Geografia i discriminació

Continuo alimentant-me de «Strange Maps».

Una de les decisions més controvertides de la recentment inaugurada (i ja molt controvertidíssima (sic)) presidència Trump és la prohibició d’entrada als Estats Units als ciutadans de set països de majoria musulmana, per raons de seguretat nacional. Més d’un i més de dos han observat que la mesura no tenia cap sentit; però potser una ajuda gràfica us permetrà entendre que aquest home és un ignorant o un psicòpata. O ambdues coses alhora, que també seria factible.

Els països proscrits, tal com es mostra a la infografia de dalt, són Líbia, Sudan, Somàlia, Iemen, Síria, Iraq i Iran. Cap d’ells és responsable de la mort de ni un sol ciutadà americà, detall que Trump no sembla tenir en compte. Líbia, zero, Sudan, zero, Somàlia, zero, Iemen, zero, Síria, zero, Iraq, zero, Iran, zero. Ja posats a prohibir, hom troba a faltar Indonèsia, la major nació musulmana del planeta, tot i que queda una mica fora del mapa.

Aquest mapa, que sembla dibuixat pel dimoni, presenta el seu negatiu unes línies més avall, un territori intermedi, pura absència, ocupat per Egipte, Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units. Aquest països sí que poden enorgullir-se d’haver assassinat una colla d’éssers humans. La seva quantitat es detalla abaix a la dreta. Les males llengües, que podrien esdevenir les bones llengües, creuen que Trump afavoreix egipcis i àrabs per motius pecuniaris. És una motivació tan trista, que prefereixo estalviar-li-la a la humanitat.

Anada i tornada

Sunny Pawar és el millor que té "Lion" per oferir.

Quan s’acosta la temporada dels Oscar, cal témer l’aparició de pel·lícules com «Lion» del director televisiu australià Garth Davis: drames basats en fets reals, lacrimògens, però amb final feliç. El tipus de pel·lícula que podries contemplar acompanyat de la teva mare i que tant agrada premiar a Hollywood. En descàrrec de «Lion» cal dir que no s’abusa de la llàgrima més del que és estrictament necessari.

El film comença de forma molt potent amb el petit Saroo de cinc anys, que viu al centre de la Índia amb la seva mare i els seus germans, quan puja en un tren per accident i acaba desembarcant a Calcuta, a 1.600 quilòmetres de casa. Perdut a la metròpoli i sense idea de com retornar a la llar, l’infant sobreviu durant dos mesos en condicions dickensianes (per terrorífiques). Finalment aconsegueix escapar, quan l’adopta un matrimoni australià de Tasmània (David Wenham i Nicole Kidman amb una perruca que reclama paper coprotagonista). Tota aquesta primera part està realment bé, plena de peripècies, creïble i dura, però sense carregar les tintes. A més compta amb la meravellosa interpretació del petit Sunny Pawar, un d’aquells miracles inexplicables d’innocència i naturalitat que no et trobes a la vida real, però que el cinema aconsegueix.

La segona part de la pel·lícula transcorre vint anys més tard i el petit Saroo ara presenta les simpàtiques faccions de Dev Patel (perquè no hi ha cap altre actor en el planeta capaç de fer d’indi jove). Com a estudiant d’hostaleria a Melbourne coneix altres condeixebles indis que li reviscolen les arrels fins al punt d’incitar-lo a retrobar la seva família perduda. Som l’any 2008 i aquest tipus de perquisicions passen necessàriament per Google Earth i eines similars, quan ja sabem que una pantalla d’ordinador és l’objecte més anticinematogràfic del món. Per farcir la trama fins l’inevitable final feliç hi ha un esbós d’història d’amor supèrflua amb Rooney Mara, una mica de secretisme que posa a prova la relació amb la mare adoptiva i un munt d’escenes paral·leles entre el Hobart present i el Khandwa de la infantesa. També hi ha un conflictiu germà, adoptat com ell, destinat a omplir minuts de la cinta sense que la seva presència aporti res més.

Que «Lion» conclogui en un pic emocional no ens fa oblidar com és d’inert el segon acte. Garth Davis ho dirigeix tot amb un nivell que supera el mer estil televisiu, especialment als nocturns de Calcuta. Subtil música, amb els orientalismes justos, de Volker Bertelmann i Dustin O’Halloran. Patel sol estar bé, però la nominació a l’Oscar li ve gran. Kidman té dues escenes, però les supera amb nota després d’anys de decisions errònies.

Com deia abans, aquesta és una pel·lícula per dur la teva mare… I recollir-la després a la sortida, perquè t’expliqui com és que li ha agradat tant i tant.

Tots som migrants o fills de migrants

De Christoph Niemann pel The New Yorker de 2011

Post-traumàtic

Una altra comèdia rara, tot i que bastant diferent a la d’ahir; aquesta, espanyola, i per tant ens resultarà més propera. Es diu «Los del túnel», dirigeix Pepón Montero, que també firma el guió amb Juan Maidagán i crec que és el debut en el llargmetratge de tots dos, fins ara dedicats al món de les sèries.

Una explosió en el túnel d’una autopista deixa atrapats uns quants vehicles durant uns dies. Les víctimes de l’emparedament hauran d’aprendre a conviure en front de l’adversitat, mentre busquen la manera de sobreviure. Aquesta trama, que podria omplir tranquil·lament tot el metratge de qualsevol cinta de catàstrofes tradicional, «Los del túnel» se la ventila en off durant els títols de crèdit; perquè el que li interessa explorar són les seqüeles de l’experiència.

I és que el grup de supervivents, conscients de protagonitzar «un abans i un després» a les seves vides, es proposen extreure’n lliçons existencials. Per això, com tot cristo, el primer que fan es crear un grup de WhatsApp i després queden per sopar cada divendres. Ja ho va dir Sartre que l’infern eren els altres (i això que no va arribar a conèixer Whatsapp), de manera que el grup esdevé aviat un model a escala reduïda de la nostra societat. En el repartiment de papers d’aquest gran teatre del món al policia que encarna Raul Cimas li toca el rol de l’heroi, mentre que Toni (un molt convincent Arturo Valls), comença com el super-cunyat (que tots tenim) que sap com arreglar-te el dia millor que Clint Eastwood i acaba com l’ase de tots els cops.

«Los del túnel», ja us aviso, té una concepció molt negra de la natura humana. Ataca a la jugular del bonisme, el bon rotllo i els llibres d’autoajuda. Es pixa a la cara de la «filosofia positiva» de la marca d’accessoris Mr. Wonderful i al mateix temps no fa escarni de les febleses dels seus personatges, i fins i tot els acompanya i els fa costat. Chapeau, per tant, a Montero i Maidagán!

El repartiment coral demostra un cop més les potències i febleses del cinema espanyol: els jovencells flaquegen, mentre que els veterans s’ho mengen tot. A banda de Cimas i l’excel·lent Valls, no us perdéssiu Jesús Guzmán, Neus Asensi, Teresa Gimpera, Manel Barceló, Manolo Solo, Marta Fernández-Muro o Nuria Mencía.

La pel·lícula només la fan als centres comercials de l’extraradi, perquè la projecta Cinesa (en condicions de comoditat austro-hongareses, això sí). Al cor de Barcelona només funciona el circuit Balenyà. Després d’aquesta constatació trista, em limitaré a recomanar-vos aquest «Los del Túnel», la pel·lícula més agressivament divertida de la temporada. Us juro que és el primer cop que he pogut escoltar les meves pròpies riallades des de fa molt temps. Glòria divina!

Papà terapeuta

Qui no quedaria d’allò més intrigat quan una comèdia alemanya arrasa als Premis del Cinema Europeu? Efectivament, «Toni Erdmann» de Maren Ade s’emportà la grossa dels guardons: millor pel·lícula, millor director, millor actriu, millor actor, i millor guió (i aspira també a l’Oscar). Sí, he escrit «una comèdia alemanya»; oi que sona a oxímoron? Que alci la mà qui recordi una sola comèdia alemanya.

El protagonista s’anomena Winfried Conradi (Peter Simonischek), un professor de música divorciat, que al principi del film perd el seu únic alumne particular de piano i se li mor el gos (perquè això és una comèdia alemanya). Des de l’inici se’ns mostra que Winfried és amant de gastar bromes, sovint amb l’accessori d’unes dents postisses sobredimensionades. L’home decideix visitar la seva filla Ines (Sandra Hüller) que treballa com a consultora a Budapest. En descobrir la vida tan estressada i poc satisfactòria que porta, el pare es proposa posar-hi remei, ajudat per les dents de plàstic, una perruca de bruixa i un alter ego que noma Toni Erdmann i que figura que és consultor i «coach».

La trama en si no sembla gaire original. D’executius agressius d’ànima turmentada que acaben aprenent a valorar els petits plaers de la vida, el cinema de Hollywood ens ha servit racions periòdiques des del temps de Frank Capra. En descàrrec de «Toni Erdmann» cal dir que la transformació d’Ines és més subtil i menys mecànica del que podríem trobar a una comèdia comercial estàndard i és que aquesta és una pel·lícula que és qualsevol cosa menys estàndard.

En quant a l’humor (ai, aquest sentiment tan subjectiu!) diria que no és tan present com gran part de la crítica ha pretès. Es tracta en tot cas d’aquest tipus d’humor tan actual que es basa en la incomoditat de l’espectador pel fet de contemplar com el protagonista incideix en comportaments de vergonya aliena. Només cap al tram final hi ha dues seqüències ambientades en sengles festes que són francament divertides (dins de la seva profunda marcianitat).

De totes maneres, 162 minuts de durada, són difícils de justificar, especialment en una comèdia, gènere habitualment associat a la lleugeresa. No crec que li fes mal al film la supressió d’algunes escenes, especialment les que concerneixen al dia a dia de la vida laboral de la filla. Sortosament tant Simonischek com Hüller (ajudats per l’exotisme de la societat romanesa en acció), es mostren capaços de tirar endavant el film i proporcionar-li fins i tot alguns moments de veritable emoció. De fet, el cabreig gèlid d’ella m’encanta; però per a un espectador mediterrani tanta inexpressivitat pot treure de polleguera.

Amb «Toni Erdmann» em sento temptat d’emprar el fàcil adjectiu de «sobrevalorada», però no em penedeixo d’haver-la vist. En cert sentit, una experiència única i en cap cas desagradable.

Pas número 2: el divorci

Si la primera temporada de «The Affair» explicava les conseqüències d’un adulteri, amb algunes derivacions melodramàtiques i un amaniment d’escenes de sexe tòrrid; és lògic que la segona temporada tracti dels problemes que sorgeixen a partir dels divorcis de les dues parelles implicades. Molt menys sexy, em temo, però amb altres ramificacions interessants (sempre que us interessi la indústria literària i el negoci immobiliari a Long Island).

Els punts de vista contraposats (el signe d’identitat de la sèrie), que a la primera temporada es limitaven a dos, ara s’amplien a quatre. O sigui que a les parts dedicades als dos amants (Noah i Audrey), s’hi afegeixen les dels cònjuges respectius (Helen i Cole). Llevat d’un capítol que combina les mirades dels quatre protagonistes, només apareixen dues visions per emissió. Com ja passava a la primera temporada, aquest tractament subjectiu de la narració és víctima d’una gran arbitrarietat; de vegades s’aplica amb consistència, però molt sovint la subjectivitat és més cosmètica que cap altra cosa.

Cal dir que l’interès dels capítols és molt variable: en alguns no passa pràcticament res, mentre que d’altres són un cúmul d’incidències. De totes maneres, com que les peripècies familiars dels Solloway i els Lockhart no tenen prou convicció per assegurar la fidelitat de l’espectador, s’hi afegeix una intriga criminal situada mesos més tard de l’acció principal. Es tracta d’escenes breus fotografiades en colors esvaïts, ja presents a la primera temporada; allà encara sense precisar la natura del crim, aquí ja amb Noah com sospitós principal. Amb tot, de vegades fa l’efecte que aquests apunts de gènere detectivesc s’han introduït com el pal i la pastanaga davant de l’ase que ha de ser l’espectador, ja que la seva presència no és inherent a la natura de la sèrie.

Per les característiques de «The Affair» caldria exigir un quartet protagonista impecable, però a l’hora de la veritat no poden ser més irregulars. Joshua Jackson (Cole), no molesta, potser perquè carrega amb el paper més petit i simpàtic, mentre que Ruth Wilson (Alison) és un catàleg de tics i morrets d’Instagram. Dominic West (Noah) m’ha agradat més en altres coses que ha fet, però no l’ajuda gens que el seu personatge sigui tan odiós. La veritable perla de «The Affair» és Maura Tierney (Helen), una dona sempre creïble i real, llàstima que sigui absent en bona part de la trama.

Els amants de rastrejar presències d’actors coneguts per altres treballs, no quedaran defraudats. Repeteix John Dorman, que a «The Wire» era el superior de Dominic West i aquí li fa de sogre. Catalina Sandino Moreno, l’actriu colombiana que va saltar a la fama amb «María, llena eres de gracia» el 2004, esdevé l’interès amorós de Cole Lockhart. Cynthia Nixon, la de «Sexe a Nova York», figura a un sol capítol, però té un paper de considerable responsabilitat. Joanna Gleason, que havia estat casada amb Woody Allen a la ficció i que havia mantingut una relació amb Leo Mc Garry a «The West Wing», mostra símptomes preocupants d’abús de la cirurgia estètica. I un altre veterà del mateix programa, Richard Schiff (o Toby Ziegler), actua com advocat de la defensa.

Al final de la temporada es revela tant qui és el perpetrador de l’assassinat com qui durà la culpa sobre les seves espatlles. En teoria, la intriga s’ha acabat i podríem deixar-ho aquí, però el meu cantó Sautier Casaseca continua encuriosit per les malvestats que els guionistes escriuran per aquest parell (o trio) de famílies desgraciades; per tant, tindrem tercera temporada.

El naixement d’una altra nació (i 3)

Continuo ara amb la història de San Serriffe, colonitzada per espanyols i portuguesos durant el segle XV, abans que els Britànics l’annexionessin el segle XVI. Informa el suplement sobre els antagonismes que se’n seguiren entre els primers colons ibèrics i els posteriors colons britànics, a qui s’anomenava amb humor com «semicolons» (en anglès, «colon» nomena els dos punts tipogràfics mentre que «semicolon» equival al punt i coma). L’arxipèlag va assolir la independència el 1967 i fou governat successivament pels dictadors Coronel Hispalis i General Minion. En el moment d’escriure l’informe presidia la república el General M. J. Pica, el qual havia pres el poder l’any 1971.

El descobriment de petroli aquell mateix any havia aportat grans quantitats de diners a l’economia i havia engegat una ràpida industrialització. En el moment de la publicació els habitants de San Serriffe gaudien de la renda per capita més alta del planeta. La divisa de les illes era la corona. La seva població, 1.782.000 habitants entre els quals hi havia Europeus, Flongs, Criolls, Malaisis, Àrabs i una colla de Xinesos.

Una de les parts que més van agradar als lectors de «The Guardian» (i segurament també als seus propietaris, ja que d’ella van obtenir tot el benefici econòmic) van ser els anuncis, pagats per companyies reals, però amb un contingut que prolongava la broma. Guinness descrivia com la seva versió local de la cervesa, tot i que tenia el mateix gust que a la resta del món, es caracteritzava per l’escuma de color negre i el cos de color blanc. Texaco oferia als aficionats a les carreres de cotxes la possibilitat de guanyar dues setmanes d’estada a Cocobanana Beach com a convidats de James Hunt. Per la seva part Kodak convocava un concurs amb les millors instantànies preses a l’arxipèlag.

«The Guardian» fins i tot va inventar-se una oferta de treball per la plaça de lector al Departament d’Estudis Lunars de la Universitat de San Serriffe (especialitat espectrografia lunar), a ocupar a partir del primer d’octubre, amb un salari entre 5.650 i 7.100 corones i allotjament gratuït.

L’èxit de la broma, que es va prolongar amb la venda de 12.000 samarretes de San Serriffe i uns adhesius pel cotxe on es llegia «He estat a San Serriffe», va propiciar que en els anys següents tota la premsa britànica publiqués les seves «llufes» particulars. El 1978 «The Guardian» va fer un suplement de deu pàgines on es parodiava les portades dels seus competidors: The San Serriffe Sunday Times, News of the San Serriffe World, San Serriffe Times…

Potser a causa que aquest suplement no va ser tan ben rebut, el diari no tornà a repetir bromes d’aquesta envergadura i només l’u d’abril de 1999 publicà un article, «Return to San Serriffe», que posava al dia els seus lectors sobre les darreres novetats que s’havien produït a les illes. Després, només silenci.

El naixement d’una altra nació (2)

Prossegueixo amb més detalls de l’immens «poisson d’avril» que «The Guardian» va perpetrar el primer d’abril de 1977.

La intenció inicial dels autors de la broma era situar San Serriffe a l’Oceà Atlàntic i al veïnatge de les Illes Canàries (no rimava el seu nom amb Tenerife?); però el 27 de març es produí l’accident aeri de Los Rodeos on van morir 583 persones i es va considerar de mal gust situar l’arxipèlag imaginari en aquell indret. Per això va ser emplaçat al bell mig de l’Oceà Índic i aquella translació és la que va inspirar una de les característiques geogràfiques més originals de la república: la seva mobilitat. Efectivament, a causa de l’acció constant dels corrents, les costes occidentals de San Serriffe anaven patint un procés d’erosió que dipositava les sorres extretes a les costes orientals. Es calcula que les illes es mouen en direcció Est a una velocitat de 1400 metres per any, i haguessin col·lisionat amb Sri Lanka l’any 2011, si no fos per la intervenció continuada d’una flota de vaixells que es dedicaven a retornar les sorres a la seva localització original.

Com ja suggeria ahir, tot el suplement de set pàgines estava marcat per un to absolutament seriós que induïa a una franca credulitat. La introducció de Geoffrey Taylor, que havia dissenyat i coordinat la innocentada, era impecable:

Els deu anys d’independència que San Serriffe celebra avui han estat un període d’expansió econòmica i desenvolupament social probablement sense parió entre les nacions de nou encuny. Aquest èxit s’ha vist acompanyat d’una sòlida intenció, en part assolida, de mantenir les formes d’una democràcia parlamentària. Aquest informe especial, editat i prologat per Geoffrey Taylor, pretén detallar la remarcable transformació de la vida de la República, informar els inversors i els visitants britànics de les oportunitats que s’han creat i de les que s’estan creant i, no menys important, encoratjar les companyies que fan negocis amb la República a parar atenció a la seva participació en el seu desenvolupament. Un creixement ràpid aporta els seus propis problemes, i no tots ells es poden resoldre de forma relaxada. Aquest informe permet sotmetre alguns dels problemes a un escrutini més proper.

Seguia una sèrie d’articles semi-seriosos sobre política, economia, turisme i cultura. D’ells s’aprenia, per exemple, que l’origen dels indígenes de San Serriffe, els Flong, era tot un misteri. Antigues inscripcions escrites en el seu llenguatge, el Ki-flong, suggerien que provenien del Brasil, i que la seva llengua s’havia vist alterada en superar el Cap de Bona Esperança i entrar de ple a l’Índic, durant la seva migració natural. Els Flong disposaven de rituals molt coloristes, com encara ho són la Dansa del Llimac Tacat, o el Festival de l’Obra Teatral Ben Feta. Sospito que Monty Python ho va invertir tot en aquest conjunt d’illes tristes.

El naixement d’una altra nació (1)

(Amb agraïment a en Santi)

La pàgina que la Wikipedia dedica al molt fictici estat de San Escobar, menciona també altres invencions geogràfiques prefixades per «San» com a forma de suggerir una localització més o menys hispanoamericana. Per exemple:

• San Lorenzo, petita illa caribenya on Kurt Vonnegut ambienta la novel·la «Bressol de gat».
• San Pedro, país sud-americà escenari del conte de Sherlock Holmes «L’aventura de Wisteria Lodge».
• San Theodoros, la nació de Sud Amèrica que es disputen el General Alcázar i el General Tapioca a diverses aventures de Tintín.
• San Marcos, la república (bananera?) on s’esdevé el film «Bananas» de Woody Allen.
• San Sombrèro, guia de viatge paròdica creada entorn d’un país centroamericà inventat. Francament ofensiva.

Però sens dubte la més interessant de totes elles és San Serriffe, una broma que el diari «The Guardian» va gastar als seus lectors el primer d’abril de 1977, data que en el món anglosaxó equival al nostre Dia dels Innocents. Van prendre com a model «The Financial Times», que sovint publicava informes sobre petits països mig desconeguts amb la intenció d’incentivar-hi la inversió estrangera, per treure’s de la màniga aquest arxipèlag situat a l’Oceà Índic a mig camí entre Àfrica i l’Índia. En principi l’acudit només havia d’ocupar una plana, però en adonar-se que podien introduir publicitat còmplice que generaria uns guanys suplementaris anaren inflant l’informe fins arribar a les set pàgines.

L’acudit va ser un èxit, sobretot perquè hi hagué molts lectors que es prengueren la informació seriosament. Els telèfons de «The Guardian» no van parar de sonar durant tot el dia, el públic volia saber més dades sobre aquell idíl·lic indret de vacances. Agències de viatges i companyies aèries escrigueren cartes de queixa al periòdic, perquè s’havien vist obligats a enfrontar-se a la frustració de clients que no acceptaven que el país no era real.

Potser en l’actualitat un nom com San Serriffe no hauria colat tan fàcilment, però 40 anys enrere, aliens encara al processament de textos, tots érem molt més innocents en termes tipogràfics. Perquè darrera de San Serriffe s’amaga a penes l’expressió «sans serif» que identifica a totes les lletres tipogràfiques que no tenen gràcies, coronaments o remats en les terminacions dels seus traços. És el que es denomina de forma més planera com a lletres de pal sec i que abasta des de tipografies tot terreny com són l’Helvetica i l’Univers fins a l’aberració addictiva de la Comic Sans.

La conya tipogràfica no s’acaba ni molt menys aquí. L’arxipèlag, format per un parell d’illes principals, imita tant Nova Zelanda com un inconfusible signe de punt i coma. Les dues illes s’anomenen respectivament Caissa Superiore (Upper Caisse) i Caissa Inferiore (Lower Caisse), o sigui Majúscula i Minúscula. La capital Bodoni homenatja un dels artífexs clàssics de la tipografia, tot i que la lletra Bodoni pertany a la família de les que tenen serif. Altres noms de tipus (de lletra) cèlebres esdevinguts accidents geogràfics: Perpetua, Port Clarendon, Garamondo, la platja de Gill Sands (Gill Sans), Erbar… La mesura tipogràfica anomenada «punt» la trobareu al cap Thirty Point, mentre que la «pica» (no confondre amb «pika», equivalent a dotze punts) figura a Villa Pica i l’autopista del General Pica.

Demà continuarem explorant altres misteris d’aquesta fascinant geografia; de moment em quedaré amb l’enigma últim del seu lletreig. Al llarg de l’informe el nom de l’arxipèlag muta: San Serriffe, San Seriffe, San Serriffee, San Serriff… La imaginació és volàtil i no hi ha qui la pugui fixar.

La grandesa de les pel·lícules petites

A menys que llegiu el blog de la Júlia Costa, segurament no haureu sentit parlar de «Comancheria» (o «Hell or High Water», que era el seu títol original), una pel·lícula més aviat modesta que va figurar al top 10 del millor de l’any 2016 per a tots aquells a qui l’importa més la narrativa que els efectes especials.

Dirigida per David Mackenzie, no gaire insigne fins el moment, es tracta d’una cinta de difícil adscripció perquè participa a la vegada del gènere d’atracadors i del policial, amb un punt de crítica social i uns paisatges de western contemporani que figura que són Texas, però es van rodar a New Mexico.

El divorciat Toby Howard (Chris Pine) i el seu germà ex-presidiari Tanner (Ben Foster) es dediquen a robar sucursals del Texas Midlands Bank amb evident manca de professionalitat. La seva intenció sembla ser saldar la hipoteca que pesa sobre la propietat familiar i assegurar així el futur dels fills del primer. Paral·lelament, un «ranger» a punt de jubilar-se (Jeff Bridges) i el seu col·lega indi (Gil Birmingham) persegueixen els atracadors amb flegma típicament meridional. La sinopsi pot sonar formulaica, però l’excel·lent guió de Taylor Sheridan no ho és de cap de les maneres. Res més lluny del lloc comú que aquesta «Comancheria», plena de personatges ben escrits (aquelles dues memorables cambreres!) i situacions interessants.

Foster acostuma a ser un valor segur i el paper del germà lleugerament psicòtic i violent li permet lluir-se, mentre que Pine, habitualment només una cara bonica, té aquí l’oportunitat de fer-se valer. A aquestes altures, Bridges és gairebé un intocable, i encara que faci una caricatura d’ell mateix, sempre és un goig contemplar-lo (i té una escena que et posa la carn de gallina).

Mackenzie ho dirigeix tot amb les floritures justes (aquell pla circular inicial em va predisposar a estimar la pel·lícula), les planes polsegoses del sud dels Estats Units continuen sent molt fotogèniques i la música amb tocs country de Nick Cave i Warren Ellis sona sensacional. A més queda molt contemporani en una pel·lícula de policies i lladres, que els veritables «dolents» siguin els banquers, que collen la classe obrera i l’enganyen tant com poden.

«Comancheria» és el rar exemplar de film que, sense pretendre gaire res ni acudir a formes masegades per l’ús, produeix enorme satisfacció en qualsevol tipus d’espectador. Vegeu-la i ja em direu si no.

La nostàlgia feta postal (o Detox, el musical)

Si una cosa ens ha quedat clara gràcies a «La La Land» és que al seu director Damien Chazelle li entusiasmen els musicals dels anys 50 i 60; un gènere que fa temps que no s’ha dignat a oferir, no tan sols cap obra mestra, sinó que ens ha colat com a tal una frivolitat de to tan discutible com és «Moulin Rouge». Ara amb aquesta pel·lícula, potser perquè ja ningú fa coses així (i ho enyoràvem una mica), s’està emportant la majoria de premis de la temporada. Ja veurem com s’en surt als Oscar, però els pronòstics són bons.

La història que explica «La La Land» és prima com el paper de fumar i, per altra banda, molt característica del gènere per la seva aparent (i real) lleugeresa. En un Los Angeles que és pura estilització es creuen Mia (Emma Stone) i Sebastian (Ryan Gosling). Ella és una cambrera que aspira a triomfar com a actriu, ell un pianista amant del jazz clàssic que somia convertir-se en l’amo d’un mític club. La seva relació segueix les etapes habituals del «boy meets girl»: primer es cauen malament, després no tant, hi ha malentesos i cops de sort, un temps d’idil·li solucionat amb un muntatge musical i una crisi (problemes d’agenda professional), que podria ser (o no) final. Predomina una castedat digna de la Debbie Reynolds de la dècada dels 50 i fins i tot el to agredolç del desenllaç, que podria semblar l’únic toc de modernitat, prové dels melodrames de Jacques Demy dels 60 («Les parapluies de Cherbourg» i «Les demoiselles de Rochefort»).

No se li pot negar a Chazelle, si no originalitat, almenys una saludable ambició formal. Contra la tendència actual a solucionar els números musicals a la sala de muntatge, tot traslladant el ritme de la dansa més a la contraposició d’imatges que als propis ballarins, opta per preses llargues (com el sensacional «tour de force» que obre la pel·lícula) que mostren sense possibilitat de trampes el cos sencer dels dansaires.

Visualment el film és com un gran magatzem de llaminadures que satisfà els instints més bàsics de l’espectador, començant per un vestuari de Mary Zophres que ressuscita els colors primaris de la vella moda parxís. La fotografia de Linus Sandgren imagina un Los Angeles que alterna el sol més brillant de l’estiu amb uns crepuscles violacis i eterns: segurament mai abans heu vist aquesta ciutat sota una òptica tan afavoridora. Tinc les meves reserves amb la música de Justin Hurwitz, que és passadora però rarament memorable (i que no lliga gaire bé amb la dèria pel jazz que sent el noi).

Seguint la tendència actual («Mamma Mia», «Sweeney Todd», «Chicago», «Nine») a emprar en els musicals artistes no especialment adeptes a cantar i ballar, Stone i Gosling resulten cantants suportables i balladors justets. El que no es pot negar és la seva qualitat d’estrelles de la gran pantalla, amb un carisma que supleix qualsevol carència i fa passar bou per bèstia grossa amb aquella felicitat. En el cas d’Emma Stone cal afegir una expressivitat prodigiosa, que ja fa anys que em té el cor robat, i que em sembla la millor porta d’entrada al film.

«La La Land», com va passar amb «The Artist» fa unes temporades, juga unes cartes ben conegudes en una versió que no és capaç de superar els originals. Els puristes emprenyats us recomanaran que eviteu Chazelle i begueu de les fonts, de Jacques Demy, de Stanley Donen, de Gene Kelly… Per a la resta, per poc que us agradi moure cap i peus al mateix ritme, us tonificarà el dia, que d’això es tractava.

El naixement d’una nació

La notícia l’he treta d’aquí. Va succeir el passat 10 de gener, quan el ministre polonès d’afers exteriors Witold Waszczykowski es trobava a Nova York fent campanya per assegurar un lloc en el Consell de Seguretat de les Nacions Unides pel seu país. En declaració als periodistes va informar que havia mantingut converses amb diversos països, entre ells algunes nacions caribenyes, amb algunes d’elles «per primera vegada en la història de la nostra diplomàcia. Per exemple amb països com Belize o San Escobar».

No crec que calgui advertir els meus informats lectors que, així com Belize es efectivament un país del Carib amb tots els ets i uts, de San Escobar ningú no n’havia sentit parlar abans. A posteriori el ministre va atribuir el seu lapsus al cansament produït per les seves frenètiques gestions: en realitat havia volgut referir-se a les illetes de Saint Kitt and Nevis (o San Cristobal y Nieves), encara que s’assemblin fonèticament a San Escobar com un ou a una castanya. Tendeixo a pensar que el ministre polonès potser tenia al cap la sèrie «Narcos» i estava pensant en Pablo Escobar.

Sigui com sigui és un error sense més importància que aviat hauria sigut oblidat, si no fos perquè som al segle XXI i la xarxa és plena de desvagats disposats a treure punta de la més petita irrellevància (com jo, m’afanyo a afegir). Així, aviat van començar a aparèixer tota mena de bromes sobre la pífia, mentre s’anava construint un perfil inventat del país fictici. Algú va dissenyar-ne la bandera, que podeu contemplar a l’inici de l’apunt, i fins i tot es va crear una entrada a la Wikipedia (ara convenientment esporgada), on s’informava que el país té una superfície de 459 quilòmetres quadrats, una població de 360.000 santescobarians, el seu president s’anomena Nemo Incognito i la capital és Vinatusca, també anomenada Santo Súbito. Algú fins i tot es va molestar en dibuixar el seu mapa.

A Youtube es troba l’himne nacional (o els himnes, perquè ja hi ha discrepàncies, tot i que el país és molt jove) i Facebook té una pàgina que a hores d’ara compta amb 116.597 seguidors i es dedica bàsicament a vendre samarretes.

A Twitter, per la seva banda, hi ha un compte a nom de la República Democrática de San Escobar que informa en espanyol i anglès de notícies rellevants, com ara:

• Les línies aèries poloneses LOT mantindran vols diaris entre Varsòvia i San Escobar amb la col·laboració d’Escobariana de Aviación.
• Els ciutadans polonesos no necessitaran visat per viatjar a San Escobar.
• Les exportacions de vi van augmentar un 26% durant el 2016.
• Si el Regne Unit continua insistint en la inexistència de San Escobar, es sol·licitarà a la Unió Europea que acceleri la seva expulsió via un «hard Brexit».

Prou sabem que a Internet res no desapareix, tot roman i es transforma. En temps de post-veritat, aquesta nació imaginada tard o d’hora perdrà la condició de fictícia i esdevindrà del tot real. Us ben prometo que aquest estiu a tot tardar ens trobarem de vacances a les seves platges paradisíaques. Tripadvisor comença a anar-ne ple.

Déu fa massa soroll

A un país generalment descregut com ho és el nostre segurament sorprendrà que un cineasta tan dotat com Martin Scorsese pugui esmerçar tant de metratge en un projecte excèntric com és el seu «Silenci», prova fefaent del seu catolicisme ferreny de fill italo-americà de Queens. No és el primer cop que el director ens entreté amb films escorats vers l’espiritualitat. «L’última temptació de Crist», segons Kazantakis, representava una variació prou estimulant de l’Evangeli i amb una intenció molt més humanista que transgressora. En canvi «Kundun» (sempre el confonc amb «El petit Buda» de Bertolucci, dues excursions d’orientalisme desvagat) patia del defecte de la manca de sinceritat i l’acomodació a les modes.

En aquest «Silenci», basat en una novel·la de Shūsaku Endō ja adaptada al cinema en dues ocasions anteriors, Scorsese hi ha dedicat 25 anys fins que va trobar la versió definitiva per explicar-la, la que ens presenta ara i que m’omple de qualsevol cosa menys de goig, prova que de vegades prendre’s els projectes amb temps tampoc no ajuda gaire.

L’acció se situa al Japó durant el segle XVII en un moment que els cristians eren perseguits fins el martiri a menys que abandonessin aquella religió forastera.  Concerneix dos capellans jesuïtes, el pare Rodrigues (Andrew Garfield) i el pare Garupe (Adam Driver), que viatjaran al llunyà arxipèlag per conèixer el destí del seu mestre, el pare Ferreira (Liam Neeson), el qual segons les males llengües ha apostatat i ha fundat una família. L’estada al Japó confrontarà el parell de sacerdots amb una església catòlica clandestina que està disposada a morir per defensar la seva fe, quan un gest formal de sacrilegi seria suficient per salvar-los. El gran dilema que planteja «Silenci» és si cal permetre tal sacrifici de vides humanes en nom d’una divinitat improbable o bé seria acceptable un acte hipòcrita per salvar la pell.

Perquè, és clar, durant la llarga sèrie de violentes iniquitats que presenciem, déu calla com un puta, mentre el «padre» Rodrigues pateix mitja dotzenes de crisis de fe. Per si no us havíeu adonat, el títol es refereix al famós silenci de déu que Bergman va explotar als anys 60, quan a Valladolid encara se celebrava la «Semana de Cine Religioso y de Valores Humanos». Com espectador ateu però benvolent, una mica d’estira i arronsa teològic em podria venir fins i tot de gust, però crec que a Scorsese se li ha anat la mà.

Per començar, no hi ha justificació possible perquè un film tan dramàticament inert com aquest duri 161 exhauridors minuts. El cicle iteratiu de martiris macabres i les traïcions repetitives del Judes que fa el personatge de Kichijiro (Yosuke Kubozuka) acaben esdevenint risibles o indiferents (i no sé què és el pitjor). Les imatges filmades memorablement, a les quals Scorsese ens té tan acostumats, aquí es veuen notablement reduïdes a un parell de plans zenitals on la fotografia de Rodrigo Prieto hi té molt a dir. La banda sonora, un altre dels punts forts del director, es limita al paisatge sonor electrònic i a la «chinoiserie» diegètica.

Garfield, el virtual protagonista, ha de lluitar amb una aparença massa juvenil de galant ingenu, però se’n surt prou bé. Un emaciat Adam Driver, extret directament de El Greco, disposa d’un paper escurçat i no gaire sucós. Neeson aporta gravetat durant el seu descans entre dues cintes d’acció i venjança. El garneu funcionari censor que fa Issey Ogata roba la funció sense cap escrúpol.

Quan una pel·lícula de caliu religiós, l’únic pensament que t’inspira és que caldria clavar-los un gec d’hòsties, i que valdria més que oblidessin tants déus i punyetes i que es dediquessin a viure la vida, vol dir que algú no ha fet gens bé els deures. Hi ha qui es queixa del silenci de déu. A casa meva molesta la seva xerrera, o més aviat la dels seus corifeus. Feos, colla de feos.

Noia adolescent amb paisatge morbós al darrere

Emma Cline és aquest tipus d’escriptor, que tanta ràbia fa, que amb 24 anys i una novel·la tot just escrita ja se la disputen les editorials, Hollywood li compra els drets del llibre i els premis li plouen de tot arreu. A més, si cal fer cas a la foto de la solapa, la tia és preciosa, cosa que sempre ajuda. Al club de lectura dels Lletracremats acabem de fer una sessió entorn de «Les noies» (Anagrama, setembre 2016) i, encara que pocs l’hem pogut acabar (culpa de les dates festives), la impressió generalitzada és que el llibre comença molt bé però acaba decebent.

L’Evie és una noia californiana que l’estiu de 1969 té catorze anys. Un dia al parc veu un grup de noies que li atreuen l’atenció per la seva feliç despreocupació i aviat retrobarà una d’elles en un supermercat, la Suzanne, per la qual sentirà un sobtat «coup de foudre». Amb ella s’introduirà a la comuna d’en Russell, un personatge carismàtic i músic frustrat, i s’endinsarà en noves experiències de sexe i droga.

El millor que puc dir d’Emma Cline és que sap descriure en primera persona i amb precisió totes les inseguretats i vacil·lacions d’una adolescent a l’hora d’iniciar-se a la vida adulta. Aquí hi és la necessitat de validar una imatge pròpia, la satisfacció de sentir-se útil, la crueltat contra tot el que pretens deixar enrere, l’anulació de l’autoestima o l’admiració acrítica per tot allò que consideres fora del corrent. Amb tot això la Cline se’n surt prou bé, encara que algunes pàgines menys no li hauria fet cap mal. La recreació d’una època que l’autora no va conèixer resulta plausible per un marge molt estret (encara som molts els que sí vam viure els anys 60), però acceptable. No he acabat d’entendre la utilitat de les escenes ambientades en el present, si no és per establir un paral·lelisme entre l’abducció d’Evie i la possible abducció de l’adolescent Sasha a càrrec del seu sinistre xicot.

Però on «Les noies» esdevé realment problemàtica és en la seva poc dissimulada relació amb el cas del clan Manson i els seus execrables crims de l’estiu del 69. Tot i que els noms han estat canviats, i també alguns dels detalls, la referència és molt directa i l’ominós final s’anuncia gairebé des de la primera pàgina. Charles Manson actua com a esquer, però també com a excusa. La protagonista roman convenientment absent durant el mes que la comuna de Russell (Manson) se’n va a mal borràs, i se salva miraculosament de participar en els assassinats per obra i gràcia de l’autora.

M’hauria agradat que un escriptor decent m’expliqués com una noia qualsevol pot esdevenir una homicida sàdica. El que trobem en canvi és una promesa morbosa mai acomplida. Començo a considerar la Cline una de les escriptores més barrudes de l’any (passat).

Neix el super-antiheroi

Recupero a través de la televisió una de les pel·lícules de més èxit de l’any passat, la super-heroica «Deadpool» del debutant Tim Miller. Darrerament procuro allunyar-me de les cintes de super-herois per considerar-les adreçades a la part més adolescent dels nostres cervells, aquella que fantasieja amb la possibilitat d’adquirir poders que ens rescabalin de tanta humiliació viscuda. Si bé aquest «Deadpool» participa d’aquesta tendència, es redimeix per una visió transgressora, amiga de la bretolada i les obscenitats, també decididament adolescent, encara que ho sigui en aspectes diferents als estàndard.

Per descomptat no tinc ni idea de la fidelitat que la pel·lícula guarda en relació als còmics; però aparentment la translació a la gran pantalla no ha ofès cap fan. Aquí el protagonista és un tal Wade Wilson (Ryan Reynolds), mercenari en afers de poca categoria, el qual, quan descobreix que pateix un càncer terminal, es sotmet a un procediment experimental que el converteix en quasi immortal, però li espatlla l’aparença física. Disfressat amb malles vermelles (que dissimulen la sang i li estalvien la bugaderia) i rebatejat com Deadpool, partirà a la recerca del científic que li pugui arreglar la cara, mentre intenta refer la seva història d’amor amb la prostituta Vanessa (Morena Baccarin).

Exposat així pot fer pensar en una parida més de Stan Lee (amb cameo inclòs) per a can Marvel, però des dels descreguts títols de crèdit, on s’explota fins al límit l’ús del terme genèric, es percep una visió irònica i distanciada del que significa ser un super-heroi a la vida realista de l’ara i ací. «Deadpool» trenca totes les convencions del gènere, les comenta en directe i, de passada, dinamita la quarta paret.

És molt menys trinxeraire del que pretén, i les seves brometes sexuals perden molt en les distàncies curtes. A mi, el que més gràcia m’ha fet són les contínues referències a X-men, tot i que no sabria connectar aquella franquícia amb aquest disbarat. Ryan Reynolds és el protagonista ideal, un pollastre amb la cara del parent pobre de Ryan Gosling. A Morena Baccarin la coneixeu de la primera temporada de «Homeland». La resta d’actors malviuen als llimbs dels secundaris de Hollywood.

Com passa en totes aquestes pel·lícules de la Marvel, la funció acaba amb col·lisions  i explosions a dojo. No m’explico com en Pons no l’ha vista. Sembla que li han fet a mida.

Minories molestes

L'ONU en un cartell

Es tracta d’un fenomen d’abast quasi universal; i és que, quan un grup de la població històricament oprimit comença a rebre justa reivindicació dels seus drets, els seus antics opressors no trigaran gaire a presentar-se davant de l’opinió pública com a les noves víctimes del procés de compensació. Els nous (auto-denominats) discriminats, sempre amb excusa prèvia que assegura que no tenen res en contra dels grups afavorits (i que fins i tot hi tenen alguns dels seus millors amics), solen ser gens casualment mascles, blancs i heterosexuals. Aquest moviment de rebot i victimisme ha passat (i està passant) en relació amb els negres i altres races discriminades, amb les dones, amb tots els membres tan diversos de la població LGTB, amb els discapacitats i amb tots els ases dels cops tradicionals que us pugueu imaginar.

Després d’un paràgraf preliminar tan estupend, em temo que hauré de rebaixar el nivell, i que caldrà introduir a l’equació les dubtoses intencions crematístiques del cinema de Hollywood. Potser alguns recordareu com va reaccionar part de la xarxa, quan es va anunciar una nova versió de «Ghostbusters» totalment protagonitzada per dones i on, per major escarni als masclistes, Chris Hemsworth feia el paper de secretari «florero». La que va sortir pitjor parada va ser Leslie Jones qui, a més de dona sumava la condició de negra. Va haver de sentir-ne de tots colors i finalment es va donar de baixa de Twitter.

Costa d’entendre que en ple segle XXI i en societats democràtiques i defensores de la igualtat, el masclisme, el racisme o la homofòbia pervisquin encara amb tanta virulència en el món de l’espectacle. Mentre que en el món de l’òpera fa anys que està plenament acceptat que cantants negres o orientals facin papers que no siguin els d’Othello o Madame Butterfly, cert públic arrufa el nas davant de la possibilitat que Idriss Elba sigui el proper James Bond. J. K. Rowling va haver de sortir en defensa del càsting d’una Hermione Granger negra a l’obra teatral «Harry Potter and the Cursed Child», tot al·legant que en els llibres se la descrivia simplement com una noia intel·ligent, de cabell fosc i arrissat.

Una altra franquícia popular que va intentar superar passats prejudicis va ser «Star Wars» quan a «El despertar de la força» de 2015, va escollir com a protagonistes de la tercera trilogia una dona (Daisy Ridley) i un negre (John Boyega). Com que el film era un virtual «remake» del «Star Wars» original, els fans acèrrims van posar-se les mans al cap davant d’aquell devessall de correcció política que destruïa el seu somni adolescent on tot el dilema consistia en escollir entre Han Solo i Luke Skywalker.

Pitjor s’ho devien passar amb «Rogue One» de 2016, la derivació de «Star Wars» que havia d’acabar amb totes les discriminacions. La protagonista tornava a ser una dona (Felicity Jones), el seu mentor, un negre (Forest Whitaker), i a l’esquadró que era la base del film hi figuraven dos orientals (Donnie Yen de Hong-Kong i Jiang Wen de Tangshan), un pakistanès (el puixant Riz Ahmed) i un «latino» (Diego Luna). En una primera lectura, es diria que l’únic actor masculí i de raça blanca amb paper protagonista i positiu seria el danès Mads Mikkelsen, com a pare de la Jones; tot i que Luna, malgrat els seus orígens mexicans, només es distingeix dels caucasians de manual per un parlar d’accent exagerat (que segurament força).

De totes maneres, aquesta atenció a la minoria queda completament oblidada quan passem del primer pla al pla general. Malgrat que Felicity Jones sigui la protagonista, no hi ha cap altre personatge femení de rellevància. En el nombrós grup de guerrillers d’elit destinat a destruir l’Estrella de la Mort, amb prou feines hi ha una dona pilot, però que jo recordi no hi ha cap negre, ni oriental, ni pell roja (ja posats). Són tots ells una colla de mascles atlètics i blancs que provenen d’una galàxia molt llunyana. I es diu Amèrica.

Per no parlar de l’absència d’espècies alienígenes en la constitució del batalló rebel. De fet, n’hi ha un de sol i queda dissimulat en un segon pla. Les primeres pel·lícules de «La Guerra de les Galàxies» solien ser un goig per la frescor com introduïen races intel·ligents inconegudes sense molestar-se a ni alçar una cella. En totes aquestes seqüeles noto una reticència certa: el proper prejudici a superar és el que suposen els visitants d’una altra galàxia. 

Música negra

A la recerca d’una perspectiva una mica diferent, vam escollir la sèrie «Empire» de la Fox per les bones crítiques rebudes, especialment pel que fa als seus actors protagonistes, i per dur la firma de Lee Daniels («Precious», «The Butler»…), una de les veus més interessants del cinema afroamericà recent. Que en poc més de dos anys ja acumulés tres temporades, també es podia considerar un signe de bon averany.

«Empire» té com a protagonista a Lucious Lyon (Terrence Howard), antic traficant de drogues convertit en l’executiu en cap d’Empire Entertainment, empresa productora de música de la qual va ser el fundador. A les primeres escenes del primer capítol li diagnostiquen ELA i li vaticinen pocs mesos de vida. Com si ens trobéssim a una versió de pacotilla de «King Lear», Lucious ha d’escollir entre els seus tres fills el digne successor que dirigirà Empire. Els fills venen tots tres amb problemàtica incorporada: Andre (Trai Byers), el gran, pateix un trastorn bipolar, Jamal (Jussie Smollett) el segon, és gai i no se n’amaga, mentre que el petit Hakim (Bryshere Y. Gray) és un macarra i un cap de pardals. Per últim, però per a res menys important, «Cookie» Lyon (Taraji P. Henson), l’ex-esposa de Lucious i mare dels seus fills, acaba de sortir de la presó després de passar-hi disset anys assumint un delicte que va cometre el seu marit. Aviat es revelarà que «Cookie» és la veritable lleona, decidida a reclamar la seva part a l’empresa familiar, mentre mira de recuperar l’afecte del marit i els fills.

Malgrat uns valors de producció considerables (les reproduccions de falsos Seurat i falsos Basquiat no tenen preu), amb intèrprets que fluctuen entre el notable i l’excel·lent, i una treballada banda sonora, l’espectador no triga gaire a descobrir que «Empire» és en el fons (i en la superfície) un serial d’aquells de tota la vida, d’amor, luxe i poder, que crèiem que «Dallas» o «Falcon Crest» havien enterrat definitivament. Contemplar les batusses, amb estirada de cabells inclosa, entre «Cookie» i Anika (l’actual parella de Lucious) ens farà venir a la memòria les antològiques topades de Joan Collins i Linda Evans a «Dinastia». No hi falta ni un dels llocs comuns del gènere: fills secrets de paternitat dubtosa, confessió de crims sota l’efecte de les drogues, malalties letals que al final no ho eren tant, adulteris descoberts «in fraganti»…

La veritat és que, quan assumeixes que «Empire» no pertany a l’Edat d’Or de la televisió i que, si Shakespeare fos viu, no estaria escrivint aquestes collonades, la sèrie passa moltíssim millor. Tot és qüestió de posar-hi sentit de l’humor. Terrence Howard i Taraji P. Henson em consta que són bons actors i han sigut convenientment guardonats per elevar el nivell de qualitat general del producte. Intervenen també altres noms importants de la negritud, sigui en el camp de la interpretació, la música o la moda. Sumeu doncs en papers més o menys episòdics a Gabourey Sidibe, Naomi Campbell, Jennifer Hudson, Cuba Gooding, Jr., Mary J. Blige, Patty Labelle, Snoop Dog o Gladys Knight. O, més enllà dels estereotips racials, a Judd Nelson i Courtney Love.

Potser el que millor fa «Empire» és incorporar l’element musical a la trama de forma més creativa del que caldria esperar. Hip-hop, rythm & blues, balades, dance, gospel; estils negres en general. No és el tipus de música que més em motivi, i el rap em desmotiva directament, però després de «Treme» no trobareu sèrie que soni tan bé com aquesta. No m’espereu, però, per la segona i tercera temporades.

La màgia de la màgia

No tenia avui un dia gaire fi, i el cos no em demanava ni els misticismes de Scorsese, ni les histèries de Xavier Dolan. «Fantastic Beasts and Where to Find Them» (o «Bèsties fantàstiques i on trobar-les») semblava una bona opció: escapisme de fantasia adreçat a un públic de vocació infantil. Tot i que desconec en gran mesura l’univers de Harry Potter, del qual només he vist el primer film (i potser vaig llegir el primer llibre de la saga, cosa que mai no ho reconeixeré en públic), aquesta pel·lícula semblava deslligar-se de l’alumne més famós de Hogwarts i presentar una història d’aparença auto-conclusiva, cosa que només ho és en part (en realitat és l’inici d’una nova sèrie que de moment constarà de cinc títols, si no en són més).

La trama ens trasllada a Nova York durant els anys 20, on arriba Newt Scamander (Eddie Redmayne), un mag i zoòleg que està recopilant dades sobre criatures prodigioses amb la intenció d’escriure un llibre científic (o potser no, perquè gran part de les motivacions dels personatges se m’ha escapat en una exposició confusa, que només entendran els experts en J. K. Rowling, nivell B). Hi ha també dues maletes iguals i intercanviables, aquell gran recurs dels guionistes mandrosos. La de Scamander és màgica i conté innombrables animals de fantasia que, quan s’escapin, seran motiu de les escenes més entretingudes de la pel·lícula. La maleta de Jacob Kowalski (Dan Fogler), poc importa el que conté, però serveix com a excusa per introduir un personatge aliè a la màgia i que funciona molt bé per canalitzar el punt de vista de l’espectador.

Hi ha a més una societat de mags americans que trobem en plena crisi, quan una criatura invisible causa estralls a la ciutat, i amenaça amb provocar una guerra civil entre mags i humans (!) Carmen Ejogo els presideix, Colin Farrell sembla fer la feina bruta, Katherine Waterston és una funcionària degradada (de cara antiga, però destinada pel guió a casar-se amb Scamander) i Alison Sudol és la seva germana, de vida alegre i moral dubtosa.

Samantha Morton capitaneja una església que es proposa cremar mags i bruixes, tot i que ens l’han introduïda amb calçador. Com passa amb el seu fill adoptiu Credence (Ezra Miller), alumne turmentat dels jesuïtes. Una altra subtrama, prescindible, introdueix John Voight i els seus dos fills. Més carn de seqüeles, sospito, perquè els fils de les subtrames no acaben de lligar.

«Fantastic Beasts…», dirigida per un David Yates que ja s’havia ocupat dels últims quatre Harry Potter, marca el debut de J. K. Rowling en l’escriptura de guions, i el mínim que es pot dir del seu treball és que no ha sabut proporcionar cap sentit a la història que s’explica. Perseguir animalons graciosos, molt similars als que podem trobar a la realitat, no implica cap progressió dramàtica. Mentrestant el conflicte humà tira a inexistent i de la colla de competents actors només em quedaré amb Fogler i potser amb Sudol.

Abunda molt la màgia, això sí; en tanta quantitat i de funcionament tan arbitrari que, paradoxalment, acaba sent molt menys prodigiosa del que voldrien. I, com passa amb totes les pel·lícules de fantasia actual, en el tercer acte es destrueix mig Nova York en escenes de molt de soroll i fúria (quan, francament, no caldria). Em pregunto si els entesos en Harry Potter veuran en aquest "Fantastic Beasts..." lectures que m'han defugit, tot i això, pres com a crispeta fílmica, m'ha servit per desintoxicar-me de tanta festa de Nadal.

Sí!

Tot just ahir em varen assabentar que The Magnetic Fields, el que vol dir Stephin Merritt, treu nou disc el proper 3 de març sota l’ègida de Nonesuch. Els fidels ja sabeu la flaca que gasto amb aquest home i el seu quíntuple àlbum intitulat «50 Song Memoir» promet esdevenir un seriós competidor del magistral «69 Love Songs», tant per volum com per audàcia conceptual. Aquí la idea motora consisteix en escriure una cançó per cadascun dels anys de vida d’en Merritt. El tast que ens ofereix la casa editora és absolutament encisador. Amb tota seguretat escriuré sobre l’àlbum quan sigui presentat en societat. De moment us deixo amb «No», la baula de la biografia de Merritt que correspon a l’any 1974: una declaració de principis d’allò més escèptica, o la declaració d’amor que espero de tots els meus pretendents més descreguts.

No

Hi ha un home als cels que té cura de tu?
Hi ha un lloc on van a parar els difunts estimats?
Hi ha una font de saviesa que et donarà suport durant les dificultats?
Hi haurà pau en el nostre temps?
    No.

Coneixíem Karmu, un curandero —el Crist negre, es feia dir—
que feia la imposició de mans pertot arreu
Guaria refredats i càncers, i ressuscitava els morts?
Refusava donatius?
    No.

El meu amic Scott afirma que hi ha platets voladors
amagats dins de la Lluna
I llavors hi ha Karl, comunista amb carnet
perquè la revolució arribarà «aviat»
I Carolyn creu en fades
I Gabrielle creu en fantasmes
Yeshe creu en la reencarnació
I David, en els visitants celestials

Ma mare creu que aquest univers físic
és un gran espectacle hologràfic
I diu que algun dia la ciència li donarà la raó
En té la mera ombra d’una prova?
    No.

Visions de l'Epifania (1)

La festa de l'Epifania que celebrem avui se solapa iconogràficament amb la de la Nativitat —tant l'escenografia com la majoria dels personatges protagonistes són repetits—, detall que no m'impedirà fer una repassada a algunes obres clàssiques sobre l'adoració dels Reis d'Orient. Començaré per un dels famosos frescos que Giotto va pintar per la capella Scrovegni a Pàdua, del qual diuen que tenen uns blaus inoblidables (si els veus en directe, per descomptat). El pintor, en el seu salt del gòtic al renaixement, preserva maneres i vestuari d'una certa severitat, quasi de cerimonial religiós. El nen, gràcies a déu, me'l presenten ben embolicat, no fos cas que agafés una calipàndria. A la part superior es percep ben contundent l'Estel d'Orient en forma realista de cometa. En canvi els camells es nota que l'artista no n'havia vist cap en directe i algú li devia telegrafiar la descripció.

Per cert, les aureoles que coronen els reials cranis m'han omplert de perplexitat. Els Reis eren mags, però que jo sàpiga no han figurat mai al santoral catòlic; però, és clar, en aquestes matèries és l'església la que té doctors. Jo, si s'ha de cobrir el cap dels Reis, prefereixo escollir la gorra frígia (no tornaré a fer la broma de la barretina) que indica la provinença oriental, tal com se'ls veu a Ravena, als mosaics de Sant'Apollinare Nuovo.

Fa gràcia veure'ls alineats com coristes de revista i amb "leggings" imitació leopard, tot i que resulta interessant observar que el rei negre encara no havia sigut inventat: de fet, als evangelis ni tan sols es dóna nom als reis. Observeu de passada un estrella molt discreta i unes palmeres espellifades i datileres.

La pintura següent sembla que la van confeccionar a quatre mans Fra Agelico i Filippo Lippi i és tan plena de detalls (i de gent), que ens podríem passar la tarda amb la mera descripció. Em fa pensar en un altre famós quadre rodó ("tondo", en diuen) on també hi figuren multituds: el bany turc d'Ingres. I, de fet, hi ha uns joves mig despilotats, com sortits d'una sauna, al fons a l'esquerra i en format liliput, que han desafiat la comprensió lectora dels estudiosos més perspicaços des de llavors.

Se suposa que en primer terme hi ha l'adoració dels mags en format convencional, encara que em veig incapaç de discernir quins són els venerables savis enmig d'aquesta munió de princeses Disney. L'adoració dels pastors (a l'esquena de Sant Josep) resulta més entenedora, gràcies a que els tres vesteixen parracs. Hi ha després una immensa comitiva, el seguici dels Reis, que ha embussat els carrers de Betlem amb tants cavalls i camells. A partir de l'any següent, l'alcalde va establir la tradició que les muntures de matrícula parella s'anessin alternant amb les de matrícula senar durant la setmana de Nadal (tot i que ja no tornaren a néixer més Messies durant la resta del seu mandat).

Al sostre de l'establia un paó reial i un astor que ataca un faisà (gràcies Viquipèdia). La bèstia blanca en primer pla, mamífera en tot cas, no tinc ni idea què és (gràcies Viquipèdia!)

Passo a un Botticelli que concilia elegància i destresa pictòrica, però que acaba convertint l'adoració dels mags en una pàgina de les revistes del cor en rigorós paper "couché". Entre tota aquesta colla de cortesans ensavonadors i finament cisellats, possiblement sodomites (on també s'intueix algun "paparazzo"), Sandro B. es pinta en "selfie", com el desdenyós exquisit de túnica taronja a l'extrema dreta.

He estat barallant artistes enormes, però no hi ha cap que es compari a Pieter Bruegel, el Vell. Mai no pinta res afavoridor, només s'ocupa de la realitat i dels seus aspectes més lletjos, o sigui que és l'antítesi de l'Instagram. Els seus tres reis són vells comediants decrèpits, sorgits d'un film de Federico Fellini dels anys 50. Sant Josep escolta sense immutar-se com la gent fa safareig entorn de Maria i la seva controvertida virginitat. Mentrestant el nen Jesús assaja cucades pròpies del Paral·lel.

Melòmans i animals

Illumination Entertainment, responsables d’èxits animats de qualitat discutible, com els de les pel·lícules de Gru i els Minions, o allò de «La vida secreta de les mascotes», ataca aquestes festes amb «Sing» (dirigeix Garth Jennings), un esforç de limitada ambició i moltes ganes d’agradar que de segur esdevindrà material de fons d’armari en l’àmbit de l’entreteniment familiar.

Bastida entorn del fenomen dels «talent shows» musicals —excusa de la qual es denuncia la falta d’originalitat des del mateix guió, tot i que no es renuncia a la seva descarada comercialitat— «Sing» s’erigeix en un espectacle apte per a tots els públics (els acudits de pets indiquen la seva voluntat multigeneracional). L’acció se situa en una societat d’animals antropomòrfics, però amb interaccions molt menys elaborades que les de «Zootropolis». Al bonàs coala Buster Moon (un molt simpàtic Matthew McConaughey) no se li acudeix una altra manera de salvar el seu deficitari teatre que convocar una competició musical amb premi milionari inclòs. Trames similars les explotava la Warner, amb coreografies de Busby Berkeley, fa gairebé un segle (tot i que el que allà eren coristes, aquí són calamars).

Els participants en el concurs són tan entranyables com adequadament diversos: una truja, mare de família, d’envejable vocació expansiva (Reese Witherspoon), un ratolí «crooner» que interpreta tots els èxits del «rat pack» (Seth MacFarlane), una porc espí roquera (Scarlett Johansson), un goril·la fill de gàngster que canalitza Elton John (Taron Egerton) o una elefanta amb pànic escènic (Tori Kelly). M’ha agradat particularment el personatge de Karen Crawley, una iguana vella que treballa com a secretària de Buster i té la veu del propi Garth Jennings, el director.

«Sing» no és una gran pel·lícula, però tendeix a caure bé. Li costa trobar el ritme i abusa de cançons arxi-conegudes (necessitàvem noves versions de «My Way» o «Hallelujah»?), però quan arriba al tercer acte és impossible no deixar de ballar a la butaca amb un somriure dibuixat als llavis.

Bells dorments

Tothom que hagués vist els tràilers de «Passengers» (Morten Tyldum, 2016) podia arribar a sospitar que ens trobàvem davant d’una aventura romàntica ambientada a l’espai i protagonitzada per dos actors tan agradables de contemplar com són Jennifer Lawrence i Chris Pratt. I certament aquesta interpretació, afavorida sens dubte pels creadors de la pel·lícula, s’acosta força a la realitat, si no fos perquè passa per alt un detall del guió que enfonsa el film en territoris èticament pantanosos dels que no sap sortir-ne indemne. Discutir-ho amb més profunditat implicaria entrar de ple en el terreny dels «spoilers» que tan poc us agrada. Així que farem una cosa: dedicaré el proper paràgraf a elaborar una ressenya quasi telegràfica i gens reveladora i, un cop alliberat de qualsevol pacte de discreció, m’esplaiaré a continuació en benefici de qui vulgui seguir-me.

«Passengers» és un film de ciència-ficció d’exquisit disseny, d’aquells que presenten una tecnologia pulcra i elegant, de l’escola del «2001» de Kubrick. Està interpretat per bons actors, que també són estrelles, i encarà que la química entre Lawrence i Pratt sigui qüestió d’opinió, sempre és un goig veure’ls en pantalla. Potser aquesta llaminadura visual és la que mig oculta les implicacions morals de la història i la facilitat amb la qual tot el conflicte es resol amb els clixés més deplorables de Hollywood. Afegiu-hi un dels guions més perforats i matussers de tot el que va de segle, per assegurar-vos (per poc sensibles que sigueu a les formes) una sana indignació així que acabi la funció.

A partir d’aquí els «spoilers». La nau Avalon solca l’espai en un viatge de 120 anys de durada en direcció al planeta Homestead II. En el seu interior, 5.000 passatgers en estat d’hibernació, destinats a establir-se a la colònia. A causa d’un incident que no ve gaire al cas, l’enginyer mecànic Jim Preston (Chris Pratt) es desperta 90 anys abans de la fi del viatge i, com que aquests destrets s’havien considerat tècnicament impossibles, no hi ha manera prevista de tornar-lo a hivernar. Jim passa uns mesos gaudint de les distraccions que li ofereix la nau, però de mica en mica es deixa vèncer per la solitud. És llavors que posa l’ull en una càpsula on jeu l’atractiva escriptora Aurora Lane (Jennifer Lawrence) i comença a contemplar la possibilitat de despertar-la perquè li faci companyia (i el que sorgeixi) durant els 90 anys següents.

Hi ha aquí, sense gaires filtres, una fantasia típicament masculina: la de l’home que té a la seva disposició un harem potencial de dones mancades de voluntat i que jugarà al seu favor la carta de la solitud compartida. La concomitància amb els contes de fades clàssics, on el príncep blau desperta la princesa amb un petó, és més que evident (recordem que Aurora era el nom de la Bella Dorment), en una escena que s’ha associat tradicionalment amb la violació.

Jim dubta durant uns dies, però finalment claudica i canvia el curs de la vida d’Aurora pel sol fet de despertar-la. S’enamoren (és que algú ho dubtava?) i l’idil·li progressa adequadament, fins que es destapa el pastís. Ella s’emprenya i li fa el buit, però després d’algunes heroïcitats i sacrificis, el perdona. Perquè són Jennifer Lawrence i Chris Pratt, i fan molt bona parella, i això és una comèdia romàntica. Si el personatge de Jim Preston l’interpretés un actor obès de mitjana edat, segurament la repugnància del fet de descongelar Aurora se’ns faria molt més palès, però és evident que aquí ningú no ha volgut entrar a fons en disquisicions ètiques.

El guió és un model de decisions arbitràries que només afavoreixen el desenvolupament predeterminat de la trama. Per què Jim és capaç d’entrar a tots els racons de la nau, però no a la sala on jeu la tripulació? Per què es pot colar a la suite de primera classe, però no pot prendre més cafè que el d’ínfima qualitat? Menció especial mereix l’aparició de Lawrence Fishburne, en un dels casos més flagrants de «deus ex machina» que mai he presenciat, la intervenció del qual possibilita la viabilitat del desenllaç. A més, com es negre, trigarà poc a desaparèixer. Molt més intrigant és el pla de cinc segons on es pot veure a Andy Garcia. Ni tan sols obre la boca o sigui que crec que jo els hauria sortit immensament més barat.

Salvaré del desastre la fotografia de Rodrigo Prieto, la banda sonora de Thomas Newman, el disseny (especialment el de l’enoooorme nau helicoïdal Avalon), Pratt a la dutxa, Lawrence en una piscina de gravetat zero, i l’androide idiosincràtic i molt britànic que compon Michael Sheen. Però francament, no val la pena. A evitar.