Sexe en condicions adverses

En menys d’una setmana he vist dues pel·lícules que comparteixen en certa manera un mateix punt temàtic i que són a la vegada mostres simptomàtiques de les formes divergents com el cinema americà i l’europeu aborden una similar temàtica adulta. Els films són “De rouille et d’os” de Jacques Audiard i “The sessions” de Ben Lewin i el seu punt de coincidència es podria resumir com “les dificultats de tenir una vida afectiva plena, quan el teu cos no ho és”.

Em sap greu, però desconec “Un prophète” el penúltim Audiard, unànimement considerada una obra mestra, cosa que “De rouille et d’os” segurament no és. Encara així, presenta una estètica nerviosa i crua, gairebé documental, i una utilització a contrapèl de la banda sonora i de les convencions del melodrama que l’eleva per sobre de la seva contrapartida americana. L’encontre entre un personatge marginal (Matthias Schoenaert) —pare divorciat que malviu amb feines poc qualificades de guàrdia de seguretat, de porter de discoteca i de lluitador de kickboxing— amb una ensinistradora de mamífers marins (Marion Cotillard), a qui un accident amb una orca gens assassina ha amputat les dues cames, esdevé el combustible ideal per a una història d’amor improbable. Més enllà que tothom és més feliç si té algú a prop, no és gens explícita la raó per la qual personatges tan difícilment confluents puguin tenir algun futur. I més, si el to general que adopta Audiard és euro-pessimista sense pal·liatius.

Confessaré d’entrada que em va costar seguir la pel·lícula despert, tot i que havia dormit perfectament la nit anterior. Segurament la culpa serà d’un guió que no va arribar a enganxar-me, malgrat les concessions als signes dels temps, i que introdueix com a detonant del desenllaç un accident que voreja la pornografia emotiva. Per fortuna “De rouille et d’os” compta amb dos protagonistes de categoria. Schoenaert, traspua una humanitat molt física, barreja de força i vulnerabilitat, mentre que Cotillard —impressionant l’efecte visual de les seves cames amputades— brilla i enamora com no ho va fer a la seva contemporània col·laboració a Batman.

“The sessions” és tota una altra cosa. Basada en el cas real de Mark O’Brien, paralitzat de coll avall per la poliomielitis que va patir als sis anys, qui als 38 anys decideix perdre la virginitat. Amb aquest objectiu es posa en contacte amb una terapeuta sexual que l’ensinistrarà de forma molt pràctica sobre les tècniques amatòries. La temàtica és crua i cal dir que el film de Ben Lewin l’aborda de forma seriosa i sense eufemismes, tot i que un protagonista amb afanys de superació i un final relativament feliç delaten el positivista punt de vista americà.

John Hawkes, un secundari habitual que sembla que comença a triomfar en arribar a la cinquantena, compon un protagonista seductor i emocionant amb els pocs recursos expressius que li permeten les limitacions del seu paper, als quals cal afegir la dificultar que té l’espectador per llegir les expressions d’un rostre “ajagut”. Està sonant per l’Oscar, com també ho fa Helen Hunt de forma menys justificada. Hunt interpreta la terapeuta sexual amb desimboltura admirable, ja que no sembla amoïnar-se per mostrar-se integralment nua als 49 anys, però potser no cal premiar-la només per la seva desinhibició.

“The sessions” es deixa veure sense complicacions, té un cert humor (negre) i un carismàtic protagonista, però potser no dóna pels seus breus 95 minuts de durada. En estar basada en un article escrit pel propi protagonista, l’única situació ha estat allargada amb un farciment de converses del paralític amb el seu mossèn —un William H. Macy destacable només pel pentinat—. Per una vegada, hauria estat recomanable alliberar-se de les fonts reals i afegir-hi una mica de salsa de ficció, que no tot en aquesta vida han de ser “TV movies” edificants.