dijous, 31 de gener de 2013

Per un manat de llonganisses…

Passades les dotze del migdia pujo al tren; fa pudor de goma, de desinfectant i de peus. Em recorda aquella olor tan especial de les vaqueries de la meva infantesa. Ou sont allées les vaches d’antan? Ens anem aturant a una estació i a una altra sense arribar a sortir de l’àrea metropolitana, com si un filat de xarxa rovellada ens impedís l’escapatòria cap als cels blaus de l’hivern que anuncien gloriosament el meu dia de festa. Superats els congostos del Congost, se m’apareix el Pirineu o el pre-Pirineu (sempre els confonc) nevat.
A l’estació de Vic m’espera Matilde Urbach per repetir el suculent ritual de dos anys i mig enrere, quan ens trobàrem per parlar de Dickens. Com que ara el subjecte de la nostra atenció és la Karènina de Tolstoi, Matilde evita acostar-se a l’andana i jo vigilo on poso els peus per no acabar fent acudits de mal gust.

Fem una passejadeta pre-prandial per uns carrerons deserts i agradables, sota una volta celeste que desmenteix la mala fama de la climatologia vigatana. Anem a petar a l’immortal Ca l’U, on es pot dinar esplèndidament, contemplats pels frescos de Francesc Pla el Vigatà. No revelaré el contingut de la nostra (viva) conversa que, de ser coneguda, suscitaria escàndols sense fi entre els comentaristes socials de la xarxa.

M’interessen coses tan sumament peculiars que acabem visitant la Biblioteca Episcopal. Ens rep mossèn Gros, qui abans d’accedir a fer de guia, demana que el deixem calçar-se una armilla de forro polar. No és d’estranyar, perquè a l’interior de l’edifici el termòmetre marca els set graus. La biblioteca és un laberint important que volta els alts del claustre de la catedral. Els llibres, entre ells més de 200 incunables, estan protegits (és un dir) per filats hexagonals de galliner. Hi ha col·leccions completes de l’obra dels usuaris més il·lustres: Verdaguer, el pare Claret i per descomptat Jaume Balmes. Mossèn Gros ens allarga uns caramels minúsculs, ideals per combatre la ingestió involuntària de pols. Em fa pensar en els caramels tous del professor Calys a “L’estel misteriós”. Veig una foto del capella amb un noi barbut i un nadó; el mossèn ens explica que va ser presa a Nova York i que els havien fet fora d’un restaurant on estaven expressament prohibides les criatures (país clarivident!)

Després del fred luterà de l’arxiu, al carrer hi ha una tebior quasi tropical. L’alegria dura poc i entrem a la gelor de la catedral, on una monja jove (de procedència estrangera i desconeguda) s’ha espavilat a aprendre el català amb el sol objectiu de cobrar-nos un euro per visitar els racons més incòmodes del temple. Les pintures de Similor d’en Sert em semblen més insignificants que la primera vegada que les vaig veure en plena infantesa, però el retaule de Sant Pere de Pere Oller és una obra mestra del gòtic, encara que la tinguin amagada al quarto dels mals endreços. Passem testimonialment pel claustre i per una capella rodona i barroca.

Reprenem les forces amb unes tisanes servides a un pub reconvertit en “txiqui-park” i després anem de “shopping” d’embotits, el meu veritable propòsit per visitar la ciutat. Anant amb la Matilde per aquests carrers ens hem d’aturar cantonada sí, cantonada també per saludar coneguts. Es diria que, fora de les magribines velades, la resta de transeünts són artistes o lletraferits, un nivellàs.

En quant al club de lectura, bona entrada i un èxit descriptible. La novel·la de la Karènina és un clàssic que sol agradar a tota mena de públics, potser perquè toca molts pals i té una mica per satisfer a tothom. M’he trobat còmode amb l’experiència i l’endemà em preguntava perquè no m’havia dedicat a un ofici de lletres enlloc de perdre el temps al món de les finances. Com seria de feliç amb una tartana i un ruc voltant Catalunya per dur la bona nova tolstoiana als clubs de lectura d’arreu del país!

18 comentaris:

  1. Tu que has estat a Vic ja coneixes l'expressió de "fer bullir l'olla". Així doncs, és bo dedicar-se a guanyar-se les garrofes per a poder-se dedicar a la literatura o a passejar per Vic, gran ciutat! Algun dia les magrebines velades també aturaran a la Matilde Urbach, llei de vida i de l'esplèndida feina que es fa a les biblioteques!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. De fet, Galde, ja l'aturen. La feina avança indefalliblement.

      Suprimeix
    2. Aviat, ben aviat, alguna magrebina (amb vel o sense) ensenyarà a llegir als meus fills, em receptarà píndoles per alleugerir-me els mals o serà alcaldessa de Vic. Amb aquesta esperança visc.
      I mireu que us dic: estic convençuda que la Yousra Touri, de quinze anys, escriurà la "gran novel·la catalana". I jo que ho vegi.

      Pel que fa a la crònica de la giornata particolare, només puc afegir una cosa: el millor no hi surt. Em sembla que dic prou.

      MUac!

      P.S.: Pròxima estació, La Regenta, per vetusta.

      Suprimeix
    3. Mati, resto a l'espera de la invitació formal per refrescar l'Anita (encara que ja és prou fresca).

      Suprimeix
  2. Ja saps, Allau, quanta gent de les finaces va fer carrera literària, encara que fos amb reconeixement pòstum. I qui, si no un financer, es pot comprar una tartana en els temps que corren?

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Miquel, digue'm impacient, però preferiria que el reconeixement no fos pòstum.

      Suprimeix
  3. si tu vas amb la tartana jo t'anuncio tocant la pandereta. Ai, la Karènina, la tolstoiana i la vigatana, quants records! :)

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Que et sembla, Clidice, hi incorporem una cabra o amb nosaltres ja hi farem?

      Suprimeix
  4. I com reconec aquesta Vic experience! Vols dir que el dia abans no passa el pregoner anunciant: Vigatans: demà quedeu tots convocats a interceptar pel carrer a la Matilde; que rep l'Allau!
    (No seria mala idea reservar un dels solemnes salons de Ca l'U per fer-hi un dinar de germanor. Diria que les pintures del vigatà s'han anat acostumant a sentir enraonar de la xarxa.)

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Tu que ho tens fresc, Girbén, ja saps de què parlo. No seria mala idea fer-li una visita col·lectiva a la Matilde, que ella és de moure's poc.

      Suprimeix
    2. Doncs, per anar bé, em caldria que pugéssiu un mínim de 15 persones i no és perquè servidora sigui gaire amant de les multituds, precisament, és que vull trescar pel cloqueret de la catedral i, pel que sembla, no es pot fer en solitari, s'ha d'anar en viatge organitzat. L'Allau, a paraigua alçat, encapçalarà la comitiva. La cabra anirà l'última.

      Suprimeix
    3. 15 és un mínim més que factible. Amb un pla com aquest qui no s'apunta a pujar a la plana.
      Cloqueret de la catedral i La Regenta... És fàcil anar lligant caps!

      Suprimeix
  5. Sempre que passo per Vic en surto carregat de llonganisses, no sé què passa... Una ciutat preciosa. I el trajecte en tren des de BCN, malgrat les olors, és molt agradable.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Ja veus, Salvador, no ets l'únic que va pels "puestos!.

      Suprimeix
  6. Quina enveja més poc sana em feu sentir!

    El darrer cop que vaig anar a Vic hi vaig anar ben aconsellat per la Matilde. Vaig menjar a Ca l'U; vaig admirar el Vigatà; vaig ensumar pols i paper a les llibreries de vell i vaig comprar llibres usats i publicitat antiga i efímera; vaig anar a mercat, i evidentment vaig comprar llonganisses... Però ningú em va venir a buscar a l'estació...

    Se'm menja la gelosia! :)

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. L'enveja d'embotits és poc sana, sobretot pel colesterol.

      Suprimeix
  7. Anar a Vic i no visitar a la meua estimada Santa Joaquina... no teniu vergonya, tiet.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Agueda, prou vam parlar de vostè i de la beata, però no teníem el dia per a mòmies...

      Suprimeix