"Noah": el tràiler

Crec que demà o demà passat escriuré sobre la pel·lícula “Noè”, estranya i poc esperada pel·lícula. De moment m’ha regalat aquest quadre de Giovanni Bellini, amb la nuesa paterna com a tema principal. El tema és incòmode i el quadre també. M'agrada.

VD: TVE

Encara que durant els anys 60 i 70 del segle passat, una de les activitats més freqüents dels meus contemporanis progres era dir pestes de l’única televisió que podíem veure, un cop conegut el que vindria pocs anys després amb l’aparició de les cadenes privades, caldrà reconèixer que hi havia programes força salvables i que avui dia serien (lamentablement) impensables. A mi m’agradaven molt les sèries que escrivia i dirigia l’avui mig oblidat Jaime de Armiñán. Bé, aquest any el van guardonar amb un “Goya” d’honor, però tenint en compte que l’home ha fet 87 anys el març passat, no es pot considerar que el reconeixement hagi estat prematur. 

De Armiñán, director i guionista, segurament passarà a la petita història del cinema espanyol per les seves contribucions amables sobre temes delicats o fins i tot escabrosos (“El nido” (relacions al límit de la pederàstia), “Stico” (esclavatge consentit), “El amor del capitán Brando” (o Ana Belén debatent-se entre la gerontofília i la pederasta) o la seva obra cabdal “Mi querida señorita” (que gosa parlar de transgènere a l’Espanya de 1972)). Però jo prefereixo recordar les seves sèries televisives que en ple franquisme aconseguiren aportar frescor, ironia i tendresa a unes petites pantalles massa monopolitzades pel blanc i el negre. Programes com “Fábulas” (1968), “Del dicho al hecho” (1971), “Las doce caras de Juan” (1967), “Tres eran tres” (1972) o “Suspiros de España” (1974) i amb actors i actrius tan esplèndids i entranyables com María José Alfonso, Elena María Tejeiro, Ismael i María Luisa Merlo, Alberto Closas, Julia, Irene i Emilio Gutiérrez Caba, Fernando Delgado, Antonio Ferrandis, Amparo Baró, Emma Cohen, Mónica Randall, Ana María Vidal, Julieta Serrano, Amparo Soler Leal, Manuel Torremocha o Alicia Hermida.

De les moltes coses que m’atreien d’aquells programes, sempre m’havien fascinat les seves sintonies de presentació, així com les codes musicals del final, fetes exprés per a cada episodi. Es tractava de cançonetes d’estil folk trinxeraire, interpretades per un parell de veus femenines, aspres però encantadores, que firmaven com “Vainica Doble”. Per la meva germana Susana que, durant el batxillerat i forçada per les últimes raneres de la “Sección Femenina”, es va veure obligada a fer la prescriptiva canastreta pel nadó, sabia que això de la “vainica doble” era un tipus de punt de costura.

Vaig trigar alguns anys més en descobrir que aquell duet fantàstic existia més enllà de la televisió i que constituïen una de les més delicioses anomalies del pop espanyol. “Vainica doble” eren Gloria Van Aerssen i Carmen Santonja (la cunyada d’Armiñán, per si voleu que parlem de nepotisme), un parell de mestresses de casa matisadament progres, que sabien barrejar en un còctel únic la tradició, la quotidianitat i la mala llet. Van començar a treballar juntes l’any 1966 quan, després de veure per televisió els horrors que es presentaven al festival de Benidorm, van creure que ho podien fer millor i, empeses pel seu amor pel rock & roll, decidiren començar a compondre temes originals (o originalíssims). Aportaren cançons pel grup Music Son i, més tard, per Aguaviva o Nuevos Horizontes. Després compongueren la sintonia i la “moral” de cadascuna de les “Fábulas” televisives d’Armiñán i algunes cançons per “Un, dos, tres, al escondite inglés” (1969), la pel·lícula seminal i pop d’Ivan Zulueta.

El 1970 publicaren el seu primer “senzill”, on hi apareixia la cançó “Un metro cuadrado”, una de les declaracions poètiques més contundents que s’han sentit a aquest país. Fa quatre dies, Sisa o Los Planetas encara la versionejaven i jo la vaig recordar fa uns tres anys, quan es commemorava el 40 aniversari del seu debut.

Aquest serial dedicat a les Vainica continuarà en setmanes successives, però per no fer-me pesat, de moment tallaré aquí. Abans d’anar-me rememoraré la sintonia de “Del dicho al hecho” (1971), on els refranys s’encadenaven com les cireres encomanadisses d’un cistell.

No hay refrán que no sea verdadero
Donde hay patrón no manda marinero
Quien tiene boca se equivoca
Quien tiene boca se equivoca
En boca cerrada no entran moscas
Mm, Mm, Mm, Mm
Quien mucho habla mucho yerra
Al que yerra perdonan una vez, pero no después
Haz bien y no mires a quien
Haz bien y no mires a quien
Haz bien y no mires a quien
Dime con quién andas, te diré quién eres
El casado casa quiere
Quien bien te quiere te hará llorar
El que no llora no mama
Si quieres buena fama no te dé el sol en la cama
Quien mucho ofrece poco da
Quien da primero da dos veces
Dale que le das, dar que sí, dar que hablar
El que quiera peces...
Haz bien y no mires a quien
Haz bien y no mires a quien
Haz bien y no mires a quien

Subirachs, Barcelona

Abstracció d'una àncora o Dumbo?

Dilluns passat quan em dirigia a la biblioteca Sagrada Família per retornar un llibre, vaig passar davant del temple expiatori homònim on, com ja havia observat la setmana anterior, una cua de pacients turistes mig encerclava la mançana amb alarmant estatisme. Vaig alçar els ulls i em vaig compadir del colossal embalum que amb els seus aires de bibelot a mig desembolicar presentava el seu aspecte menys fotogènic. En un salt conceptual bastant comprensible —també propulsat pel fet que diumenge hauríem celebrat els 87 anys de la mare, si encara fos viva—, vaig preguntar-me si Josep Maria Subirachs era encara entre nosaltres. Tenia notícia que no anava gaire bé de salut i que feia uns anys que s’havia enretirat de l’activitat pública: no hauria sigut implausible que hagués mort sense que jo me n’assabentés. Per verificar el seu estat vital vaig acudir a la Viquipèdia, com fem tots els informadors mandrosos, i vaig comprovar que l’artista encara cuejava. Això fou el set d’abril.

Ja sabeu que no sóc gaire adepte al gènere necrològic, però la perversa casualitat que un dia més tard d’aquestes comprovacions personals i una mica morboses Subirachs hagi efectivament finat m’ha trasbalsat una mica i m’ha fet sentir gairebé malastruc. Subirachs l’artista fou molt criticat als seus anys tardans per apuntar-se al carro imparable del mega-Lladró que està esdevenint la Sagrada Família. Suposo que part de la tírria i el verí que li dedicaven bona part de la intel·lectualitat del país tenia molt a veure amb l’enveja que provocava la seva capacitat per reclutar mecenes que el patrocinessin sense haver de comprometre en excés la seva llibertat expressiva.

No es pot negar que Subirachs amb els anys esdevingué l’escultor oficial de la catalanitat (només cal passejar pel monestir de Montserrat o pel pati dels tarongers al Palau de la Generalitat per obtenir-ne les proves en autèntic marbre 3D). Però jo prefereixo destacar la seva aclaparadora presència a la meva ciutat: segons l’excel·lent pàgina web de l’escultor, Barcelona pot presumir de més de setanta obres seves de domini públic. Això sense comptar amb les escultures de la façana de la Passió de la Sagrada Família, que m’interessen ben poc (amb l’excepció del criptograma, i això per raons més matemàtiques que estètiques).

L'idil·li entre Subirachs i Barcelona comença l’any 1957 amb “Forma 212”, que col·loca a les Llars Mundet i que passa per ser el primer exemple públic d’escultura abstracta de la ciutat. La segueixen algunes mostres innovadores d’iconografia religiosa, preclares precursores del Concili Vaticà Segon; en esglésies perifèriques, esclar. Però vull destacar la peça “Evocació marinera” de 1960 que queda retratada al capdamunt de l’article. Me la topava cada vegada que anàvem en autobús a les “piscinetes” dels Banys de Sant Sebastià al final de la Barceloneta. Aviat vaig saber que l’havia fet el pare de qui era el meu millor amic a primària.

Moltes obres seguirien apareixent a la ciutat, especialment durant les dècades dels 60 i 70, en els llocs més impensats: façanes (del nou ajuntament, del Tele-eXprés, del Banc de Sabadell), jocs tipogràfics (aparcaments de Barcelona, estació de Sants), vestíbuls de finques particulars, botigues de General Òptica, monuments a Monturiol o a Núria Espert… 

Me n’adono que no queda bé recordar Subirachs, la seva mort no ha generat cap onada a Facebook, i malgrat tot la seva petjada a Barcelona és indubtable, amb moments de gran qualitat m’atreviria a dir i que a més han resistit perfectament la caducitat de les modes (i això val tant per l’Evocació marinera com per La mesura de l’espai-temps a Marià Cubí amb Via Augusta). Vist el nivell actual de l’escultura civil, seria un acte de justícia reconèixer el paper que Josep Maria Subirachs tingué en la nostra educació estètica, o almenys en la nostra experiència ciutadana.
 

Que sovint m’agrada. Ja us ho dic.

Illes Cocos

Sembla un joc de paraules, però no s’han de confondre ni amb les illes Coco ni amb l’illa Cocos. Les illes Cocos també es coneixen com a illes Keeling, perquè probablement van ser descobertes l’any 1609 per William Keeling. Es troben a l’Índic, a 1.110 quilòmetres de Java i 2.100 quilòmetres d’Austràlia. L’arxipèlag està format per una illa solitària al nord i un atoló fragmentari al sud que consta de 24 illots individuals. Malgrat els seus escassos 13,1 quilòmetres quadrats de superfície, unes sis-centes persones s’enquibeixen a les dues úniques illes habitades: al voltant de 100 europeus a West Island i uns 500 malais a Home Island.

L’episodi més divertit de la història de les Cocos comença l’any 1814, quan el comerciant escocès John Clunies-Ross (en camí cap a l’Índia) s’hi va aturar un moment per plantar la “Union Jack” i prometre que aviat tornaria amb la família per inaugurar un concepte que en el futur es diria “segona residència”. Durant la seva absència, un altre britànic excèntric, el milionari Alexander Hare que també havia posat l’ull a les illes, va contractar un capità —casualment el germà de Clunies-Ross— perquè el dugués allí.  Hi va desembarcar en companyia de quaranta dones malaies que havien de constituir el seu harem particular, destinat a fer-lo oblidar “la vida mansoia que permet la prosaica civilització”.

Dos anys més tard, i tal com havia promès, Clunies-Ross va reaparèixer a les illes amb la dona, els nens i la sogra (només hi va faltar la nevera portàtil que encara no havia estat inventada) i se les va trobar fetes un autèntic bordell. Entre que Hare segurament no estava a l’altura de satisfer tot aquell contingent femení i que els vuit mariners que acompanyaven Clunies-Ross venien amb gana acumulada pròpia de micos priàpics, es produïren nombroses desercions en direcció a l’equip visitant. Alexander Hare va fugir de l'arxipèlag (hauria de dir “amb la cua entre cames”?) i morí poc després al sud de Sumatra.

El primer dia d’abril de 1836 arribava a les illes el HMS Beagle, amb el jove naturalista Charles Darwin a bord. La contemplació del callat però incansable treball que va fent el corall per crear una de les construccions orgàniques més memorables de la Natura, va exaltar-lo fins a fer-lo menystenir productes de l’enginy humà com ara la Gran Piràmide de Gizeh. D’aquí li vingué la inspiració per escriure “L’estructura i distribució dels esculls de corall” (improbable èxit del proper Sant Jordi).

Les illes foren annexionades a l’Imperi Britànic l’any 1857. La Reina Victòria les cedí a perpetuïtat als Clunies-Rose el 1886. L’any 1978 Austràlia va comprar les illes als descendents de la família. Per la seva posició geoestratègica en un lloc relativament cèntric i proper als mars del sud de la Xina, no seria estrany que s’hi acabés instal·lant una base pels “drones” ambivalents del senyor Obama.

Promeses d’artista

¿Vaig camí de convertir-me en un vell xaruc a qui res no satisfà o potser és que pertanyo a un grup d’edat per a qui ja no pertoquen determinades pel·lícules? Sigui com sigui, em resulta incomprensible la favorable acollida que ha rebut “Frances Ha” de Noah Baumbach, almenys per part de la crítica americana. Baumbach, freqüent col·laborador de Wes Anderson i autor d’interessants films com el formidable “The Squid and the Whale” (Una historia de Brooklyn), fa amb “Frances Ha” una declaració d’amor a la seva companya actual Greta Gerwig; i tot que la història del cinema conté alguns meravellosos exemples de tributs d’un director envers la seva estrella (penseu en Steinberg i Marlene, o en Hitchcock i Kim Novak), sovint l’enamorament perjudica seriosament el sentit crític i certes mostres d’afecte seria millor confinar-les a l’esfera privada.

I no és que Greta Gerwig estigui malament, al contrari; segurament si la protagonista fos una altra, no hi hauria manera d’aguantar la pel·lícula. L’actriu, que s’ha llaurat un petit prestigi com a musa del “mumblecore”, presenta una encisadora barreja de candor i d’entusiasme desmanyotat sota una evident bellesa; sempre a punt d’esdevenir però el següent aneguet lleig. Però, evidentment una bona (i carismàtica) actriu no és suficient per sostenir una pel·lícula que té el seu principal problema en el poc interès que desvetlla per uns personatges poc interessants (i què interessants que són les escasses pel·lícules que ens fascinen a partir de personatges detestables!)

La Frances del títol és una jove aspirant a ballarina (que als seus 27 anys no és ja tan jove ni sembla gaire cridada per les arts de la dansa) que malviu a Brooklyn entre altres bohemis similars, aferrats a una immaduresa que han anat prolongant des del moment que van deixar enrere els bolquers. Tots ells es caracteritzen per les seves ambicions enormes i per uns papàs que els proporcionen el coixí econòmic que sufraga la seva angoixa existencial. En un moment puntual de lucidesa, un personatge li diu a Frances que no es queixi, que ella mai no serà realment pobra. Però aquest moment s’oblida i el que queda són una colla de privilegiats ploramiques.

La sèrie televisiva “Girls” mostra ecosistemes similars (i comparteix alguns dels actors); però ho fa amb un toc d’humor i amb l’assumpció que existeix una cosa anomenada “sexe”. La infinitament més casta “Frances Ha” opta, com a al·licient, fer un homenatge a la “nouvelle vague” (imatges en blanc i negre, músiques de George Delerue, menció a Jean-Pierre Leaud, eixelebrada excursió a París), però acaba exasperant per la poca qualitat dramàtica de les existències de tots aquests fills de l’opulència. No ajuda gaire que alguns dels papers principals els encarnin les filles de Sting o de Meryl Streep. 

Si volem evitar la decadència d’occident, ens calen pel·lícules que exaltin el paper de l’obrer i l’obrera metal·lúrgics, com en els primers temps de la revolució soviètica. Amb tant de Brooklyn i tanta tonteria ja es veu que no anem enlloc.

Un món de metros: Panamà

Inaugurat el 5 d'abril de 2014 per servir una població de 800.000 habitants

Una sola línia de 13,7 quilòmetres, 15 estacions (algunes elevades, algunes subterrànies).

El primer metro de centroamèrica es va inaugurar ahir. De moment el seu mapa recorda més l'Alsina-Graells que un metro de debò.

(69) Zebra

Així que vam casar-nos el juny a Venècia

I què?

Vam voltar la Terra en un globus aerostàtic

I què?

I la resta de les nostres vides

ha sigut una llarga lluna de mel

Això no vol dir que estiguem enamorats

Si m’estimessis de debò

em compraries una perla bonica

Però ja m’has comprat totes les perles del món

Hi ha una cosa per la que friso

quan tinc un dia una mica gris

Vull una zebra

Tenim tants bibelots

que pràcticament hem buidat el Louvre

A la majoria dels nostres palaus

no hi ha prou espai per moure’s

Avui no aniré a Bali

he de quedar-me a casa i passar l’aspiradora

per netejar el polsim daurat

Això no vol dir que estiguem enamorats

Si m’estimessis de debò

em compraries la Gran Piràmide

Oh, sóc tan oblidadissa, ja ho havies fet

Però hi ha una cosa que necessito

No vull que pensis que sóc cobdiciosa, estimat

Una altra zebra

Zelda es troba sola, vull una zebra

Encara que no es va respectar l’ordre alfabètic inicial, el triple àlbum comença amb “A-bsolute Cuckoo” i conclou amb “Z-ebra”, un número capriciós que evoca la música de circ i les cançons d’amor i luxe de Cole Porter, per les quals Merritt habitualment no mostra gaire estima.

No sé si Z-elda és el nom de la zebra o el d’aquesta amant interessada que mai no en té prou. En tot cas, així es deia la complicada dona de Francis Scott Fitzgerald, un referent prou adequat per l’ambient que retrata la cançó. 

No li donaria més voltes ni buscaria corol·laris morals al fet que fineixin precisament així les “69 Love Songs”.