dijous, 23 de febrer de 2012

El temps de la raó i les raons del temps (2 de 2)


I ara tornem al problema inicial; de debò no era possible expressar el temps de forma més racional en un sistema decimal, com fem amb la resta de mesuraments? Els fills de la Revolució Francesa, els mateixos que havien posat ordre a les unitats de longitud, superfície, volum, capacitat i massa, es posaren a la feina i a finals de 1793 instauraren el temps decimal. A partir d’aquell moment, el dia constaria de 10 hores decimals (per tant, cadascuna durava 144 dels nostres actuals minuts); l’hora decimal es dividiria en 100 minuts decimals que equivaldrien a 86,4 dels nostres segons; i el minut decimal en 100 segons decimals (cadascun equivalent a 0,864 dels nostres segons).

En principi sembla un sistema coherent que té un únic inconvenient de pes: l’obligació que implica comprar-se un rellotge nou per poder anar a l’hora. Es planteja també, és clar, un problema psicològic, ja que tothom té una composició mental del que dura un minut o una hora i del que es pot fer en el seu transcurs. Segurament, a l’inici les hores decimals se’ls devien fer molt llargues (sobretot a les parteres), però l’ésser humà acaba acostumant-se a tot i, si ara paguem en euros com la cosa més natural del món, per què no podríem fer servir el temps decimal sense dolor?

Més complicat va ser acceptar el nou Calendari Republicà, dissenyat sota idèntica fal·lera decimal. Davant de l’embolic dels nostres mesos de longitud variable (que alguns no aprenem ni al llarg de tota una vida), els revolucionaris establiren mesos de 30 dies clavats i els batejaren amb noms inventats que evocaven els fenòmens meteorològics lligats al pas de les estacions. L’any començava amb l'equinocci de tardor, amb Vendémiaire, Brumaire i Frimaire; després l’hivern: Nivôse, Pluviôse i Ventôse; la primavera: Germinal, Floréal i Prairial; i finalment l’estiu: Messidor, Thermidor i Fructidor. Com es pot observar, les terminacions de cada mes s’agrupaven estacionalment. No és tan evident observar que aquestes denominacions no tenen cap vocació universal, ja que res no pot resultar més incongruent que viure el Nivôse (que significa nivi i comença a finals de desembre) a l’estiu austral, per exemple.

Aquests dotze mesos tan assenyats no acabaven de completar l’any natural, així que els cinc o sis dies restants s’afegien matusserament al final del període sense més explicacions. A l’any de traspàs se l’anomenava “Sextile” i al període de quatre anys que culminava amb un bixest, “Franciade”. Eren temps excitants, inventius i una mica poca-soltes. Com a oposició al santoral catòlic, dedicaren cada dia de l’any a un animal, una eina, una planta o una pedra. El 7 de Vendémiaire, per exemple, és consagrat a la pastanaga.

Bé, ja hem rigut prou. Aquells mesos de 30 dies inamovibles es dividien en tres setmanes de 10 jornades. Els dies de la setmana esdevingueren (llegiu-les, si us plau, com paraules agudes amb un lleuger accent d’inspector Clouseau) Primidi, Duodi, Tridi, Quartidi, Quintidi, Sextidi, Septidi, Octidi, Nonidi i Décadi. Al desè dia, es descansava. Sí, heu llegit bé, calia que passessin nou dies per tornar a prendre’s un repòs. L’ésser humà pot aguantar moltes coses, però porta malament que li toquin les seves hores de lleure. Aquest fou un dels motius pels quals aquest calendari va acabar fracassant.

Les església catòlica, que havia estat abolida per la Revolució, fou restablerta pel Concordat de 1801 i el primer que reclamà fou que li retornessin la santedat dels seus diumenges. Es recuperaren així els set dies de la setmana amb els seus noms tradicionals, tot conservant la resta d’idiosincràsies del calendari. Napoleó abolí finalment aquell deliri que havia durat 12 anys l’u de gener de 1806. Encara reviscolà durant 18 dies a la Commune de París de 1871, per demostrar que ens agrada ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra. Els soviètics van fer experiments similars entre 1929 i 1940 amb setmanes primer de 5 i després de 6 dies; però finalment hagueren de reconèixer que la setmana de 7 dies és un dels grans invents de la humanitat.

Per si algú hi té interès, avui és Quartidi 4 del mes Ventôse de l’any CCXX, dia dedicat a l’humil olivella (vista a continuació).

21 comentaris:

  1. Val més no fer cap comentari no fos cas que veient aquest i l'anterior apunt el govern fes les seves adaptacions no per convenciment decimal sinó per a adaptar-s'ho a la seva conveniència i unió...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Galde, prego a la mare-de-déu-de-Fàtima que el senyor Rajoy no em llegeixi. En correspondència, jo tampoc tinc intenció de llegir-lo.

      Suprimeix
  2. Hola Allau,
    des que vaig descobrir aquest teu bloc, en soc una seguidora fidel. Què serà que als tintinòfils ens acostuma també a seduir l'univers de Lewis Carrol? En tot cas, cel·lebrar els no-aniversaris hauria de ser una pràctica habitual, amb pastissos o sense. Però amb bescuit de mascarpone és molt millor, t'ho asseguro.

    Per cert, és fascinant aquesta història de la mesura decimal del temps

    ResponSuprimeix
  3. Cuinera,crec que els seguidors de Tintín i de Carroll som persones d'ordre, en el millor sentit de la paraula. Només em queda desitjar que passem molts no-aniversaris plegats.

    ResponSuprimeix
  4. Del curiós calendari de la Revolució Francesa la data que ha esdevingut més famosa és justament la del cop d'Estat amb que Napoleó en va liquidar el Directori: el 18 Brumari. Paradoxes de la història.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. No hi havia caigut, Brian, però tens raó que és ben paradoxal.

      Suprimeix
  5. Allau, aleshores els revolucionaris francesos es passaven per l'arc de triomf la base astronòmica del calendari, no?

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Més o menys, Tirant. No he volgut incidir en aquest aspecte, però és cert que el calendari tenia problemes d'aquest tipus com, per exemple, que els equinoccis i solsticis no tenien una data fixa.

      Suprimeix
  6. Primidi... pero que cursis que poden arribar a ser els francesos...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Cursis fins la medul·la. Ja es veu que això no podia durar.

      Suprimeix
  7. Deixant de banda les qüestions pràctiques, de petit el calendari revolucionari francès em semblava extraordinari; pels noms i pel que representava de possibilitat de modificar una cosa que em semblava tan inamovible com l'estructuració del temps.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Ja veus que la possibilitat de canviar l'estructura del temps no era tal, però reconec que alguns noms dels mesos són ben bonics.

      Suprimeix
  8. Sabíeu que a mes de canviar l'estructura del temps i els noms dels mesos, la Revolució Francesa va propiciar la creació dels restaurants? Molts cuiners de cases nobles, al quedar-se sense amos per exili o guillotina, van obrir els seus propis establiments, on servein menges que "restauraven" l'esperit de la burgesia emergent. En aquest enllaç s'explica de forma força entretinguda:
    http://tejiendoelmundo.wordpress.com/2010/07/06/la-revolucion-francesa-y-la-invencion-del-restaurante/

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Cuinera, no ho sabia i ho he trobat interessant de debó.

      Suprimeix
  9. Doncs no és pas cap broma això de la cosa de mesurar el temps i les coses, que els més grans reis i papes s'hi han dedicat, per algu seria, no? Vaja, que si hagués estat per "passar el temps" haguessin fet sudokus :) Això si, mai de la vida aquests noms tan francesos, amb perruca empolvorada incorporada.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Doncs a mi, Clídice, m'agrada Thermidor perquè és una recepta de llagosta.

      Suprimeix
    2. Doncs jo em quedo amb Messi (pilota) d'or ^^ ja se sap, una que és futbolera :)

      Suprimeix
  10. Ara que estem quasi a divendres, pensar en una setmana de 10 dies, amb descans al desè, és una crueltat mental!
    De tota manera, és interessant pensar que les coses podrien haver estat diferents, aquest marge d'arbitrarietat...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gemma Sara, pots comptar que jo ja estic pensant en la sortida de la feina, demà. Aquells revolucionaris es nota que no havien de fitxar.

      Suprimeix
  11. Molt interessant el teu article malgrat que jo ben poca cosa n'he pogut aprendre amb una sola llegida. Només m'has recordat com m'agraden els mesos republicans i com recordo que la meva data de naixement és molt important per la història, 7 Brumaire. A les brumes doncs, em quedo, benvolgut Allau.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. No puc negar, Glòria, la capacitat poètica d'aquests mesos. Ja m'hauria agradat néixer en Brumari.

      Suprimeix