La màgia de la màgia

No tenia avui un dia gaire fi, i el cos no em demanava ni els misticismes de Scorsese, ni les histèries de Xavier Dolan. «Fantastic Beasts and Where to Find Them» (o «Bèsties fantàstiques i on trobar-les») semblava una bona opció: escapisme de fantasia adreçat a un públic de vocació infantil. Tot i que desconec en gran mesura l’univers de Harry Potter, del qual només he vist el primer film (i potser vaig llegir el primer llibre de la saga, cosa que mai no ho reconeixeré en públic), aquesta pel·lícula semblava deslligar-se de l’alumne més famós de Hogwarts i presentar una història d’aparença auto-conclusiva, cosa que només ho és en part (en realitat és l’inici d’una nova sèrie que de moment constarà de cinc títols, si no en són més).

La trama ens trasllada a Nova York durant els anys 20, on arriba Newt Scamander (Eddie Redmayne), un mag i zoòleg que està recopilant dades sobre criatures prodigioses amb la intenció d’escriure un llibre científic (o potser no, perquè gran part de les motivacions dels personatges se m’ha escapat en una exposició confusa, que només entendran els experts en J. K. Rowling, nivell B). Hi ha també dues maletes iguals i intercanviables, aquell gran recurs dels guionistes mandrosos. La de Scamander és màgica i conté innombrables animals de fantasia que, quan s’escapin, seran motiu de les escenes més entretingudes de la pel·lícula. La maleta de Jacob Kowalski (Dan Fogler), poc importa el que conté, però serveix com a excusa per introduir un personatge aliè a la màgia i que funciona molt bé per canalitzar el punt de vista de l’espectador.

Hi ha a més una societat de mags americans que trobem en plena crisi, quan una criatura invisible causa estralls a la ciutat, i amenaça amb provocar una guerra civil entre mags i humans (!) Carmen Ejogo els presideix, Colin Farrell sembla fer la feina bruta, Katherine Waterston és una funcionària degradada (de cara antiga, però destinada pel guió a casar-se amb Scamander) i Alison Sudol és la seva germana, de vida alegre i moral dubtosa.

Samantha Morton capitaneja una església que es proposa cremar mags i bruixes, tot i que ens l’han introduïda amb calçador. Com passa amb el seu fill adoptiu Credence (Ezra Miller), alumne turmentat dels jesuïtes. Una altra subtrama, prescindible, introdueix John Voight i els seus dos fills. Més carn de seqüeles, sospito, perquè els fils de les subtrames no acaben de lligar.

«Fantastic Beasts…», dirigida per un David Yates que ja s’havia ocupat dels últims quatre Harry Potter, marca el debut de J. K. Rowling en l’escriptura de guions, i el mínim que es pot dir del seu treball és que no ha sabut proporcionar cap sentit a la història que s’explica. Perseguir animalons graciosos, molt similars als que podem trobar a la realitat, no implica cap progressió dramàtica. Mentrestant el conflicte humà tira a inexistent i de la colla de competents actors només em quedaré amb Fogler i potser amb Sudol.

Abunda molt la màgia, això sí; en tanta quantitat i de funcionament tan arbitrari que, paradoxalment, acaba sent molt menys prodigiosa del que voldrien. I, com passa amb totes les pel·lícules de fantasia actual, en el tercer acte es destrueix mig Nova York en escenes de molt de soroll i fúria (quan, francament, no caldria). Em pregunto si els entesos en Harry Potter veuran en aquest "Fantastic Beasts..." lectures que m'han defugit, tot i això, pres com a crispeta fílmica, m'ha servit per desintoxicar-me de tanta festa de Nadal.