dijous, 12 d’abril del 2012

Entre la malícia i la follia


He estat a punt de no escriure res sobre la pel·lícula, al cap i a la fi, qui continua anant al cinema, quan pots fer-te un “streaming” apanyadet a l’ordinador? Només quatre desvagats nostàlgics, que encara apreciem contemplar l’audiovisual en un format raonablement gran. A qui li pot interessar, a més, un cineasta gairebé nonagenari que, per descomptat, no ens parla de vampirs, ni de super-herois, ni filma en 3D? Hi hagué un temps en el qual Alain Resnais marcava tendències a la cresta de l’onada (perdó per l’expressió que put a “trending topic”). Parlo d’una època molt llunyana, quan “Hiroshima, mon amour”, “Nuit et brouillard”, “Muriel” o “La guerre est finie” formaven part de la dieta imprescindible de qualsevol cinèfil. Anys posteriors ens racionaren el Resnais de torn i només s’estrenaren els títols que li vingué de gust al distribuïdor local (“Mon oncle d’Amerique”, “On connait la chanson” i poca cosa més). França, com a icona cultural, havia passat de moda, encara que el que fos capaç de dir-nos continués sent pertinent.

Sí, la cançó sona a coneguda, però tant la música com la lletra d’aquestes “Les males herbes” (o “Les herbes folles” en V. O.) és una excursió als altres límits. Es basa en la novel·la “L’incident” del minimalista i desconegut per a mi Christian Gailly. Explicar el seu argument és a la vegada fructífer i inútil. Marguerite Muir (Sabine Azéma), després de comprar-se unes sabates a una botiga dels jardins del Palais-Royal parisenc, es fa (gal·licisme) robar la bossa per un indocumentat. Georges Palet (André Dussolier) troba el moneder de Marguerite al pàrquing d’un centre comercial. Retorna la documentació a la policia, però (malgrat estar casat amb una mossa tan agradable com l’Anne Consigny) sent un interès poc explicable per conèixer la víctima de l’atracament.

L’atracció i rebuig que senten els protagonistes ocupen bona part del metratge davant la perplexitat de la família d’ell i de la col·lega d’ella. Resnais ha comparat la seva determinació a la de les males herbes que s’entesten a obrir-se pas entre les esquerdes de l’asfalt urbà i bé es podria referir també al seu propòsit de filmar la pel·lícula de la manera més imaginativa possible. El director defuig el realisme per introduir estilitzacions de tota mena i els actors, molts d’ells vells còmplices, passen del naturalisme a l’exageració, sense alçar una cella. El quartet d’admiradors de Marguerite, per exemple, no desentonarien a una comèdia musical.

És una pel·lícula plena d’artifici, amb interrupcions de la temporalitat, una banda sonora que va a la seva, el narrador en off menys omniscient que recordo i uns moviments de grua impossibles (potser una referència a les aficions aeronàutiques de la protagonista). Per què durant els primers minuts del film, de Sabine Azéma, només veiem la seva esquena i la seva cabellera roja? Per què als carrers del poble no hi ha cotxes? Per què el barri on hi ha el cinema sembla tret del “One from the Heart” de Coppola?

 
Poc importa trobar-hi respostes, el millor que pot fer l’espectador és deixar-se dur per l’esperit lúdic de Resnais qui, als 87 anys se sent més lliure que mai. Tant que, quan la cosa no dóna per a més, conclou amb un gran pet, a l’estil de Francesc Trabal, i sembla que vulgui embarcar-nos en una nova pel·lícula amb una nena que pregunta sobre gats i croquetes. Molt recomanable per a qui li agradi la narrativa poc convencional i cregui que la vida es joc.

15 comentaris:

  1. Ha, ha, ha...! Una crònica per espantar l'audiència.

    A banda de l'encant propi del cinema (no és la mateixa pel·lícula la que veus en una sala que vista en un televisor, i no diguem en un ordinador!), si ara ve de gust anar a una sala és perquè tens la sensació que et projecten la pel·lícula per a tu sol. Gaudim-ho abans no desapareguin.

    ResponElimina
  2. Enric, no pretenia espantar l'audiència: quan més hi penso, més m'agrada "Les herbes folles". I deu de ser igualment transgressora a qualsevol pantalla domèstica.

    ResponElimina
  3. Mentre l'he vista no sabia on em portaria Mr. Resnais. He deixat el cervell en suspens pensant que si no em feia un final sorprenent me n'aniria decebuda. I no. Res ha estat sorprenent. Baixant Rambla de Catalunya reia divertida pensant que tot formava part del mateix joc. No entro en detalls per raons òbvies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glòria, si tot comptat i debatut, res ha estat sorprenent, deu ser que tens el cap més lliure que M. Resnais.

      Elimina
  4. Ui, això del gat i les croquetes m'ha arribat a l'ànima! a veure si quan tingui temps encara no l'han tret de la cartellera!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Clídice, gats i croquetes és una combinació guanyadora; però t'hauràs d'afanyar molt, perquè no és precisament un èxit massiu.

      Elimina
  5. feia temps que no m'agradava tant una pel.lícula, sorprenent no sé si seria l'adjectiu.. la realitat s'amplia en aquest film i els pensaments, fòbies, instints i imaginacions personals són les protagonistes.
    Tan de bo totes les "males" herbes fossin així de folles!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lolita, el teu entusiasme compensa les cares perplexes dels espectadors de la meva sessió.

      Elimina
  6. Aire fresc, m’ho vaig passar pipa, i crec que no hi havien masses puntades sense fil, inclosa la mala herba petita dels gats i les croquetes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja veus, José Luis, que al final m'he animat a parlar-ne, que no estan els temps per desaprofitar teca de la bona.

      Elimina
  7. "On connait la chanson" em va agradar, tampoc era convencional... Tu vas fent posts d'aquests alegrement i a mi se m'acumula la feina, que també som de pantalla gran! :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gemma Sara, descobrir pel·lícules que ens agraden no hauria de ser mai motiu de queixa.

      Elimina
  8. Tens raó, poc importa trobar-hi respostes.
    De fet, no era el que m'esperava però m'equivocava: si ja saps de que va, millor que no hi vagis, al cine.
    Gràcies per a les notes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Marco, de pel·lícules previsibles ja anem sobrats. De vegades, amb veure el tràiler és suficient (com m'ha passat amb "Intocable").

      Elimina