dimarts, 3 de novembre de 2015

All about Kiko


Ni per generació, ni per orígens, ni per fal·leres estètiques hi ha res que en teoria m’ajudi a connectar amb el trinxeraire Kiko Amat (Sant Boi, 1971). I malgrat tot, d’ençà que el conec, connecto estranyament amb ell, una barreja particular de «mon semblable, mon frére» i de bessó diabòlic. Deixant de banda les quatre novel·les que ha escrit, Amat ha destacat en el periodisme cultural (sense acreditació) i en la crònica costumista i autobiogràfica. Precisament sobre aquesta obra miscel·lània, escampada per premsa, fanzines i pàgines web diverses, Blackie Books n’acaba d’editar una «antologia confessional» titulada «CHAP CHAP» i que a la contraportada es precisa com «Artículos, listas, diatribas y panegíricos: 1987 - 2014».

L’esponerós volum —prop de cinc-centes pàgines, que convindria anar llegint en petites dosis per no empatxar-se— conté tota mena de material, des de ressenyes de discos i cròniques de concerts, fins a pròlegs per a llibres admirats. S’eviten les entrevistes, un gènere on l’autor sol brillar malgrat la seva tendència a fer-se el col·lega, però no les circumstàncies que han envoltat algunes d’elles, com les de Juliette Lewis o Miguel Bosé. Es fa una convincent reivindicació d’autors com J. P. Donleavy, John Fante, Kurt Vonnegut, Alan Sillitoe o Enrique Jardiel Poncela. Com sol passar, els textos sobre músics estimats són més difícils de compartir, a menys que de bon antuvi ja coneguis de qui t’estan parlant. De totes maneres cal dir que els entusiasmes de Kiko són encomanadissos.

Una part considerable del llibre l’ocupen escrits autobiogràfics que abasten des dels jocs salvatges de la infantesa fins a moments d’una relativa maduresa, passant per ressaques, drogues, estades a Londres i un munt de feines no qualificades. Aquí Amat utilitza un estil còmic que es basa tant en l’exageració com en la auto-humiliació i aconsegueix que fins i tot un assumpte tan sobre-explotat com és el de els goigs i les penes de la paternitat no soni fatigós. Memorable per exemple «El Kiko ha atropellat un senyor», on a partir d’un fet potencialment tràgic aconsegueix una peça absolutament hilarant. També té mèrit el reportatge «en família» que acaba produint el revelador «Queralbs: madera y piedra (Crónica con humorismo de una visita a la inexpugnable fortaleza de Jordi Pujol). I com que no tot han de ser hi-his i ha-has, Kiko també és capaç de tocar-nos la fibra amb contenció, com quan escriu l’obituari del seu amic Agustí.
    Le arrojo las llaves del coche a mi mujer, y pienso: en qué sociedad vivimos. Meas en la rúe y te sacuden doscientos euros de multa. Descuidas un pago de la hipoteca y te desahucian a puntapiés del hogar. Pero atropellas a un viejo (Atropellas. A. Un. Viejo) y te vas a casa de rositas. A continuar tu barbacoa feliz en el Montseny. Es increíble. ¿Qué moraleja puede uno extraer de esto?
    A la mierda. Mañana atropello a otro.
En un gest d’auto-crítica masoquista poc freqüent en el gènere antològic, l’autor es molesta a recollir «los 6 peores artículos de mi carrera» i ens explica perquè els considera així. També detalla nou textos que reconeix com a «insultos gratuitos», però es rescabala després amb «9 insultos merecidos». Hi ha encara una llista de «osados preámbulos que no venían muy a cuento» o, el que és el mateix, aprofitar l’excusa d’un article per parlar d’una altra cosa, la que veritablement t’interessa.

No gosaria dir que Kiko Amat és un fi estilista: abusa de la catalanada, de les traduccions literals de l’anglès i dels símils propers al disbarat. No sé molt bé perquè li agrada més escriure «réctum» que «recto» (sí, la seva literatura té molta presència anal, per acabar-ho d’adobar). En Kiko és un potiner. I malgrat tot «CHAP CHAP» és el títol ideal per tenir a la tauleta i llegir-ne un fragment selecte cada nit abans d’anar a dormir. Pur gin-tonic de capçalera.
Mi mujer, volviendo a mirar al frente y poniendo primera, me preguntó qué había pasado.
—Acaban de devolverme otro artículo —le dije.
—¿Otro? —dijo ella.
—Sí. Y además, creo que acaban de llamarme viejo y antiguo.
—Bueno —dijo ella—. Para ti eso son elogios, ¿no?
—Lo que cuenta es la intención del otro —le contesté, mirando distraído por la ventana—. Y creo que no. Creo que eran insultos.

5 comentaris:

  1. Sembla interessant, però no per mi.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Doncs jo crec que pot ser interessant sobretot per a tu.

      Suprimeix
  2. M'ha cridat l'atenció. Apuntat queda.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. En un apunt es passa una mica amb els heavies, però després els demana perdó. Avisada quedes.

      Suprimeix
    2. Així procuraré que el meu home també s'ho llegeixi! hahaha

      Suprimeix