dimarts, 12 de juliol del 2016

Sexisme màgic

Curiós cas de coberta d'un llibre de Pratchett que no és directament infecta.
Tot portant la contrària a l’únic expert sobre Terry Pratchett que conec (sí, en Pons, qui si no?), prossegueixo la lectura cronològica del cicle de Discworld que ell tant desaconsella. El díptic inicial («El color de la màgia» i «Una llum fantàstica»), malgrat la dubtosa fama que carreguen, no és ni molt menys un mal pròleg; potser una mica eixelebrat i mancat de focus, però amb moltes de les llavors plantades, que anuncien prou bé el que vindrà. Si no busques satisfaccions immediates i prefereixes contemplar tranquil·lament com un artista madura i desplega les seves evidents virtuts davant dels teus ulls, no és una mala opció; sobretot si tens en compte que «Equal Rites», el tercer títol de la saga, representa un gran salt qualitatiu endavant; opinió que corrobora Pons en atorgar-li una dotzena posició entre els quaranta-quatre títols publicats.

Començaré per una qüestió aparentment menor, però que demostra la dificultat d’exportació a altres llengües de l’obra de Pratchett, i és el problema d’una traducció capaç de fer justícia als seus intrínsecs i polisèmics jocs de mots. Perquè en castellà la novel·la es diu «Ritos iguales», títol que no convida a anar més enllà, mentre que «Equal Rites» suggereix immediatament «Equal Rights» (Drets iguals), una expressió infinitament més adequada, ja que apunta a la qüestió crucial que rau a l’interior de la novel·la: la de la igualtat de gènere.

Segons dicta una vella tradició de Discworld, quan un mag se sent a punt de morir, cal que ungeixi el vuitè fill d’un vuitè fill per transmetre els seus poders. El mag Drum Billet es troba en tal destret i amb les presses pròpies d’un decés imminent, acaba beneint no un vuitè fill, sinó una vuitena filla, Eskarina (Esk) Smith, la filla del ferrer del poble. L’error provoca un daltabaix quasi-còsmic, perquè les dones no tenen cap opció a esdevenir mags, ja que la seva sortida «natural» en el camp de la màgia és el de la bruixeria. Tanmateix la vella bruixa Granny Weatherwax és la primera que es planteja la possibilitat que Esk estudii a la Universitat Invisible d’Ankh-Morpork fins a esdevenir una maga plenament funcional.

«Equal Rites» presenta doncs al bell mig del seu discurs aquest sexisme intrínsec que considera que homes i dones funcionem diferentment. I en fa mofa. Repeteixo, en fa mofa. Igual que es burla d’aquesta mena de raonament (?) que considera que la tradició justifica qualsevol aberració. Notable en un llibre que pertany al gènere fantàstic, el seu tractament mig escèptic dels fenòmens màgics. Així la bruixa Weatherwax reconeix que l’èxit de la major part dels seus encanteris depèn sobretot de la suggestió, de la faramalla ritual que els acompanya i d’un indubtable efecte placebo. Em considero un ignorant total de l’obra de la senyora Rowling, però em pregunto si no seria més saludable pel nostre jovent que el seu baptisme de foc en la literatura fantàstica tingués lloc en les pàgines còmiques i descregudes de Pratchett, enlloc de dins les totxanes de l’adolescent Potter.

No tot «Equal Rites» brilla a la mateixa altura: hi ha moments purament episòdics que no fan avançar la trama i el desenllaç és confús i tediós, un problema bastant freqüent en l’autor quan ha d’invertir en efectes especials i descriure’ns-els en paraules. Però els tocs d’humor marca de la casa no hi falten (crec que són una presència invariable des de la primera línia del primer llibre.

He llegit a algun lloc, probablement a la Wikipedia, que «Equal Rites» és un llibre per a «Young Adults». Crec que se’ls hi ha traspaperat alguna fitxa, perquè és una novel·la acceptable per a totes les edats que la puguin comprendre. Marca l’inici de la sèrie de les bruixes i, encara que no sigui de lectura imprescindible, demostra que Pratchett tenia el cap molt ben moblat (res a veure amb Ikea).
Aquesta és una història sobre màgia i sobre cap a on va i, potser encara més, sobre d’on prové i el perquè, tot i que no pretén respondre totes o cap ni una d’aquestes preguntes.

Pot ser, tanmateix, que ajudi a explicar perquè Gandalf mai no es va casar i perquè Merlí era un home. Perquè aquesta és també una història sobre sexe, tot i que probablement no en el sentit atlètic de rebolcada que compta el número de cames i el divideix per dos, a menys que els personatges s’escapin totalment del control de l’autor, que també podria ser.

De totes maneres es tracta bàsicament d’una història sobre un món. Aquí arriba. Contempleu-lo amb atenció, els efectes especials són força cars.

Sona una nota de baix. És un acord profund i vibrant que suggereix que la secció de metall pot irrompre en qualsevol moment amb una fanfàrria còsmica, perquè l’escenari representa la negritud de l’espai sideral amb alguns estels lluint com caspa a les espatlles de Déu.

Llavors apareix, vista des de dalt, més gran que la més gran de les desagradablement armades naus espacials que el director d’un circ de tres pistes pugui imaginar: una tortuga de deu mil milles de llarg. És la Gran A’Tuin, un dels rars astroquelonis d’un univers on les coses són menys com són i més com la gent se les imagina, i porta sobre la seva closca crivellada pels meteorits quatre elefants gegantins que carreguen sobre les seves enormes espatlles la gran roda rodona de Discmón.

Mentre el punt de vista canvia, la totalitat del món pot ser vista sota la llum del seu minúscul sol. Hi ha continents, arxipèlags, mars, deserts, serralades i fins i tot un petit casquet polar. Els habitant d’aquest lloc, és obvi, no voldran tenir cap tracte amb teories globals. El seu món, envoltat per un oceà circular que vessa eternament  a l’espai amb una llarga cascada, és tan rodó i pla com una pizza geològica, encara que sense les anxoves.

Un món com aquest, que existeix només perquè els déus xalen amb els acudits, ha de ser un lloc on la màgia pot sobreviure. I el sexe també, per descomptat.
Marcel Proust no va ser mai capaç d’escriure un inici de novel·la tan potent. És clar que en el seu univers ni les tortugues ni els orangutans tenien la menor importància.

8 comentaris:

  1. És, junt amb "guardies, guardies", l'obra més recomanable de l'univers del món-disc, per diversos motius:
    -és llegible sense haver de tenir comeixements previs d'aquest univers
    -presenta per primer cop al grup de les bruixes, que juntament amb els guardies, són el milloret -amb escreix- de la sèrie.
    -beu -amb tota la càrrega d'ironia que es vulgui, però ho fa- dels contes de Terramar de la Ursula K. leGuin, i això és bo.
    -és un dels millors llbres escrits per Pratchett, a l'alçada del primer volum de la trilogia dels camioners.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I només era el tercer. Començava fort.

      Elimina
    2. Reconec que Guàrdies Guàrdies es més fluixa que aquesta, però jo la recomano al públic general abans que Ritus Iguals per un parell de motius: A Guàrdies la màgia no es tan important (tot i que aparegui un drac) ja que la màgia (així en general, no la de Pratchett) fa tirar endarrere a molts lectors, i dos, la saga de la Guàrdia millor títol darrera títol, en canvi la de les bruixes fluixeja, i això em porta a dir que no comparteixo el fet que les bruixes siguin tan bones, trobo que els mags (Rincewind), La Mort i la gran majoria de novel•les independents de Mundodisco són millors que la gran majoria de llibres de les bruixes (bé, Ritus iguals es ben bona), no vull dir que les bruixes no m’agradin, sinó que la resta es molt bona! Per acabar, la saga dels camioners si que es per jovent, per això no la vaig saber apreciar, però em va semblar discreta, en especial els dos últims llibres.

      Elimina
  2. Hi ha molts experts en Terry Pratchett, el problema es que no els coneixes, de totes maneres no en trobaràs cap més savi i modest que jo...

    Tot i ser la tercera novel•la, Ritus iguals es la millor novel•la de la saga de les bruixes, potser en part gràcies a que està barrejada amb la saga dels mags i això la converteix en un híbrid, tot i que les bruixes tinguin més protagonisme. Per la bona qualitat d’aquest llibre es perdonable que segueixis l’ordre cronològic en comptes de seguir una saga de principi a fi. En ordre cronològic el següent, Mort no es tan bo, però encara està bé, en canvi Bruixeries no em va agradar massa (per ser Pratchett vull dir) però que tingui un aire a les obres de Macbeth i Hamlet segurament a tu et pot fer gràcia.

    Pratchett en solitari ha publicat més de 44 novel•les per adults, però per increïble que sembli jo encara no les he llegit (em falten dos).

    Crec que no cal que doni la meva opinió sobre si es més adient pel jovent entrar amb la fantasia de la ma de la Rowling o del senyor Pratchett.

    La descripció de l’acció es un dels punts dèbils d’en Pratchett, si bé millora una mica en llibres posteriors, continua sent la baula més fluixa de la cadena. Sobre l’humor absolutament cap queixa, es genial tal com és.

    En resum, estic content que t’hagi agradat aquest títol i espero que segueixi llegint Pratchetts amb l’ordre que vulguis.

    ResponElimina
    Respostes
    1. De la guàrdia ja n'he llegit tres, atesa la fama que tenen. Per descomptat que continuaré llegint Pratchett. Ara toca "Mort", que té boníssima reputació.

      Elimina
  3. Pratchett, de moment, només em tempta a ratxes. M'atabala una mica, ho reconec. Però entenc que l'he d'estimar més si el gran Allau i el (vaaaaleee) gran Pons l'estimen tant.

    ResponElimina
  4. ui! i el megacrack d'en Leb! imperdonable oblit

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja veus que te'l prescriu la Santíssima Trinitat. Amb el tracte freqüent, no atabala tant.

      Elimina