Common People

Aquest senyor venia nadales i s'estava morint de càncer

Coses que enganxo a la biblioteca (com si estiguéssim parlant d’una passa de grip al parvulari). Per exemple un llibre de la Miranda July que es diu “Te elige” (Seix Barral, 2012) i que recordava d’algun “Babelia” descatalogat. Diu a la contracoberta: “Te elige” es, según Amazon, uno de los mejores libros del año y ha sido destacado por la editorial “Oprah Magazine” [sic] como lectura imprescindible del mes. No diu de quin mes, però tanmateix no m’he pogut resistir a propaganda tan captivadora. Potser el títol conté una amenaça vampírica.

La Miranda July (nascuda a l’estat de Vermont l’any 1974) és una barreja de noia moderna i de dona del renaixement, polifacètica i tastaolletes, genial i derivativa o també un cas integral de morro que se’l trepitja, tan freqüent al negociat que s’etiqueta com “art contemporani”. July ha fet “performance”, ha fet música (amb aspiració de Rriot Girl), ha fet monòlegs (del Club de la Multimedia), ha fet dos llargmetratges bastant ben rebuts (“Me and You and Everyone We Know” i “The Future”), ha escrit un llibre de contes (també traduït per Seix Barral) i una novel·la que els seus amics deixen molt i molt bé.

Però aquí estem parlant de “It Chooses You”, un llibre sorgit d’una crisi creativa, quan l’autora intentava completar un guió que se li resistia. Així, per pur pànic de la pàgina en blanc, va anar a parar a “PennySaver”, una publicació en paper d’intercanvi comercial, tan previsible i sòrdida com el nostre “SegundaMano”, i a falta d’idees millors se’n va anar a visitar, acompanyada d’un fotògraf, gent que volia desprendre’s d’una jaqueta de cuir o d’una maleta, gent que venia cadells de gat bengalí o cap-grossos, gent que tenia a casa seva centenars de nadales o desenes d’àlbums plens de fotografies que no eren seves. A canvi de pagar 50 dòlars a cadascun dels venedors potencials, July es permetia entrevistar-los breument: preguntes més aviat senzilles i banals, no cregueu.

Ara bé, com que la gent que encara s’anuncia en paper no sol tenir ordinador, la Miranda va anar topant amb una colla de pàries digitals bastant particular: un transsexual en ple procés de reassignació sexual, un adolescent retardat i ambiciós, uns cubans exiliats de la primera volada, un ancià que escrivia limmericks de caire sexual a la seva esposa… L’autora, entre alarmada i deprimida, es mira aquesta comèdia humana com si acabés de desembarcar en un planeta remot. S’ha d’entendre que ens trobem a Los Angeles i que la gent com cal no pren mai el transport públic i es desplaça en vehicle propi de casa d’amic en casa d’amic, per això el fet de tenir un tast del món real la trasbalsa tant i li provoca reflexions de molt baixa volada.

La mayoría de la vida transcurre “offline”, y pienso que así será siempre. Comer y sentir dolor, y dormir y amar ocurren en el cuerpo. Pero no me es imposible imaginarme perdiendo el apetito hacia esas cosas: no son siempre fáciles y conllevan mucho tiempo. Dentro de veinte años estaré entrevistando al aire, al agua y al calor, sólo para recordar que eran cosas importantes.

Quan a les persones ordinàries ens passen coses, com a molt obrim un blog i les redactem amb discreció, cosa que no fa mal a ningú. Els temperaments artístics com el de Miranda July, en canvi, escriuen un llibre il·lustrat que es llegeix en dues hores escasses i que no té gaire justificació (ni tan sols tipogràfica). No dubto que en un altre mitjà aquesta senyora pugui ser capaç d’aportar alguna cosa de vàlua, però a mi ja m’ha atrapat gran i cansat. O sigui que m’emprenyo i me’n torno a casa.

Aquesta senyora venia osos amorosos

De marxa per Alabama

La nul·la presència d’artistes negres en les nominacions als Oscar d’enguany trobà en el film “Selma” el seu exemple més lacerant. Aspirant només als premis a la millor pel·lícula i millor cançó original (que va guanyar), la poca sensibilitat racial de l’Acadèmia atià una polèmica que potser no va fer cap favor a “Selma” a l’hora d’apreciar-la com a obra estrictament cinematogràfica; possiblement per la senzilla raó que “Selma” no podrà ser mai “només” una obra cinematogràfica: hi ha massa greuges històrics en joc.

La pel·lícula narra els fets crucials que es produïren a la ciutat de Selma (Alabama) durant la primavera de 1965, quan una multitud encapçalada per Martin Luther King intentà en tres ocasions recórrer a peu els vuitanta quilòmetres que els separaven de la capital de l’estat a Montgomery. El seu propòsit, reclamar el dret al vot per a la població negra, la qual —malgrat haver sigut abolida per llei la discriminació racial— no podia fer-lo efectiu a la pràctica. La brutal repressió que patiren aquests lluitadors per la democràcia marcà un punt d’inflexió en la lluita pels drets civils.

Certament “Selma” ens parla de fets històrics fonamentals del segle XX que mereixien ser traslladats a la pantalla i, començant per la seva directora, la relativament novícia Ava Duvernay, ho fa des d’una perspectiva afroamericana, el que encara accentua més la rellevància del projecte. Però aquesta mateixa transcendència bloqueja en certa mesura les crítiques que se li puguin oposar: ningú no vol ser acusat d’aixafar la guitarra d’una obra d’objectius tan honorables. I no és que el film estigui malament, que no ho està, però fa contínuament la sensació que mereixeria haver sigut molt millor.

En el seu haver s’hi pot comptar un grup d’actors molt ben conjuntat, més imponent en les seves intervencions corals que en les prestacions individuals. David Oyelowo fa un Martin Luther King sòlid, però a qui el guió no exigeix que s’allunyi de la comoditat dels sentiments convencionals. Almenys Tom Wilkinson, a qui han acusat de fer un president Lyndon B. Johnson completament allunyat de la realitat (tant per semblança física, com per veritat històrica), omple de trempera dramàtica les seves confrontacions polítiques amb el doctor King. Com que la pel·lícula és de prestigi i llueix al currículum, actors més que qualificats es conformen amb paperets de dues frases. És el cas de Wendell Pierce, d’Oprah Winfrey, de Cuba Gooding Jr., de Martin Sheen, Tim Roth o Dylan Baker. També és de premi la fotografia bruta del pujant Bradford Young, com ho és la direcció artística. I ho són les intencions polítiques de tot plegat, no cal ni dir-ho.

Més discutibles són els plans emfàtics i una mica claustrofòbics de la directora, que no afegeixen res a l’equació; o un guió anèmic que es limita a explicar el que no es veu capaç de mostrar i que, quan entra en joc la relació entre Luther King i Coretta, mor per inanitat. Vist que a la sala de cinema érem literalment quatre gats, es nota que a Barcelona aquests temes semblen quedar-nos molt lluny. Evidentment no és així i el racisme i la xenofòbia encara campa lliure pertot arreu. Per això, sense que sigui una pel·lícula rodona, trobo molt aconsellable veure-la pel seu valor informatiu.

Casualment, ahir mateix el president Barack Obama visitava Selma en la commemoració del cinquantenari de la marxa. Més significativament l’avanç del matrimoni igualitari als Estats Units ha seguit pautes equiparables a les de la fi de la disgregació racial fa mig segle. Quan ja hi ha trenta-set estats que reconeixen els casaments homosexuals, la batalla s’està lliurant actualment de nou a Alabama. Hi ha gent que no aprèn i que insisteix a situar-se una vegada i una altra a la trinxera equivocada.

Hits, hits, hits

Amb “Court and Spark” Joni Mitchell l’encertà plenament i la seva barreja d’introspecció, hedonisme californià i cromats jazzístics li proporcionaren les majors vendes de tota la seva carrera. L’àlbum assolí la primera posició a les llistes canadenques i la segona a les dels Estats Units. La revista Rolling Stone l’any 2003 posicionà “Court and Spark” al número 113 a la llista 500 Greatest Albums of All Time.

Així mateix el seu segon single “Help Me”, tot i no ser la seva cançó més popular, va ser la de millor èxit comercial: va arribar a la setena posició en el Billboard Hot 100, i fou la seva única entrada en el Top 10. Passaré per alt que fou número 1 a la llista d’easy listening. Prince, artista amb molt curioses mentores femenines, cita la cançó a “Ballad of Dorothy Parker”: Joni, help me, I think I’m falling.

“Help Me” és en tot cas l’anunci d’un important canvi estilístic. Envoltada per la molt professional L.A. Express, Joni adopta aires decididament pop-rock que li escauen d’allò més bé i confessa una vegada més que no és una dona que es comprometi fàcilment.

Ajuda’m
Crec que m’estic enamorant de nou
Quan tinc aquest sentiment boig
Sé que torno a tenir problemes
Tinc problemes
perquè ets un rodamón i un jugador
i un faldiller entabanador
I t’agrada festejar
però no tant com la teva llibertat

Ajuda’m
Crec que m’estic enamorant massa ràpid
Em fa tenir esperança en el futur
i preocupar-me pel passat
Perquè he vist com algunes flamarades
han acabat en fum i cendra
Ens agrada festejar
però no tant com la nostra llibertat

Oi que s’estava bé
Asseguts parlant
O jaient sense parlar
Oi que s’estava bé
Ballaves amb la senyora
amb el forat a la mitja
Oi que s’estava bé
Oi que s’estava bé

Ajuda’m
Crec que m’estic enamorant de tu
Deixaràs que marxi pel meu compte?
Resulta tan solitari fer-ho
Tots dos flirtejant ací i allà
Flirtejant i flirtejant
També fent mal
Ens agrada festejar
però no tant com la nostra llibertat

El dimoni de les llistes: les sis esposes d’Enric VIII (i Holbein)

És suficient una repassada al repertori iconogràfic de la cort d’Enric VIII per quedar totalment convençut de les virtuts com a retratista de Hans Holbein, el Jove (1497-1543) qui reunia en una sola persona un mestre del dibuix, un penetrant psicòleg i un exquisit cromatista. Ben mirat, un dels grans precursors de la línia clara. El retrat que encapçala l’apunt és el més bonic que li va dedicar al monarca i està datat cap a 1537, quan Enric tenia uns quaranta cinc anys.

Caterina d’Aragó (1485 - 1536), filla dels Reis Catòlics, va casar-se amb el príncep Artur, futur hereu de la corona anglesa. Només li va durar cinc mesos. Vuit anys més tard va casar-se amb Enric VIII, el germà petit del seu difunt marit. De la unió va néixer una nena que en un dia futur seria la reina Maria I d’Anglaterra. Fart de no tenir un hereu mascle i enamoriscat a més d’Anna Bolena, el rei va anul·lar el seu matrimoni i va fundar de passada una nova església (què no farem per cardar en condicions!) Caterina encara sobrevisqué tres anys amb el títol de lady i para de comptar. El seu retrat oficial és obra de Lucas Hornebolte. Quan Holbein va començar a treballar a la cort, ella ja havia caigut en desgràcia.

Després d’enllitar-se amb Maria Bolena, el rei s’enconyà de la seva germana Anna (1501 - 1536) malgrat el seu potencial escàs com a bomba sexual. Aviat s’avorrí d’ella i de les seves absurdes i ambicioses exigències, sobretot quan l’única descendència obtinguda fou la princesa Isabel. Que aquesta mateixa Isabel arribés a ser  la monarca més coneguda, poderosa i respectada de la història de la humanitat (juntament amb l’egípcia Cleopatra) ens hauria de fer reflexionar sobre com menyspreem tot poder femení. En quant a Anna, va acabar decapitada, com és públic i notori.

Encara que Holbein aparentment no la va pintar, la va dibuixar (magistralment). La Boleyn Girl, vull dir.

Jane Seymour (1508 - 1537) havia sigut una de les dames de companyia d’Anna Bolena. L’endemà de l’execució d’Anna el rei es va comprometre amb Jane. Van casar-se el 30 de maig de 1536 i un any i mig més tard Jane infantà l’únic hereu mascle del rei que va sobreviure a la infantesa. Arribaria a ser Eduard VI d’Anglaterra abans de morir als quinze anys. Jane havia mort per complicacions del part. El retrat que Holbein ens ha deixat és de les coses més boniques que s’han vist.

El següent matrimoni del rei tingué motivacions diplomàtiques: una aliança amb Anna, germana del duc de Cleves li garantiria protecció en cas que els catòlics volguessin envair Anglaterra. Holbein fou despatxat a Cleves perquè pintés un retrat de la candidata. Males llengües afirmen que el pintor va oferir una visió excessivament afavorida, però segurament no devia d’estar tan lluny de la realitat, perquè Holbein no va perdre la seva posició a la cort. Enric va accedir a casar-se no gaire convençut. La nit de noces fou un desastre. El rei va trobar que tenia els pits caiguts i que el cos li feia mala olor. Amb l’excusa que el matrimoni no s’havia consumat, procediren a anul·lar-lo. Anna de Cleves (1515 - 1557) es va conformar a quedar al marge, confortada per una bona pensió. Acabaria sent bona amiga d’Enric i seria l’última supervivent entre les seves esposes.

Catherine Howard (1523 - 1542) havia sigut una altra de les dames d’Anna Bolena. Sembla ser que Enric s’hi va casar molt enamorat el mateix dia que li tallaven el cap a Thomas Cromwell (aparentment el patíbul excitava els sentiments amorosos del rei). El matrimoni no va arribar als dos anys de durada a causa de les indiscrecions (llegiu “amants”) de la reina. Com no podria ser de cap altra manera, li van fer tallar el cap. La miniatura que li va dedicar Holbein no m’acaba de fer el pes, potser guanya en la seva mida real.

Caterina Parr (1512 - 1548) va aprofitar que la seva mare era amiga de Caterina d’Aragó per introduir-se a l’entorn de la princesa Maria. Allí la va conèixer el rei a principis de 1543 i, encara que havia iniciat una relació romàntica amb Sir Thomas Seymour, el germà de la difunta Jane, no va poder refusar l’oferta de la corona. El matrimoni durà prop de quatre anys fins la mort d’Enric. Ella encara el va sobreviure uns mesos, temps que va aprofitar per casar-se en secret amb Thomas Seymour. De fet, amb quatre matrimonis, ella fou la reina amb més marits de la història anglesa. No se li coneix cap retrat fet per Holbein. El d’aquí dalt s’atribueix a William Scrots que juga en una divisió clarament menor.

Explicat de nou. D’una altra manera

Thomas Cromwell, retrat de Hans Holbein el Jove

No sé per quin motiu la novel·la històrica té tanta mala fama. Malgrat les notables aportacions de Marguerite Yourcenar, Robert Graves, John Williams, Charles Dickens, Mary Renault o Benito Pérez Galdós, sembla que a la llarga pesin més els prejudicis creats pels abundants bunyols fulletonescos (o Follettonescos) amb coartada sempre divulgativa. Un dels esforços més recents per redimir el gènere es deu a Hilary Mantel, primera dona que ha sigut agraciada en dues ocasions amb el molt prestigiós Man Booker Prize, premi que també han rebut gent del calibre de J. M. Coetzee (dos cops), Iris Murdoch, William Golding, Ian McEwan, Alice Munro, Julian Barnes i un selecte etcètera. El primer dels seus Man Booker li fou concedit l’any 2009 per “Wolf Hall” que aquí l’editorial Destino va traduir molt creativament com “En la corte del lobo”. Val a dir que Wolf Hall era la mansió familiar dels Seymour, família que dins aquesta novel·la té un paper molt tangencial. De fet, tampoc l’edifici hi surt en cap moment, de manera que el títol s’ha de prendre com una cita indirecta al díctum llatí “Homo homini lupus” (L’home és un llop per l’home”).

“Wolf Hall” és la primera part d’una trilogia centrada en la figura de Thomas Cromwell, l’influent ministre d’Enric VIII que, ran del desig del rei d’anul·lar el seu matrimoni amb Caterina d’Aragó per poder casar-se amb Anna Bolena, esdevingué un dels principals artífexs del trencament amb el papat de Roma i la creació de l’església anglicana. Sospito que la seva figura no és gaire coneguda entre el públic d’aquí que, com a molt, arribem a una visió grotesca (canalitzada per Charles Laughton) del rei Enric i del tracte cruel que va infligir a les seves successives esposes; però al Regne Unit “el Cromwell menor” (en contraposició a l’Oliver Cromwell) forma part indissoluble del mite fundacional del país. Per això, que un personatge tradicionalment contemplat negativament, tant pels historiadors com pels artistes (vegeu “Un home per a l’eternitat”, l’obra de teatre de Robert Bolt esdevinguda pel·lícula guardonada, i on la part del lleó se l’emportava Tomàs Moro), sigui reivindicat en la seva faceta humana, és gairebé notícia de portada.

Però “Wolf Hall” defraudarà les expectatives del lector tradicional de novel·les històriques de moltes maneres. Una de les que més ha ofès (i confós) els usuaris, si cal fer cas dels comentaris que es llegeixen a Amazon, és la convenció segons la qual, quan no s’especifica el subjecte, aquest sol ser Thomas Cromwell. Sembla una regla simple, però gairebé converteix la lectura de la novel·la en un exercici d’enigmística. Tampoc és una decisió popular el fet d’evitar tota temptació divulgativa dins d’un relat planer: cal tenir coneixements previs de la història narrada per no perdre’s entre desenes de personatges (o fer ús continu de la Wikipedia). No ajuda que un mateix personatge pugui ser identificat tant pel seu nom de fonts, com pel seu parentiu o el seu títol nobiliari, ni que la majoria de figures del repartiment s’anomenin Thomas.

"Wolf Hall" a la BBC amb Mark Rylance (Cromwell) i Damien Lewis (Enric VIII)

El cost de fer literatura, en contraposició a fabricar farinetes per adormir lactants, obliga a presentar ambigüitats morals de manera que cap dels seus protagonistes adopti de forma clara el paper de l’heroi, el de la víctima, o el de traïdor. El Thomas Cromwell de “Wolf Hall” manté algunes converses interessants amb el rei Enric, però també amb el seu cuiner, amb una mare vídua, amb el seu fill primogènit o la seva muller difunta. Aquesta visió transversal pot ser acusada d’irrellevant o d’excessivament prolixa, però la seva personalitat és innegable i de tant en tant la suggeridora prosa adquireix tints quasi poètics.

El destino de los pueblos se hace de este modo, dos hombres en habitaciones pequeñas. Olvida las coronaciones, los cónclaves de cardenales, la pompa y los desfiles. Así es como cambia el mundo: la carta que se empuja sobre una mesa, un trazo de pluma que altera la fuerza de una frase, el suspiro de una mujer cuando pasa dejando en el aire un rastro de azahar o de agua de rosas; su mano cerrando la cortina del lecho, la discreta visión de piel sobre piel. El rey (señor de generalidades) debe aprender ahora a trabajar el detalle, conducido por la codicia inteligente.

Mantel es va tirar cinc anys documentant-se per escriure “Wolf Hall”, però llegint-la no es nota; com ha de ser. Així, el text resulta informatiu, però no erudit. Pel meu gust, el llibre guanyaria si fos més breu; però una regla no escrita obliga a que les novel·les històriques siguin totes de gruix considerable. M’ha agradat però el seu to esporàdicament evocador, les seves observacions lúcides, el punt sardònic o fins i tot còmic. Caldrà que llegeixi la segona part “Bring Up the Bodies” (Una reina en el estrado), premi Booker del 2012 i esperar que completi la trilogia amb “The Mirror and the Light”.

—¿No tuvo el emperador un humor maligno en el muslo, hace dos o tres años, cuando estaba en Alemania? —pregunta Enrique—. Dicen que el clima no le sentaba bien. Pero, claro, sus dominios le permiten cambiar de clima. Mientras que en mi reino el clima no cambia de un sitio a otro.

—Bueno, supongo que en Dublín es peor.

Enrique mira cómo diluvia fuera, desesperado.

—Y cuando salgo a caballo, la gente me grita. Salen de las zanjas y gritan cosas sobre Catalina, que debería volver con ella. ¿Qué les parecería si yo les dijese cómo tienen que organizar sus casas y tratar a sus mujeres y a sus hijos?

Ni siquiera cuando aclara el tiempo disminuyen los temores del rey.

—Ella escapará y reclutará un ejército contra mí —dice—. Catalina. No sabéis lo que sería capaz de hacer.

—Ella me dijo que no escaparía.

—¿Y creéis que nunca miente? Sé que miente. Tengo pruebas de ello. Mintió sobre su virginidad.

Oh, eso, piensa él cansinamente.

Casa de cites: Hofstadter

Es probable que el lector haya visto en alguna parte la demostración de Euclides de la infinitud de los números primos, pero si no es así, desconoce uno de los pilares fundamentales sobre los que se asienta el conocimiento humano. Ignorarla representa un vacío en la experiencia vital de una persona tan lamentable como no haber probado nunca el chocolate o no haber escuchado nunca una pieza musical. Como me niego a aceptar una laguna así en el conocimiento de mis lectores, voy a intentar subsanarla.

(a "Yo soy un extraño bucle" de DouglaS R. Hofstadter)

No sé si un bucle, però en espanyol "yo soy" és un palíndrom preciós.

Vida viscuda

Intentaré ser breu, perquè el film no admet elaboracions: si l’analitzes una mica, el trenques. Es titula “Le meraviglie” (aquí “El país de las maravillas”) i l’ha dirigit Alice Rohrwacher. Passa a una masia de l’Umbria, però l’han filmat a la Toscana, i la protagonitza una família d’apicultors amb regustos hippiosos i comunals. El pare, un alemanot progre i irascible, la mare, entre passiva i contemporitzadora, quatre filles en diferents estats d'efervescència.

La trama, tret de l’arribada d’un adolescent en règim d’acollida i la irrupció d’un programa de televisió entre kitsch i delirant, és tan ple o tan buit de peripècia com els estius de la nostra infantesa. Amb l’excepció de la germana de la directora Alba Rohrwacher i de la Monica Bellucci (en una intervenció quasi de fada), la resta d’actors són desconeguts però respiren una veracitat sense retòriques. Menció especial per Maria Alexandra Lungu, una adolescent d’excepcional naturalitat.

Es nota que Alice Rohrwacher parla des de la pròpia experiència, la pel·lícula es percep com profundament viscuda. Trista i alegre, refrescant i tònica. Ideal per oblidar les allaus fílmiques del cap de setmana.