Bond, James B… (1)

Ara que a Amazon Prime estan disponibles totes les pel·lícules de James Bond i atès que el meu coneixement de la sèrie és molt desigual —conec només les sovint apreciables, però de serietat impostada, de Daniel Craig i alguna quasi paròdica de Roger Moore—, he decidit fer-hi una repassada. No les penso veure totes, l’esforç no s’ho val, però sí algunes de les més valorades en els rànquings de la xarxa, començant per la que encapçala moltes de les llistes, «Des de Rússia amb amor» de 1963.

Vist ara, el segon capítol de la sèrie pot semblar lent de ritme, escàs d’humor, i només mitjanament espectacular. Aquesta adaptació primerenca i bastant fidel a la novel·la d’Ian Fleming està protagonitzada per un Bond dedicat a l’espionatge més que no pas home d’acció i, per tant, la seva aventura se centra en un «MacGuffin» tan modest com és una màquina de desxifrar missatges en clau. Introdueix alguns elements clàssics de tota la saga, com és l’escena pre-crèdits (en la qual l’agent 007 «mor»), la cançó escrita especialment per a la pel·lícula (i cantada pel «crooner» Matt Monro), i els «gadgets» popis del Professor Franz de Copenhague (un maletí multi-usos). S’hi troba a faltar una mica de vida de luxe i «far niente» i uns escenaris de disseny exagerat, especialment pel cau del dolent, tot i que cal reconèixer que Istambul sempre queda molt fotogènica al cinema. I el sexisme, que en títols posteriors es mostrarà com una broma còmplice, aquí és directament ofensiu per molt que intentis traslladar-te a la mentalitat de l’època.

Però «From Russia With Love» conté també coses molt bones com la primera aparició d’Ernst Stavro Blofeld. No li veurem mai la cara, però la seva figura amb el gat blanc entre els braços no pot ser més icònica i ha sigut copiada un munt de vegades. Els seus sequaços no són tan coloristes com els que aviat vindran, però Robert Shaw actua de forma realista, seriosa i eficaç. I què dir de Lotte Lenya, potser la menys glamurosa de les presències femenines de tota la franquícia? Si el fet que hi sigui ja compensa, no per això deixa de ser una gran actuació. I pel que fa a «la Noia» principal, Daniela Bianchi afegeix a la bellesa que se li suposa un nivell interpretatiu superior al de la majoria de les beneficiàries d’aquest ingrat rol. I Terence Young, un gran professional millor que gairebé tots els altres directors de la saga, és l’ingredient que completa la bondat del conjunt. 

Però és amb «Goldfinger», el títol següent, que s’estableix definitivament el model del que ha de ser un film de James Bond amb la introducció de l’humor, el glamur (l’Aston Martin, l’esmòquing blanc i el Martini), els «gadgets» delirants (l’Aston Martin de nou), el predomini de l’acció sobre la investigació, les noies amb nom que sembla extret d’EL PAPUS (Pussy Galore!) i els plans ridículament absurds per dominar el món. També s’instaura la tradició de liquidar una de les actrius secundàries sense cap necessitat del guió. Que aquí la interfecta acabi coberta de purpurina resulta tan memorable com poc científic.

Apart de la seva forma canònica, a «Goldfinger» no li falten virtuts. Honor Blackman és una sòlida i atractiva noia Bond; amb trenta set anys, la més granadeta de la història i amb el mèrit afegit d’haver participat en els mítics «The Avengers». Gert Fröbe en el paper d’Auric Goldfinger (nom sensacional!), grassonet i sempre vestit en tons mostassa, fa pensar en un fabricant de salsitxes, però també en la banalitat del mal. I el compacte i mut Oddjob (el coreà Harold Sakata), amb el seu bombí d’ala d’acer, és un dels esbirros més temibles i inoblidables de tota la sèrie.

L’escenògraf Ken Adam, que ja havia treballat a «Dr. No», aporta un disseny espectacular pel cau de Goldfinger —una casa amb l’interior fet tot de peces mòbils i amenaçadores— i per la cambra cuirassada de Fort Knox on té lloc l’emocionant clímax. Finalment, la cançó «Goldfinger», que Shirley Bassey interpreta amb tòrrids esgarips, és sense discussió el millor tema escrit per a la franquícia i la pedra de toc amb el que s’hauran de mesurar tots ells.

Com a director, Guy Hamilton no està a l’altura de Terence Young; però he de confessar que amb «Goldfinger» m’ho he passat molt bé i m’hi he trobat tot el que sempre havia imaginat com a arquetípicament Bond.

Primer amor

No fa gaire vaig llegir el primer volum de la sèrie de novel·les gràfiques «Heartstopper» d’Alice Osman i vaig concloure que, malgrat el seu èxit entre la canalla dels instituts, no feia per a mi tal dosi d’edulcorant i una estètica tan refotudament bufona. Inesperadament l’adaptació que ha fet la mateixa Osman per a Netflix amb personatges de carn i ossos, tot i ser molt fidel a l’original, presenta un atractiu d’espectre molt més ampli. Possiblement n’és el motiu la facilitat d’empatitzar que ofereixen un parell de protagonistes totalment reals que contrasten amb l’estilització «cuqui» dels còmics. De fet, són aquests detallets afegits digitalment —cors, fulles, papallones…— el que més m’irrita de la versió de Netflix. 

La història que explica «Heartstopper», tan específica com universal, és la de Charlie, un adolescent gai que fa poc que ha sortit de l’armari i que, ran d’un contacte casual, se sent atret per Nick, un popular jugador de rugby d’un curs superior. L’amistat entre els dos nois els omplirà gradualment de confusió, especialment quan Nick, que sempre s’havia considerat heterosexual, comenci a sentir una tendresa especial envers el seu amic.

En resum un típic relat d’amor adolescent, si voleu, amb els seus dubtes, gelosies, pors, vergonyes, i passos en fals, amb l’únic fet diferencial de la inseguretat en la tendència sexual d’un d’ells. La sèrie acompanya els seus personatges amb un ritme pausat i respectuós, sense abusar dels estereotips, fins i tot quan apareix l’inevitable homòfob buscaraons. A diferència d’altres programes sobre aquesta franja d’edat, aquí no hi ha alcohol, ni drogues, ni sexe (més enllà d’algun petó). Tot és d’un candor un xic irreal, però que és útil per despullar els sentiments que, al cap i a la fi, és el que aquí importa.

Tant Joe Locke (Charlie) com Kit Connor (Nick) són absolutament creïbles en la seva naturalitat, amb un atractiu on hi juga molt la seva evident innocència. Al seu voltant una colla d’amics i aliats, per demostrar que no estan sols i un paper de mare, molt petit, per a Olivia Colman, on demostra com és de gran aquesta actriu.

«Heartstopper» hauria de ser de visió obligada per a tots els adolescents, perquè mostra de forma molt clara com tots necessitem que ens deixin una espai lliure de prejudicis per poder créixer. Però els adults que la segueixin no perdran el temps: potser recordaran moments oblidats de la joventut o envejaran unes possibilitats de relació que ells no trobaren a l’institut. El que és segur és que la majoria deixarem caure alguna llagrimeta amb les penes i alegries d’en Nick i en Charlie.  

El previsible món de la parella

Ha tornat a HBOmax la segona temporada de «Starstruck», aquella sèrie de la BBC que era com una mena de «Notting Hill» casolà i capgirat, on una noia normal i corrent lligava amb un famós actor de cinema. És clar que el britànic Nikesh Patel, tot i ser molt atractiu, no arriba a tenir el carisma de les estrelles de Hollywood, però la intenció ja s’entén.

Al final de la primera temporada, quan ella estava a punt de retornar a la seva Nova Zelanda natal, se’n desdeia per poder continuar a Londres amb el xicot; de manera que aquesta nova temporada s’inicia amb un projecte de parella encara vacil·lant i s’ocuparà bàsicament de detallar els obstacles que troben al seu pas. Desenganyem-nos, els problemes que es presenten als que pretenen emprendre una vida en comú ja estan tots inventats: el difícil encaix de dues agendes provinents de mons diferents, les diferències en els nivells de compromís, els malentesos, la reaparició dels ex… O sigui que, d’originalitat, la justa; i la veritat és que amb sis capítols de vint minuts no hi ha temps per gaire més. Se salva perquè Patel fa de bon mirar i Rose Matafeo —que ha escrit el guió i n’és la protagonista— és graciosa i cau simpàtica. Ni més. Ni menys.  

Males mares

La independentista Maryse Condé (Pointe-à-Pitre (Guadalupe), 1937) és una de les més eminents escriptores que es va incorporar a la cultura francòfona per via colonial durant el segle XX. A «Desirada» de 1997 («La Deseada», Impedimenta 2021, traducció de Martha Asunción Alonso) s’explica la història iterativa d’unes mares que ho són a contracor, embarassades a la força, incapaces de desenvolupar cap instint maternal. Primer la feréstega Nina, després la seva filla, l’ambiciosa Reynalda, i finalment la neta Marie-Noëlle qui, potser decidida a trencar la maledicció, renuncia a la maternitat. El títol, que és el nom d’una de les illes menors de l’arxipèlag de Guadalupe, té un indubtable ressò irònic en tractar-se aquesta novel·la de filles no desitjades.

Para todos ellos, Guadalupe era algo así como una California multiplicada por mil. Un lugar paradisíaco donde el mal tiempo no existe más allá de los libros, donde las flores no se marchitan como las flores de celuloide o de papel; donde los árboles dan sombra y frutos durante todo el año; y donde las playas son todas de arena dorada y de aguas cristalinas, dignas de una postal. Cómo revelarles que Guadalupe, en realidad, es una espina volcánica atravesada en el gaznate del océano. Un erial al que se aferraba, como a un clavo ardiendo, un puñado de hombres y de mujeres tozudos, duros, acostumbrados a la pena, obcecados en resistir contra viento y marea. Un grupo de infelices.

En efecte, quan llegeixes de vegetació tropical, d’animades tavernes del port, de «zombies» i conjurs, no pots evitar pensar que l’àmbit de la novel·la és el del realisme màgic intemporal i caribeny, no pas el del nostre present, i tanmateix l’acció s’inicia durant els anys seixanta del segle passat i es prolonga gairebé fins el nostre segle. Quan la trama salta a França i ens movem en el món de la immigració, «La Deseada» perd part del seu exotisme i comença a tocar assumptes molt més contemporanis. Encara queda un tercer escenari quan Marie-Noëlle viatja als Estats Units per acompanyar la carrera musical de l’Stanley, el seu home.

La vida de les tres dones protagonistes ens ve explicada amb un cert desordre i la narració torna sovint enrere per completar algunes el·lipsis del relat. Enganyosament, el fil de la novel·la sembla ser la recerca del desconegut pare de Marie-Noëlle i ja us avanço —«spoiler» de baixa graduació— que es tracta d’una estratagema narrativa sense resposta final. Mentrestant el text ha anat bastint el retrat d’unes dones independents i incòmodes, de difícil encaix, dones que han de superar el triple handicap de la seva condició femenina, racial i colonial dins de societats on són considerades com un element estrany.

Al principi «La Deseada» em va desconcertar una mica, potser perquè el seu punt de vista és tan original com allunyat de la meva experiència, però m’ha acabat convencent per la intel·ligència de la seva construcció i la perspicàcia amb la que disposa els seus materials. Una lectura que curiosament defuig les complicitats però que és totalment recomanable.  

El color dels diners

Amb «The Gilded Age»/«L’edat daurada» (HBOmax) Julian Fellowes ha creuat l’Atlàntic per prosseguir el seu relat de les penes i alegries dels rics i poderosos que va encetar amb «Downton Abbey». Ens trobem a Nova York a finals del segle XIX, una ciutat en ple creixement però amb una llarga història al darrera, de manera que ja hi ha arrelat una mena d’aristocràcia amb més pretensions que diners. S’hi enfronten —literalment, perquè viuen a l’altre banda del carrer— els nous milionaris de la indústria metal·lúrgica i el ferrocarril, que ostenten menys llinatge però molta més vitalitat. Aquest és doncs el motor principal de la sèrie, la lluita entre el vell ordre i el nou per fer-se un lloc a la ciutat amb incidents tan notoris com que et facin el buit a l’òpera, no et vulguin rebre a casa i no deixin les seves filles jugar amb les teves.

Dues actrius d’un cert prestigi s’erigeixen com les representants de la carcúndia novaiorquesa. Christine Baransky fa de la més amargada de les dues, un paper que suposo que vol ser l’homòleg al de la comtessa de Maggie Smith, però que li queda antipàtic i sense gota d’humor. Cynthia Nixon és la tieta bleda i soltera, un rol tan ingrat com el de Baransky. Almenys Carrie Coon («Fargo», «The Leftovers»), que és la nova rica del barri, disposa d’una trama argumental que li permet mostrar-se bastant més activa. 

Les intrigues amoroses, que també n’hi ha, van a càrrec de dues dames joves —Louisa Jacobson i Taissa Farmiga—, no sabria dir-vos quina és la més insípida i menys interessant del parell, doncs van molt igualades. I, com a concessió a la correcció política, hi ha el personatge d’una jove negra que treballa de secretària de la tia estirada i rep alguns mocs racistes que la sèrie pretén denunciar. Les intencions són bones però costa creure la versemblança del personatge de color fent feina de responsabilitat en una mansió patrícia. Pel que fa al servei, que a «Downton Abbey» era part vital de la història, aquí hi figura per partida doble a tots dos costats del carrer, el que provoca una dispersió de trames, cap d’elles veritablement sòlida.

«The Gilded Age», no cal ni dir-ho, exhibeix una producció de gran pressupost, amb interiors versallescos i vestuari a la seva alçada; però no pot ocultar la seva ànima de serial melodramàtic barat, dels de tota la vida. Si us ve de gust hi trobareu advocats arribistes i traïdors, nadons perduts (i retrobats) o gais que busquen casar-se amb la pubilla rica. Els Crawley, de Downton Abbey, s’ho mirarien tot plegat per sobre l’espatlla. Us aconsellaria que féssiu el mateix.  

Filmoteca forçosa (71)

Genets de la justícia (Anders Thomas Jensen, Dinamarca 2020 (Movistar+))
Comèdia negra i d’acció sobre un militar que vol venjar-se dels que l’han deixat vidu. Malgrat la dubtosa ètica de la trama, el film se salva per un grapat de personatges, perdedors entranyables. (7) 

Mandy (Panos Cosmatos, USA 2018 (Filmin))
Venjança ensangonada amb un filtre de «trip» al·lucinatori. Molt personal, però no per a tots els gustos (no pel meu). Nicholas Cage, implicadíssim. (6)

Supernova (Harry Macqueen, Regne Unit 2020 (DVD))
Una parella d’homes madurs s’enfronta al diagnòstic de demència d’un d’ells. Sòbria, però gens sorprenent, val sobretot pel treball de Colin Firth i Stanley Tucci. (7)

Mandibules (Quentin Dupieux, França 2020 (Movistar+))
Comèdia hiper-absurda amb dos brètols molt brètols i una mosca gegantina. Cal veure-la per creure-la. (7)

Viure sense nosaltres (David Färdmar, Suècia 2020 (Filmin))
Crònica del trencament d’una parella de joves gais. Els protagonistes són ben sonsos i la posta en escena no podria ser més rígida. Que siguin escandinaus, no ajuda. (5)

Apollo X 1/2 (Richard Linklater, USA 2022 (Netflix))

Amb tècnica d’animació realista (i bastant lletja) el director recorda la seva adolescència a Huston i els seus somnis d’esdevenir astronauta. Sobredosi de nostàlgia per a «boomers». Ha agradat molt. (6)

Ariaferma (Leonardo Di Costanzo, Itàlia 2021 (Boliche))
Faula carcerària i aspra sobre la comuna humanitat de reus i guàrdies. Gran enfrontament entre Toni Servilio i Silvio Orlando. (8)

Drive My Car (Ryusuke Hamaguchi, Japó 2021 (Filmin))
Encara que passin força bé, potser tres hores resulten excessives per explicar la història d’aquest actor i director que ha quedat vidu i de la seva xofer òrfena. De totes maneres Hamaguchi disposa el material dramàtic amb parsimònia però amb intel·ligència i aconsegueix amb freqüència petits moments d’emoció genuïna. (8)

Notícies d’ahir

«The Newsreader» (Filmin) és una sèrie sobre periodistes de la televisió, en concret (i ja ho anuncia el títol) sobre els presentadors dels noticiaris. Tracta sobre una bregada professional a qui sempre supediten a la feina dels seus col·legues masculins i a la relació que estableix amb un jove i ambiciós periodista. Explicat així la cosa no resulta gaire prometedora, però la veritat és que «The Newsreader» val la pena.

Motius? Per començar la sèrie està ambientada a Austràlia l’any 1986, el que implica la reconstrucció d’una època, cosa que sempre afegeix atractiu visual i alhora exposa com de diferent era el tractament professional de les dones o la discriminació que patien determinades tendències sexuals. A més la localització a les antípodes evidencia de quina forma tan diferent es reben determinades notícies de l’hemisferi nord i el poc que sabem de les coses que passen al continent austral. Així a cadascun dels sis capítols es fa referència a algun assumpte d’actualitat de l’any 86, tant de repercussió internacional —l’arribada del cometa Halley, la fuita radioactiva de Txernòbil, l’expansió de la sida—, com de ressò més local —l’alliberament de la presumpta infanticida Lindy Chamberlain, l’atemptat a Russell Street, Melbourne—.

A més, lluny de girar entorn de la tensió sexual no resolta de la parella protagonista, el programa es guarda algunes sorpreses a la màniga i és molt menys convencional del que pot semblar d’entrada. Em limitaré a apuntar que la protagonista té seriosos problemes psicològics d’ansietat, bastant explicables pel tracte vexatori que rep; mentre que el seu col·lega sembla ocultar algun secret d’alcova. Afegiré que la presència d’Anna Torv («Mindhunter») sempre implica un plus de qualitat.

Amb tots aquests elements «The Newsreader» va arrasar als premis que va concedir l’acadèmia australiana l’any passat, una dada que us hauria d’acabar convencent per fer-ne un tast.