Una rucada

Una amiga ens ha regalat el darrer llibre de Carme Riera, que es titula “Des d’uns ulls americans”. La cosa va de George Mac Gregor, un jove periodista de Nova York, del qual s’enamora un assessor d’imatge de l’alcalde de Barcelona, quan aquest és en gira promocional a la Gran Poma. L’assessor convida el noi a Barcelona, li posa pis i li promet que li facilitarà una beca de la Generalitat. Hi ha una sèrie de peripècies sense cap ni peus, el noi es converteix en el mantingut d’un matrimoni de Pedralbes i acaba amb els seus ossos a una pensió de mala mort de Ciutat Vella.

Encara que se suposa que el llibre està narrat per l’americà, el seu personatge no resulta en absolut creïble. Ja és difícil empassar-se que un jove ben plantat, que ni tan sols entén, se’n vagi darrera d’un funcionari de mitjana edat, casat, rodanxó i del tot ridícul. Tampoc és versemblant que algú que a penes coneixia de l’existència de Barcelona, sigui capaç de reconèixer els quadres de Sunyer, Nonell o Anglada-Camarasa que va trobant a les cases que visita.

No, no cal buscar cap lògica ni en els personatges ni en les situacions (algunes completament sortides de mare, com quan el funcionari es disfressa de monja per acompanyar el seu mantingut a Montserrat), perquè la intenció de l’autora és utilitzar la feble anècdota per fer una repassada als nostres signes d’identitat des d’una mirada externa. Així pel llibre van desfilant des de la Moreneta a l’ase català, des de la barretina al caganer, el Barça, el Liceu, Gaudí... Però el que se’ns diu sobre aquest hit parade de la catalanitat ni té interès ni té gràcia. Potser perquè el narrador és un enze, però el que se’ns explica sembla extret directament de la viquipèdia.

Crec que Carme Riera no ha quedat gens convençuda amb aquest llibre, ja que en el pròleg el presenta amb el vell truc del manuscrit que un amic li ha fet arribar i promet que la seva propera novel·la (negra) sí que serà totalment seva. Carme Riera ha desenvolupat una carrera literària important amb llibres tan sòlids com “Fins el darrer blau” o “Cap al cel obert”. No m’explico perquè darrerament es dedica a la prosa lleugera (“L’estiu de l’anglès” ja ho era), a menys que estigui fent provatures amb la literatura de gènere. Queda clar que l’humor no queda dins dels seus dominis.

Rosses

El sentit més prescindible de tots deu ser el del ridícul. (El concurs va d'imitadores de la Monroe, per si algú no se n'ha adonat).

Vist a Cincinnati.com.

Escalopa a la milanesa

Oblideu la Nina, a Milà sí que saben fer publicitat!

Vist a River

...i Mrs. Vine

Abans d'ahir parlava de l’estupenda Ruth Rendell, però em vaig guardar un as a la mànega, una escriptora que es diu Barbara Vine i que és l’alter ego que canalitza les pulsions més recargolades de Ruth Rendell. Va néixer l’any 1986 amb “A Dark-Adapted Eye” (“Inocencia singular”), una història de germanes i d’homosexualitat clandestina. L’homosexualitat, més o menys reprimida, és un dels motors recurrents de les històries de Vine; figura en aquesta novel·la inicial, però també a “No night is too long” (“Larga es la noche”) o “The chimney-sweeper’s boy” (“La mariposa negra”).

Tot seguint les directrius de la casa mare, i fins i tot exacerbant-les, totes les novel·les de Vine comencen amb un munt de dades inconnexes i el sentit imminent d’un crim. Mai no queda clar per on apareixerà la sang. Per exemple, a “King Salomon’s carpet” (“La alfombra del Rey Salomón”), aprendrem molts detalls històrics sobre el meu estimat metro de Londres abans que tot esclati pels aires en un atemptat terrorista. “The Blood Doctor” va d’hemofília victoriana i “The Minotaur” de biblioteques i famílies disfuncionals. A “Gallowglass” (“El fiel vasallo”) la síndrome d’Estocolm condueix a un amor apassionat i criminal.

Potser un dels meus favorits és “Asta’s book” (“El diario de Asta”), una complexíssima novel·la on diversos misteris ocorreguts a principis del segle XX es resolen molts anys després mitjançant la lectura del diari escrit per una danesa trasplantada a Anglaterra. L’he llegit ja tres vegades i encara em sorprèn amb tots els seus girs inesperats i les seves caixes xineses de profunditat insondable.

El motiu inicial per haver escrit sobre Barbara Vine ha estat la lectura del seu darrer llibre “The birthday present”. Comença molt bé: un parlamentari conservador durant el govern de Margaret Thatcher manté una relació de matisos sadomasoquistes amb una dona casada. Com a pervers regal d’aniversari, i amb l’aquiescència d’ella, contracta dos còmplices perquè la segrestin i la duguin a una casa desconeguda. Malauradament hi ha un accident de tràfic mortal i l’aventura eròtica queda interrompuda. Als ulls del món, el cadàver de la dona, emmanillat i emmordassat apunta a un acte criminal... El llibre explica l’angoixa del polític, que tem ser vinculat en aquesta tèrbola història i que busca paranoicament tothom que en pugui estar al corrent per fer-los callar com sigui. Tot i que és un bon estudi sobre la culpa i la crueltat inherent als ambiciosos, la història s’allarga en excés i li falta una mica més de suc. No, no començaria per aquí una exploració sobre l’autora; però encara queda molt de bo per descobrir.

Comtessa misèria

L’he trobada diverses vegades més aviat borratxa
l’anomenaven comtessa misèria
per la seva sequedat
estava desesperadament sola
a les portes de la seixantena
tristament envoltada de plomes d'estruç i vulgar quincalla
a la paret de casa seva la inscripció

comtessa misèria
la vida tard o d'hora
salda el seu deute
comtessa misèria
la vida tard o d'hora
et colpeix per sorpresa

en els seus ulls el terror constant del temps que passa
i hauria donat qualsevol cosa per un elixir de llarga vida
estava desesperadament sola
a les portes de la seixantena
suaument absorta entre gloriosos records impregnats de maquillatge i de rien ne va plus

comtessa misèria
la vida tard o d'hora
salda el seu deute
comtessa misèria
la vida tard o d'hora
et colpeix per sorpresa

sense preguntar
sense previ avís
comtessa misèria
la ment hivernada als vint anys
víctima de l'engany d'aquest segle
que persegueix el mite de les formes atractives
i la cirurgia estètica

comtessa misèria
la ment no canvia
comtessa misèria
la ment no canvia
comtessa misèria
la ment no canvia
comtessa misèria
la ment no canvia

comtessa misèria
la ment hivernada als vint anys

Carmen Consoli

40 anys

Escultura commemorativa de George Segal a Christopher Park

Un dia com el d’avui, fa quaranta anys, una colla d’impresentables, boges i transvestides, negres i xicanes, reines i camioneres, pàries entre les pàries, van afartar-se de ser contínuament humiliades i van plantar cara a la policia en un bareto de Greenwich Village i, sense més pretensions que defensar la pròpia supervivència, van engegar inadvertidament el motor del gay power i la defensa dels drets homosexuals.

I un dia com el d’avui, any rere any, recordem aquest fet i celebrem la diada de l’Orgull Gai. I amb l’efemèride no falta a la cita l’eterna polèmica sobre la forma “correcta” de gestionar la commemoració. Sempre hi ha algú, fins i tot dins del món gai, que abomina de l’excés de frivolitat, cossos mig nus, plataformes i lluentons, i que opina que aquesta no és la imatge que cal donar, que així estem perpetuant uns estereotips.

Crec que els que són d’aquest parer obliden l’objectiu més important de la festa, que és el de defensar a ultrança la llibertat de cadascú per expressar-se tal com és, sense prejudicis imposats, una aposta que no només beneficia als homosexuals, sinó a tota la societat. Dubto que, si ens haguéssim comportat sempre com marietes assenyades, hauríem arribat on ara som. Per tant, benvinguts i benvingudes a tothom que s’hi vulgui apuntar, nerds amb ulleres de pasta i fades per un dia, heterosexuals amb ploma i noietes amb bigoti, famílies eco-sostenibles i germanes de rialla fàcil, adolescents lànguids i bestiotes esculpides al gimnàs, reines a punt de ser destronades i aus del paradís disposades a emprendre el vol. Hi ha lloc per tothom, però no hem d’oblidar mai d’on venim, d’aquella escòria empestada que un juny de 1969 va decidir que ja n’hi havia prou.

Tal com som

Continuem amb les famílies cinematogràfiques, ara amb la molt catalana i burgesa de “Tres dies amb la família” de la debutant Mar Coll. La seva anècdota és molt simple, Léa (una convincent Nausicaa Bonnin en un paper no precisament simpàtic) es retroba amb la seva família amb motiu de la mort del seu avi patern. La pel·lícula segueix de manera molt naturalista els cerimonials, els àpats, les hores mortes al tanatori i la resta d’escenes típiques que acompanyen aquestes ocasions, on durant hores es veuen obligats a conviure pares, mares, oncles i cosins a qui feia temps que no veies.

Com a bona família catalana, els Vich són pudorosos, poc donats al sentimentalisme i van per feina; per tant no espereu trobar aquí cap revelació melodramàtica. I tanmateix, Mar Coll, amb una admirable maduresa, ha sabut reflectir el poder entre protector i repressor de tot grup familiar. Ajudada per un compacte equip d’actors on tothom, des dels més veterans als més desconeguts, estan molt en el seu paper, aconsegueix una atmosfera ominosa en el que res s’explicita i tot s’ha de saber llegir entre línies. Un molt bon debut doncs.