dilluns, 20 d’abril del 2015

Germà gras

Si ets un xicotot i t’han batejat Margaret Ann Shriver, resulta bastant comprensible que als quinze anys decideixis convertir-te en Lionel Shriver (sense deixar de ser, però, femella i heterosexual). Escriptora famosa sobretot per “We Need to Talk About Kevin” (Hem de parlar de Kevin), una novel·la traumàtica que ha posat en dubte els instints maternals d’una generació de lletraferides, jo l’he coneguda a través de la més recent “Germà gran”, editada per l’altra editorial el maig del 2014 i traduïda de forma inobjectable per Carles Miró i Núria Parés.

Aquí el “Big Brother” no remet a Orwell, sinó que és literalment el germà gran de la protagonista i narradora. Pandora (¿qui coi bateja els nadons americans?, ¿que no els ensenyen mitologia grega a les escoles?) viu a Iowa amb l’ebenista Fletcher i els dos fills que ell va aportar d’un matrimoni anterior i deficitari (amb una drogoaddicta, sigui dit de pas). Quan el seu germà Edison, un pianista de jazz que tota la vida havia encarnat en l’imaginari familiar l’aspecte més sexy de la bohèmia, sembla caure en hores baixes, Pandora li ofereix refugi. El que mai no s’hauria esperat és que l’Edison, amb l’autoestima en caiguda lliure, acabés esdevenint un caos reptant de 170 quilos de pes. La Pandora decideix restituir-li al seu germà l’autoestima i el pes ideal. En el camí posa en perill el seu matrimoni, ja que opta per anar a viure (monacalment) amb el germà i passa molt del que pugui pensar el tibat d’en Fletcher.
—(…) Si continues menjant tal com t’he vist fer-ho aquests dies, no pararàs d’engreixar-te.
—Només hi ha un problema: m’importa una merda.
Per descomptat, això no era un problema; era el problema.
“Germà gran” és un llibre una mica enganyós, perquè encara que comenci amb la cita
«El sector de les dietes és l’únic negoci del món que obté beneficis tot i que fracassa en un 98% dels casos», no tracta per a res del negoci de les dietes. Insisteix en aquesta visió tan americana de la malaltia, en aquest cas l’obesitat mòrbida, com a problema moral i a la vegada explora els límits del compromís que establim amb la nostra família més propera.
Només ara m’adono que això de «fer el que havia de fer» és un malentès que pot ser letal aplicat a la naturalesa dels vincles familiars. Ara que ho entenc més bé, el parentesc i les relacions de consanguinitat em semblen bastant aterridores. El més meravellós del parentesc és alhora el més horrible: no hi ha cap línia divisòria, cap límit natural de tot allò que aquesta gent pot esperar raonablement de tu.
Per diversos motius m’ha costat acabar el llibre gairebé un mes, un període molt superior als meus ritmes de lectura habituals. Alguns detalls de la trama semblen extrets d’una sitcom americana (de fet, una de les famílies protagonistes figura que va servir d’inspiració a una sèrie televisiva), com el negoci dels ninos personalitzats o la vella estrella de la televisió fent anuncis als canals per cable. Costa de creure la dràstica decisió de Pandora d’abandonar el domicili conjugal per recolzar el seu germà, però tampoc és creïble que algú pugui estimar un personatge tan intolerant i odiós com ho és en Fletcher. I després, què voleu que us digui?, les dietes i els desordres alimentaris no m’interessen gaire: semblen preocupacions de societats massa riques.

Amb tot, si només fos per això, el llibre seria passablement recomanable. Malauradament en les últimes deu pàgines comet un pecat imperdonable, tan i tan  imperdonable que em permetré rebentar el final sense cap neguit. I és que, després d’aguantar pàgines i pàgines, capítols i més capítols de la Pandora i l’Edison prenent batuts proteínics i disminuint de pes amb lentitud, després de presenciar una festa multitudinària que celebra l’assoliment del seu pes ideal, va la narradora i revela que tot aquest procés ha sigut mentida, que en realitat l’Edison no va emprendre mai cap dieta, que se’n tornà a Nova York gras com un bocoi i que morí uns mesos més tard per problemes que podrien tenir a veure (o no) amb el seu excés de pes.

No sé si la Lionel Shriver sap que entre lector i autor s’estableix un pacte implícit de suspensió de la incredulitat, que només es pot abolir emprant mètodes molt subtils, com és el de la figura postmoderna del narrador poc fiable. Però una cosa és presentar una dubtosa veracitat, i una altra de molt diferent és confessar que t’has passat mig llibre mentint, perquè el que va succeir “realment” no és del teu gust. L’intel·ligent Ian McEwan se’n sortí amb una estratagema similar a “Expiació”, bàsicament perquè la mentida estava justificada per l’argument i sobretot perquè la narradora era a la vegada una escriptora i per tant una mentidera professional. Però la revelació final de “Germà gran” sona tan emocionalment frustrant com aquells relats malgirbats que conclouen amb una bufetada de realitat (oh, tot era un somni!), una maniobra que després de l’Alícia de Carroll difícilment li acceptem a ningú més.

9 comentaris:

  1. Doncs com tots els de l'Altra ha passat per les meves mans, però no em vaig decidir en el seu moment, i llegint la teva ressenya queda clar que vaig fer bé, i seguiré el que entenc que és una desrecomanació en tota regla, per si mai em passés pel cap portar-lo a casa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xexu, si vols antípodes de les desrecomanacions de l'Altra, llegeix-te "Els Nois" de Toni Sala, que és super-collonuda.

      Elimina
  2. Gràcies per destripar el final, amb això assegures el que ja sabia, que no el llegiria.

    ResponElimina
  3. De veres els lectors del blog mereixem una ressenya on es conte el final del llibre?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Només ho faig, com ja explico, quan el final em sembla una estafa.

      Elimina
    2. Ja havia llegit l'explicació, però no em convenç. La resposta a la meua pregunta és que sí?

      Elimina
  4. Hauria de revisar tots els llibres que vaig llegir l'any passat per poder afirmar-t'ho amb total convicció, però com que em fa mandra et diré que QUASI et puc assegurar que "Hem de parlar de Kevin" és el millor llibre que he llegit el passat 2014. Genial com escriu Shriver, i l'angoixa in crescendo que provoca la seva lectura. Em fa realment llàstima que aquest hagi estat un bluf, i ho dic pel final, que és clarament un bluf. Sort que l'has explicat, m'hagués fotut de molt mala llet trobar-me'l.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, el de Kevin l'he de llegir perquè tothom en diu meravelles: és un mal rotllo, però molt bo.

      Elimina