dimecres, 7 de novembre de 2012

L’aventura americana

La ciutat-estat de Bremen té el seu territori dividit en dos nuclis inconnexos: d’una banda la ciutat pròpiament dita i de l’altra Bremerhaven, el port marítim situat seixanta quilòmetres al nord a la boca del Weser. Bremerhaven, ciutat de 115.000 habitants, presenta una factura nova no gaire encisadora, encara que pugui tenir algun atractiu pels que es deixen encisar per la poètica dels ports i les velles embarcacions. El motiu principal per apropar-s’hi són un parell de museus-espectacle de creació recent i, malgrat una certa coincidència d’estratègia museística, d’interès gairebé antagònic.

El més recomanable dels dos és el Centre de l’Emigració Alemanya dedicat a recordar tots els que salparen des d’aquests molls per buscar un futur millor a l’altra riba de l’Atlàntic. Acostumats a considerar Alemanya com un país d’acollida d’emigrants, sobta una mica pensar que per aquí entre 1830 i 1974 hi passaren més de set milions de passatgers que fugien de condicions econòmiques adverses, quan no de persecucions per motius ètnics o polítics.

Encara que l’edifici nou de trinca va ser inaugurat l’any 2005 al lloc exacte on partien els vaixells cap a l’Amèrica, tot el contingut del museu és pura reconstrucció i facsímil, amb la presència d’alguns maniquís que poden resultar una mica inquietants per a les ànimes sensibles. La idea central és la de fer-te sentir en la teva pròpia pell l’experiència de l’emigració i l’itinerari reprodueix, de forma afortunadament poc agressiva, les estacions d’aquest calvari. Per afegir llenya a la identificació, cada tiquet d’entrada va lligat al nom d’un emigrant històric real, del qual es pot anar seguin la seva fortuna al llarg del recorregut. Sospito que s’han escollit casos exclusivament triomfadors per no deprimir els visitants.

La visita comença a les llobregues sales d’espera, passa pels molls, on viatgers i familiars s’apinyen entre els baguls de l’equipatge, davant del casc del vaixell que els durà a Amèrica. Un cop pujada la passarel·la es poden visitar els interiors reconstruïts de tres vaixells d’èpoques diferents, amb els seus dormitoris, les seves comunes, els seus menjadors, els menús, i fins i tot les diversions a bord. Per descomptat, tot plegat té un lleuger balanceig realista i pels ulls de bou es pot contemplar l’oceà.

Una sala anomenada “Galeria dels 7 milions” conté calaixos amb desenes d’històries individuals on s’expliquen l’origen, la professió, l’edat, el grup familiar, els motius per l’emigració i el destí final d’aquesta. L’itinerari continua amb l’arribada (poc traumàtica) a Ellis Island i la disseminació a partir d’allí per la ciutat i posteriorment pel país. Tot això, que descrit pot semblar una falla, a l’hora de la veritat és molt informatiu i ridículament eficaç, capaç de reproduir el vestíbul de Grand Central Station en petit format i sense que a ningú li hagi caure la cara de vergonya.

Una segona part de l’exposició, de creació més recent, descriu l’impacte que va tenir sobre la societat alemanya la immigració dels anys 60 i 70, arribada per sustentar el seu miracle econòmic. Encara que hi ha mostres de pel·lícules i de cançons pop que il·lustren la presència dels forasters, aquesta part del museu és més aviat una concessió a la nostàlgia “vintage”. De totes maneres, els alemanys, que no es pot dir que amaguin el cap sota l’ala, projecten al cinema del museu documentals que poden parlar, per exemple, de l’ambigua situació d’alguns fills d’emigrants a l’Argentina, possibles descendents del nazisme que cohabiten amb els fugitius de l’antisemitisme.

La segona oferta museística d’impacte que hi ha al port és la Klimahaus Bremerhaven 8º Ost. No es pot negar que ocupa un edifici singular i que la seva premissa és tan capriciosa com xorra: un recorregut antropològic, biològic, ecològic pel meridià 8º E, per la simple raó que aquest és el meridià que passa per aquí. Les parades d’aquesta circumval·lació global passen per Suïssa, Sardenya, Niger, Camerun, Antàrtida, Samoa i Alaska. El recorregut dins de l’edifici és tan torturat com el del tren de la bruixa i, com sol passar en aquest tipus d’instal·lacions, molts dels botons que prems ja no revelen cap reacció. Aquí és impossible sentir la menor relació amb la realitat. Interessant saber que els sards no utilitzen assecadora i estenen la roba al sol. Potser els nens petits s’ho poden passar bé fent coses tan estranyes com munyir una vaca de cartró pedra.


12 comentaris:

  1. Ostres, els alemanys en plena eufòria kistch! Els rètols eren en Còmic Sans?

    ResponSuprimeix
  2. Galde, no siguis dolent, ja estàs veien que no.

    ResponSuprimeix
  3. Quina bona pinta té aquest museu de l'emigració! Aquesta sala vintage és magnífica!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Enric, com les explicacions estan també en anglès, es poden seguir moltes històries personals com si fos un recull de novel·les breus.

      Suprimeix
    2. Aquest viatge a Bremen us ha donat molt de sí i en deixeu un bellíssim testimoni.
      No entenc això dels sards i la roba. Jo d'assecadora no n'he volgut mai. Confio més en el sol com ho feia la mare, les ties etc. Som sardes?

      Suprimeix
    3. Glòria, si visquéssim a la mateixa longitud que Bremen, també seríem nosaltres matèria d'interès antropològic per motius similars als dels sards.

      Suprimeix
  4. Caram com se'ls gasten aquests Bremesos! o bremins o bremenesos o com es diguin...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. No tinc ni idea, però com que això és Bremerhaven, més difícil m'ho poses.

      Suprimeix
  5. En el primer, han reproduït l'olor que fa la misèria? no? doncs res, un altre museu serà :) Del segon no comment, ni bebbent :)

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. L'olor, encara no, però en algunes zones la ronya està molt ben reproduïda.

      Suprimeix