La pena va construir el Taj Mahal

Els lletjos també ploren

Fa prop de tres anys ja vaig mig detallar la peculiar carrera de Santiago Lorenzo en ocasió de la lectura de la seva novel·la “Los huerfanitos”; o sigui que no us la refrescaré ara que li he llegit “Las ganas” (Blackie Books, gener de 2015). Lorenzo és un escriptor estrany, almenys pels temps que corren, ja que no cultiva literatura de gènere, ni va d’exquisit, ni de modern; i, encara que en el seu món existeixi el PowerPoint, la immigració caribenya, i les fleques de franquícia, el seu llenguatge té un regust passat de moda que l’emparenta amb cronistes de l’Espanya grisa (que ni arriba a negra), com Rafael Azcona o Luis García Berlanga.

La peripècia de “Las ganas” és tan simple, que fa caure d’esquena. Benito Bernal és un enginyer químic ben entrat a la trentena. Benito és lleig i té bon cor; però fa tres anys que no suca i comença a adquirir un involuntari aspecte de sàtir pervers, especialment quan pren el rodalies entre Chamartín i Atocha. Un ben intencionat company de feina el posa en contacte virtual amb una tal Maria, química a punt de llicenciatura. L’intercanvi d’emails funciona prou bé i el predomini del sentit de l’humor fa augurar que les mancances físiques no seran un obstacle quan es produeixi l’encontre analògic. Malgrat tot la història entre Benito i Maria es topa amb un problema inesperat, que no especificaré; però que sembla reproduir el vell esquema de “boy meets girl/boy loses girl”. En honor de Lorenzo diré que evita les fàcils solucions de Hollywood, o sigui que no espereu una conclusió feliç des del punt de vista amorós.

En una trama paral·lela, l’infortuni amorós de Benito es veu acompanyat de l’èxit potencial que té la invenció de l’anomenat “mocordo”, substància miraculosa capaç de rejovenir qualsevol fusta deteriorada. Aconseguirà vendre la patent a una multinacional que té la seu a Bristol? Sortira finalment Benito de la seva misèria econòmica? Com potser ja podeu imaginar el llibre està explicat de forma tan còmica com imaginativa, tot i que els seus personatges no perden mai la humanitat i acaben esdevenint entranyables. Com entranyable és el seu festeig, on els símbols químics tenen un paper inesperat:

Para decir «claro» escribían cloro (Cl); argón (Ar); y oxígeno (O). «Cobalto?» apocopaba la secuencia cobalto (Co); molibdeno (Mo); einstenio (Es); tantalio (Ta); y azufre (S): «¿Cómo estás?». Era una de esas tonteriíllas con las que una índole reconoce a la afín y con las que se dibuja casilla a casilla el juego de la oca privado que sólo se saca en casa y con los de casa.

Potser l’única pega que li he trobat a “Las ganas” és que el conflicte que impedeix la relació amorosa es prolonga durant massa pàgines fins assolir una mena de resolució. Per fortuna Lorenzo s’apanya per trobar contínuament formes de sorprendre el lector i capgirar el tòpic més masegat:

Que si todas las sentencias que empezaban por la locución «La vida es como...» eran majaderías para retardados psíquicos. «La vida es como una caja de bombones: nunca sabes lo que te va a tocar» era su preferida en el ránking de estupideces. Por lo barato de la ocurrencia y porque en las cajas viene siempre la foto de los bombones que hay dentro.

I permeteu-me deixar-vos amb aquesta deliciosa diatriba contra l’aborregament del públic en general:

Desde siempre, Benito sacaba a pastar a sus inquinas por las mismas cañadas. Suscribió cada coma. Mano a mano, odiaron a dúo a los gorrinillos que se emocionan con las folklóricas, que lloran en el fútbol y en los telemaratones. Que votan a líderes con salero o con cojones, valores predilectos de los lisiados de la vida que parecen necesitar que sus candidatos les roben. Que corren a meterse en colas para no sentirse al aire y que encuentran gracioso llenarse los bolsillos de caramelos y jabones cuando son gratis. Que forman la piara encapullecida que seguía entonces a las Spice Girls, a Britney Spears y a los New Kids on the Block, y hoy a los mondongos con los que se renueva constantemente la nómina de costrones.

El passat com a penitència

Adi amb la seva mare

Fa just un any que ressenyava “The Act of Killing”, el documental de Joshua Oppenheimer que rememorava el genocidi de suposats comunistes que es dugué a terme els anys 1965 i 1966 a Indonèsia, com una de les pel·lícules més trasbalsadores de la temporada. Hi torno un any més tard amb “The Look of Silence”, una pel·lícula companya i gairebé simètrica —crec que van ser rodades simultàniament—, encara que en aquest cas predominin les víctimes sobre els botxins.

El film segueix les passes d’Adi,un optometrista, nascut dos anys després que una colla de veïns autoerigits en braç executor de l’exèrcit torturés i assassinés el seu germà. Sense ànim de venjança el protagonista, ja a la quarantena i amb família pròpia, visita els botxins del seu germà i els interpel·la a la recerca d’alguns indicis de penediment. Cal tenir en compte que el govern indonesi ha considerat aquest genocidi com plenament justificat, la història oficial ha procedit a deshumanitzar les seves víctimes i els assassins han sigut elevats a la categoria d’herois nacionals. El gest (i la dignitat) d’Adi obligarà aquesta gentussa (i la seva família interessadament ignorant) a enfrontar-se per primer cop en la vida amb la possible humanitat de les seves víctimes. L’espectacle és demolidor i revela els estratagemes amb els que l’ésser humà s’oculta la pròpia ignomínia.

No cal dir que el resultat és visualment exquisit, d’allò més depriment i també una mica monòton, en centrar-se en una única història. També m’ha semblat qüestionable que filmessin el pare d’Adi —centenari, cec, sord i repapiejant— més com una peça involuntària d’atrezzo que com a participant actiu del drama. Tant aquell “The Act of Killing” com aquest “The Look of Silence” són cinema potent, que regira l’estómac i fertilitza la reflexió; però, si hagués d’escollir una part del díptic, m’inclinaria per la primera, menys redundant, molt més rica en situacions, molt més informativa i amb un component grotesc afegit que no té preu.

Fent sang

Si escriure sobre un llibre ja garanteix uns índexs d’audiència al bloc sota mínims, fer-ho per comentar una novel·la que no ha sigut encara traduïda a cap llengua peninsular esdevé un exercici de pura perruqueria felina. De totes maneres, la vida passa i fins i tot les paraules volen (malgrat l’”scripta manent” proverbial), i com que tard o d’hora traduiran aquest Ian McEwan al català, el ressenyaré breument abans que no se m’esvaeixi de la memòria.

Es diu “The Children Act” i va aparèixer en anglès a les acaballes del 2014. La protagonista és una jutgessa versada en qüestions familiars, de nom Fiona Maye, la qual s’ha d’enfrontar a un cas especialment delicat. Un adolescent de disset anys, malalt de leucèmia, s’està quedant sense glòbuls vermells per culpa de la medicació. Si no rep una transfusió durant els propers tres dies, la seva vida perillarà. La pega és que tant el jove com els seus pares són devots testimonis de Jehovà i, per tant rebutgen les transfusions de sang. El quid de la qüestió és que el noi, tot i ser un menor, es troba a poques setmanes d’accedir a la majoria d’edat. Quina serà la sentència de la jutgessa?, respectarà les creences religioses de la família o s’empararà en la protecció del benestar del menor que dicta la llei britànica? Per saber la resposta, caldrà que llegiu el llibre, però no tingueu cap dubte que les vides de tots els implicats en sortiran alterades. Una novel·la molt recomanable (i un xic depriment).

I ara, ja posats, confessaré que després de tota una vida d’anglofília, alguns dels seus anacronismes contemporanis em comencen a tocar la pera. Perquè una cosa és llegir els seus costums a l’època de Thackeray, Trollope o fins i tot Agatha Christie; però que en el moment present la casta judicial disposi d’habitatges oficials al centre de Londres o que existeixin residències “ad hoc” (i amb servei inclòs) per acollir-los quan han de fer feina per les províncies, em sembla propi del segle XIX. En quant a l’inevitable comentari sobre l’accent de cada personatge, sobre el registre de l’idioma que empra, put a un classisme que té a les Illes Britàniques la seva més arrelada tradició.

Dit això, “The Children Act” posa sobre la taula una qüestió extremadament important, que és la dels nens creients. Podem parlar amb propietat de “nens catòlics”, de “nens musulmans” o de “nens testimonis de Jehovà”? Pel papu Richard Dawkins, l’infant adoctrinat a l’ombra de qualsevol religió ha patit molta més violència soterrada que aquell que ha sigut agredit sexualment. Potser exagera, o potser no. En tot cas els testimonis de Jehova formen una societat molt tancada que no afavoreix els contactes amb l’exterior, per tant és lògic que els seus infants busquin l’aprovació del grup amb un comportament religiós irreprotxable. Fins a quin punt és doncs responsable un jove de les seves decisions en matèria religiosa?

El cert és que tota aquesta prohibició de rebre sang que ha fet famosa aquesta secta no hi ha per on agafar-la des d’un punt de vista de mera coherència. L’anatema a les transfusions prové d’una interpretació molt particular d’alguns fragments de la Bíblia (Gènesi i Levític), interpretació no compartida ni pels jueus ni per cap altra secta cristiana. Els jueus sí que apliquen el rebuig a la sang a l’hora de sacrificar els animals que han de consumir: els aliments caixer han d’estar curosament dessagnats. En canvi, no em consta que els testimonis de Jehovà siguin tan escrupolosos amb la ingesta de sang animal, encara que dubto que els agradin els botifarrons de sang.

Pel que fa a les transfusions, els testimonis segueixen unes normes tan enrevessades com ho són totes les que neixen de la casuística i la religió. Així, és admissible donar sang per tal de separar-ne els elements així com rebre un tractament de diàlisi. També està permès la transfusió per separat dels components que formen el plasma sanguini. Per defensar des d’un punt de vista científic aquests prohibicions, insisteixen molt sobre els possibles perills de les transfusions amb un alarmisme poc fonamentat que fa recordar el del moviment antivacunes. En McEwan, tio llest, mostra com l’advocat per la defensa utilitza aquests mateixos arguments. També presenta la religió com una manera d’alliberar-se de la responsabilitat pròpia a través del refugi gregari i de com el poder de les institucions estatals pot esdevenir l’excusa definitiva. Enfront d’un món voluntàriament estúpid i irracional, McEwan és un bon antídot. Llegiu-lo així que el tradueixin.

Tropicàlia

Dorothy Lamour

Poca cosa bona diré del disc “Don Juan’s Reckless Daughter”; però conté, això sí, una cançó que em fascina. Es diu “Dreamland”, està acompanyada exclusivament per instruments de percussió, Chaka Khan hi fa cors i és la cosa més calenta que mai ha enregistrat Joni. Fins i tot Caetano Veloso la va (mal) versionar.

És molt lluny de Canadà
Moll lluny de les serres nevades
Venedors muntats en rucs tallen cocos
Sense parkes de propietat
Nens negres coberts de farina
El cuiner sap una cançó de carnaval
Anem a jeure a un lloc a l’ombra
Mentre arriba el país dels somnis
País dels somnis
País dels somnis

Walter Raleigh i Cris Colom
Surten caminant d’entre les onades
I prenen possessió de la platja i tots els xiringuitos
En nom de l’esclau del bronzejat
Em vaig embolicar amb aquella bandera
Com si fos el sarong de Dorothy Lamour
I vaig jeure pensant en la pàtria
Mentre arriba el país dels somnis
País dels somnis
País dels somnis

Mary la divertida i una caçadora de fortunes
S’han vestit per seguir els tambors
Mary amb un hula-hoop de plomes
La Senyoreta Fortuna amb una arma per la caça major
Tots els sants i els pecadors brillen
Fan atenció a aquelles trompetes tota la nit
Apuntalades amb un ritme de samba
Mentre arriba el país dels somnis
País dels somnis
País dels somnis

El nen de quitrà i la Gran Esperança Blanca
Conversen prenent un got de rom
L’interior els crema
Amb el coneixement del que vindrà
A la terrassa es practica el joc
I a la gespa s’esmunyen les ombres
I et porten a la temptació
Mentre arriba el país dels somnis
País dels somnis
País dels somnis

Sorra africana en els vents alisis
I el sol sobre l’Amazonas
Reclinen el respatller del seient
Mentre arriba el país dels somnis
País dels somnis
País dels somnis

El perill groc

Ha passat sovint en el cinema d’animació recent (en el cinema d’animació recent més rutinari i oblidable, diria jo) que uns personatges de clara vocació secundària, quan no terciària, han seduït a la totalitat de la platea amb una contundència que els seus protagonistes han quedat lluny d’assolir. Estic parlant del proto-esquirol Scrat a la mediocre saga “Ice Age”, dels pingüins de la impossible sèrie “Madagascar” i també dels “minions” que serviren al (no tan) malvat Gru en les seves dues compareixences públiques. Es tracta d’hilarants notes a peu de pàgina, les quals puntuen la trama amb retalls de comèdia (molt més física que cerebral), reminiscències dels curts muts de Mack Sennett, o dels “cartoons” de la Warner dels 50.

Tal com funciona la indústria de l’entreteniment, no havia de passar gaire temps perquè a un mercenari executiu de Hollywood se li acudís la (poc brillant) idea d’explotar l’encant d’aquests personatges residuals, fins a convertir-los en protagonistes d’un llargmetratge convencional fins al badall. Tant la idea com l’execució havien d’estar destinades al fracàs, com ho estarien igualment noranta minuts non-stop de les peripècies explosives de Tom i Jerry o del Coiot i el Correcamins. I tanmateix aquest “Minions” que s’acaba d’estrenar i que ha encapçalat la taquilla de la darrera setmana és molt més decent del que es podria esperar.

Previsiblement el que es podria considerar la trama del film és lleugera com el paper de fumar i resulta quasi una nosa. Se suposa que els “minions”, adorables com són, no tenen altre objectiu a la vida que posar-se a les ordres d’un ésser malvat. Després de dècades d’exili, Kevin, Stuart i Bob, tres aguerrits membres de la tribu groga, acudeixen a un congrés de malvats a Orlando (Florida) i es posen al servei de la criminal Scarlet Overkill, la qual els involucrarà en el robatori de la corona britànica. Tot això és força rutinari i es resol en una batalla que destrossa el centre de la ciutat, com si ens trobéssim en una pel·lícula de super-herois. Els personatges llueixen les veus de llumeneres com Jon Hamm, Michael Keaton, Allison Janney o Geoffrey Rush; i la Jennifer Saunders d’Absolutely Fabulous fa de reina d’Anglaterra; però la veritat és que els seus papers no tenen gaire roba a tallar. Ni tan sols Sandra Bullock, que fa de Scarlet, té cap carisma i resulta difícil d’entendre que sigui la super-criminal que ens volen presentar.

Però, esclar, això no té cap importància, perquè l’únic que mereix la nostra total atenció són els “minions” i els seus tripijocs benintencionats, d’una comicitat tan beneita i irresistible com la que provoquen els nens de dos anys. Comicitat augmentada per l’hilarant uatxi-uatxi en el que s’expressen, barreja de paraules en espanyol, anglès, coreà, francès i rus, sempre amb la veu de Pierre Coffin, el director del film.

Si bé l’embolcall pot semblar pueril i només indicat per nens de molt curta edat, l’adult que això escriu s’ho ha passat molt rebé amb alguns subtextos més subtils. Contribueix a la meva valoració positiva l’ambientació pop al bell mig dels “swinging sixties” londinencs, l’humor innocent i surreal que s’emparenta amb els prodigiosos estudis Aardman i la llaminera banda sonora. Segurament no afectarà els espectadors infantils, ni els seus pares, però els avis xalarem amb l’aparició de temes emblemàtics de The Rolling Stones, The Kinks, The Turtles, The Who, The Doors, Jimmy Hendrix o Donovan (Mellow Yellow, per descomptat).

Apart d’unes virgueries adreçades a la versió 3D que ja ningú mira, el pitjor defecte del film és que la seva millor seqüència es troba en el pròleg: una desopilant història de l’evolució de l’espècie “minion” des de la sopa primigènia fins els nostres dies. Encara així, el somriure liró no em va abandonar des que vaig sentir la sintonia tunejada d’Universal Studios al minut zero i només s’extingí després de la interpretació post-crèdits del “Revolution” de The Beatles. Ideal per a desacomplexats que vulguin sortir de l’armari.

Els altres límits

Atesa la datació dels diversos escrits que constitueixen “La pell de la frontera” (Quaderns Crema, 2014), Francesc Serés ha estat treballant en aquest llibre durant més d’una dècada, el que s’hauria d’interpretar com una mesura de l’ambició del seu projecte. Articulat al 50% com una crònica periodística i una de personal, “La pell de la frontera” documenta els canvis que ha sofert el nostre país durant l’últim quart de segle, canvis catalitzats per l’arribada massiva d’immigrants de totes les procedències extracomunitàries.

Serés, que és fill de Saidí al Baix Cinca, ha sigut testimoni de primera mà de les successives onades migratòries destinades a fer les feines de les que els autòctons ja no estaven disposats a ocupar-se, feines relacionades amb la recollida de la fruita a les terres de la Franja i del veí Segrià. L’escriptor recorda perfectament com van arribar primer els marroquins, després els algerians, subsaharians, romanesos, ucraïnesos… Cada origen divers marcant una anyada de la història recent. es tracta dels relats de gent real, amb un nom i una cara, i una vivència personal que forma part del seu poble d’adopció (encara que també puguin desaparèixer d’un dia a l’altre sense deixar cap rastre).

Les vides dels immigrants, almenys les d’aquests immigrants que malviuen a la franja fronterera entre Catalunya i Aragó, ofereixen pocs exemples d’integració i d’èxit, però sí molta misèria digna, molta resiliència i, en el cas de la gent que els acull, una decència molt superior a la burocràcia de les seves institucions.

Més enllà de la crònica més previsible, que seria la de la precarietat sagnant dels treballadors a la campanya de la fruita, “La pell de la frontera” s’aventura per altres territoris afins. Un d’ells seria el “Here Be Dragons” dels Monegres, somni estroncat de paradisos ludòpates i terreny d’esbarjo per a un jovent desarrelat. Una altra faceta investigada és la dels cultius transgènics, sotmesos a “copyright”, que han uniformitzat les collites i han eliminat de les nostres taules els fruits més saborosos i menys vistents. I encara que Serés en l’actualitat només visiti de tant en tant el seu poble natal, el seu treball com a docent l’ha familiaritzat amb una altra mena de problemes de la migració a les aules escolars, problemes que també queden reflectits en un dels capítols del llibre.

Francesc Serés és un narrador vigorós i sorprenent de qui és sempre difícil preveure quin serà el proper pas. Aquí obté un conjunt de reportatges de proximitat que, llevades algunes redundàncies, són plens d’interès per a tothom que vulgui el pols del país. Escriure sobre la nostra relació amb els forasters, és també escriure sobre nosaltres; però a les virtuts periodístiques de “La pell de frontera” s’hi ha d’afegir un tremp literari que arrodoneix el resultat.

És oberta. En Majeed és a dins, assegut, amb una manta a sobre. S’aixeca i em saluda. A en Majeed el recordo a començament dels noranta, quan treballava per un pagès que vivia prop de casa dels meus pares. El recordo assegut a la visera del remolc o a dins de la furgoneta, descarregant al mateix magatzem que nosaltres. Ni tan sols em demana què hi faig, per aquí, sembla que tingui por que li pregunti el mateix. Em dóna la mà i m’invita a seure. Sempre va demostrar educació i reserva, deixava passar, ajudava i es guanyava algun (algun, no el) respecte, que ja és alguna cosa. No acaba de situar-me, no em reconeix. Els darrers anys jo he vingut menys per aquí i dubta si sóc jo o el meu germà. No és l'únic, fa poc una veïna, mentre em veia passar pel carrer amb la bossa de viatge, comentava a una altra, pensant que no les entenia: «Fixa’t, vénen per quedar-se». Jo era jo, en aquell moment, pero jo ja no hi era. Seria més idiota del que sóc si pensés que jo no sóc en Majeed: un altre dia caminant per l’horta, vaig passar per la vora d’una parella del poble que estaven collint, jo sabia qui eren, però ells ja no sabien qui era jo. L’home va preguntar a la dona qui era que passava. Ella li va contestar que un moro.

Crims sota zero

Pocs punts de partida més inusuals per a una sèrie televisiva que els de “Fargo”, la qual intenta reproduir els escenaris i el to de l’estimada pel·lícula dels germans Coen sense repetir ni argument ni personatges. L’empresa semblava tan arriscada que el més lògic fóra que hagués fracassat —especialment si es pensa que els Coen es van limitar a exercir de productors executius—; cal treure’s doncs el barret per haver assolit resultats tant estimulants.

Coincideixen el film i la sèrie:
—En presentar-se com si estiguessin basades en fets reals (que no ho estan, ja us ho dic).
—En contenir poques escenes que s’ambienten a l’epònim Fargo (North Dakota). A la pel·lícula, el gros de l’acció s’esdevenia a Brainerd i Minneapolis, totes dues a Minnesota. La sèrie passa a la modesta Bemidgi, amb alguna escapada a Duluth, de nou Minnesota com a forma de vida.
—En el temps hivernal, l’abundància de neu, gel i vestuari plumífer…
—En l’aparició d’un marit uxoricida i una policia prenyada.

Però en realitat l’ombra de “Fargo” (the movie), encara que sigui allargada, rarament interfereix en el gaudi de “Fargo” (the series), que aviat adquireix personalitat pròpia. Mèrit d’un guió sardònic que firma sempre Noah Hawley, ple de girs impensables i cruels on un humor negre de molt baixa intensitat no és impediment per algun brot de tendresa, doblement eficaç per contrast. Llàstima que la mateixa imprevisibilitat del guió no permeti tancar algunes de les subtrames encetades: alguns secundaris mereixien que es prolongués el seu temps en pantalla. Encara que diversos directors s’ocupin dels successius capítols, es nota el propòsit d’aconseguir imatges visualment potents, amb una forta presència dels exteriors nevats i el contrast de la sang sobre el blanc.

Un altre gran èxit de “Fargo” és el seu excel·lent càsting, de cap manera evident. Billy Bob Thornton interpreta l’encarnació del mal pur i indiscriminat, de forma tèrbola però sense accentuar la seva ignomínia, el que el fa doblement amenaçador. L’últimament ubic Martin Freeman fa el paper de marit criminal i inepte, perfecte equivalent al William H. Macy del film. Allison Tolman parteix amb el handicap de l’entranyable record que va deixar Frances McDormand a l’original, però el supera netament i amb la seva natural bonhomia esdevé la màxima revelació de la sèrie. Afegim-hi Bob Odenkirk en un paper obtús que és a l’antípoda del Saul de “Breaking Bad” i Oliver Platt com un il·luminat religiós que dóna molt de joc.

Però, esclar, la virtut principal de “Fargo” és que no s’assembla a cap altre programa. La seva barreja de violència i costumisme és difícil de preveure i la contemplació de cada capítol resulta ser una aventura excitant i maliciosa.

La segona temporada s’ambientarà vint anys abans que la primera, se centrarà en el personatge que aquí interpretava Keith Carradine i estarà protagonitzada per Patrick Wilson, Ted Danson i Kirsten Dunst. Res no garanteix que funcioni igual de bé, però jo penso donar-li l’oportunitat: se l’ha ben guanyada.  

Una estranya sensibilitat numèrica

Entre deformat i mig frustrat pels meus estudis universitaris, sóc àvid lector de llibres de divulgació matemàtica, llibres que a la llarga indefectiblement repeteixen temari, ja que les qüestions atractives d’aquesta matèria i entenedores per a un públic profà potser no són tantes i han estat degudament explotades. Qui s’acosti a “La poesía de los números” de Daniel Tammet (Blackie Books, 2015) esperant una nova aproximació planera i amena a les ciències matemàtiques potser se sentirà decebut, ja que hi trobarà ben poca didàctica i sí en canvi una mirada molt personal a aquest món. No podria ser d’altra manera, perquè en Tammet és tot un personatge.

Nascut com a Daniel Paul Corney a l’Est de Londres l’any 1979, va canviar-se el cognom a Tammet (‘roure’ en estonià) perquè trobava que el seu nom de família no s’adeia amb la forma que es veia a si mateix. Tammet és un autista altament funcional, diagnosticat a més amb la síndrome de savant, el que li permet fer coses tan bèsties com recitar de memòria els 22.514 primers dígits del número pi. Diu que parla deu idiomes entre ells l’islandès, que va aprendre en una setmana per fer una entrevista a la televisió. En Daniel està dotat de sinestèsia de manera que pot percebre determinats conceptes a través de sensacions que no els hi són pròpies. Segons la seva confessió té per a tots els nombres enters positius menors a 10.000 una imatge, color i textura únics. Per exemple el 289 és particularment lleig, mentre que el 333 destaca per la seva bellesa.

Amb aquests antecedents no és d’estranyar que “La poesía de los números” (‘Thinking in Numbers’) sigui un recorregut per les matemàtiques que no s’assembla a cap altre. Construït a partir de 25 assaigs independents, s’inicien cadascun d’ells amb alguna anècdota personal que acaba relacionant-se amb els números i els conceptes matemàtics d’una forma més o menys directa. El primer capítol, per exemple, comença parlant de la seva nombrosa família —són nou germans—, el que el porta a definir altres conjunts formats també per nou elements. Quan ja té nou conjunts de nou elements definits, s’adona que aquest podria constituir un conjunt més de la mateixa cardinalitat. A continuació fa una estranya observació en relació al número 9.

Del mismo modo que sucede con los colores, los números más habituales son los que dan carácter, forma y dimensiones a nuestro mundo. De los más frecuentes, cero y uno, podemos decir que son como el blanco y el negro, mientras que los colores primarios (rojo, azul y verde) serían el equivalente al dos, el tres y el cuatro. El nueve, entonces vendría a ser como el azul cobalto o el añil: en un cuadro no aportaría tanto forma como sombreados.

Després d’aquest estirabot, es posa a comptar els diferents conjunts que es podrien constituir a partir d’ell i els seus germans (512) i d’aquí passa a l'extraordinària llista d’animals que segons Jorge Luis Borges apareixia a l’enciclopèdia xinesa “El emporio celestial de conocimientos benévolos”. Els particulars criteris de classificació borgiana enllacen mutatis mutandis amb la jerarquia d’infinits establerta per Georg Cantor. Hi ha aquí, ja es veu, molt de lliure associació i de discurs transversal amb el camp de les arts i les lletres com a terreny abonat. Així, un conte dels germans Grimm introdueix en l’infant Daniel Tammet la noció d’infinit, mentre que “La princesa i el pèsol’ d’Andersen constitueix una bona lliçó sobre els infinitesimals. Més enllà Omar Khayyam inventa un calendari, Shakespeare descobreix el zero (o l’existència d’una absència) i Plató estableix com ha de ser la ciutat ideal, és a dir la ciutat platònica.

Tot plegat pot semblar arbitrari i fins i tot capriciós, encara que no cada dia tenim l’oportunitat de contemplar des de dins el funcionament d’una ment privilegiada, una ment capaç de narrar en primera persona la seva molt particular gesta, recitant els primeríssims dígits del número pi.

Mi público solo es la segunda o tercera generación capaz de escuchar el número pi más allá de las primeras decenas o centenares de decimales. Durante milenios existió solo como un puñado de dígitos. Arquímedes solo conocía los tres primeros dígitos correctos; Newton, casi veinte siglos más tarde, apenas llegaba a dieciséis. Hubo que esperar a 1949 para que científicos computacionales diesen con el milésimo decimal de pi: un nueve.

Vampirs amb dret a cuina

L’aliatge entre horror i humor rarament sol funcionar, a menys que un dels dos elements quedi seriosament compromès. Dels exemples recents que han resolt amb èxit l’equació recordaré el magnífic “Shaun of the Dead” i aquest “What We Do In the Shadows” (El que fem a l’ombra) que ens acaba d’arribar de la remota Nova Zelanda dirigit pels comediants Jermaine Clement i Taika Waititi. El film s’articula com un documental a l’equip del qual se li permet entrar privilegiadament a la casa que comparteixen als afores de Wellington quatre vampirs d’orígens ben heterogenis. Hi ha Vladislav (862 anys), un vampir clàssic a la transilvana, amb costums d’empalador contumaç; Viago (379 anys), un romàntic benintencionat de l’escola d’Anne Rice; i Deacon (183 anys), el noi dolent amb aires d’estrella del rock. Però el que fa més por és Petyr (8.000 anys), una mena de Nosferatu fossilitzat.

El format tipus “reality” permet mostrar els conflictes de convivència dels cohabitants (fa cinc anys que ningú no renta els plats), tan delirants al mateix temps com si es tractés d’una versió noctàmbula de l’enyorada ”Els joves” (que aquí s’hauria d’anomenar “Els vells”). Però als problemes de neteja (ja se sap que la sang esquitxa i ho deixa tot impossible) s’hi ha d’afegir els handicaps propis de la condició vampírica. Com t’arregles per sortir de casa, si els miralls no et reflecteixen? Com poden anar de discoteques, si els vampirs no poden entrar a un lloc a menys que els hagin convidat?

Tot i respectar el format documental amb detalls plens d’intel·ligència formal, el film acaba desenvolupant una certa narració, on no hi falten les interaccions personals i algun moment de tendresa, com la història d’amor “intergeneracional” de Viago i Rachel. Pel públic més especialitzat en el gènere, no hi manquen bruixes, zombies i homes llop. De fet, “What We Do In the Shadows” sembla dirigida molt en especial a l’assistent estàndard al festival de cinema fantàstic de Sitges, no endebades el film rebé allí el premi del públic l’any 2014. El cert és que, jo que no combrego tant amb aquests “freakismes”, he contemplat la pel·lícula amb interès i sense entusiasme. Per tant, no arribaré tan lluny com alguns crítics que l’han qualificat com a “comèdia de l’any”. Coses de l’edat, potser.

Més gran, més lliure, però no millor

El pas següent a “Hejira” semblava voler explorar el mateix camí, tot duent-lo a les últimes conseqüències. Així “Don Juan’s Reckless Daughter” (La filla eixelebrada de Don Juan) de 1977 repetia el baix musculós de Jaco Pastorius, les formes jazzístiques i vagament desestructurades i una portada tan artificiosa com una coberta de “Vogue”. Mal de l’època, l’àlbum s’estenia en un doble disc indulgent i innecessari: la concisió probablement hauria afavorit la qualitat final de l’obra. El moment personalment més prescindible és “Paprika Plains”, una composició orquestral de més de setze minuts que sempre ha posat a prova la meva paciència. Tot i que un solo de percussió de sis minuts li va a la saga.

Llàstima, perquè el disc comença immillorablement amb una obertura experimental de veus fantasmagòriques que desemboca en “Cotton Avenue”, un impecable i contundent treball a duo de Pastorius i Mitchell que promet molt més del que trobarem més endavant.

Un sol vermell rodolava cel gris avall
I les granotes, els gossos i els ocells nocturns
començaren llavors la seva dolça cançó de bressol camperola
Veus aquest pedaç de llums urbanes
En algun lloc està l’Avinguda del Cotó
És on penso anar aquesta nit
amb les meves llampants sabates de ball

Si tens un lloc així on anar
Cal que hi vagis
Si no tens cap lloc especial
Bé, llavors no vagis a cap lloc especial

Suposo que és només l’estiu a la sang jove
suculenta i al punt a la sang jove
Emprenyant per anar a l’Avinguda del Cotó
Per escoltar la música brillant
Veure tota la gent brillant que hi balla
A qualsevol hora que vas a l’Avinguda del Cotó

Si tens un lloc així on anar
Saps que hi has d’anar
Si no tens cap lloc especial
Bé, llavors no vagis a cap lloc especial

Veus aquesta tempesta d’estiu que es prepara al cel meridional
Quan arribi aquí jo estaré dansant sota cobert
Amb els rhythm & blues de l’Avinguda del Cotó
Els nois pobres faran el badoc fora al carrer
Dominen l’argot
i ballen al ritme de moda
Mentre et manipulen i t’analitzen
a l’Avinguda del Cotó

Si tens un lloc així on anar
Cal que hi vagis
Si no tens cap lloc especial
Bé, estimat,
llavors no vagis a cap lloc especial

Dracs i trons (cinquè combat)

Vius i morts en amable convivència

Quedeu tranquils que procuraré que aquest apunt estigui lliure de “spoilers”, encara que dubto que a aquestes altures quedi algú que no estigui al cas de les abundants sorpreses que amagava la cinquena temporada de “Game of Thrones”. No entraré tampoc en la suposada misogínia de la sèrie, especialment en aquesta darrera edició, la qual ha induït algunes persones (especialment a la molt políticament correcta Amèrica) a abandonar el seu visionat. D’acord que hem vist patir molt els personatges femenins; però vull pensar que això ens garantirà en el futur venjances molt més dolces. No, no volia escriure de tot això sinó d’una qüestió de pura construcció narrativa. A veure si em sé explicar.

Les quatre primeres temporades de “Game of Thrones” les vaig veure directes en vena i sense interrupció, a raó de dos o tres capítols per jornada. La cinquena, en canvi, l’he seguida en la posologia prevista per la casa mare HBO, en dosis d’un capítol setmanal durant dos mesos i mig. Us he de confessar que no funciona igual de bé quan cal esperar set dies per obtenir la ració següent de droga, o potser és que aquesta temporada no és tan bona i comencen a passar factura els defectes estructurals del descomunal edifici dissenyat pel senyor George R. R. Martin. Altres vies de distribució televisiva són possibles; és el que fan per exemple amb “House of Cards”, on cada temporada es pot descarregar d’una sola tacada i cadascuna (o cadascú) se la pot administrar com millor li abelleixi. Encara així no acabo de quedar-me tranquil, i malgrat el meu amor per Charles Dickens, sospito que aquesta moderna dependència nostra pels serials no pot indicar res de madur ni de bo sobre nosaltres com a espectadors. Però ara no volia atacar els serials, només apuntar que, si es fan, s’han de fer bé.

La trama gradualment més complexa de “Joc de trons” ha arribat a un punt tal que, amb tants de fronts oberts, no és capaç de fer justícia a tots ells i provoca desequilibris insalvables. No diré res, per flagrant en aquesta cinquena temporada, de l’absència dels Stark petits, així com de Hodor i de Natalia Tena (el seu nom de ficció ara se m’escapa), els uns sepultats en caverna fantàstica, els altres en guaret perduts qui sap on. Però molts dels personatges que sí que han aparegut han rebut tractaments clarament insuficients. Ha sigut el cas de figures tan intrigants com les de Petyr Baelish o Varys, les quals han tingut un paper del tot marginal, mentre que l’entranyable Brienne es limitava a mantenir-se als afores de Winterfell tota la temporada.

Tothom ha estat d’acord que les trames que s’han conduït millor són les que es referien a Tyrion Lannister, Jon Snow, Daenerys Targaryen i Sansa Stark; mentre que la peripècia d’Arya a Braavos ha trigat a arrencar i ha omplert de frustració tothom. Tampoc han convençut les aventures sevillanes a Dorne amb unes Serps de Sorra força ridícules i una Indira Varma que no ho podia fer més “kitsch”.

En quant a la part del relat que se centra a King’s Landing, no podia ser més irregular i arbitrària. Per començar s’han tret de la màniga uns fanàtics religiosos pels quals res no ens havia preparat, i encara que sempre és un plaer contemplar Jonathan Pryce en acció, ens l’han ficat una mica amb calçador com a malvat d’urgència. En quant a les complexitats de la vida a la cort semblen temporalment abolides així que la reina és empresonada. El rei Tommen i els seus consellers queden en hibernació durant els quatre últims capítols de la temporada, per centrar-nos exclusivament en les malvestats de Cersei. D’acord que el jove monarca és un sòmines, però un relat verament equilibrat li hauria de concedir un lloc a la trama.

Resulta difícil a aquestes altures endevinar si “Joc de trons” es recuperarà d’aquestes arítmies, especialment ara que el serial ha arribat al límit del que Martin havia publicat en paper i els guionistes Benioff i Weiss es poden permetre moltes més llibertats. Les veus més crítiques ja conviden a abandonar el vaixell abans no s’enfonsi tot sol. Malgrat les insatisfaccions aquí expressades, malgrat els nus gratuïtament ofensius i les batalles de ridícula desigualtat, els concediré el benefici d’una temporada més. Encara que només sigui per recuperar moments tan màgics com aquell en el qual Jorah i Tyrion naveguen entre les ruïnes de Valyria i veuen passar volant la silueta d’un drac. I és que, si no pots posar dinosaures, els dracs són el succedani perfecte; prou que ho sap aquest “Game of Thrones”!