Ara mateix en una galàxia molt propera

A aquestes altures només una tribu amazònica, encara per descobrir, una comunitat de monges luddites i els tres eremites que perduren al cens eclesiàstic ignoren que avui s’estrena una pel·lícula importantíssima que marcarà un abans i un després, un esdeveniment equiparable a la primera vinguda del Messies (al tanto que he dit Messies, no Messi) i que ens obligarà a referir-nos als anys a venir en relació a aquesta estrena. Així que oblideu-vos del 2016 a punt d’estrenar, que quedarà rebatejat extraoficialment com any 1 després de TFA.

Des de fa mesos els fans —que tenen reservada l’entrada per aquesta experiència cabdal, com si fos flor d’un dia destinada a desaparèixer en el no res l’endemà— s’han fet ressò de cadascun dels avanços de la campanya publicitària lligada a la promoció de la pel·lícula, vehicles ideals tots ells (els fans, vull dir) del papanatisme global, treballant gratuïtament per a Hollywood, sense cap possibilitat d’entrar en nòmina. Ho he de confessar, no entenc tanta excitació davant d’una estrena a la qual ens han condicionat com si fóssim quissos de Pavlov o conillets de Duracel per bavejar sense aturador davant de tràilers, «teasers», pòsters, canals temàtics televisius, figuretes de plàstic del Happy Meal i ampolles de Font Vella tunejades, per citar només algunes de les peces de la campanya.

L’origen d’aquesta histèria col·lectiva s’inicià l’any 1977. El seu títol oficial era «Star Wars» (fins que van decidir canviar-lo alguns anys més tard per acabar d’embolicar la troca). S’havia estrenat als Estats Units el 25 de maig, però a Espanya només arribà durant el mes de novembre. Ja ho hem oblidat, però llavors era habitual que les estrenes es demoressin alguns mesos, com si les pel·lícules viatgessin en diligència fins arribar a casa nostra.

No la vaig veure ni al Nuevo Cinerama ni al Montecarlo, els cinemes que l’havien estrenada, i el temps del visionat va ser més aviat estiuenc, o sigui que vaig arribar a «La guerra de las galaxias» quan ja havia esdevingut un fenomen mundial. Em va semblar una pel·lícula simpàtica i entretinguda; però de cap manera una obra mestra (si exceptuem la música de John Williams). Tanmateix alguns signes d’alarma m’haurien d’haver advertit sobre la bogeria que s’estava congriant, començant per un company de carrera que s’havia pres aquell «Star Wars» inicial com una revelació filosòfica d’altíssim nivell, Nietzsche o similar.

La història és coneguda: vingué després «L’imperi contraataca», millor pel·lícula, però també menys innocent i fresca. George Lucas començava a prendre’s seriosament i els seus deliris de grandesa derivarien en una segona trilogia difícil de fumar. Les primeres cròniques revelen que aquesta «The Force Awakens» ha corregit disbarats recents i ha optat per satisfer els fans, tot calcant els exitosos trets dels primers films sense gastar gaire imaginació. Per descomptat jo també l’aniré a veure en un moment o altre; però he de confessar-vos que aquesta invasió mediàtica em té més que fart. I no, senyors de la premsa, no m’interessa ni una entrevista amb Yoda, ni vull saber quin personatge de la saga sóc. Seriosos siguem.

No!

Recupero «Sí» («Ja», 1978) novel·la curta de Thomas Bernhard que Anagrama va publicar l’any 1985 en traducció de Miguel Sáenz, com no podria ser de cap altra manera (atès el seu monopoli tàcit de les traduccions espanyoles de Bernhard), i que ara ha reeditat en la bonica col·lecció Edición Limitada. Diria que és un llibre arquetípic de l’autor i una bona introducció, per breu, al seu peculiar estil. Ja a les primeres línies l’anònim narrador reuneix a tots els «dramatis personae» de l’obra:

El Suizo y su compañera llegaron a casa del corredor de fincas Moritz precisamente cuando yo, por primera vez, no sólo trataba de describirle a Moritz y, en definitiva, explicarle científicamente los síntomas de mi enfermedad sentimental e intelectual, sino que había ido a casa de Moritz, probablemente la persona que en ese momento me estaba realmente más pròxima, para volverle del revés, súbitamente y del modo más desconsiderado, la cara interna, no sólo enferma sino totalmente deformada ya por la enfermedad de mi existencia…

Tallo perquè la frase inicial de «Sí» es prolonga durant 477 excessives paraules (ho he llegit a la Wiki, que jo no les he comptat), en una mostra típica de prolixitat bernhardiana. El narrador és un científic, un biòleg crec, que s’ha retirat al camp per prosseguir els seus estudis en un ambient tranquil. És víctima de mals imprecisos, tant físics com mentals, plausiblement identificables amb la depressió, i ha trobat un confident ideal en Moritz, l’agent immobiliari que li va proporcionar la casa on viu. A través de Moritz coneixerà els Suïssos, o més exactament el Suís i la Persa, en un moment molt delicat dels desequilibris anímics del narrador. Creurà reconèixer en la Persa una ànima amiga capaç d’ajudar-lo a sortir del forat, quan el que estarà fent en realitat és transferir-li a ella els seus propis instints suïcides.

Sí, efectivament «Sí», malgrat el seu títol tan positiu, és un dels monòlegs novel·lístics més depressius de la literatura universal. Fingeix un homenatge al soliloqui vitalista de la Molly Bloom de Joyce i el conclou amb la mateixa paraula monosíl·làbica, tot i que un resolutiu «yes» anglès no sonarà mai com l’equivalent a un programàtic «ja» germànic. Bernhard escriu un dels seus textos obsessivament frenètics i circulars, que em recorden un bulldog aferrat al seu os de goma. Em fa riure, perquè carrega les tintes de tal manera que no seria elegant posar-se a plorar. Ningú no en surt indemne, ni els austríacs, ni els suïssos, ni la ciutat, ni el camp, ni l’estat ni els seus ciutadans. L’amor deriva en odi i l’amistat té marcada la data de caducitat.

Las circunstancias políticas habían empeorado repentinamente en ese momento de una forma tal, que no podían calificarse más que de horribles y fatales. Los esfuerzos de decenios se habían borrado en pocas semanas, el Estado, siempre inestable, se había derrumbado realmente en pocas semanas, de repente reinaban otra vez la estupidez, la codícia y la hipocresía, como en los peores tiempos del peor régimen, y los poderosos trabajaban de nuevo sin escrúpulos en el exterminio intelectual. Una hostilidad hacia lo intelectual observada ya por mí durante años había alcanzado un nuevo y repulsivo punto culminante, el pueblo o, mejor, las masas populares eran incitadas por los gobernantes al asesinato intelectual e instigadas a la caza de mentes e inteligencias.

«Sí» conté un fort component autobiogràfic i no seria aventurat identificar el narrador amb el propi Bernhard. Efectivament, l’única propietat immobiliària de l’escriptor fou una casa de camp a Gmunden (Alta Àustria), casa en la qual morí i que actualment funciona com a casa-museu. Bernhard mantingué amb l’agent immobiliari que la hi vengué una improbable amistat que dura una desena llarga d’anys i que amb tota seguretat constituí la llavor del personatge de Moritz. Però aquests detalls que comento, només són ganes de fer safareig. Bernhard és droga dura i és impossible de vendre’l als escèptics: igual com passa amb Richard Wagner, només funciona amb els convençuts, encara que no sàpiguen que ho són. Llegiu i repetiu amb mi:

Esa noche anduve por los prados y a través de los bosques, hasta llegar al agotamiento total, y vi de pronto con otros ojos todo lo que había en esos prados y en esos bosques, de pronto no destrozaban, no aniquilaban ya nada en mí, y hasta las personas con que, aunque las rehuyera, tenía que encontrarme no me hicieron una impresión tan terrible como sólo el día anterior. Mi existencia parecía ser otra vez posible.

Difunts exquisits: dinosaures (i 5)

Adequada nadala de Juanjo Sáez

Difunts exquisits: els dinosaures (4)

I si deixem tranquils els dinosaures i no ens immiscim a les seves vides? De ficcions amb dinosaures i sense cap presència humana, la més cèlebre i matinera se situa en aquell segment de «Fantasia» (Walt Disney, 1940), en el qual el ballet de «La Consagració de la Primavera» d’Igor Stravinsky agermanava els seus sons brutals amb una visió accelerada dels primers temps de la vida a la Terra. Els avanços científics han deixat aquesta seqüència totalment obsoleta, la relació entre Stravinsky i els dinosaures està totalment agafada pels pèls i a mi, de petit, tot aquest fragment em feia molta por. De fet, tot «Fantasia» em feix molta por amb l’excepció dels hipopòtams amb tutú.

També anava de dinosaures campant per les seves «The Land Before Time»/«En busca del valle encantado» (1988) de l’animador Don Bluth. Aquesta producció de Steven Spielberg i George Lucas prenia un punt de vista decididament infantil amb una colla pessigolla de dinosaures de diverses espècies que perden de vista les seves respectives famílies i pateixen tota mena d’aventures. El film gaudí d’un èxit fenomenal i generà fins a tretze seqüeles, totes editades directament en vídeo i sense cap intervenció de les llumeneres abans citades.

Una mica més adulta va ser la sitcom «Dinosaurs», una producció conjunta de Disney i Jim Henson que durà quatre temporades entre 1991 i 1994. La idea inicial era la de recrear les situacions d’una sitcom estàndard, però que la família protagonista estigués formada per ninots amb forma de dinosaures. El projecte va quedar aparcat durant força temps, atesa la seva excentricitat, i només rebé llum verda quan «The Simpsons» demostraren que a la televisió també hi havia lloc per les audàcies.

Els progressos en la generació d’imatges digitals ha permès mostrar en pantalla uns dinosaures cada vegada més versemblants. En anys recents ens han deixat bocabadats documentals tan realistes com el «Walking with Dinosaurs» (1999) de la BBC o la seva resposta americana «When Dinosaurs Roamed America» (2001) del Discovery Channel. Per la seva banda els Estudis Disney produïren l’any 2000 el film «Dinosaur», amb criatures generades per ordinador col·locades sobre escenaris reals. Costà una milionada, no convencé a la crítica la seva espinada dramàtica, però sí la seva solvència tècnica. En tot cas triomfà a taquilla, encara que avui em temo que està mig oblidat.

L’última baula a l’eterna història d’amor entre el públic i els dinosaures és la recent «The Good Dinosaur» (o «l’intent de Pixar d’assaltar un mercat més que explotat»). La idea de base —que els dinosaures en realitat no s’extingiren, perquè el famós meteorit letal fallà l’objectiu— és brillant en la seva projecció distòpica i introdueix els humans en papers inesperats. Més enllà de les objeccions que hi podria oposar, els conceptes annexos són interessants.

Difunts exquisits: els dinosaures (3)

Una forma de vèncer la nostra nostàlgia pels dinosaures —nostàlgia impossible, perquè com ja s’ha repetit massa vegades mai no van compartir era geològica amb els humans— és crear-los al laboratori amb l’ajuda de la ciència del moment. Per exemple, a «Le Voyageur du Mésozoïque», una aventura d’Espirú i Fantàstic de l’any 1957, el Comte de Champignac descobria un ou de dinosaure soterrat als gels de l’Antàrtida i decidia reanimar-lo amb previsibles resultats catastròfics.

Deixaré de banda els Godzilla, Gamera i altres monstres japonesos lligats a la Guerra Freda i el desenvolupament de l’energia atòmica. Certament, hi ha una vaga motivació científica per la seva aparició; però la seva filiació dins de la família dels dinosaures és més que dubtosa.

Amb una pàtina científica molt més ben simulada, Michael Crichton va publicar l’any 1990 la novel·la d’èxit «Jurassic Park». Com sap tothom, el llibre especulava sobre la possibilitat de fer tornar a la vida els dinosaures mitjançant la manipulació del seu ADN; en aquest cas concret a partir de la sang que havia succionat un mosquit atrapat en ambre. Fou adaptada al cinema per Steven Spielberg en un dels seus films més mediocres; però els efectes especials eren fabulosos i el fet de poder contemplar en pantalla dinosaures creïbles i en moviment el va convertir en un èxit de taquilla planetari. Se’n seguiren tres seqüeles de qualitat encara més discutible, però que encara funcionaren prou bé a nivell comercial, ja que el públic sembla que no ens cansarem mai de contemplar aquest tipus de bèsties.

De totes maneres, miríades de creadors amb pocs escrúpols preferiren tirar pel dret i descriure un món on convivien humans i dinosaures sense donar més explicacions.  Una de les primeres mostres del que dic la trobarem en el film mut d’animació «Gertie the Dinosaur» (1914), obra del genial historietista Winsor McCay. Gertie (que per cert és una dinosàuria) apareix com una atracció de fira que obeeix les ordres del seu ensinistrador. Demostra una ànima sensible i plora quan la renyen, però també pot ser distreta i capriciosa. Saluda educadament, això sí, quan acaba la funció.

Serà inevitable mencionar «The Flinstones» (1960-1966), sèrie d’animació creada per William Hanna i Joseph Barbera, en la qual una anacrònica societat de les cavernes parodiava els americans de mitjans del segle XX. La ‘sitcom’ introduïa sense cap coherència bèsties de diverses eres geològiques, des de triceratops i brontosaures fins a mamuts i tigres de dents de sabre, molts d’ells en funcions purament utilitàries envers els humans. El petit dinosaure Dino exercia com a mascota domèstica, indistingible (llevat de l’aparença i el color) dels nostres quissos.

Dedicada a l'Enric (i, de retruc, a en Macip)

Una altra mostra de manca de seriositat és el film britànic «One Million Years B.C.» (1966) de Don Chaffey, «remake» de l’oblidat «One Million B.C.» que Hollywood va fer l’any 1940. L’animada peripècia, titulada aquí «Hace un millón de años» barreja animals prehistòrics (apatosaures, al·losaures, archelons, triceratops…) amb homes i dones de les cavernes. La desigual batalla la guanya per golejada una Raquel Welch en estat de nuesa turgent, a penes dissimulada per un biquini de pell. Em temo que aquesta icònica imatge ha eclipsat pràcticament tota la carrera posterior de l’actriu. De l’animació dels dinosaures s’encarregà el gran especialista Ray Harryhausen, un motiu més per situar-lo al meu panteó particular.

«Caveman» («Cavernícola», 1981) tenia intencions decididament còmiques. Contenia dinosaures, experiments amb drogues recreatives, el descobriment de la marxa vertical sobre els dos peus, un abominable home de les neus i actors tan decents com Dennis Quaid o Shelley Long. També va ser la pel·lícula on Ringo Starr va conèixer la dona de la seva vida, és a dir Barbara Bach, encontre que propicià el seu abandonament conjunt de les arts escèniques. Només per això ja li hauríem d’estar infinitament agraïts.

Difunts exquisits: els dinosaures (2)

Segons Jules Verne...

La fascinació que des del primer moment ens produïren els dinosaures aviat fou explotada en termes tant didàctics com mercenaris. El mateix Richard Owen que s’havia inventat el terme «dinosaure» va promoure la construcció de les escultures del Crystal Palace Park l’any 1854, un conjunt de quinze gèneres d’animals extints (no exclusivament dinosaures) que encara es poden visitar en l’actualitat. Tot i que la reconstrucció de la seva hipotètica aparença ha estat ridiculitzada per estudis més recents, no me’ls penso perdre en la meva propera visita a Londres.

La primera menció literària d’un dinosaure la trobarem a can Dickens, a la primera pàgina de «Bleak House» (El Casalot), novel·la escrita entre 1852 i 1853. No és que hi aparegui una bèstia real, només es tracta d’una metàfora, però l’estrena té un marc de categoria innegable:

Temps implacable de novembre. Tant de fang als carrers com si les aigües s’haguessin enretirat de nou de la faç de la terra i no fóra cap prodigi trobar-se un megalosaure d’uns quaranta peus de llargada, balancejant-se com un llangardaix elefantí, Holborn Hill amunt.

El segle XIX no abundarà en representacions de sauris extints, potser perquè el seu descobriment era encara massa recent. El següent exemple canònic que es recorda el trobem a «Voyage au centre de la Terre» (1864) de Jules Verne, on una expedició espeleològica acaba descobrint un meravellós món subterrani on perviuen ictiosaures, plesiosaures i mastodonts. La novel·la fantàstica de Verne resol per la via expeditiva d’imaginar-se un món atrapat en una bombolla intemporal l’etern anhel que patim els humans de no haver sigut mai contemporanis dels dinosaures.

Solucions similars utilitzaren Arthur Conan Doyle (el de Sherlock Holmes!) a «The Lost World» (1912) i Edgar Rice Burroughs (el de Tarzan!) a la seva sèrie sobre el món subterrani de Pellucidar (1914-1963). El mític «King Kong» (Cooper & Schoedsak, 1933) traslladà al cinema la convenció de l’illa perduda on el temps havia quedat abolit, per enfrontar una vegada més l’home (i sobretot la dona) contemporanis amb els seus dinosaures més ancestrals. Fins i tot una sèrie d’animació tan històricament «correcta» i tan antropocèntrica com ho és «Ice Age», hagué de cedir a la temptació dels dinosaures en el seu tercer lliurament, «Dawn of the Dinosaurs», on es descobria (com no podria ser de cap altra manera) que hi havia un món subterrani on les bèsties juràssiques campaven lliurement, sota la ignorància de les seves germanes quaternàries.

De tota manera, des de ben aviat, humans i dinosaures convisquérem en la ficció sense necessitat de buscar coartades que no fossin les de la pura diversió. El gran precursor cinematogràfic David Ward Griffith filmà l’any 1914 «Brute Force», on uns homes de les cavernes es barallaven amb un Ceratosaure de forma totalment anacrònica. Segurament només estava buscant l’espectacle.

Demà parlarem de Rachel Welch i el seu biquini.

Difunts exquisits: els dinosaures (1)

Sí, esclar, parlar de dinosaures és tan genèric i vague com parlar del temps, tot i que comprenguin un grup molt considerable dins de la trista família de les bèsties extintes. De fet, no fa gaire temps que els coneixem com a tals, encara que des del segle III els xinesos de la dinastia Jin ja n’havien descobert ossos que havien identificat amb els d’un dragó. A les darreries del segle XVII a Anglaterra es trobà l’os del fèmur d’un Megalosaure, el qual per la seva grandària s’atribuí a un dels humans gegantins que menciona la Bíblia. No fou fins a principis del segle XIX que un geòleg d’Oxford, el reverend William Buckland, va començar a aplegar ossos fossilitzats de Megalosaure i esdevingué la primera persona a descriure un dinosaure en una revista científica. El segon gènere de dinosaure, l’iguanodont, el descobrí Mary Ann Mantell, esposa del geòleg Gideon Mantell.

A mesura que s’anaven descobrint més fòssils d’altres espècimens, els quals es podien emparentar amb aquestos, més evident es feia que s’havia descobert una nova família animal, tot i que ben relacionada amb els rèptils. Finalment el paleontòleg anglès Richard Owen encunyà l’any 1842 el terme «dinosaure» —que, una mica injustament, significa «llangardaix terrible»—, el qual ha fet fortuna fins als nostres dies, malgrat la seva definició canviant.

Els dinosaures nasqueren en l’imaginari científic com a bèsties gegantines de sang freda, comportament flegmàtic i escassa intel·ligència; però es van revelar a la fi com a extremadament versàtils en grandària, capaços de desplegar una intensa activitat, pròpia de la sang calenta, i segurament amb un coeficient intel·lectual digne de respecte. També se’ls atribuí una pell escamosa, on ara les plomes també són benvingudes. I en quant al seu caràcter d’animals antediluvians per antonomàsia, i per tant destinats a les llistes de l’atur, se’ls ha reconegut bastant recentment que encara continuen entre nosaltres sota la forma familiar de les aus.

L’única característica dels dinosaures que ha perdurat a través del temps és la fascinació arravatadora que exerceixen sobre nosaltres, els humans. Owen, l’inventor de la paraula «dinosaure», amb el recolzament del Príncep Albert (aquell alemanyot de mort prematura, que enterbolí el seny de la seva reina Victòria en temps posteriors), fundà el meravellós Natural History Museum a South Kensington l’any 1881, amb el principal propòsit d’aixoplugar-hi els esquelets reconstruïts de diversos animals ja extingits.

Molt abans de «King-Kong», de Michael Crichton i de Steven Spielberg, s’estaven iniciant les «Bone Wars» (o Guerres d’Ossos) del segle XIX, en les quals tota mena de paleontòlegs es barallaven per trobar el vestigi ossi més formós i antic. Si no comento res més, probablement saltaré al següent nivell.