Ritmoooo 🎵, ritmo de la noche 🎶

—Bona nit, em dic Allau i sóc addicte a Netflix.

—Bona nit, Allau —respon una polifonia d’addictes solidaris, però anònims.

Sí, ja sé que existeix un món més enllà de Netflix. Que hi ha HBO, i Filmin, i Amazon i Sky, i Movistar+… Però Netflix, amb la seva voluntat d’atacar indiscriminadament per tots els flancs viables la vulnerabilitat de l’espectador és la plataforma més similar a una botiga de llaminadures gegantina per a diabètics vocacionals.

No negaré que la cadena té coses bones o molt bones, cas de «Narcos» o «The Crown»; però també conté abundants mediocritats i algun abisme d’ignomínia. Que és on em solc esplaiar. Parlo en concret d’una pel·lícula que es diu «Ibiza» (2018) i que és un dels materials visuals més tristos i execrables que m’ha concedit la vida.

Dirigeix un tio a qui no penso concedir-li ni un gram de posteritat. El guió és entre inexistent i ridícul, una mera excusa per omplir de gasòfia 94 minuts de metratge. Va d’una publicista de Nova York (Gillian Jacobs) que viatja fins a Barcelona (acompanyada per les seves millors amigues, la negra i la jueva ™) per negociar una campanya per vendre sangria o similar. Durant el viatge provoca l’interès sexual d’un DJ de fama internacional (Richard Madden, que va ser l’ara difunt Robb Stark a «Joc de Trons»). Tot perseguint el noi, el trio protagonista salta a Eivissa. Hi ha festes privades, alcohol i drogues, cotxes descapotables, discoteques i platges on es practica «topless». Al final, la publicista es queda amb el xicot i rep una promoció a la feina. I ja està.

Tanta inanitat argumental podria tenir alguna justificació, si «Ibiza» funcionés almenys com a catàleg de postals de Barcelona i l’illa titular, però qüestions de pressupost i l’oposició expressa del Consell d’Eivissa va fer traslladar el rodatge a Sèrbia i Croàcia. Així, amb alegre impunitat la ciutat de Split fa de Barcelona i l’illa de Krk imita Eivissa. Ni amb la presència d’un taxi negre i groc la cosa cola. De fet, les autoritats de l’illa pitiusa ja han alçat una demanda per donar-ne una imatge estereotipada i poc afavoridora.

I és que aquests americans ens retraten com si fóssim mexicans d’Europa, amb mostatxos, maneres cavalleroses, i vint-i-cinc cognoms per cap. Per abundar en el tòpic, Jordi Mollà perfecciona el seu personatge habitual del narcotraficant bavós i Miguel Ángel Silvestre es ven a pes com animal sexual. L’únic que em sap greu de tot aquest despropòsit és la presència de Gillian Jacobs, una bellesa amb personalitat, que a la sèrie «Love» (també de Netflix) demostra que pot actuar en productes molt més dignes. Però això ja ho comentaré més endavant.

Pròleg a Taixkent

Meravellosa arquitectura del Basar Chorsu

La forma més freqüent d’entrar a Uzbekistan és volant fins a la seva capital, Taixkent, una ciutat considerable de prop de dos milions i mig d’habitants (no endebades aquest país és el més poblat de l’Àsia Central, el que equival a parlar de les úniques cinc nacions anomenades XXX-stan que hi ha en tot lo món i que no es diuen Afganistan ni Pakistan). Probablement la majoria de guies turístiques us diran que la ciutat no val gaire la pena i que cal fugir de pressa cap a les grans atraccions que ofereix el país uns centenars de quilòmetres més enllà.

Iurtes pertot arreu

Permeteu-me discrepar. Espero haver-vos convençut que el metro de Taixkent mereix una detinguda visita. I si no, també ho mereix l’arquitectura folklòrico-brutalista del Basar Chorsu, que imita la forma de tassa invertida de les iurtes tradicionals. I el colossal i tronat Hotel Uzbekistan, on ens hostatjàvem, evocava la despistada fatxenderia soviètica amb habitacions enormes on s’hagués pogut escenificar un ball de debutants. Un lleu perfum de Guerra Freda sol ser també un poderós afrodisíac.

Tamerlà i l'hotel Uzbekistan

Però, apart de l’arquitectura prosaica i burocràtica, a la ciutat encara es poden contemplar alguns vestigis històrics. Potser llueixen sospitosos a causa d’una restauració excessiva i poc respectuosa, perquè els «paganos» saudites que fomenten la reislamització nacional prefereixen el proselitisme que l’exactitud històrica.

Al mausoleu: el nostre primer contacte amb la ceràmica blava

Arquitectònicament el més interessant són un mausoleu del segle XVI on reposa l’erudit i poeta Abu Bakr Kaffal Shoshi (foto de dalt) i la propera madrassa de Barak Khan (foto de baix), també del mateix segle. Curiosament, la majoria d’antigues escoles islàmiques que visitarem en l’actualitat s’han reciclat en centres de venda d’artesanies i «souvenirs». Aquest serà el nostre gran moment emocional amb les cúpules de color turquesa.

Madrassa (amb empleada municipal que endreça)

Moltíssim més moderna —de fet la va encarregar el president Karimov l’any 2007— és la mastodòntica mesquita Hazroti Imom amb dos minarets de 54 metres d’altura. Se suposa que és el centre espiritual del país tot i que encara és d’hora per decidir si ho ha aconseguit o encara cal esperar una mica més.

Però l’edifici més important de tota la capital és el molt recent museu-biblioteca Moyie Mubarek, de factura modesta però contingut hiperbòlic. Apart d’una bona col·lecció d’Alcorans de totes les èpoques, grandàries i llengües d’expressió, presumeix d’exhibir l’incomplet Alcorà Osman del segle VII, que passa per ser el més antic del món. Aquest patracol de pell de cérvol, escrit amb cal·ligrafia cúfica (una meravella de disseny sintètic, que representa quan l’Islam va creuar-se amb la Bauhaus) va viatjar d’Herodes a Pilat (o de Samarkanda a Moscou) fins que els xeics de l’Aràbia Saudita decidiren parar-li casa fixa a Taixkent. Ara no discutirem si és o no tan antic com diuen: es tracta d’un Alcorà vell i amb això és suficient.

El museu-biblioteca

I la meravellosa escriptura qúfica

Los ricos también petardean

En aquests temps irreflexius i tafaners res no viatja tan ràpid (ni tan sols la llum!) com l’escàndol i la controvèrsia per ofensa a les minories. Per això, la primera notícia que vaig tenir del serial de Netflix «La casa de las flores», fou a causa de Paco León que hi interpreta una dona transsexual. Sembla ser que —potser per evitar una allau d’actors cis-sexuals aspirant a premis per la seva meritòria interpretació de personatges transsexuals— s’ha establert l’acord tàcit que hauria de ser un comediant trans qui els interpretés. I en la seva absència, hauria de ser una dona qui interpretés una dona transsexual (i viceversa). A mi ja m’està bé aquest criteri; però per tancar aquesta més aviat avorrida polèmica afegiré que en Paco León crea malgrat tot un personatge de transsexual femenina força creïble. És molt més difícil d’empassar en canvi que a més sigui una advocada ultra-competent.

Centrats ja en el serial en si, «La casa de las flores» és una invenció de Manolo Caro, un alumne aplicat del Pedro Almodóvar més superficial, que intenta dotar la telenovel·la clàssica mexicana d’una certa pàtina transgressora. La protagonitza Verónica Castro —l’heroïna de «Los ricos también lloran» llueix esplèndida als seus 66 anys— que interpreta a la matriarca d’una família dedicada a la floristeria. Als ingredients habituals del gènere (adulteris, fills il·legítims, tripijocs financers…) s’hi afegeixen elements una mica més arriscats: a més de la mencionada transsexualitat, l’homosexualitat, el transvestisme o el tràfic de drogues. I tot en el marc d’una respectable família mexicana de classe alta.

A aquestes altures del segle la suposada intenció escandalosa de «La casa de las flores» ens arriba bastant mitigada, tot i que ignoro quina haurà sigut la reacció al seu Mèxic natal. De totes maneres, el suposat missatge alliberador de la sèrie mostra algunes esquerdes incoherents, com són la forma tan desencertada de representar la bisexualitat o la burla grollera que es fa d’un personatge cec.

No és cap secret revelar que aquesta telenovel·la és tirant a dolenta, una bestiesa sense cap ni peus, amb uns decorats que són «kitsch» sense pal·liatius, amb girs de guió impossibles i alguns tocs rancis que semblen herència dels anys 70. Però també ofereix una bona col·lecció d’atractius nus masculins, alguna reeixida escena de melodrama, i sobretot la presentació d’un personatge tan fascinant com el de Paulina de la Mora (interpretat per Cecilia Suárez). Aquesta «pija» de dicció narcolèptica ha esdevingut amb tota la raó carn de «meme» a la xarxa (busqueu-la a YouTube, que no us en penedireu).

Sigui com sigui, «La casa de las flores» està sent un èxit inesperat (i que gosa dir el seu nom) entre la modernitat local. Pregunteu a família i coneguts per descobrir quants l’estan seguint i no se n’amaguen. Jo no me la perdria.

Un món de metros: Gwangju

Gwangju és una ciutat de 1,4 milions d'habitants (sí, és a Corea del Sud; no, jo tampoc ho sabia). Disposa de metro des de l'any 2004. Una sola línia de 20 quilòmetres i 20 estacions. A l'hora de dibuixar aquesta xarxa francament tediosa tens dues opcions. O bé esculls la traducció naturalista, com han fet a dalt, tot resseguint la incidència topogràfica, mentre inclous el sistema hidrogràfic i les línies de tren. O bé optes per l'abstracció (vegeu al dessota): la simplificació d'un trapezi sense base, amb projecció de línies futures i un disseny dels possibles transbordaments lletjos de debò.

Cap de les dues versions em farà abandonar el meu amor pel mapa de Beck a Londres.

El discret encant de la fantasia

Tot seguint la política fàustica de comprar tantes ànimes creatives com sigui possible, la gent de Netflix va contractar el figurot mediàtic que és Matt Groening perquè els hi muntés la seva primera sèrie animada lluny de la Fox (on havia desenvolupat els indiscutibles «hits» «The Simpsons» i «Futurama»). Es titula «Disenchantment» («(Des)encanto» a la traducció espanyola) i viatja a un món medieval fantàstic de castells i màgia que apel·la tant a Tolkien com als germans Grimm. Suposo que tots n’estareu més o menys informats, ja que els nostres carrers fa dies que van plens dels panells publicitaris de la sèrie.

El context és bastant típic: un regne petit («Dreamland», «Utopía» en espanyol) amb un rei tirànic i malhumorat, una cort que inclou també reina consort reptiliana, joglar, alquimista i conseller sinistre (amb tres ulls), alguns regnes rivals i una petita col·lecció de figures quimèriques. Però les aventures les protagonitzen sobretot el trio format per la princesa en edat de merèixer Bean (Abbi Jacobson), l’elf Elfo (Nat Faxon) i el dimoni Luci (Eric Andre), uns personatges que en els 10 episodis emesos fins ara no acaben de satisfer les expectatives.

Queda clar que amb el protagonisme d’una princesa xicotot, bevedora, jugadora i totalment irresponsable, Groening aposta per una òptica feminista i brètola que se’n fot de la clàssica recerca del príncep blau. Tot i això, aquesta Bean de moment ni sembla prou interessant ni és gaire eficaç a l’hora de generar gags. També és dubtós el paper de Luci (teòricament una influència maligna, o si més no trapella), una silueta negra que es diria dissenyada per en Max. El que més gràcia em fa és l’Elfo, qui a causa de la seva poca talla tothom tracta amb la condescendència que habitualment dediquem als infants.

La durada dels capítols (entre 27 i 36 minuts) molt superior al de les sèries clàssiques de Groening fa que els moments humorístics semblin preocupantment escassos. Els dos primers episodis i els tres últims cal mirar-los seguits perquè presenten continuïtat. La primera tanda de la sèrie, a l’espera dels altres deu capítols aparaulats, conclou com el rosari de l’aurora, amb la majoria de personatges morts o petrificats, i ens obliga a quedar assedegats de respostes (encara que «Disenchantment» no s’ho mereixi). [I ja posats a preguntar, què hi pinten la parella de conspiradors egipcis-maçons directament extrets de «La flauta màgica» que van apareixent de tant en tant?]

Des del mateix títol «Disenchantment» s’escriu ell sol la crítica i la sensació que deixa: desencant. Ens ho posa fàcil.

Països inventats (i 2)

Estàtua de Timur a Taixkent

Quan anunciava a familiars i coneixences que aquest any passaríem les vacances d’estiu a Uzbekistan i Kirguizistan, la reacció era sovint de perplexitat davant d’uns països dels que molts no serien capaços de situar en un mapa. Mentiria si digués que, abans de documentar-me pel viatge, jo en sabia gaire cosa més. Com a mínim la paraula Uzbekistan sí que em sonava i la seva capital Taixkent desvetllava ecos de l’època del Teló d’Acer. Però Kirguizistan sonava directament a acudit de Chiquito de la Calzada, mentre que Bixkek la capital m’hi jugo un cigró que no l’havíeu sentit en la vida  (abans de 1991 es deia Frunze, però oi que tampoc?)

És clar que es tracta de països relativament nous en una zona —la de l’Àsia Central—, caracteritzada pel seu clima inhòspit, la vocació nòmada de molts dels seus habitants i el veïnatge d’imperis molt poderosos. Durant molts segles fou l’escenari del tràfic comercial entre Orient i Occident (la cèlebre Ruta de la Seda), però la seva organització política es limità a emirats locals i a les puntuals annexions de perses, turcs, xinesos o russos. No fou fins la Revolució Bolxevic que s’establiren unes fronteres bastant similars a les actuals per definir la República Socialista Soviètica d’Uzbekistan (1924) i la República Socialista Soviètica de Kirguizistan (1926). La parcel·lació dels territoris es realitzà segons criteris vagament ètnics, tot i que l’abundància de cultures que habiten la regió (uzbeks, tadjiks, kazakhs, karakalpaks, russos, tàrtars i kirguesos) ha deixat una estela creixent de conflictes així que va desaparèixer la tutela de la Unió Soviètica.

Ran del desmembrament de la URSS l’any 1991, a diferència dels Països Bàltics que abraçaren amb entusiasme l’autonomia, les repúbliques de l’Àsia Central foren les més reticents a independitzar-se del jou soviètic, potser perquè la seva identitat nacional havia sigut imposada artificialment de forma extrínseca. Assumida la inevitabilitat de la independència, foren els propis secretaris generals del partit comunista local els que assumiren la presidència «democràtica».

A Uzbekistan Islam Karimov s’eternitzà al poder gràcies a successives eleccions que sempre vencia per un sospitós mínim del 80%. Només el seu traspàs el 2016 l’obligà a cedir el poder al seu Primer Ministre (sí, això sembla una historieta del Visir Iznogud). La situació a Kirguizistan semblava més prometedora fins que una onada de neteges ètniques i un parell de cruents cops d’estat van posar les coses al seu lloc. Si visites el país inventat en l’actualitat tot sembla raonablement tranquil i civilitzat, el que només demostra que la putrefacció nacional no és a l’abast del turista passavolant.

Continuaré informant.

Països inventats (1)

Andorra era Duralex

Tot país és una invenció. I, quan parlo de país, em refereixo als vells subjectes dels mapes de geografia política, els territoris delimitats per una frontera i pintats de colors contrastats. Un país és una convenció política, a la qual es pot haver arribat per pacte, per dret de conquesta o per arbitratge. En qualsevol cas no és un fenomen que pertanyi a la natura i fins i tot quan es menciona un riu o una serralada com a frontera natural de fet s’està abusant del llenguatge i dotant a l’orografia i la hidrografia d’intencionalitat legislativa.

Prova de l’escassa base objectiva del traçat de les fronteres és la seva enorme variabilitat a través dels segles. Potser us sorprendrà assabentar-vos que més de meitat de les fronteres que parcel·len el nostre actual mapamundi foren creades després del 1900. En aquest interessantíssim (i força ampliable) mapa s’identifiquen les línies frontereres pel seu any de naixença, al qual s’afegeix un color per caracteritzar la seva antiguitat general.

Sembla ser que el país de contorns més antics encara vigents és el Principat d’Andorra. Concretament fou el 8 de setembre de 1278 quan Roger Bernat III, comte de Foix, i Pere d’Urtx, bisbe d’Urgell, firmaren el primer pareatge (o condomini entre dos senyors) a Lleida. Actualment, extingit el comtat de Foix, el president de la República Francesa exerceix de copríncep juntament amb el no extint bisbe de la Seu.

Una altra frontera excepcionalment antiga és la que actualment separa Espanya de Portugal. Està datada el 1297, encara que algunes de les seves porcions són probablement anteriors. Atribueixo la seva longevitat tant a la poca bel·ligerància de la nació portuguesa, com a la condescendència paternalista amb la que Espanya sol tractar Portugal. Però, qui sóc jo per inventar-me raons històriques que el cor no coneix?

A l’altre extrem de l’espectre, és a dir el dels països de fronteres més recents, s’endú la palma el límit septentrional de Sudan del Sud. El país nasqué el 2011, però les seves fronteres daten d’anys que van del 1924 al 1960. Només la regió petroliera d’Abyei pot presumir de fronteres establertes pel Tribunal Permanent d’Arbitratge de La Haia el 2009.

Però jo el que volia era parlar de les meves vacances i encara no m’heu deixat, punyeteros! Demà més.