divendres, 3 de febrer de 2012

El terrorista innocent


Una de les millors pel·lícules que vaig veure el passat 2011 no la vaig comentar aquí, on acostumo a parlar de tot el que em motiva i també de tot el que em desmotiva. Ara no sabria dir el perquè d’aquesta omissió, però segurament té a veure amb un procés digestiu dificultós que em bloquejà el cervell. La pel·lícula en qüestió es diu “Carlos” i la dirigeix el francès Olivier Assayas. Aquest Nadal, gràcies als regals entenimentats que alguns membres de la família fan, he pogut veure la versió televisiva d’aquesta mateixa història. O sigui que, aprofitant que el Besós passa per Sant Adrià, escriuré finalment una petita ressenya sobre aquesta excitant obra audiovisual que, com ja he deixat entendre, es presenta en dos sabors: una minisèrie televisiva de 330 minuts en tres capítols i una versió reduïda de 160 minuts destinada als cinemes.

“Carlos” explica l’ascendència i caiguda d’Illich Ramírez Sánchez, el terrorista veneçolà que esdevingué un mite breu i mundial de la lluita armada durant els principis dels anys 70. La pel·lícula és un exercici musculós de memòria històrica que ens fa retrocedir a un temps on el segrest d’avions estava a l’ordre del dia i no hi havia cap problema per entrar a l’aeroport d’Orly amb un llençagranades, un temps en el qual tothom semblava estar fora de tota sospita i pràcticament no existien els guàrdies de seguretat i els detectors d’armes. Era un temps estrany on els fills i les filles de bona família s’esplaiaven amb la Revolució Global Marxista, Mao encara era “chic” i el terrorista encara no era l’home del sac. Sorprèn comprovar com han canviat les coses pràcticament davant dels nostres ulls.

El film, que sembla haver estat rodat a desenes d’escenaris de tres continents, comença amb l’assassinat fallit a Londres d’un important líder sionista, segueix amb alguns atemptats amb cotxes bomba a París, dos intents fallits de fer volar amb granades els avions de la companyia El Al a Orly i l’assassinat de dos gendarmes i un confident a un apartament on s’estava celebrant una festa. La seqüència d’esdeveniments és tan frenètica (molt ben subratllada per vibrants cançons de The Feelies, New Order o Wire) que els minuts passen sense sentir. La presa d’ostatges a la conferència de l’OPEP a Viena l’any 1975 ocupa la part central de la pel·lícula i és gairebé un film dins del film, fascinant en els nombrosos detalls, de vegades dramàtics, d’altres gairebé còmics per la seva ineptitud.

A més de com a lliçó d’història (impecablement ambientada), “Carlos” funciona també com a reflexió sobre la figura d’aquells terroristes, mig herois, mig aventurers, idealistes, fatxendes, ingenus i amb alguna propensió al divisme. En avançar el segle i canviar la política exterior de països com el Líban, Iemen o l’Iraq, Carlos perdé el recolzament dels seus antics benefactors i acabà com un jubilat prematur a un forçat exili sudanès fins la seva detenció l’any 1994.

El molt ampli repartiment està format per actors virtualment desconeguts, tots ells d’una absoluta credibilitat; però lògicament qui aguanta tota la pel·lícula és el veneçolà Édgar Ramírez, tota una troballa. Ramírez parla fluidament (o ho fa veure molt bé) en francès, anglès, castellà, alemany i àrab, guanya i perd pes per necessitats de guió (els nombrosos nus integrals no permeten fer trampa) i és un miracle de magnetisme animal. Si comparem la foto del Carlos original (dalt) amb la del seu reflex, és evident que la ficció té molt més atractiu que la realitat, però el cinema també és això.

Posats a escollir (de fet les dues versions es comercialitzen en un sol estoig), recomanaria la versió cinematogràfica que, malgrat la seva durada, manté molt bé l’interès. La sèrie televisiva evidentment és més completa i conté episodis que no vam veure al cinema, però pateix d’un capítol final que és tan anticlimàtic com ho fou la conclusió de la carrera d’aquest terrorista, ahir mitificat, avui pràcticament oblidat. “Carlos” és molt més recomanable del que podríeu sospitar: una bona sorpresa.


15 comentaris:

  1. Jo m'afegeixo a la recomanació. Un dels materials audiovisuals més estimulants de 2011, tot i que em quedi amb la versió televisiva. Per cert, he llegit crítiques pel tracte indulgent que dóna als fets protagonitzats per Carlos i a un retrat on la seva personalitat seria massa magnètica. Jo, més aviat, penso que Assayas pren la decisió més assenyada: una distància objectiva on la carrera criminal del "xacal", tan sapastre i tronada en molts aspectes, no necessita subratllats per tal que ens en fem una opinió pròpia.
    Per cert, gairebé tota l'obra d'Assayas mereix perdre-hi l'estona.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Alexandre, no hi podria estar més d'acord. Fins aquest "Carlos" l'Assayas m'era entre irritant i indiferent. Ara començo a prendre-me'l seriosament.

      Suprimeix
  2. En prenc nota i intentaré localitzar-la. Suposo que es deu poder veure la Guerra Freda en estat pur.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Galde, és més aviat la guerra calenta, però de debò que val molt la pena. T'ho juro per Tintin, Dickens i Carroll!

      Suprimeix
  3. M'he quedat de patedefuà, l'Allau fent el seu jurament dels diumenges! Doncs res, a veure si la pillu que en sé d'un que s'ho passarà bé :)

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Per cert, que ja sé que fa molt lleig auto-citar-se, però la pel·li té WEB. És difícil, amb la carona de l'actor, pensar que és un malo maloso, amb la de l'original potser sí :)

      Suprimeix
    2. Fas bé de rescatar el teu apunt. No el recordava.

      El Carlos original té cara de versionista de Luis Aguilé.

      Suprimeix
  4. Cert, un gran documental, per sort de tant en tant ens podem ensopegar amb aquesta mena de perles.

    ResponSuprimeix
  5. Posats a recomanar diré que em va trasbalsar molt també, fa alguns anys, l'excel·lent documental sobre Jacques Verges, 'El abogado del terror'.

    http://es.wikipedia.org/wiki/Jacques_Verg%C3%A8s

    ResponSuprimeix
  6. Perdó, he dit 'documental' i en el cas del que comentes volia dir 'pel·lícula'.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. A aquest documental que comentes també li tinc ganes, Jacques Verges és un personatge ben intrigant.

      Suprimeix
  7. El pobre Carlos, amb la foto ja paga! Impossible acoseguir un maquillatge ni una actuació a l'alçada d'aquesta imatge.
    [ho sento, avui estic superficial, deu ser cosa de la temperatura]

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Leb, la foto és com per matar el fotògraf directament.

      Suprimeix
  8. Gràcies, Allau. M'apunto la recomanació. Realment un personatge complex que permet explicar la dimensió d'una època.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. I mira que em feia mandra d'entrada, però en vaig sortir molt content.

      Suprimeix