Amics per sempre

No sé quin estrany impuls em va fer apropar a un llibre tan particular i excèntric com «Borges» (Backlist, gener de 2011), el dietari que resumeix les opinions literàries intercanviades entre Jorge Luis Borges (1899-1986) i Adolfo Bioy Casares (1914-1999) durant cinquanta-cinc anys d’amistat i freqüentació gairebé quotidiana, i apuntades minuciosament pel segon. Es tracta d’una versió reduïda per Daniel Martino d’una edició anterior bastant més extensa. Consta tanmateix d’una cronologia, un glossari i un índex analític molt complet que el fa molt apte per a treballs acadèmics, però potser no tan atractiu pel lector curiós no pertanyent a l’àmbit de la filologia, com és el meu cas.

El primer que se t’acut llegint aquest «Borges» és que Bioy Casares devia de ser molt conscient des del principi que estava en tractes amb una figura de primera categoria, perquè si no, no s’explicaria el seu nivell de precisió en les anotacions de tot el que deia el seu mentor. Les referències freqüents a Samuel Johnson i el seu fidel biògraf Boswell, semblen indicar un paral·lelisme buscat que hauria agradat més a JLB que a ABC.

Bona part de les anotacions s’ocupen d’escatir el valor d’escriptors de tota la història de la literatura amb casos particularment reincidents al llarg dels anys, des dels obvis (Homer, Dant, Shakespeare, Cervantes) fins a les dèries particulars d’aquest parell (Maupassant, Kypling, Stevenson, Conrad, James, Quevedo, Góngora, Unamuno, Menéndez Pelayo, Lugones, José Hernández…) Tot plegat una mica repetitiu. I jo, que pateixo palesa insensibilitat poètica, podria haver prescindit de les moltes discussions sobre la qualitat d’inacabables versos diversos.

Molt avançats els dietaris s’hi introdueix un nou factor, quan un Borges entrant en la senectut comença a considerar la possibilitat del matrimoni. De sobte, aquesta figura que fins ara havia brandat l’estendard d’una saviesa tutelar, esdevé figura vacil·lant i patètica que indueix vergonya aliena. Borges sembla contemplar el casori com un afer de caràcter pràctic destinat a amorosir-li la vida domèstica i, vist sota aquesta llum, l’escriptor no podria ser més immadur.

Però el pitjor encara ha d’arribar, perquè quan amb la impudícia de la vellesa la seva llengua es desferma, hem de sentir com surten dels seus llavis —si hem de fer cas a l’amanuense Bioy— un no parar de frases racistes, masclistes, homòfobes i criptofeixistes (en canvi, els seus prejudicis envers els jueus, estan admirablement controlats).

Dice: «La pederastia ha manchado toda la literatura. Ahora la amistad es un tema vedado». Silvina protesta, acremente. BORGES: «Ya no se puede escribir una elegía para un amigo muerto».

«Me preguntaron si me gustaba el Brasil. Les dije que no, porque era un país lleno de negros. Eso no les gustó nada. No se puede decir nada contra los negros. El único mérito que tienen es el de haber sido maltratados y eso, como observó Bernard Shaw, no es un mérito».

BORGES: «Tenía razón Samuel Johnson, cuando decía que si una mujer predicaba, uno no debía alabarla porque lo hiciera bien, sino simplemente porque lo hiciera, como al perrito que se para en las patas traseras».

Ja sé que estic parlant de gent d’altres temps en els quals ningú no emprava l’autocorrecció política (Jorge Luis Borges va néixer el penúltim any del segle XIX, recordem-ho tots plegats), però tot i així aquest testimoni pòstum no li farà cap favor, perquè se suposa que l’home era savi i que durant els feliços 60 encara no havia esdevingut una mòmia emissora d’oracles. Si jo hagués sigut ell, hauria matat el missatger. És a dir en Bioy Casares.

Però com que a Borges encara no l’hem de matar, per deixar millor gust de boca llegiu això tan graciós d’ell:

Le pregunto si una sonsa que cantaba con Maurice Chevalier en «El desfile del amor» era Jeanette MacDonald. BORGES: «Sí. La fotografiaban con la boca abierta. Interesante para dentistas. Exigía que le sacaran primeros planos, cantando. Hubiera sido un poco más agradable oirla sin verla. La gente, cuando canta, no queda bien. Me han dicho que los actores exigen que les tomen más primeros planos que a sus colegas. Y algunos exigen que su nombre aparezca solo, en toda la pantalla. Te das cuenta de la bajeza de este mundo…»

Ciutat eterna, corrupció eterna

«Suburra» de Stefano Sollima prossegueix el ric filó de narrativa mafiosa encetada amb «Gomorra» (film i sèrie televisiva), però traslladada a la ciutat de Roma. El títol, el nom del barri on habitaven delinqüents i gent de mal viure en temps de l’imperi romà, sembla voler suggerir que la putrefacció ve de lluny i hi és de forma gairebé endèmica. La trama, que posa en el seu centre l’aprovació d’una llei per requalificar uns terrenys a les platges d’Ostia, implica diversos personatges provinents de tots els estaments de la societat, en una mostra d’això que ara s’anomena transversalitat: polítics venals, eclesiàstics maquiavèl·lics, prostitutes, relacions públiques, mafiosos d’ací i d’allà i un pujant clan de gitanos ambiciosos. Llevat de la prostituta Sabrina, pràcticament no hi ha ni un sol personatge que provoqui la identificació de l’espectador, per això «Suburra» es contempla amb interès però amb poca inversió emocional.

La història es desenvolupa durant set dies de novembre del 2011 i uns rètols intercalats van indicant la data com un compte enrere a l’apocalipsi, o sigui el clímax de violència amb el que conclourà la pel·lícula. Però ja les primeres imatges, amb el Papa anunciant al seu secretari la seva intenció de dimitir, apunten cap a una altra fi del món molt més transcendent, un paral·lelisme que no podria ser més italià en la seva voluntat de ficar el catolicisme fins a la sopa, però que no em podria provocar menys simpatia. De fet, «Suburra» és plena de simbolismes i símils tan poc subtils com les incidències de la seva trama (la prostituta morta per sobredosi en el llit d’un parlamentari és gairebé un tòpic). Potser és que ja comencem a ser uns veterans en la contemplació d’històries de màfia.

Sollima, que ha dirigit bona part de la sèrie «Gomorra», hi aplica el mateix «look», entre agre i llampant, però el trasllada unes desenes de quilòmetres més al nord. El resultat és competent i fins i tot atractiu, però definitivament hi ha massa pluja i massa llamps i trons, mentre que la banda sonora és invasiva i manipuladora. Tot plegat deixa una sensació de «déjà vu».

Dels actors en canvi només puc dir coses bones. El paper més complicat és potser el de Pierfrancesco Favino, com a polític atrapat en hores baixes, i està realment brillant, tant en la seva indignació com en el seu amansiment. Dos ex-sex-symbols com Claudio Amendola i Jean-Hugues Anglade demostren la teoria del «menys és més» amb unes interpretacions minimalistes. Les dues noies principals, Greta Scarano i Giulia Gorietti, són utilitzades durant bona part de la projecció com esquer sexista. Que Alessandro Borghi pateixi un destí similar em preocupa molt menys.

«Suburra» podria haver sigut millor, però és passadora i presenta tot aquest atractiu artificial dels basars xinesos. I a més s’esdevé a Roma!Sempre és un plus.

Disseny d'interiors gitano

Estampes pulleses: anem de casori

Davant de la basílica de Sant Nicolau a Bari

Un «marc incomparable» es pot definir fàcilment com aquella mena d’indret particular on els fotògrafs de casaments s’hi amunteguen com mosques a la mel (o a la merda, segons els gustos). No sé perquè hem presenciat tantes escenes nupcials en ple mes d’agost (crec que hem sortit a més d’una per dia). Jo pensava que aquesta mena de coses se solien fer a la primavera; però com que la Pulla és un país d’emigrants, potser esperen les vacances d’estiu per poder tornar a casa i celebrar la boda en família.

Catifa vermella a la catedral d'Altamura

Del mal gust inherent a aquesta mena de «happenings» no diré res, perquè sembla ser universal. O sigui que em limitaré a comentar el fons de les fotos. I és que poder comptar per la cerimònia religiosa amb temples tan meravellosos i tan carregats d’història ja és un valor afegit, mentre que les portalades romàniques amb lleons guardians combinen a la perfecció amb composicions florals, preferiblement de roses blanques. Pel reportatge posterior a Lecce no cal anar gaire lluny, perquè la plaça de la catedral al capvespre és un escenari majestuós. El port de Monopoli amb les seves maneres venecianes permet una opció elegant i marinera a la vegada, mentre que Alberobello, amb la seva reminiscència als barrufets, potser apuja excessivament el nivell de cursileria.

Catedral de Trani

Piazza del Duomo, Lecce

Però cap lloc tan bonic com Polignano a Mare amb les cases sobre els penya-segats i la cala d’aigües verdes, amb la parella feixugament abillada coreografiant successives postures sota un sol de justícia, mentre els turistes en calça curta els contemplem amb més irrisió que respecte. En el dia més feliç de la seva vida, acabaran maleint el fotògraf i les sabates. 

Premit

Defujo els jocs d’atzar, els concursos i fins i tot la loteria d’intoxicació col·lectiva de la grossa de Nadal. Sóc poc competitiu, coneixedor de les lleis de la probabilitat (gràcies als meus estudis de matemàtica), i els únics premis que la fortuna m’ha atorgat i que jo recordo són dues versions discogràfiques successives de l’opereta religiosa «Jesuchrist Superstar».

Això figura que és la llibreria "Nollegiu" abans del trasllat a la Juanita.

Això no obstant aquest estiu el districte de Sant Martí va plantejar un concurs a Instagram consistent en endevinar la localització d’una fotografia. Vaig ser el primer a respondre (i a més encertadament). Abans d’ahir vaig rebre el premi, un llibre de Perico Pastor que es titula «El Poble Nou torna a ser nou», editat per l’Ajuntament de Barcelona a la seva col·lecció Carnet de Voyage. Aquesta col·lecció sol aplegar les visions personals que tenen dels barris barcelonins alguns il·lustradors de sòlida reputació. El nom ja indica que l’estil és el propi d’un carnet de viatges amb apunts presos del natural i això és el que han fet figures com Lapin («Barcelona m’inspira»), Juliet Pomés Leiz («Les Corts»), Lluïsot («El Raval: un món de cultura»), Sagar Forniés («Barcelona Carnet de Viatge») i molts d’altres.

"Noak Room", botiga de moble escandinau

En principi, Perico Pastor, després de viure i treballar-hi durant més de quinze anys, sembla un guia prou qualificat per presentar-nos el «nou» Poble Nou. Els seus textos són informats i pertinents, tot i que amb un lleuger tuf de propaganda, que és el que devia pretendre l’Ajuntament. En canvi la seva estètica, hereva d’alguna manera de les escenes íntimes de Bonnard, no se m’acut com la més adequada per fixar la realitat present dels carrers del barri. Les seves il·lustracions li queden una mica nebuloses i només els més experts hi reconeixeran què coi s’estava intentant retratar.

Una visita a la Fundació Vila Casas

Durant tres breus dies els originals han estat exposats a Can Framis, però els han despenjat abans que jo tingués temps d’escriure aquest apunt, o sigui que no podreu anar a comprovar si en Perico està o no a l’altura de les circumstàncies. Jo, com que el llibre me l’han regalat, el trobo molt bonic.

Analítica

Sebastià Portell és un autor jove (ara tocaria dir (amb enveja) «insultantment jove», atès que va néixer a Ses Salines l’any 1992), el qual ja comença a acumular un bon grapat d’obres publicades: contes, peces teatrals, una biografia entrevistada d’Antònia Vicens… «El dia que va morir David Bowie» (LaBreu edicions 2016) —títol adotzenat que sona a imposició editorial— representa el seu debut en el món de la novel·la i, a parer meu, no ho podria haver fet amb més eficàcia.

El llibre tracta d’un mallorquí gai innominat, proper a la trentena, habitant de Barcelona, i afectat per tots els tics del jovent del segle XXI: vida laboral de merda, ingestió excessiva de carbohidrats i de drogues sintètiques, Lady Gaga a la banda sonora, recerca de la satisfacció immediata, i una flagrant incapacitat per establir vincles sentimentals. El noi, en un dels seus freqüents encontres sexuals via Grindr, descobreix sota el gland una anomalia dermatològica que el conduirà a fer-se una anàlisi per descobrir possibles malalties sexuals. Mentre espera els resultats una multitud de pensaments se li aglomeraran al cap.

«El dia que va morir David Bowie» és una novel·la feta de retalls, no endebades ve dedicada a «L’adolescent de sal» de Biel Mesquida (i a «Gelat de maduixa» d’Antònia Vicens), que podria el seu model llunyà a la vegada que la seva posta al dia. Entre fragments de Teresa de Jesús, Judith Butler, «La perfecta ama de casa», articles de la Viquipèdia o el menú del döner kebab del barri, hi apareixen també interludis més personals com transcripcions de missatges de veu i de text o una mena d’entremesos teatrals (que m’han semblat la part més innecessària).

Però el nucli de la novel·la l’ocupen les reflexions i records del protagonista sobre les circumstàncies que l’han dut fins aquí: la mare beata i possessiva (quasi un clixé balear), el pare en fuita, les experiències en el pis d’estudiants, la tardana pèrdua de la virginitat i les seves coloristes aventures sexuals. Portell demostra un bon control narratiu amb un llenguatge fresc i imaginatiu, àgil però repuntat amb el detalls justos que eleven uns continguts de vegades poc madurs. O potser és que jo ja sóc massa gran per llegir coses que em queden massa lluny. En tot cas, es nota que l’autor necessitava escriure una novel·la com aquesta, franca i alliberadora, per prosseguir una carrera que es promet molt feliç.

En un ordre de coses més sociològic que literari, «El dia que va morir David Bowie» resulta imprescindible per aixecar acta de la manera com follen els gais d’ara mateix, un document ben ancorat en unes dates precises (investidura de Carles Puigdemont, mort de David Bowie) que s’integra pertinentment a la crònica novel·lesca dels gais dels Països Catalans, marcada per autors anteriors com Terenci Moix, Biel Mesquida, Lluís Fernández o Lluís Maria Todó. En aquest terreny, Sebastià Portell no es talla gens i resulta gràfic i procaç, per no dir marranot. Si al còctel hi afegiu la seva carona de no haver trencat mai un plat que apareix a la solapa, alguns lectors propensos poden acabar covant idees molt poc confessables. Però bé, això tampoc és literari.

Benvinguda doncs «El dia que va morir David Bowie» —no va sobrada la literatura en català de novel·les de transmissió sexual—, i malgrat les meves maneres de iaio repatani he de confessar que m’ho he passat de conya llegint-la. Tant de bo la propera sigui encara més consistent i sucosa.

Estampes pulleses: una monada de poble

Alberobello pot presumir d’un dels noms més bonics de la geografia pullesa; però és a més des de 1996 una població inclosa al patrimoni de la UNESCO gràcies als seus característics «trulli» (singular «trullo»), edificacions de pedra seca amb tendència a assimilar-se a un poblat de barrufets pel nostre ancestral amor a la «cucada» en qualsevol de les seves encarnacions. El seu no tan fantasiós origen prové d’un edicte del Virrei de Nàpols al segle XV que gravava amb impostos tot nou centre urbà. Les construccions de pedra que prescindissin del morter, pel seu caràcter efímer i de fàcil demolició, quedaven exemptes de càrregues fiscals. Aquesta trampa legal es perpetuà fins a finals del XVIII, quan la ciutadania li fou concedida a Alberobello sense més condicions urbanístiques.

Dels molts «trulli» que hi hagueren a la regió, només Alberobello ha sigut capaç de preservar-ne dues zones senceres amb aquest tipus de construccions. Els que arribem en tren gaudim del privilegi de visitar abans el Rione Ala Piccola, barri on no hi passa gairebé ningú i que ofereix per tant l’experiència més primigènia (i les fotos més buides de personal: un plus a Instagram).

Perquè s’ha de reconèixer que això, almenys al Rione Monti, està més transitat que la Rambla en una tarda d’agost. No es pot dir que hi figurem gaires «guiris», la majoria són visitants locals, especialment desacomplexats napolitans i altres bèsties dels encontorns. L’ambient general és una mica esotèric (marques zodiacals a les teulades) i una mica d’explotació total (preparacions comestibles artesanals i decoració troglodita d’interiors).

Quan rugeix la marabunta

 Els emigrants americans d’Alberobello van pagar a finals dels anys 20 del segle passat la construcció de la Chiesa di Sant’Antonio, que reprodueix a escala superlativa la mateixa composició (si no la mateixa filosofia) que l’arquitectura del «trullo». L'interior és una sominada.

Església a la manera "trullesca"

Avui mateix (o fa poc) Alberobello ostenta 10.745 habitants; una dotzena més dels que pot aguantar. Segons la Wikipedia, la majoria dels seus oriünds haurien de ser oblidables. Jo em quedo amb Leonardo Piepoli, ciclista nascut l’any 1971 a Suïssa de pares locals, de mal nom «il trullo volante». Tota l’estona m’he hagut de mossegar-me el teclat, per no escriure el «trunyo» enlloc del «trullo».

Els límits de la cucada

Home de poques paraules

Els tintinòfils som una raça que no escarmenta i que, per molta literatura que existeixi entorn de l’entranyable personatge i el seu autor, mai no en tenim prou i correm a comprar qualsevol novetat al respecte per prescindible que sigui. Aquesta reflexió la faig després de lamentar a mitges la precipitada adquisició d’«Hergé per ell mateix» de Dominique Maricq (Zephyrum Ediciones, abril de 2016). L’escanyolit quadern pretén reflectir el pensament, el caràcter i les opinions del pare de Tintín a partir de les seves paraules, provinguin aquestes tant de l’epistolari personal com de les entrevistes realitzades a diversos mitjans.

La idea no és dolenta i hauria pogut tenir un cert interès si s’hagués realitzat amb més mètode i una major extensió. El que trobem aquí és un llibret de 62 pàgines, profusament il·lustrat (24 imatges a plana sencera), tot i que em sembla que no conté cap material gràfic inèdit. Gran part del text és una enèsima versió a càrrec del senyor Maricq de la ben coneguda vida d’Hergé, res que no coneguéssim a bastament i que no calia que ens repetissin. Queden doncs els textos d’Hergé en primera persona, que són interessants però francament escassos. En menys d’una hora et cruspeixes «Hergé per ell mateix», i en menys temps encara l’has oblidat.

L’edició catalana que he llegit m’ha semblat força descurada, si atenc a la proporció d’errors en relació a la llargària del text:

• Un peu de text que indica la procedència del fragment apareix en castellà
• Una frase repetida, primer com part del text de Dominique Maricq, després com si l’hagués escrita Hergé
• Un fragment ha d’estar necessàriament mal transcrit, perquè no crec que Hergé fos capaç de dir: Tintín (i tots els altres) sóc jo, exactament com Voltaire deia «Madame Bovary sóc jo».
• I coses de la traducció d’Eulalia (sic) Ventalló no acaben de rutllar: els còmics per a «adults» el fascinen igualment: Gotlib, Brétécher, Hugo Pratt, Milo Manara, Moebius, Franquin… o les caricatures obsoletes de Wolinski i Sempé. [el subratllat és meu]
• «inusable» en francès no es pot traduir com «inusable» en català, sobretot si parlem d’uns pantalons.

En definitiva, amics, crec que a menys que sigueu uns completistes desesperats o requeriu una introducció indolora a la biografia d’Hergé, us el podeu estalviar.