Mare i roquera a la vida

És una veritat universalment assumida que Meryl Streep no pot fer ni un sol pas en fals, que la seva ductilitat actoral és llegendària i que totes les seves interpretacions desemboquen inevitablement en nominacions als premis de l’Acadèmia. Lamento dir que amb la seva darrera pel·lícula “Ricki and the Flash” difícilment se’n durà nous premis. No és que estigui malament —costa molt imaginar-se una mala interpretació de la Streep—, i fins i tot canta de forma meritòria, encara que no acabi de donar el tipus; el problema rau en la pel·lícula que l’envolta, que és un pur desastre. Ja és pena que Jonathan Demme, que ens havia donat algunes alegries en matèria de cinema musical, aquí dirigeixi amb tanta desgana. O que Diablo Cody, autora de guions tan àcids com el de “Juno” o el de “Young Adult”, opti aquí per una historieta convencional i inversemblant, indigna d’un telefilm de sobretaula.

Ja fa dècades que Linda (Meryl Streep) va abandonar marit i tres fills i va emigrar a Califòrnia per esdevenir Riqui Rendazzo i provar sort en el món del rock & roll. Malgrat la vocació, va acabar actuant en bars de mala mort i pagant-se el lloguer fent de caixera en un supermercat. Un mal dia el seu ex-marit (Kevin Kline, el millor de la funció) la reclama perquè torni a Indiana i faci costat a la filla deprimida, que s’acaba de separar (Mamie Gummer, filla de Streep a la vida real i amb un paper molt menys sucós del que fa a “The Good Wife”). Sembla poc plausible que després de tants anys de separació la mare pròdiga sigui reclamada en un rescat d’urgència, però el gest desencadenarà els conflictes que sustenten la part central de “Ricki and the Flash”. Finalment tot se solucionarà de forma indolora, amb els menors xocs interpersonals possibles; però no deixa de ser ofensiu que una depressió amb temptativa de suïcidi es resolgui mitjançant una sessió de perruqueria i manicura. La molt conservadora tesi de Cody sembla ser que una mare sempre serà una mare, per molt desnaturalitzada que hagi sigut en el seu passat.

De fet, la majoria de personatges es comporten de forma desagradable... fins que deixen de fer-ho, perquè s’acosta la conclusió del film. La darrera mitja hora està mancada de tota mena de conflicte i sonen masses cançons seguides per no tractar-se d’un musical. El disseny de vestuari és dels més lletjos que puc recordar, encara que no podria assegurar que no fos voluntari. La diva de Broadway Audra McDonald té un paper d’allò més ingrat i el vell “rocker” Rick Springfield, entre operacions i “rimmel”, s’erigeix en molt dubtós consol per a la protagonista.

“Ricki and the Flash” queda entre feble i banal, i molt lluny del que hom considera que senten els humans. Tot i així en Jordi Batlle Caminal a “La Vanguardia” li concedia cinc estrelles (5!), potser perquè va sortir de la sala amb una cançó de Springsteen ressonant-li a les orelles. Em resisteixo a creure que m’estic convertint en un vell repatani: la pel·lícula en qüestió és un nyap sense pal·liatius i ho penso jurar sobre la Bíblia.