La bona herba

La idea d’entrada: un personatge «normal» i bàsicament decent, per malvestats de la vida, es veu abocat a produir i distribuir droga per tal de mantenir la seva família, fins a esdevenir amb el temps un respectat «capo» local. No, no estic parlant del Walter White de «Breaking Bad», sinó de la Nancy Botwin de «Weeds», fruit de la ploma de Jenji Kohan, que va estrenar la seva «sitcom» tres anys abans (2005) de la sèrie de Gilligan, a la pujant Showtime. Van durar fins l’any 2012 amb unes molt respectables vuit temporades.

La primera temporada comença amb una política de fets consumats: Nancy Botwin (Mary-Louise Parker), vídua recent, intenta mantenir el seu estatus en una urbanització californiana de gent amb possibles i amb pretensions a base de dedicar-se al tràfic de marihuana. Al seu costat, dos fills mascles i en edat complicada (el bell Hunter Parrish de 15 anys i l’inquietant Alexander Gould, de 10). Aviat apareix un cunyat protector i d’intencions qüestionables (Justin Kirk) que s’instal·larà a la llar sense demanar permís. La colla de personatges habituals es completa amb Doug, un advocat venal i politoxicòman (Kevin Nealon), i Celia Hodes, una viperina millor amiga que sol ser la cirereta de la funció (Elizabeth Perkins).

Potser perquè es tracta d’una «sitcom» formada per programes que no arriben a la mitja hora, la seva consideració entre les sèries de culte és qüestionable i la qualitat dels episodis de les sis temporades que conec resulta molt variable. Encara així, la seva barreja de comèdia, drama i «thriller» té prou personalitat com perquè no desmereixi emparentar-la llunyanament amb «Breaking Bad». És clar que no cal perdre de vista que ens trobem davant d’una farsa negra i satírica, en la qual les conseqüències del crim sovint es maquillen a través del lleixiu del guió. No hi falten ni les bretolades, ni les transgressions —recordeu que això també és en part una comèdia de «fumetes», dels quals Doug esdevé el seu representant més eixelebrat per a bé i per a mal—, o sigui que (amb les seves nenes lesbianes i els seus petits psicòpates assassins) no és aquesta una obra dedicada a tots els públics.

El progrés de la sèrie pateix innombrables canvis en la seva natura. Les tres primeres temporades esdevenen a la impossible Arcàdia comunitària i californiana que noma «Agrestic» i mostren la tensió impossible entre «pijerio» i drogoaddicció. La quarta (favorita meva) i la cinquena tenen lloc en un barri inventat de San Diego i posa en joc els càrtels de la droga mexicans i un polític corrupte, però certament atractiu. Els comentaris que fa la sèrie sobre els habitants al sud del Río Grande són tan políticament incorrectes, que hom només espera que «Weeds» sigui nominalment prohibida a Mèxic.

La sisena temporada passa tota a la carretera («On the Road», com es cita explícitament a través d’un personatge que va ser col·lega de Kerouac, que ja té collons), en plena fugida (i marca la desaparició del personatge d’Elizabeth Perkins, que era el més trinxeraire i un dels més atractius de tota la sèrie). Pel que he llegit, a la setena temporada el personatge de Nancy és a la presó i a la vuitena a Nova York. Potser us ho confirmaré, si les atrapo.

Mary-Louise Parker, amb el seu aire de gata maula (i «sexy»!) que no ha trencat mai cap plat, fa una protagonista estupenda. Com ho fa també Elizabeth Perkins, excel·lent actriu que mereixeria no haver d’escapar de totes les sèries on intervé, per culpa d’una pobra apreciació sobre la seva aparent vulgaritat. Al seu voltant, alguns dels actors més prestigiosos de diverses generacions omplen arcs limitats del guió: gent com Martin Donovan, Zooey Deschanel, Matthew Modine, Albert Brooks, Demián Bichir, Jennifer Jason Leigh, Alanis Morisette, Linda Hamilton o Richard Dreyfuss.

No, no cal defensar-la, perquè es defensa sola: «Weeds» val molt la (inexistent) pena.