divendres, 17 de gener del 2014

La literatura i els seus perills (2)

Pero no importaba; ella se moría de hastío. Tenía veintisiete años, la juventud huía; veintisiete años de mujer eran la puerta de la vejez a que ya estaba llamando... y no había gozado una sola vez esas delicias del amor de que hablan todos, que son el asunto de comedias, novelas y hasta de la historia. El amor es lo único que vale la pena de vivir, había ella oído y leído muchas veces.
Ana Ozores, la Regenta, tindria més d’un disgust per creure’s de forma tan literal les delícies amoroses que li presentaven la literatura; però aquest desengany patit mitjançant la vintena no seria el primer ni l’últim en la seva llarga relació amb els llibres. Ja en la seva solitària infantesa el seu pare lliurepensador li permeté familiaritzar-se amb els grans clàssics anb conseqüències no del tot esperades.
De las novelas modernas algunas le prohibía leer, pero en cuanto se trataba de arte clásico «de verdadero arte», ya no había velos, podía leerse todo. El romántico Ozores era clásico después de su viaje por Italia.

(…) La muchacha envidiaba a los dioses de Homero que vivían como ella había soñado que se debía vivir, al aire libre, con mucha luz, muchas aventuras y sin la férula de un aya semi-inglesa.

También envidiaba a los pastores de Teócrito, Bion y Mosco; soñaba con la gruta fresca y sombría del Cíclope enamorado, y gozaba mucho, con cierta melancolía, trasladándose con sus ilusiones a aquella Sicilia ardiente que ella se figuraba como un nido de amores.
De més grandeta descobreix les Confessions de Sant Agustí que el seu pare considera més una obra filosòfica que no pas devota:
Ana leía con el alma agarrada a las letras. Cuando concluía una página, ya su espíritu estaba leyendo al otro lado. Aquello sí que era nuevo. Toda la Mitología era una locura, según el santo. Y el amor, aquel amor, lo que ella se figuraba, pecado, pequeñez; un error, una ceguera. Bien había hecho ella en vivir prevenida.

Después, buscando en la biblioteca, halló el "Genio del Cristianismo", que fue una revelación para ella. Probar la religión por la belleza, le pareció la mejor ocurrencia del mundo. Si su razón se resistía a los argumentos de Chateaubriand, pronto la fantasía se declaraba vencida y con ella el albedrío.
Ran d’una crisi espiritual i a instàncies del seu confessor llegirà Santa Teresa de Jesús i  es deixarà seduir pel text, com fa amb tota lletra impresa:
La Regenta habló de Santa Teresa con entusiasmo de idólatra; el Magistral aprobaba su admiración, pero con menos calor que empleaba al hablar de ellos, de su amistad, y de la piedad acendrada que veía ahora en Anita. Don Fermín tenía celos de la Santa de Ávila.
La relació del Magistral amb els llibres sembla més controlada, tot i que en burlar-se de com es descriuen les aventures d’un presbíter poc pot imaginar que està sent descrit de forma molt similar a la novel·la que protagonitza.
La experiencia de la vida había despertado su afición a los estudios morales. Leía con deleite los "Caracteres de La Bruyère"; de los libros de Balmes sólo admiraba "El Criterio" y -¡quien se lo hubiera dicho al señor Carraspique!- en las novelas, prohibidas tal vez, de autores contemporáneos, estudiaba costumbres, temperamentos, buscaba observaciones, comparando su experiencia con la ajena.

¡Cuántas veces sonreía el Magistral con cierta lástima al leer en un autor impío las aventuras ideales de un presbítero! «¡Qué de escrúpulos! ¡qué de sinuosidades! ¡cuántos rodeos para pecar! y después ¡qué de remordimientos! Estos liberales -añadía para sí- ni siquiera saben tener mala intención. Estos curas se parecen a los míos como los reyes de teatro se parecen a los reyes».
En honor a la ciutat de Vic, on es celebra el club de lectura, informaré que a “La Regenta” el pensador eclesiàstic Jaume Balmes es citat en tres ocasions. La més divertida és aquesta:
En otra parte una mesa revuelta; más allá un bodegón de un realismo insufrible después de comer. Y por último, en el techo, en la vertical del centro de mesa, en un medallón, el retrato de don Jaime Balmes, sin que se sepa por qué ni para qué. ¿Qué hace allí el filósofo catalán? El Marqués no ha querido explicarlo a nadie. A Bermúdez le parece un absurdo; Ronzal dice que es «un anacronismo»; pero a pesar de estas y otras murmuraciones, conserva en el medallón a Balmes y no da explicaciones el jefe del partido conservador de Vetusta.

A la Marquesa le parece esta una de las tonterías menos cargantes de su marido.

11 comentaris:

  1. Aplicaré la darrera frase referent al "gran" Balmes que diu "A la Marquesa le parece esta una de las tonterías menos cargantes de su marido" a la vida quotidiana. També serà bo que els del costat me l'apliquin pels "meus retrats de Balmes"...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja m'ho explicaràs, Galde, perquè de moment no ho entenc.

      Elimina
  2. Ara ja serà difícil que jo llegeixi aquesta gran novel·la. Fa anys vaig mal llegir la Bovary i sempre penso que amb aquella lectura massa ràpida també hi entrava "La Regenta". Hi ha novel·les que raons ben absurdes no aconsegueixo de llegir. Et passa atu, Allau?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glòria, de mica en mica vaig llegint tot el que volia. Em queden poques "novel·les maleïdes" amb l'excepció de "Un mundo para Julius". En el record prefereixo la Regenta a la Bovary, però potser ja és hora de donar-li una altra oportunitat a Flaubert.

      Elimina
  3. L'he de rellegir, és un dels meus mites literaris, suposo que en part perquè hi vaig arribar per primera vegada de la mà del gran professor Tuson que es va despenjar per la Normal i del qual totes les alumnes ens vam enamorar, cal dir que encara no s'havia catalanitzat. Feia poc que l'havien tornat a publicar, crec que durant anys va estar censurada, malgrat que un fill de Clarín fos franquista o potser per això mateix. Balmes va ser també un mite hispànic durant anys i panys. Sobre Santa Teresa, una cosina meva, que té gairebé vint anys més que no pas jo, de pas per Barcelona va refusar unes novel·les que la meva mare li volia deixar per llegir, m'imagino que devien ser coses de l'època, Somerset Maugham, d'aquest esti, dient-li: 'ai, no,jo amb les obres de Santa Teresa ja en tinc prou'. La Regenta no ha acabat de tenir sort en el cinema, tot i que la sèrie de la televisió gaudia d'uns secundaris inoblidables però és que la relectura en images és un gran repte pel que fa a aquests llibres. Pel meu gust els anys han anat elevant la nostra gran adúltera hispànica per damunt de les altres dames europees que també van pecar de forma imprudent. Recordo també quan s'esveren perquè escriu... poesies a la Mare de Déu. Encara hi ha molts vetustians per la pell de brau.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El fill de Clarín era republicà i fou rector de la Universitat d'Oviedo. El van fusellar els "nacionals" l'any 1937 (diuen que, en part, per la ràbia que li tenien al seu pare.

      En quant al relatiu fracàs de les adaptacions cinematogràfiques, passa com amb la majoria dels clàssics de la literatura que la peripècia és el que menys importa i el seu valor rau en l'estil i les idees.

      Elimina
  4. Uix, en Balmes té de filòsof el que la "baguetina catalana" de gastronomia. Si el criteri municipal és millorar el seu ingrat carrer jo començaria pel nom. Jo proposo la lògica visual de perllongar l'Avinguda del Tibidabo fins a Pelai...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bravo per la comparació, tot i que el capellà aquest ja no enganya ningú mentre que el negoci infecte encara enverina incauts.

      Elimina
  5. El més fort del cas és que el medalló de cals Vegallana ha anat a parar al backstage de la biblioteca Joan Triadú de Vic (abans coneguda com a Jaume Balmes). Aquí. Tot lliga.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quan la biblioteca es digui Nelson Mandela, el bust de Triadú li farà companyia.

      Elimina
    2. Calla, calla, no me'n parlis. Madiba, el que em faltava.

      Elimina