Equidistància

Resulta difícil d'encasellar la figura del director Alejandro Amenábar, ja que cadascuna de les seves pel·lícules pertany a un gènere diferent i no presenta cap tret estètic unificador, sinó és la seva pulcra eficiència professional i una clara implicació personal en les històries que explica. Al ritme calmós amb el que desenvolupa la seva carrera i quatre anys després de la fallida "Regresión", arriba "Mientras dure la guerra", una curiosa incursió en el cinema sobre la nostra Guerra Civil des d'un punt de vist força inusual, com són els darrers mesos de la vida de l'escriptor i filòsof Miguel de Unamuno passats a Salamanca, on era rector de la universitat.

Unamuno, que inicialment havia recolzat la República, aviat va desenganyar-se de la ineficàcia de la seva gestió; per tant va acollir el cop militar de juliol del 36 com una possibilitat de regenerar la política espanyola. Quan va adonar-se de les veritables repercussions de l'alçament, bona part dels seus amics havien estat executats i ell havia esdevingut un titella en mans dels feixistes. La seva tardana rebel·lió amb un famós (i potser apòcrif) discurs en ocasió de l'apertura del curs acadèmic ocupa el moment culminant de la pel·lícula i conclou un més que previsible arc dramàtic. Si realment les coses van succeir tal com les explica Amenábar, el suposadament intel·ligent Unamuno va ficar-se en un bon embolic en atacar amb igual contundència a "feixistes" i "bolxevics". La seva història bé podria ser una advertència sobre els perills de mantenir-se equidistant en les crítiques a dos bàndols oposats.

Apart d'un relat que, des que comença, ja saps com acabarà, "Mientras dure la guerra" pateix d'un guió amb esporàdics moments febles (els "flash-backs", totes les intervencions del nét, la carta de la dona del pastor com a motor del desenllaç...) i d'una producció d'època simplement correcta, a la qual els carrers de Salamanca presten una inestimable ajuda. La banda sonora, que firma el mateix Amenábar, no podria sonar més adotzenada; no sé perquè no deixa que un professional s'ocupi d'aquests menesters.

El film se salva gràcies a algunes de les seves actuacions protagonistes. Santi Prego, un actor gallec que desconeixia, fa una de les encarnacions del colpista Francisco Franco més convincents (i menys caricaturesques) de totes les que he vist a la gran pantalla. El general Millán-Astray devia de ser tot un personatge gran-guinyolesc i Eduard Fernàndez el representa com a tal sense que el retrat mai grinyoli. Però sobretot el motiu principal per veure "Mientras dure la guerra" és Karra Elejalde que aconsegueix una miraculosa similitud amb l'escriptor basc i dota d'humanitat cada segon que apareix en pantalla.

Un món de metros: Changsha

Changsha a la província de Hunan, una altra ciutat xinesa de 4 milions d'habitants. La primera línia de metro data de 2014 i en aquests anys la xarxa ha crescut prodigiosament: tres línies, 68 estacions i 83 quilòmetres de vies. El mapa sembla una versió simplificada del de Changchun la setmana passada; fins i tot la disposició general suggereix un número "4". El braç d'aigua vertical és el riu Xiang.

Pel 2021 calculen que disposaran de tres línies més.

Paraules sense música

Encara que el meu moment d’entusiasme per l’obra de Jaume Sisa va assolir el seu punt culminant als anys 80 del segle XX, continuo mantenint un cert interès per la seva carrera posterior. Per això no podia passar per alt una iniciativa tan ambiciosa i amb tal aroma d’epíleg com ha sigut l’edició en dos preciosos volums d’«Els llibres galàctics 1966-2018» (Anagrama, setembre 2019), una mena d’obres completes del cantautor del Poble Sec.

Atès que bona part dels llibres correspon a lletres de cançons que ja hem conegut musicades i convenientment enregistrades, caldria preguntar-se fins a quin punt els textos mostren prou qualitat per defensar-se sols impresos en tinta sobre la pàgina. La meva opinió parcial i tenyida de sentimentalisme respondria afirmativament, són massa anys escoltant aquestes cabòries entre juganeres i melangioses de surrealisme de barriada (no em feu emprar l’ubic adjectiu «galàctic»).

L’obra inclou també les cançons gravades en castellà a l’època de l’autoexili madrileny, atribuïdes als heterònims Armando Llamado i Ricardo Solfa. Mai no em vaig molestar a escoltar-les i ara, en una ràpida lectura en diagonal, m’han semblat variacions derivatives a partir de la cançó lleugera espanyola, amb un peu plantat al «kitsch» i l’altre al «pastiche». Sóc un mal jutge a l’hora de llegir poesia sense el benefici de la música i a «Els llibres galàctics» hi ha una bona ració de poemes nus i crus que us confessaré no haver llegit. Si m’he de refiar del prologuista Ignasi Duarte, el poemari inèdit «Exaltación» mereixeria «una edició especial fora del present volum. Corre el risc que tantes pàgines el sepultin.»

Frente a una puerta entreabierta
una mujer ha florecido
de la ostra
que emite ondas concéntricas
sobre sí misma.
Diversos caminos cruzan
el río
por el que transcurren
fuertes corrientes
de abandono y olvido mientras
buceadores sin rostro
remueven su fondo.
La pequeña muerte de cada día,
un sueño invisible
y un milagro
se unen y desaparecen
en sus aguas.
La ostra ha cerrado la puerta.

Però els fragments més interessants, tant per l’acèrrim com pel profà, són els continguts al Llibre Quart titulat «Autoxocs Lavida», una espècie de miscel·lània prosística on hi cap pràcticament de tot, des de glosses a artistes afins (Pau Riba, Pascal Comelade, Albert Pla, Roger Mas…) o material d’encàrrec (el pregó de les festes de la Mercè de 2008), fins a peces d’opinió, com un atac a la pirateria musical en resposta a l’actitud permissiva de Manu Chao. Destaquen pel seu morbo algunes queixoses missives intercanviades amb els seus mànagers a Zeleste (que devien de ser una colla una mica caòtica) i amb la companyia Dagoll-Dagom a qui acusa discretament d’explotació econòmica. Encara millor és un extens dietari («Diari de San José (1990)») que despulla sense contemplacions l’enuig de l’artista lúbric i desarrelat, mentre revela entre línies l’amarga frustració que li està produint l’aventura madrilenya. És en aquest recull divers, que abasta unes 150 planes, on els que no sigueu de disposició poètica trobareu les novetats més importants dins de la producció de Jaume Sisa.

Doncs, la guitarra i jo fem el que ens ve de gust fer. Allò que faríem a casa, entre els amics. Cantar en diverses llengües romàniques cançons que m’han agradat sempre, siguin meves o no, i recitar poemes i expressar pensaments i fragments literaris d’autors que llegeixo. Tot això s’explica amb naturalitat, bo i manifestant una actitud directa i espontània de relació amb els espectadors. La comunicació és immediata. Se succeeixen moments dramàtics i còmics, situacions de diàleg amb el públic, passatges lírics o patafísics… Canto Machín, Battiato, n’Emili Vendrell, Pau Riba, a mi mateix, Boris Vian, Bola de Nieve, Dylan o Juanito Valderrama… Ressonen les veus de Borges, Nietzsche, Salvat-Papasseit, Cioran, Foix, Pessoa, Fonollosa i Francesc Pujols, entre d’altres. I ens ho passem la mar de bé. Em sento còmode, en el meu lloc, sense pretendre res més que fer el que estic fent i transmetre-ho intensament a tothom que m’escolti.

Hi ha alguna cosa millor en aquest món per a un artista? 

«Els llibres galàctics 1966-2018» venen tan farcits de bona teca per descobrir que segurament els consultaré sovint. A més han estat impecablement dissenyats pel Víctor García Tur, de manera que seran el regal ideal a les properes festes nadalenques per aquell oncle estrany que tots tenim a la família.

La màscara del passat

Shane Meadows es va donar a conèixer amb el títol de culte «This is England» (2006) sobre un nen desarrelat que és acollit per una tribu de «skinheads». L’èxit del film va impulsar l’estrena de tres seqüeles televisives entre 2010 i 2015. Retorna ara amb la molt apreciada minisèrie dramàtica «The Virtues» (Filmin).

La vida de Joseph (Stephen Graham, actor fetitxe del realitzador) s’enfonsa quan l’ex-dona i el fill emigren a Austràlia. Decidit a no recaure en l’alcoholisme, viatja a la seva Irlanda natal per retrobar-se amb la seva germana a qui no ha vist en trenta anys. L’experiència el sacsejarà a fons i farà aflorar uns records infantils que havia reprimit fins el moment.

Comença a resultar un clixé recurrent que, sempre que es parla del passat recent d’Irlanda, s’hagin de mencionar els estralls causats per l’església catòlica en matèria d’abusos sexuals infantils i d’oposició a l’avortament. «The Virtues» toca els dos temes convenientment tot i que cenyeix els focs d’artifici dramàtic al darrer capítol. Així, durant els tres primers episodis la trama es desplega parsimoniosament per presentar amb detall les circumstàncies dels protagonistes. Les imatges del passat, suprimides del record, es mostren amb qualitat de vídeo borrós en contrast amb el nítid hiperrealisme del present.

En mans menys expertes el clímax amb que conclou la sèrie es faria insuportable per la manera com carrega les tintes. Afortunadament els actors, sobretot Stephen Graham, salven la funció i deixen una empremta persistent dies després d’haver-ne presenciat el final.

Gran banda sonora de PJ Harvey.

Fuita estel·lar

James Gray, director interessant i respectat, tot i que rarament entusiasmi, firma amb «Ad Astra» (Cap a les estrelles) la seva obra més decididament excèntrica, un film de ciència-ficció de difícil adscripció entre el «pulp» i la transcendència.

L’heroic astronauta Roy McBride (Brad Pitt) rep l’encàrrec secret d’emprendre una expedició pel Sistema Solar amb el propòsit de localitzar el seu pare Clifford McBride (Tommy Lee Jones) que va ser donat per mort trenta anys enrere. Unes tempestes elèctriques procedents de Neptú semblen indicar que no tan sols va sobreviure sinó que a més ha perdut l’enteniment.

A cap crític se li ha escapat la similitud d’aquesta història a la que va escriure Joseph Conrad a «El cor de les tenebres», similitud que es fa extensiva a «Apocalypse Now», l’adaptació que en va fer Francis Ford Coppola, gràcies a un narrador en off tan intrusiu com redundant. «Ad Astra» destil·la propòsits de transcendència i de lliçons d’humanitat que al capdavall queden en no res, si no és per observar que els homes solen marxar de casa per explorar el món amb l'única intenció d'allunyar-se de la família. Aquestes pretensions tan serioses contrasten amb moments delirants (pirates lunars!, simis assassins!), dignes d’un subproducte genèric de sèrie Z, que tanmateix es troben molt a faltar a l’avorrida conclusió de la pel·lícula.

Tot i que al film hi apareixen actors de renom (Donald Sutherland, Liv Tyler, Ruth Negga, Natasha Lyonne…) en paperets sense substància, Pitt assumeix el protagonisme absolut. És un Pitt sorrut i distant, que no té por a exhibir les potes de gall, i que en cap moment es fa proper a l’espectador. Per funcionar, «Ad Astra» requeriria un nucli emocional que brilla sempre per la seva absència. Fins i tot l’habitualment excel·lent Tommy Lee Jones apareix poc convincent en un enfolliment a penes entrevist.

No cal dir que la factura tècnica és competent amb mencions especials per a la fotografia de Hoyte van Hoytema i el brunzit electrònic de Max Richter. La primera escena és sensacional, després tot fa baixada. Els crítics han adorat «Ad Astra». A casa l’hem badallada a cor que vols.

Casa desolada

No estic segur que Nathaniel Hawthorne entrés al programa de Literatura Universal del batxillerat. No crec que tinguéssim temps d’arribar al segle XIX americà (ni tan sols traguérem el nas al XIX europeu!); però el que és segur és que, si alguna obra seva apareixia al llibre de text, havia de ser «La lletra escarlata». Per descomptat, res de l’influent relat «Wakefield» o de les novel·les «El faune de marbre» i «La casa de les set teulades», totes elles considerades clàssics indiscutibles a casa seva. Precisament he recuperat aquesta darrera en l’edició de Penguin («La casa de los siete tejados», traducció de Verónica Canales), experiència de la qual n’ha derivat una indigestió literària.

El llibre comença immillorablement, mentre ens posa en antecedents de la llegenda que pesa sobre el casalot titular. Som a Massachusetts al segle XVII, Matthew Maule és acusat de bruixeria pel Coronel Pyncheon, el qual pretén apropiar-se de les terres del primer per construir-hi la casa familiar. Maule, abans de morir al patíbul, llença una maledicció sobre els Pyncheon («Déu us donarà sang per beure!») Dit i fet, el malvat coronel apareixerà mort misteriosament el mateix dia de la inauguració de la mansió amb tan males arts obtinguda.

Saltem a mitjans del segle XIX (l’època «actual»). La casa, en estat de mitja decrepitud, és habitada només per una vella tieta soltera i per un jove llogater, fotògraf de professió. Aviat arriba una cosina del poble i el germà que ha passat els darrers 30 anys tancats a la presó. Hawthorne no es molesta a aclarir la natura del seu crim; tampoc precisa quins són els lligams exactes amb la cosina camperola, ni el parentiu que tenen amb el jutge fatxenda que de tant en tant passa pel carrer. El novel·lista envolta de vaguetats les circumstàncies concretes de la trama i prefereix esplaiar-se en la psicologia dels personatges i en la natura de les seves relacions; però ho fa sempre des d’una opinió omniscient que no es fonamenta en comportaments determinats sinó en generalitzacions.

Per tractar-se d’un llibre de més de 300 pàgines, a «La casa de les set teulades» hi passen molt poques coses: es diu molt que més que no pas es mostra i l’efecte que s’aconsegueix, amb un excés de retòrica i amb poca substància a la qual clavar queixalada, diria que ha envellit malament i que resulta extremadament feixuc per a un lector actual. Enlloc és més evident que en el capítol 18, en el qual durant 17 pàgines (17!) s’interpel·la un personatge difunt, tot fingint que encara és viu, amb l’únic propòsit d’escarnir la importància que es donava en vida:

Vamos, vamos, juez Pyncheon, mire la hora, ¡vamos! ¿Cómo?, ¿no le echa ni un vistazo al reloj? ¿Ya han pasado diez minutos de la hora de comer! Está claro que no puede habérsele olvidado que la comida de hoy va a ser la más importante, por sus consecuencias, de todas las comidas que ha disfrutado jamás.

En el darrer capítol ens expliquen finalment tot el que ens havien anat escamotejant durant tres-centes pàgines i la trama es resol de la forma més desvergonyida possible: mitjançant hipnotisme es descobreix el que va succeir trenta anys enrere, un personatge revela la seva veritable identitat i un altre personatge del que no coneixíem l’existència mor accidentalment per no destorbar la línia hereditària i permetre que els nostres joves protagonistes rebin la fortuna que els proporcionarà la felicitat. Si un autor contemporani rematés un llibre seu amb tanta mala traça, de segur que el lapidaven els seus lectors.

Si una cosa bona té «La casa de les set teulades» és la seva atmosfera misteriosa i el suggeriment de fenòmens sobrenaturals que mai no es fan explícits, de manera que no és possible discernir si la novel·la pertany o no al gènere fantàstic. Tanmateix ha sigut considerada com a una influència important a l’obra de H. P. Lovecraft, malgrat un horror més imaginari que real. Amb sinceritat, no trobo cap motiu per recomanar-la a ningú.

Un món de metros: Changchun

De ciutats de la Xina me'n podria inventar una de nova cada setmana; però us ben prometo que Changchun existeix, que té quasi 4 milions d'habitants i que és coneguda com la Capital Primaveral del Nord. Llegeixo que va tenir el primer tren lleuger de la Xina continental (el 2002), indicat al mapa per la línia 3 verda. En l'actualitat són 5 línies, 93 estacions i 100 quilòmetres de xarxa.

Del mapa, res a dir (suposo que hi deu haver algun motiu perquè els trams vermell i turquesa no formin una sola línia). No deixo de veure-hi un número 4.