a la palestra com la més cara produïda a Dinamarca. No l’he vista, però m’asseguren que val molt la pena.

Entremig hi ha «Borgen», una ficció política d’Adam Price estrenada el 2010 i possiblement liquidada definitivament l’any 2013. Curiosament a «Forbrydelsen» la part política que «Borgen» mostra quedava inextricablement lligada a l’element criminal, potser perquè Dinamarca és un país indiscutiblement petit i tothom acaba relacionat, vulgui o no vulgui. Així passa que, vista una d’aquestes sèries, ja coneixeràs els actors de tota la resta. Pilou Asbaek (aviat a «Joc de trons») i Søren Malling els trobaràs tant a «Borgen» com a «Forbrydelsen» i a «1864». La protagonista Sidse Babett Knudsen, en canvi, se salva de «The Killing», però intervé a les altres dues.

Si es parla d’una sèrie política a la televisió és inevitable comparar-la amb «The West Wing» i ja puc avançar que «Borgen» no compta amb diàlegs tan elaborats com els d’Aaron Sorkin, però també es lliura d’una visió excessivament idealista de la política. En el cas danès el protagonisme corre a càrrec de Birgitte Nyborg, líder del Partit Moderat, la qual en el primer capítol de la primera temporada esdevé cap del govern de forma inesperada. La sèrie combina els problemes propis d’haver de governar un país amb els que genera la conciliació laboral amb la vida familiar, aguditzats pel fet que la primera ministra és una dona. En cada episodi té també molta importància el paper dels mitjans de comunicació, representats sobretot per la cadena de televisió TV1 i la repòrter Katrine Fønsmark. De fet a cadascun dels capítols hi ha com a mínim una entrevista de Katrine a un dels membres del govern, el que fa pensar que la política danesa deu ser molt més transparent que la de casa nostra.

Amb aquest tipus de sèries és inevitable fer comparacions odioses i pensar amb Mariano Rajoy, quan veus a Birgitte Nyborg exigint dimissions immediates als membres sospitosos de corrupció del seu gabinet. També resulta totalment nòrdic contemplar com la primera ministra, quan arriba a casa, es posa a recollir els plats del sopar (que el seu marit ha preparat), ja que ha renunciat tant a la residència oficial com a qualsevol ajuda domèstica externa. Potser el pitjor defecte de «Borgen» és precisament aquest, que no acaba de donar la idea que estigui parlant del govern d’un país, ja que tot té un to íntim i endogàmic, com si a penes hi hagués món fora de la sèrie.

Apart d’això, els guions de cada capítol són força rodons i manegen amb habilitat diversos fils de l’esfera pública i privada. Sortosament algunes coincidències forçades (de nou el país petit) del primer episodi no es repeteixen més endavant. Els actors són tots de gran competència i Sidse Babett Knudsen, en particular, porta el protagonisme de forma excel·lent, amb sobrietat i sense histrionisme, una molt creïble dona real.

Possiblement «Borgen» no assoleix l’envejada categoria de sèrie de culte; però és una manera entretinguda i intel·ligent de consumir píndoles de realisme democràtic en racions de seixanta minuts.

Condemnats a divertir-se

Álex de la Iglesia és un dels directors espanyols més personals i reconeixibles, sovint atractius, encara que en rares ocasions obtingui una obra del tot satisfactòria. La seva recent «Mi gran noche» parteix d’una excel·lent idea de guió: centrar tota la pel·lícula en la gravació d’un programa televisiu especial de cap d’any, un programa d’aquells que s’enregistren dos mesos abans de la data i on el públic, captiu durant hores interminables, ha de fingir que s’ho passa d’allò més bé. El film comença massa fort (un defecte habitual del director) amb un devessall de conflictes, alguns dels quals es podrien haver guardat per més endavant, com és el dels manifestants contra l’E.R.O de la cadena televisiva i la batalla campal amb la policia. Després d’aquesta intensitat inicial, costa que el nivell es mantingui durant la resta del metratge.

La qualitat de la producció és notable —de la Iglesia és sempre generós en el pressupost que esmerça—, hi ha alguns personatges ben dissenyats i situacions gracioses, de manera que la pel·lícula es contempla amb més glòria que pena; al cap i a la fi, les pretensions de «Mi gran noche» no van més enllà de l’entreteniment escapista. Malauradament, el guió que firmen de la Iglesia i el seu còmplice habitual Jorge Guerricaecheverría pateix d’un desenvolupament indolent i descurat, com si un cop plantejats els diferents fils de la trama els hagués fet mandra rematar-los. Per això a la segona part abunden moments inexplicables i la conclusió és un pueril embolica-que-fa-fort digne d’un foc de camp.

Al nombrós elenc, un dels més nodrits en la carrera del director, hi ha una mica de tot, encara que res pitjor que l’indefugible Santiago Segura. M’han agradat força Terele Pávez i sobretot Pepón Nieto, l’únic que disposa d’un personatge amb motivacions humanes. Carmen Machi clava totes les seves frases amb precisió de mestra i Mario Casas demostra que no és només una cara bonica i que sap riure’s d’ell mateix. En quant a Raphael, que fa el paper d’un «alter ego» seu que es diu Alphonso, no està ni bé ni malament, perquè el veterà cantant fa dècades que habita a una galàxia paral·lela més enllà de la moral i del bon gust. Cal aplaudir la seva convicció i la seva capacitat per l’autoparòdia.

«Mi gran noche» no és, per descomptat, una bona pel·lícula. Segons com t’agafi et pot semblar o bé una frivolitat distreta, o bé una perfecta collonada. Agrairia que Álex de la Iglesia s’hi esforcés una mica més: trobo a faltar el nivell de «La comunidad» o «El día de la bestia».