No acabo d’entendre perquè Filmin ha decidit estrenar-se en el terreny de les produccions televisives amb una cosa tan anodina com l’adaptació de la novel·la de Carlo Padial «Doctor Portuondo», que ha escrit i dirigit Padial mateix. Em fa l’efecte que la psicoanàlisi és una teràpia que a casa nostra no té gaire predicament i la coneixem més aviat pel cinema i la televisió d’Estats Units (i l’Argentina!). No sé si a un espectador estàndard és una qüestió que li produeixi gran interès. Igualment, per retratar la figura d'un neuròtic a qui vulguem acompanyar al llarg del seu tractament, cal un personatge que vagi més enllà del tòpic jove sense ofici i amb ínfules artístiques. No ajuden tampoc una trama mínima que no sembla anar enlloc i una ambientació fosca i opressiva, amb escassos exteriors i encara menys escenes diürnes.
Aquest doctor Portuondo, diu que basat en un psicoanalista real, apareix sempre arbitrari i arrauxat, propens a proferir epigrames dignes de Paulo Coelho i amb mètodes directament denunciables al col·legi pertinent. Ni la professionalitat de Jorge Perrugorría (l'element prestigiós de la sèrie) aconsegueix salvar un personatge que no hi ha per on agafar-lo. Reconec que la interpretació de Nacho Sánchez com a Carlo i Olivia Delcán com la seva nòvia queden molt per damunt del to general, el que no deixa de ser un balafiament innecessari.
Una pena, tot plegat, que a casa som molt de Filmin i és la plataforma de la qual en traiem més profit.
De vegades val més prescindir d'un excés d'ambicions i conformar-se amb que la cosa rutlli. És el que passa a la comèdia "Starstruck" (HBO max) que narra amb gràcia les successives i frustrants trobades entre una noia sens ofici ni benefici i un famós actor de pel·lícules d'acció. Sí, l'argument pot recordar el de "Notting Hill" (amb el gènere invertit i traslladat a Hackney, al nord-est de Londres), però els protagonistes són una mica més terrenals que els estel·lars Julia Roberts i Hugh Grant, el que facilita la proximitat de l'espectador. En particular la comediant neozelandesa Rose Matafeo (que és també la guionista) està dotada d'una simpàtica vis còmica que de seguida predisposa favorablement. Si afegim que hi ha química entre els protagonistes, crec que ja no es pot demanar més. Els sis capítols passen volant. Hi haurà segona temporada.
Diria que la història de la dona trans que, tot just quan comença a trobar el seu lloc en el món, es veu agraciada amb l'aparició d'un fill del que desconeixia l'existència, ja ens l'havien explicada més d'una vegada. Ja podem preveure que després d'un temps de reticència i negació la protagonista acabarà assumint la seva inesperada paternitat i fins i tot la gaudirà. I això és exactament el que passa a "Manhãs de Setembro" (Amazon) per a sorpresa de ningú, amb el protagonisme de la cantant soul Liniker.
Més que en l'originalitat els seus punts d'interès s'han de buscar, per exemple, en la seva ambientació a la metròpoli de São Paulo, en els barris populars que retrata, en una economia precària però plena de gestos solidaris i en una actitud davant del sexe força desinhibida. Aquesta és una d'aquelles sèries que ens permet fer turisme cultural des del sofà de casa mentre fem dissabte a l'armari dels nostres prejudicis. Serveix també per conèixer l'existència de la cantant Vanusa, recentment desapareguda i a la qual la sèrie ret homenatge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada