Mallorca letal

Aquesta batalleta crec que encara no l’havia explicada. Va passar fa més de trenta anys, quan vaig conèixer l’editor Jaume Vallcorba i amb entusiasme propi de la joventut li vaig detallar alguns llibres de lectura recent que m’havien interessat. Entre ells hi figurava “Tirannosaurus” de Guillem Frontera, editat per Laia l’any 1977. Recordo que Vallcorba respongué lacònic que autors com aquell eren els que havien causat la fallida de l’editorial. El comentari em produí una profunda impressió, ja que revelava que, malgrat la reputació d’exquisidesa literària del meu interlocutor, els arguments econòmics tenien un pes considerable en les seves valoracions. Per descomptat, amb l’idealisme que gastava en aquells anys, no vaig permetre que aquelles mostres de pragmatisme alteressin la meva opinió inicial.

Anècdotes a banda, i malgrat el bon record que tenia de la prosa de Frontera, no hi havia reincidit fins fa poc amb “Sicília sense morts” (Club Editor, 2015). Informaré d’entrada, perquè el títol pretén reproduir un clixé, però també la seva refutació, que aquesta “Sicília sense morts” es refereix a l’illa de Mallorca, territori de joc de les màfies del turisme, on tanmateix la violència ha sigut interioritzada i rarament fa aflorar els delictes de sang. O almenys, això és el que ens voldrien fer creure.

La degradació del territori balear, la conversió del paradís ancestral en pur material d’especulació a mans dels seus propietaris, constitueix el gran “tema” de la novel·lística illenca des dels anys de Villalonga. Al llibre que m’ocupa, com a motiu secundari, una possessió pairal esdevé objectiu contenciós entre la riquesa antiga i els sobrevinguts. Més enllà de la metàfora del pecat original, la novel·la mira de retratar la corrupció habitual dels temps que ens han tocat. Hi apareixen polítics (presidents de comunitat autònoma, consellers...), periodistes, empresaris, subalterns i gent de mal viure, tots lligats per impulsos més negres que el betum. Es tracta d’ingredients que en Ferran Torrent fa anys que baralla amb sorna i mestratge aplicant-los a la ciutat de València.

Guillem Frontera, si no pot presumir d’original, ostenta tanmateix una escriptura sòlida, pròpia de qui ha escrit profitosament moltes pàgines a “galeres”. El seu humor (que indubtablement hi és) resulta més subtil que el de Torrent; i per això mateix em deprimeix que es lliuri a tota mena de tòpics quan ha de caracteritzar els personatges. La violoncel·lista que toca al carrer és moldava, el sicari prové d’algun lloc dels Balcans, el confident tèrbol és un guàrdia civil i la prostituta transsexual és brasilera (per a quan una prostituta transsexual de Castellar de N’Hug?). A més, i disculpeu-me el prejudici, quan llegeixo un llibre en el qual un autor que s’acosta a la setantena, com és el cas de Frontera, descriu un protagonista en edat de jubilació que s’endú al catre (o gairebé) les dues dones més atractives del guió, penso que aquí hi ha molt més autoengany que veritable literatura.

“Sicília sense morts” és una novel·la correcta i competent a nivell de llenguatge (i d’algun gir del guió!). Els dos adjectius inicials de la frase no poden ocultar la meva falta d’entusiasme: la seva trama és absolutament inepta i s’ensuma d’una hora lluny. Una contribució més a l’ensopiment de les lletres catalanes...