Per un manat de llonganisses…

Passades les dotze del migdia pujo al tren; fa pudor de goma, de desinfectant i de peus. Em recorda aquella olor tan especial de les vaqueries de la meva infantesa. Ou sont allées les vaches d’antan? Ens anem aturant a una estació i a una altra sense arribar a sortir de l’àrea metropolitana, com si un filat de xarxa rovellada ens impedís l’escapatòria cap als cels blaus de l’hivern que anuncien gloriosament el meu dia de festa. Superats els congostos del Congost, se m’apareix el Pirineu o el pre-Pirineu (sempre els confonc) nevat.
A l’estació de Vic m’espera Matilde Urbach per repetir el suculent ritual de dos anys i mig enrere, quan ens trobàrem per parlar de Dickens. Com que ara el subjecte de la nostra atenció és la Karènina de Tolstoi, Matilde evita acostar-se a l’andana i jo vigilo on poso els peus per no acabar fent acudits de mal gust.

Fem una passejadeta pre-prandial per uns carrerons deserts i agradables, sota una volta celeste que desmenteix la mala fama de la climatologia vigatana. Anem a petar a l’immortal Ca l’U, on es pot dinar esplèndidament, contemplats pels frescos de Francesc Pla el Vigatà. No revelaré el contingut de la nostra (viva) conversa que, de ser coneguda, suscitaria escàndols sense fi entre els comentaristes socials de la xarxa.

M’interessen coses tan sumament peculiars que acabem visitant la Biblioteca Episcopal. Ens rep mossèn Gros, qui abans d’accedir a fer de guia, demana que el deixem calçar-se una armilla de forro polar. No és d’estranyar, perquè a l’interior de l’edifici el termòmetre marca els set graus. La biblioteca és un laberint important que volta els alts del claustre de la catedral. Els llibres, entre ells més de 200 incunables, estan protegits (és un dir) per filats hexagonals de galliner. Hi ha col·leccions completes de l’obra dels usuaris més il·lustres: Verdaguer, el pare Claret i per descomptat Jaume Balmes. Mossèn Gros ens allarga uns caramels minúsculs, ideals per combatre la ingestió involuntària de pols. Em fa pensar en els caramels tous del professor Calys a “L’estel misteriós”. Veig una foto del capella amb un noi barbut i un nadó; el mossèn ens explica que va ser presa a Nova York i que els havien fet fora d’un restaurant on estaven expressament prohibides les criatures (país clarivident!)

Després del fred luterà de l’arxiu, al carrer hi ha una tebior quasi tropical. L’alegria dura poc i entrem a la gelor de la catedral, on una monja jove (de procedència estrangera i desconeguda) s’ha espavilat a aprendre el català amb el sol objectiu de cobrar-nos un euro per visitar els racons més incòmodes del temple. Les pintures de Similor d’en Sert em semblen més insignificants que la primera vegada que les vaig veure en plena infantesa, però el retaule de Sant Pere de Pere Oller és una obra mestra del gòtic, encara que la tinguin amagada al quarto dels mals endreços. Passem testimonialment pel claustre i per una capella rodona i barroca.

Reprenem les forces amb unes tisanes servides a un pub reconvertit en “txiqui-park” i després anem de “shopping” d’embotits, el meu veritable propòsit per visitar la ciutat. Anant amb la Matilde per aquests carrers ens hem d’aturar cantonada sí, cantonada també per saludar coneguts. Es diria que, fora de les magribines velades, la resta de transeünts són artistes o lletraferits, un nivellàs.

En quant al club de lectura, bona entrada i un èxit descriptible. La novel·la de la Karènina és un clàssic que sol agradar a tota mena de públics, potser perquè toca molts pals i té una mica per satisfer a tothom. M’he trobat còmode amb l’experiència i l’endemà em preguntava perquè no m’havia dedicat a un ofici de lletres enlloc de perdre el temps al món de les finances. Com seria de feliç amb una tartana i un ruc voltant Catalunya per dur la bona nova tolstoiana als clubs de lectura d’arreu del país!