divendres, 18 de desembre del 2015

Ara mateix en una galàxia molt propera

A aquestes altures només una tribu amazònica, encara per descobrir, una comunitat de monges luddites i els tres eremites que perduren al cens eclesiàstic ignoren que avui s’estrena una pel·lícula importantíssima que marcarà un abans i un després, un esdeveniment equiparable a la primera vinguda del Messies (al tanto que he dit Messies, no Messi) i que ens obligarà a referir-nos als anys a venir en relació a aquesta estrena. Així que oblideu-vos del 2016 a punt d’estrenar, que quedarà rebatejat extraoficialment com any 1 després de TFA.

Des de fa mesos els fans —que tenen reservada l’entrada per aquesta experiència cabdal, com si fos flor d’un dia destinada a desaparèixer en el no res l’endemà— s’han fet ressò de cadascun dels avanços de la campanya publicitària lligada a la promoció de la pel·lícula, vehicles ideals tots ells (els fans, vull dir) del papanatisme global, treballant gratuïtament per a Hollywood, sense cap possibilitat d’entrar en nòmina. Ho he de confessar, no entenc tanta excitació davant d’una estrena a la qual ens han condicionat com si fóssim quissos de Pavlov o conillets de Duracel per bavejar sense aturador davant de tràilers, «teasers», pòsters, canals temàtics televisius, figuretes de plàstic del Happy Meal i ampolles de Font Vella tunejades, per citar només algunes de les peces de la campanya.

L’origen d’aquesta histèria col·lectiva s’inicià l’any 1977. El seu títol oficial era «Star Wars» (fins que van decidir canviar-lo alguns anys més tard per acabar d’embolicar la troca). S’havia estrenat als Estats Units el 25 de maig, però a Espanya només arribà durant el mes de novembre. Ja ho hem oblidat, però llavors era habitual que les estrenes es demoressin alguns mesos, com si les pel·lícules viatgessin en diligència fins arribar a casa nostra.

No la vaig veure ni al Nuevo Cinerama ni al Montecarlo, els cinemes que l’havien estrenada, i el temps del visionat va ser més aviat estiuenc, o sigui que vaig arribar a «La guerra de las galaxias» quan ja havia esdevingut un fenomen mundial. Em va semblar una pel·lícula simpàtica i entretinguda; però de cap manera una obra mestra (si exceptuem la música de John Williams). Tanmateix alguns signes d’alarma m’haurien d’haver advertit sobre la bogeria que s’estava congriant, començant per un company de carrera que s’havia pres aquell «Star Wars» inicial com una revelació filosòfica d’altíssim nivell, Nietzsche o similar.

La història és coneguda: vingué després «L’imperi contraataca», millor pel·lícula, però també menys innocent i fresca. George Lucas començava a prendre’s seriosament i els seus deliris de grandesa derivarien en una segona trilogia difícil de fumar. Les primeres cròniques revelen que aquesta «The Force Awakens» ha corregit disbarats recents i ha optat per satisfer els fans, tot calcant els exitosos trets dels primers films sense gastar gaire imaginació. Per descomptat jo també l’aniré a veure en un moment o altre; però he de confessar-vos que aquesta invasió mediàtica em té més que fart. I no, senyors de la premsa, no m’interessa ni una entrevista amb Yoda, ni vull saber quin personatge de la saga sóc. Seriosos siguem.

8 comentaris:

  1. Ja em diràs, aquest company teu... Buscar Nietzsche a "les galàxies"! Si més no, amb Nietzsche saps a quin focus has d'atenir-te: al traç fort de la seva escriptura; no la desdibuixada construcció de la nissaga... Talment una panera de nadal: que fa molt de goig quan, en realitat, és aire entre menges industrials. I el pernil: res de "pata negra"!, que el negre està pintat; és un altre efecte digital.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Caldrà ser conciliadors, Jordi, que són dies de triomf de l'"espumillón".

      Elimina
  2. La primera la vaig veure amb les meves filles la TGxell i la Vane que en tenien 12 i 10 i ens va impresionar als tres i marcar, però la resta són molt avorrides, i en el fons, la primera tambè. Starfish, feta amb molt menys pressupost, es molt mes divertida i distreta.
    Per cert que, la crítica de el periódico d'avui, diu que la versió del jj Abrahams és molt similar a la primera entrega de la serie.
    Ahir vaig revisar Centauros del desierto, ve a ser el mateix però sense galaxies i segueix sent una obra mestra. Blade Runner és una altra història.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Francesc, sembla que han anat sobre segur. I és cert que la primera de totes sovint l'han comparat amb un western; però esclar no li arriba a la sola de la sabata a "Centauros del desierto".

      Elimina
  3. Vaig veure les tres primeres de la sèrie i no em van fer ni fred ni calor. Senzillament entretingudes. Jo venia de "La conquista del espacio" (Star Trek) i de "2001", i la galàxia de Lucas em semblava massa sorollosa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs, Enric, segur que ara és infinitament més sorollosa, i en tots els sentits.

      Elimina
  4. Ja l'has vist o què? Reconec que quan una peli té expectatives tan altes llavors costa molt de fer-les complir, però tot i així a mi m'ha agradat malgrat hi ha detalls que no, però la impressió general es molt positiva, serà perquè es calcada al episodi IV? Potser, potser, com tira de la nostàlgia el malparit del J.J. Abrams.

    PD: "com si les pel·lícules viatgessin en diligència fins arribar a casa nostra" xDDD

    ResponElimina
    Respostes
    1. No l'he vista encara, ja la comentaré. Com pots imaginar-te no es troba entre les meves prioritats.

      Elimina