Benvingut a Viena

Viena era una de les grans ciutats europees que encara no havia visitat i aquest agost finalment vaig intentar eliminar aquesta llacuna. La primera impressió, que tant pesa en la relació amb llocs desconeguts, no va ser gaire satisfactòria. Potser és molt mala idea estrenar una ciutat un diumenge a la tarda. I més quan és agost, el cel és d’un color brut i la temperatura s’acosta als quaranta graus. Sí, a Àustria aquest estiu s’estaven batent rècords de calor històrics, amb l’agreujant que degut a la falta de costum no tots els locals tenien aire condicionat. La municipalitat havia plantat als llocs més cèntrics unes fonts d’acer inoxidable on es podia llegir l’imperatiu “Drink Water!” Pels laterals emetien núvols d’aigua polvoritzada, talment com si ens trobéssim a l’Expo de Sevilla.

S’entendrà que en aquestes condicions no venia gaire de gust passejar per aquells bulevards monumentals i avorrits amb quilòmetres i quilòmetres de façanes ministerials austrohongareses. Mentrestant, la cèntrica Karntner Strasse, que discorre entre la catedral i l’òpera, mostrava una remarcable similaritat amb el nostre Portal de l’Àngel; però com que tots els comerços eren tancats (els Zara, H&M i resta de franquícies universals), els turistes vagàvem desorientats i fèiem una fila força depriment. Vaig pensar, que lletjos que som tots plegats.

Bé, no tots els comerços eren tancats, restaven obertes al públic les inefables botigues de “souvenirs” que tant convidaven a la reflexió històrica. Ignoro si en el present Àustria i Viena tenen cap rellevància mundial; per descomptat la tingueren en el seu moment, però ara sembla que visquin de les rendes del seu passat, el qual han abaratit sense cap vergonya. Compreu doncs les dolces “boles” de Mozart, els davantals d’hule amb un daurat de Klimt o les tasses de l'emperadriu Elisabet/Sissi. De fet la beneiteria aquesta de la Sissi només s’explica per la Romy Schneider, que era cent vegades més guapa que l’original. Però no deixa de ser un dubtós homenatge mocar-se sobre la seva imatge.

Als carrers, mossos força pagerols, però disfressats d’Amadeus de pacotilla, intenten atreure els turistes despistats a dubtosos concerts de Mozart i de Strauss interpretats per suposats solistes de la Filharmònica (o pels seus cunyats) a esglésies menors i bastant necessitades de feligresos.

Però el símbol més horrible d’aquesta Viena que detesto són els lavabos del metro de Karlsplatz, que queden a nivell subterrani just davant de l’òpera. Pareu-hi compte que vénen amb música incorporada. No cal dir que la música, com es percep passant-hi pel davant i sense necessitat d’entrar a dipositar cap necessitat, és sempre dels Strauss (pare i fills). Valsos laxants i diürètics, però també sentimentals. Com correspon al que s'entén per Viena a la farsa turística mundial.