dimarts, 14 de juliol de 2015

El passat com a penitència

Adi amb la seva mare
Fa just un any que ressenyava “The Act of Killing”, el documental de Joshua Oppenheimer que rememorava el genocidi de suposats comunistes que es dugué a terme els anys 1965 i 1966 a Indonèsia, com una de les pel·lícules més trasbalsadores de la temporada. Hi torno un any més tard amb “The Look of Silence”, una pel·lícula companya i gairebé simètrica —crec que van ser rodades simultàniament—, encara que en aquest cas predominin les víctimes sobre els botxins.

El film segueix les passes d’Adi,un optometrista, nascut dos anys després que una colla de veïns autoerigits en braç executor de l’exèrcit torturés i assassinés el seu germà. Sense ànim de venjança el protagonista, ja a la quarantena i amb família pròpia, visita els botxins del seu germà i els interpel·la a la recerca d’alguns indicis de penediment. Cal tenir en compte que el govern indonesi ha considerat aquest genocidi com plenament justificat, la història oficial ha procedit a deshumanitzar les seves víctimes i els assassins han sigut elevats a la categoria d’herois nacionals. El gest (i la dignitat) d’Adi obligarà aquesta gentussa (i la seva família interessadament ignorant) a enfrontar-se per primer cop en la vida amb la possible humanitat de les seves víctimes. L’espectacle és demolidor i revela els estratagemes amb els que l’ésser humà s’oculta la pròpia ignomínia.

No cal dir que el resultat és visualment exquisit, d’allò més depriment i també una mica monòton, en centrar-se en una única història. També m’ha semblat qüestionable que filmessin el pare d’Adi —centenari, cec, sord i repapiejant— més com una peça involuntària d’atrezzo que com a participant actiu del drama. Tant aquell “The Act of Killing” com aquest “The Look of Silence” són cinema potent, que regira l’estómac i fertilitza la reflexió; però, si hagués d’escollir una part del díptic, m’inclinaria per la primera, menys redundant, molt més rica en situacions, molt més informativa i amb un component grotesc afegit que no té preu.

2 comentaris:

  1. El que m'esgarrifa més, tema cinematogràfic a banda, és el poc que en vam saber, a l'època, d'aquesta tragèdia, en comparació amb d'altres, com el mateix Vietnam, però, vaja, així és la informació oficial o la informació 'alternativa'.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. I el que és encara pitjor és que encara actualment la majoria dels indonesis estan convençuts que aquella matança va ser pel bé del país ja que els comunistes eren "dolents" i no resaven.

      Suprimeix