diumenge, 5 de juliol de 2015

Vampirs amb dret a cuina

L’aliatge entre horror i humor rarament sol funcionar, a menys que un dels dos elements quedi seriosament compromès. Dels exemples recents que han resolt amb èxit l’equació recordaré el magnífic “Shaun of the Dead” i aquest “What We Do In the Shadows” (El que fem a l’ombra) que ens acaba d’arribar de la remota Nova Zelanda dirigit pels comediants Jermaine Clement i Taika Waititi. El film s’articula com un documental a l’equip del qual se li permet entrar privilegiadament a la casa que comparteixen als afores de Wellington quatre vampirs d’orígens ben heterogenis. Hi ha Vladislav (862 anys), un vampir clàssic a la transilvana, amb costums d’empalador contumaç; Viago (379 anys), un romàntic benintencionat de l’escola d’Anne Rice; i Deacon (183 anys), el noi dolent amb aires d’estrella del rock. Però el que fa més por és Petyr (8.000 anys), una mena de Nosferatu fossilitzat.

El format tipus “reality” permet mostrar els conflictes de convivència dels cohabitants (fa cinc anys que ningú no renta els plats), tan delirants al mateix temps com si es tractés d’una versió noctàmbula de l’enyorada ”Els joves” (que aquí s’hauria d’anomenar “Els vells”). Però als problemes de neteja (ja se sap que la sang esquitxa i ho deixa tot impossible) s’hi ha d’afegir els handicaps propis de la condició vampírica. Com t’arregles per sortir de casa, si els miralls no et reflecteixen? Com poden anar de discoteques, si els vampirs no poden entrar a un lloc a menys que els hagin convidat?

Tot i respectar el format documental amb detalls plens d’intel·ligència formal, el film acaba desenvolupant una certa narració, on no hi falten les interaccions personals i algun moment de tendresa, com la història d’amor “intergeneracional” de Viago i Rachel. Pel públic més especialitzat en el gènere, no hi manquen bruixes, zombies i homes llop. De fet, “What We Do In the Shadows” sembla dirigida molt en especial a l’assistent estàndard al festival de cinema fantàstic de Sitges, no endebades el film rebé allí el premi del públic l’any 2014. El cert és que, jo que no combrego tant amb aquests “freakismes”, he contemplat la pel·lícula amb interès i sense entusiasme. Per tant, no arribaré tan lluny com alguns crítics que l’han qualificat com a “comèdia de l’any”. Coses de l’edat, potser.

6 comentaris:

  1. Aquesta la vaig apuntar immediatament a la llista de pendents un cop la vaig detectar fent una revisió a la cartellera de Sitges del 2014. A Sitges sol haver-hi molta porqueria però si busques bé pots trobar coses interessants

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Bé, jo no coincideixo quasi mai amb el públic de Sitges; però potser tu ets molt més afí i segurament t'agradarà.

      Suprimeix
  2. Divendres vaig agafar una enrabiada tremenda amb l'estrena de la peli. Em feia molta il·lusió veure-la (ja n'havia vist un bon tros a casa, en VOSE). Però resulta que en tota la província només la projecten en un cinema que està a 35 km de casa. A sobre la fan en VOS, que a mi m'és igual, ja m'agrada, però no a la meva parella. Així que haurem d'esperar que la treguin en dvd, o provar de buscar-la per internet.
    El tros que vaig veure em va agradar força, per això tenia moltes ganes de veure-la.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Hauries de pensar seriosament a canviar de parella ;p

      Suprimeix
  3. Ja he vist la peli! Serà que tenia unes altes espectatives i per això m'ha decebut un mica, esperava alguna cosa millor. La idea dels vampirs i el format documental està bé, però la història es fluixeta. Li he posat un 6/10.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, es deixa veure sense entusiasme. En cap cas la pel·lícula de l'any.

      Suprimeix