diumenge, 22 de maig de 2016

El present de la guerra del futur

«Eye in the Sky» (Espías desde el cielo) de Gavin Hood pretén mostrar les noves formes de fer la guerra mitjançant naus no tripulades («drones») i altres andròmines d’espionatge teledirigit. De fet, l’acció que mostra no és exactament bèl·lica, però les tècniques emprades són totalment extrapolables. La coronel Katherine Powell (Helen Mirren) controla des de Londres una operació per capturar perillosos terroristes refugiats a Nairobi. Quan descobreix que planegen un atemptat suïcida, es veu obligada a canviar el signe de la missió i destruir els radicals mitjançant un «drone» que dirigeix des de Nevada el pilot Steve Watts (Aaron Paul). La possibilitat de causar danys col·laterals en forma de víctimes innocents (una nena encantadora que està venent pa) obrirà un dilema moral que esquitxarà a tota la cadena de comandament.

«Eye in the Sky» és una curiosa mena de film ja que, tret de les escenes exteriors a Kenya, tota la resta està filmada en habitacions o despatxos presidits per una o diverses pantalles, amb els protagonistes parlant entre ells per via telefònica (de fet, cap dels quatre actors principals va coincidir mai al plató). Mèrit doncs del director Hood i el guionista Guy Hibbert que el que podria haver sigut una col·lecció de bustos parlants esdevingui un «thriller» gradualment electritzant.

La pel·lícula no es planteja l’ètica d’aquest tipus de guerra «a distància», només l’exposa amb la meticulositat d’un típic «procedural». Per això els personatges a penes presenten trets personals: són mers engranatges d’un mecanisme molt més gran. És per tant una sort disposar de grans actors per encarnar-los, ja que són capaços d’insuflar humanitat i veritat amb la seva sola presència. Així, sense que se li exigeixi res que no pogués fer fins i tot dormida, Mirren traspua experiència, frustració i sentit del deure. Menció especial per al malaguanyat Alan Rickman en la seva interpretació final, una de les grans veus del teatre britànic demostrant una vegada més la seva vàlua. Però hi ha altres noms insignes: Aaron Paul («Breaking Bad»), Barkhad Abdi («Captain Phillips»), Iain Glen («Game of Thrones») o Jeremy Northam («Emma»).

Em puc arribar a creure que actualment hi hagi ocells i escarabats mecànics, capaços d’espiar les nostres vides a través les finestres de casa; em costa més empassar-me que els militars acostumin a actuar amb l’escrupolositat que s’ensenya al film. En certs moments es diria que «Eye in the Sky» deu la seva existència al propòsit poc amagat de sancionar positivament l’actuació de les tropes britàniques com a mitjanceres internacionals, sempre presentades sota la llum més honorable (com és presentada també la soldadesca ianqui). Carreguen el paper dels dolents, els polítics: els britànics, que es passen la patata calenta per eludir responsabilitats, i els americans, que exigeixen acabar amb els terroristes sense ni un segon de vacil·lació.

«Eye in the Sky» podrà ser moralment dubtosa; però funciona molt bé com entreteniment de qualitat. I, com que el final no és feliç, difícilment la podem qualificar d’obra de propaganda. Curiosa, ben curiosa.

2 comentaris:

  1. Té bona pinta, però jo avui esperava que parlaries dels X-men

    ResponSuprimeix
  2. M'he promès no anar a veure més pel·lícules amb super-herois, a menys que siguin de la Pixar.

    ResponSuprimeix