divendres, 9 de març del 2012

A la vorera

Em sap greu dir-ho, però encara fumo. Per això no serà estrany que em trobeu tres o quatre cops durant la meva jornada laboral palplantat a la vorera en un lloc vergonyosament discret amb una cigarreta fumejant a les mans.

No sé què pensaran els meus companys de feina no fumadors, especialment els més joves que han crescut amb la idea que fumar tabac és una de les activitats més estúpides, nocives i “uncool” del món (i ja m’està bé, perquè jo vaig desistir de ser “cool” quan tenia sis o set anys); però de moment no s’ha alçat cap veu airada que m’exigeixi fer hores extraordinàries a canvi de les meves puntuals absències. S’ha de dir que treballo a un equip una mica granadet, on els fumadors superem de sobres la mitjana de l’empresa.

La veritat és que no em sento especialment culpable per aquestes escapades i les trobo fins i tot reivindicables. Segons totes les recomanacions de la medicina laboral, els que treballem davant d’una pantalla d’ordinador hem de fer pauses periòdiques, no sé si cada hora o dues, per allunyar-nos de la força maligna del tràfic de bits. ¿Quina millor forma de fer-ho, que sortir de l’enrarit aire condicionat de l’edifici, i prendre una mica de contacte amb el món exterior? A més, aquests moments de nicotina gairebé intravenosa permeten també oportunitats per a la reflexió. ¿Quantes vegades l’impuls a respondre un correu maldestre amb un sarcasme ha estat apaivagat per una saludable i dilatòria cigarreta, i tot plegat ha acabat en exquisida diplomàcia?

A més, sento que la meva situació és privilegiada, ja que de retorn a dins puc informar del que està passant fora de la càpsula solipsista de l’edifici. Ningú com jo per anunciar que estan caient quatre gotes o que els estudiants han tallat la Diagonal. Notícies que els talps sempre aprecien.

A la vorera estant, amb un Camel encès entre l’índex i el cor, poden passar altres coses. Com que et demanin foc. Em sorprèn la quantitat de fumadors que funcionen sense encenedor; potser és que (a diferència de Blanche Dubois) m’he criat sense confiar en l’amabilitat del proïsme. Com a premi al client fidel (o no), a tots els estancs on compro un cartró (excepte a El Corte Inglés) em regalen un encenedor. En tinc un calaix ple i potser podria fer un sobresou amb la seva venda o els podria regalar a un mendicant sense habilitats innates perquè dignifiqués la façana de la seva trista empresa.

També hi ha qui et demana adreces impossibles, que ni tu coneixes, o que vol saber on és Sant Adrià del Besós, però que no pensa prendre cap metro, tramvia o autobús per arribar-hi. La majoria busca el Camp del Barça i els veus un parell d’hores més tard caminant en direcció contrària, ben satisfets amb les seves bosses de plàstic blaugrana.

Queda clar que ho estem intentant deixar?

25 comentaris:

  1. Deixar de fumar ha estat el més difícil que he fet a la vida. El 15 de març de 2003. Mai he tingut temptacions proselitistes: és una batalla contra la pròpia addicció. De fumador ho ets sempre més a la vida. El que passa que és possible no exercir. I no caiguis en paranys morals: deixar de fumar no te a veure amb qualitats morals, com la força de voluntat, sinò amb els neuroreceptors del teu cervell. Hi ha persones que ens costa molt més que altres, com hi ha gent que es crema mes al sol que altres. No t'has de disculpar per res. Per tant, en avant, mon ami!

    ResponElimina
  2. Ai, Cuinera, que de tant comprensiva com ets, m'ho poses més difícil.

    ResponElimina
  3. Jo -tampoc no em donen encenedors al C I- sempre en porto dos o tres per anar regalant. De moment només me l'han deixat d'acceptar una vegada: una senyora que em va dir que de cap manera, que ja en tenia, que només li feia mandra buscar-lo a la bossa.

    Com en el teu cas, la meua informació sobre el que passava al voltant de la feina era força apreciada, fins i tot potser envejada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Miquel, estem buscant justificacions a la desesperada.

      Elimina
  4. Jo no he fumat mai, però quan els meus companys surten a fer el famós "piti", jo també surto a fer la xerradeta o mirar l'infinit.... és un moment inexplicable, encara que acabeu canviant la cigarreta per un caramel no haurien de desaparèixer mai aquests moments màgics !

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme, jo també en conec d'aquests companys solidaris que venen amb tu a contemplar el panorama. I és que l'infinit mai no te l'acabes.

      Elimina
  5. 17 de gener de 1994 i sumant. Mai tan convençuda de la millor cosa que he fet mai. Convençuda que és un camí privat i que cadascú ha de cercar la força al seu dedins per assolir-lo. Com la cuinera endavant! Això si, tu saps el que et convé, oi? Ah! i els de riscos laborals també et poden dir que beguis molta aigua, així, cada tres quarts o una hora, hauràs d'anar al lavabo, si us plau per força. Fer-ho en el d'una altra planta també és recomanable :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això últim t'ho dic perquè així m'ho van dir els de riscos, no és conya :)

      Elimina
    2. La veritat, Clídice, és que els consells saludables me'ls prenc per on més em convé, però d'aigua en bec prou a la feina, que la tenen molt bona.

      Elimina
  6. Allau, ho poses tant en positiu que em vénen ganes de posar-me a fumar sense haver-ho fet mai abans!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tirant, no ho facis si us plau: és una bestiesa posar-s'hi ara. Busca't una altra excusa per sortir a prendre la fresca.

      Elimina
  7. Jo també m'ho vull deixar, un dia d'aquests, però a la Svevo, ja saps, pel gust de poder-hi tornar.
    Doncs res, ànims i que la força us acompanyi!

    ResponElimina
  8. Jo també agafaré la costum de sortir al carrer a fer l'estona....encara que jo haurà de ser amb un gintònic, perquè no sóc fumador.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Joan, amb un gintònic encara millor. No em donis idees.

      Elimina
  9. No hi han receptes, cada fumador es un mon. A mi em va valdre acceptar que me les pasaria p., i així va ser durant quasi dos anys. Crec que no tornaré, però la histèria amb aquesta historia, voreres incloses, em posa malalt.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tranquil, JL, seria paradoxal que et posesis malalt per haver deixat de fumar.

      Elimina
  10. Jo es podria dir que vaig tenir sort: el tabac em queia fatal. De fet només em fumava a gust els quatre o cinc cigarrets després de les menjades, els demés eren pura rutina. Tot i així vaig trigar més de deu anys a deixar-ho.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Millor no intentar racionalitzar, Brian, no hi ha cosa més absurda que el tabac.

      Elimina
  11. Caramba, es una experiencia que no conzco... ¡creo que fumar es el único vicio que nunca desarrollé!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sufur, menudo manchurrón en tu currículum. No te preocupes que no se lo diré a nadie.

      Elimina
  12. En el meu cas era el tabac o la vida. Per sort vaig fer el "mono" sedada en un hospital de manera que en retornar ja no trobava a faltar el cigarret. Ell, tant com el vaig estimar!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glòria, espero no haver de recòrrer a mètodes tan dràstics.

      Elimina
  13. L'Imma i jo fa 20 anys que varem deixar de fumar definitivament (per les olimpiades) i no saps el contens que estem d'haver-ho aconseguit. Jo vaig arribar a fumar cada dia 2 paquets de Ducados i em despertava de nit i si no fumava un cigarret no m'adormia.

    Tenia una dependència total i era capaç de qualsevol cosa per una cigarreta.

    T'entec perfectament perquè jo he estat un gran fumador i ara sembla que estigueu estigmatitzats i tampoc es això ni molt menys. Però creu-me que no val la pena fumar Allau. M'estimo altres vicis...de debò.

    Una abraçada

    ResponElimina
  14. Miquel, no cal que t'expliqui les meves històries igualment patètiques. Caldrà fer un cop de cap.

    ResponElimina