dimarts, 6 de novembre de 2012

Revolució (1976) (2 de 2)


“Tintín i els Pícaros” és cèlebre per haver trencat diverses tradicions de l’univers Tintín que, tot sabent retrospectivament que aquesta seria l’última aventura completada, potser no hauria calgut tocar. Per començar Tintín pateix una posada al dia de la seva imatge que l’obliga a muntar en moto, exhibir símbols pacifistes i practicar ioga, tot en perfecta concordança amb la contracultura dels anys 60. També és l’últim a sortir de casa, quan l’aventura truca a la porta, una indigna actitud sedentària que ni l’habitualment plàcid Tornassol secunda. Però el canvi més agressiu és la desaparició dels seus característics pantalons de golf, substituïts per uns texans marrons, lleugerament acampanats, molt anys 70. Haddock, que des dels seus inicis a la sèrie es caracteritzava per la seva dipsomania, perd aquí (la identitat i) tot el gust per l’alcohol i revela que el seu nom és Archibald. Fins i tot el complidor Néstor apareixerà sota una llum més tèrbola com a un bevedor secret. L’adagi popular ja ho aconsella: si una cosa funciona, no la toquis. I a l’aventura dels Pícaros, Hergé va tocar massa coses.


Com a tots els “Tintins” tardans, el llibre repeteix (i se’n ressent) de la reaparició de vegades forçada de personatges coneguts o saludats de títols anteriors. Castafiore, Irma, Wagner, fins i tot Llantió, pertanyen a l’àmbit domèstic i natural de la sèrie, on també podríem incloure els periodistes Walter Rizzotto i Jean-Loup de la Bataillerie provinents de la recent “Les joies…” Herència de “L’orella escapçada” són Alcázar i Tapioca (aquest, primícia en versió visible), Ridgewell i els seus arumbaies, i també Pablo, traïdor vocacional. La inclusió més insòlita és la del coronel Sponz (aquí coronel Esponja, que no es diu Bob), veritable Scarpia d’una “Tosca” capgirada, on Bianca Castafiore fa el paper del revolucionari empresonat Cavadarossi, mentre que Haddock, una vegada més representa l’alliberador inconscient i la víctima perfecta de les circumstàncies.


L’únic personatge important que és realment nou l’encarna Peggy l’esposa americana d’Alcázar, una gorgona de caràcter impossible que converteix al general en un autèntic calçasses. Malgrat que Hergé assegurava que havia tret la inspiració d’una membre del Ku-klux-klan que havia vist a la televisió, la seva inclusió com una de les figures femenines més destacades de la sèrie li valgué redoblades acusacions de misogínia. Res de particularment nou.



La visió política d’Hergé sobre l’escenari sud-americà, no gaire diferent de la que va mostrar quaranta anys abans a “L’orella escapçada”, insisteix en una absurda rotació bipartidista marcada per la dinàmica dels cops d’estat. En aquesta versió moderna cadascuna de les faccions compta amb un suport que té el seu correlat al món real. Si Tapioca és recolzat per una Bordúria palesament situada més enllà del Teló d’Acer, Alcázar representa els interessos probablement americans que es materialitzen a la “International Banana Company”. No és una versió gaire arriscada, però almenys no peca de maniquea.


“Tintín i els Pícaros” seria malgrat tot un àlbum poc problemàtic, i fins i tot agradable, si no exhibís un estil gràfic tan sospitós. És ben coneguda l’anècdota d’un Bob de Moor que va dibuixar unes planxes falses que suplantaven de forma impecable les originals del Mestre. A partir d’aquí no costa gaire imaginar que l’Estudio Hergé és el responsable a “Els Pícaros” d’alguns dissenys qüestionables dins de la sèrie: manierismes, perspectives que traeixen la línia clara, excés de primers plans i una Bianca Castafiore dibuixada a l’infern.


Reconec que aquest apunt s’ha demorat més temps del necessari, com si volgués reproduir en menor escala els dubtes creatius d’Hergé; però la veritable raó d’aquesta espera és que l’any 1976, quan es va publicar l’àlbum, les meves hormones tenien altres preocupacions molt allunyades del que li pogués passar al repòrter belga. Tant el llibre dels “Pícaros” com l’aventura pòstuma posterior van ser els meus germans petits els que les van comprar i jo mai he arribat a fer-les del tot meves. Encara així, la relectura recent m’ha fet descobrir algunes vinyetes genuïnament còmiques, com les molt negres que envolten l’afusellament dels Dupondt. No, no és un gran final per a la saga. Deixem-ho en digne.

14 comentaris:

  1. Ostres, pel que dius el manierisme dels "cameos" ve de lluny!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Galde, quan parlava de manierisme em referia més aviat al traç, però sí que els cameos també van acabar sent un manierisme.

      Suprimeix
  2. Respostes
    1. Alguna cosa diré, Salvador, més per afany completista que per convicció.

      Suprimeix
  3. Potser Tintín es va allargar massa en el temps i hi hagi una barreja de cansament i desídia, d'aquí la baixa qualitat de l'estudi i la manca de cura d'Hergé. I nosaltres tampoc érem els mateixos.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Enric, als 20 anys és fàcil ser un iconoclasta i menysprear les diversions de la teva infantesa. Encara havien de passar uns anys per reapreciar-ho.

      Suprimeix
  4. Jo veig en aquest album un paral·lelisme amb Z com zorglub de franquin, on també estan en un estat sudamericà fictici (Palombia) amb militars i multinacionals...tot i amb això m'agrada més Tintin i els Picaros que Tintin en América o en el Congo.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Aris, a mi també m'agrada més: les pegues que hi poso són menors.

      Suprimeix
  5. El que m'agrada més de l'àlbum és que Hergè s'ha posat al dia en avantguardes artístiques i penja quadres abstractes , escultures Moore i mobles Compasso d'Oro. Però no és dels millors àlbums. Se li nota forçat, oi? Hergè s'havia fet col·leccionista d'art i potser per això l'art Alpha era el següent.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, Kalamar, en les peces d'art i disseny que hi reprodueix reflecteix els seus propis gustos.

      Suprimeix
  6. Has fet una gran anàlisi!
    Com, Salvador, espero el d'Art Alpha.

    ResponSuprimeix
  7. La meua relectura dels àlbums de Tintin -relectura pausada, a ritme d'un per mes aproximadament- passa ara pels Pícaros i acaba amb una relectura també del teu post sobre aquesta aventura. Cent per cent d'acord amb el que dius: em molesta -en alguns moments em desagrada profundament- l'aparent posada al dia estètica que comença amb els personatges - dels pantalons de golf als acampanats, ai senyor!- i acaba amb la forma de pantalla de televisió amb que es presnta el títol del àlbum. Fa mal als ulls, i venen ganes d'estrangular al De Moor i la resta dels secundaris que pul·lulaven a la revista Tintin i que formàven la plana major dels estudis Hergé.
    És clar que, mirant-s'ho amb ulls de l'època en que es va publicar, probablement la renovació aquesta era necessària per tirar endavant les vendes d'un personatge, Tintin, que sonava a passat de moda, a cosa de la postguerra. Però en canvi, mirat amb ulls del segle XXI, Tintin i els Pícaros és un dels que menys ha aguantat el pas del temps, si no el que menys de tots els àlbums.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Leb, diria (i ara no recordo si ho dic a l'apunt) que aquesta és la menys "Tintín" de totes les aventures i fins i tot semblaria que Hergé no hi ha intervingut. Encara que sabem que no fou així.

      Suprimeix