dijous, 30 d’agost de 2018

Països inventats (i 2)

Estàtua de Timur a Taixkent
Quan anunciava a familiars i coneixences que aquest any passaríem les vacances d’estiu a Uzbekistan i Kirguizistan, la reacció era sovint de perplexitat davant d’uns països dels que molts no serien capaços de situar en un mapa. Mentiria si digués que, abans de documentar-me pel viatge, jo en sabia gaire cosa més. Com a mínim la paraula Uzbekistan sí que em sonava i la seva capital Taixkent desvetllava ecos de l’època del Teló d’Acer. Però Kirguizistan sonava directament a acudit de Chiquito de la Calzada, mentre que Bixkek la capital m’hi jugo un cigró que no l’havíeu sentit en la vida  (abans de 1991 es deia Frunze, però oi que tampoc?)

És clar que es tracta de països relativament nous en una zona —la de l’Àsia Central—, caracteritzada pel seu clima inhòspit, la vocació nòmada de molts dels seus habitants i el veïnatge d’imperis molt poderosos. Durant molts segles fou l’escenari del tràfic comercial entre Orient i Occident (la cèlebre Ruta de la Seda), però la seva organització política es limità a emirats locals i a les puntuals annexions de perses, turcs, xinesos o russos. No fou fins la Revolució Bolxevic que s’establiren unes fronteres bastant similars a les actuals per definir la República Socialista Soviètica d’Uzbekistan (1924) i la República Socialista Soviètica de Kirguizistan (1926). La parcel·lació dels territoris es realitzà segons criteris vagament ètnics, tot i que l’abundància de cultures que habiten la regió (uzbeks, tadjiks, kazakhs, karakalpaks, russos, tàrtars i kirguesos) ha deixat una estela creixent de conflictes així que va desaparèixer la tutela de la Unió Soviètica.

Ran del desmembrament de la URSS l’any 1991, a diferència dels Països Bàltics que abraçaren amb entusiasme l’autonomia, les repúbliques de l’Àsia Central foren les més reticents a independitzar-se del jou soviètic, potser perquè la seva identitat nacional havia sigut imposada artificialment de forma extrínseca. Assumida la inevitabilitat de la independència, foren els propis secretaris generals del partit comunista local els que assumiren la presidència «democràtica».

A Uzbekistan Islam Karimov s’eternitzà al poder gràcies a successives eleccions que sempre vencia per un sospitós mínim del 80%. Només el seu traspàs el 2016 l’obligà a cedir el poder al seu Primer Ministre (sí, això sembla una historieta del Visir Iznogud). La situació a Kirguizistan semblava més prometedora fins que una onada de neteges ètniques i un parell de cruents cops d’estat van posar les coses al seu lloc. Si visites el país inventat en l’actualitat tot sembla raonablement tranquil i civilitzat, el que només demostra que la putrefacció nacional no és a l’abast del turista passavolant.

Continuaré informant.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada