dimarts, 9 de juny del 2015

Carpe diem

Res menys divertit que la malaltia i la mort, especialment quan s’emparellen amb la temible paraula “càncer”. No estranya doncs que els programadors de ficció televisiva tractin amb extrema cautela les qüestions oncològiques. Del passat recent em vénen al cap les auto-ajudes toves d’Albert Espinosa a “Polseres vermelles” i la degradació moral dels protagonistes de la càustica “Breaking Bad”. Més delicat encara és introduir en trames canceroses un component clarament humorístic com fa “The Big C” (a TV3 “Amb C majúscula”) amb desigual fortuna. I és que el format “sitcom”, per la seva brevetat, exigeix un tractament fragmentari i superficial que és el pitjor enemic d’una mirada profunda i cohesiva.

A la sèrie creada per Darlene Hunt, a una professora d’institut de Minneapolis —dona més aviat ensopida i convencional— li diagnostiquen un melanoma de perspectives pèssimes. Ella, Cathy Jamison, conscient del poc temps que li queda de vida, enlloc de comunicar-ho als seus familiars propers, inicia una fugida endavant on es permetrà tots aquells plaers que fins al moment s’havia reprimit. Almenys, aquesta era la carcanada narrativa de la primera temporada, on la ignorància de la majoria de personatges facilitava que es comportessin de forma involuntàriament idiota, mentre que la protagonista s’hi rabejava amb una certa crueltat. Per evitar els tòpics d’una visió forçadament optimista de la malaltia, no se’ns estalviaven pinzellades de brutal humor negre, encara que no hi faltava algun moment provocador de llagrimeta.

“The Big C” seria una bona sèrie sense més, si no tingués l’element distintiu de la seva actriu protagonista, l’excel·lent Laura Linney, justament multipremiada per aquest paper. Linney, a qui no li conec ni una mala actuació, és a més una actriu que enamora sense intimidar i facilita la tan necessària empatia amb un personatge d’aquestes característiques. No vol dir ni molt menys que els actors que l’envolten  (el veritable condiment d’una “sitcom”) estiguin malament. L’etern secundari Oliver Platt fa de marit pueril i benintencionat que encara no acaba de creure’s que s’hagi casat amb una dona per sobre de les seves possibilitats. De fet Linney i Platt ja havien coincidit una dècada abans en el film “Kinsey”. John Benjamin Hickey fa del germà antisistema de Cathy i Phyllis Sommerville és una veïna de males maneres però bon cor. Hi ha un fill adolescent, per omplir la quota indefugible en aquest tipus de ficcions; però cal dir que Gabriel Basso és prou bufó com per no fer-se irritant en excés.

S’hi afegeixen a la festa una colla d’actors coneguts o reputats, com la Gabourey Sidibe de “Precious”, la Cynthia Nixon de “Sexe a Nova York”, l’Alan Alda o en Liam Neeson (que també va coincidir amb Linney a “Kinsey”). Com que Linney exerceix a més de productora de la sèrie, es dóna el luxe de fer algunes rebolcades amb Idris Elba (i no seré jo qui li censuri tan bon gust).

“The Big C”, com totes les “sitcom” de les cadenes per cable (en aquest cas Showtime), és moderadament transgressora a l’hora de mostrar pits i natges o fer bromes sobre malalties de transmissió sexual, flatulències empudegadores, fongs a les ungles del peu o marihuana d’ús pal·liatiu. Prova de la seva pertinença a la segona fornada de la “nova” generació televisiva: l’abundor de personatges gais que hi apareixen són més per una qüestió d’atrezzo que no pas per problematitzar la seva condició sexual.

“The Big C” no té fusta de clàssic, però és una bona sèrie de manteniment.

7 comentaris:

  1. la seria l'aguanta ella sola, n'he vist uns quants episodis, pero diria que al plus, jo no veig tv3

    ResponElimina
    Respostes
    1. No et sabria dir, Francesc, jo ho veig tot "enllaunat".

      Elimina
  2. em va fer una certa gràcia, però dec ser jo que no m'enganxo a res últimament. llàstima.

    ResponElimina
  3. Jo m'ho he passat bé mirant-la. Com tu dius, està ben feta i ben interpretada. I a més, em resulta (segons els meus criteris, és clar) creïble.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Trobo que la segona temporada ja no resulta tan creïble.

      Elimina
    2. És el problema d'allargar les històries d'èxit. I és una llàstima.

      Elimina