dijous, 12 de gener de 2017

Neix el super-antiheroi

Recupero a través de la televisió una de les pel·lícules de més èxit de l’any passat, la super-heroica «Deadpool» del debutant Tim Miller. Darrerament procuro allunyar-me de les cintes de super-herois per considerar-les adreçades a la part més adolescent dels nostres cervells, aquella que fantasieja amb la possibilitat d’adquirir poders que ens rescabalin de tanta humiliació viscuda. Si bé aquest «Deadpool» participa d’aquesta tendència, es redimeix per una visió transgressora, amiga de la bretolada i les obscenitats, també decididament adolescent, encara que ho sigui en aspectes diferents als estàndard.

Per descomptat no tinc ni idea de la fidelitat que la pel·lícula guarda en relació als còmics; però aparentment la translació a la gran pantalla no ha ofès cap fan. Aquí el protagonista és un tal Wade Wilson (Ryan Reynolds), mercenari en afers de poca categoria, el qual, quan descobreix que pateix un càncer terminal, es sotmet a un procediment experimental que el converteix en quasi immortal, però li espatlla l’aparença física. Disfressat amb malles vermelles (que dissimulen la sang i li estalvien la bugaderia) i rebatejat com Deadpool, partirà a la recerca del científic que li pugui arreglar la cara, mentre intenta refer la seva història d’amor amb la prostituta Vanessa (Morena Baccarin).

Exposat així pot fer pensar en una parida més de Stan Lee (amb cameo inclòs) per a can Marvel, però des dels descreguts títols de crèdit, on s’explota fins al límit l’ús del terme genèric, es percep una visió irònica i distanciada del que significa ser un super-heroi a la vida realista de l’ara i ací. «Deadpool» trenca totes les convencions del gènere, les comenta en directe i, de passada, dinamita la quarta paret.

És molt menys trinxeraire del que pretén, i les seves brometes sexuals perden molt en les distàncies curtes. A mi, el que més gràcia m’ha fet són les contínues referències a X-men, tot i que no sabria connectar aquella franquícia amb aquest disbarat. Ryan Reynolds és el protagonista ideal, un pollastre amb la cara del parent pobre de Ryan Gosling. A Morena Baccarin la coneixeu de la primera temporada de «Homeland». La resta d’actors malviuen als llimbs dels secundaris de Hollywood.

Com passa en totes aquestes pel·lícules de la Marvel, la funció acaba amb col·lisions  i explosions a dojo. No m’explico com en Pons no l’ha vista. Sembla que li han fet a mida.

4 comentaris:

  1. Encara que sembli mentida, sembla que pensem força igual al respecte d'aquesta pel·li. Evidentment, té estètica i arguments adolescents, però aquests detalls com els d'anar parlant amb el que mira, la famosa quarta paret, o que sigui tan gamberro, o les bromes frikis que fa, tenen la seva gràcia si les entens. Per passar l'estona, ni tan mal.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, gairebé la prefereixo a una de super-herois seriosos.

      Suprimeix
  2. En Pons va tard, sempre va tard, a veure si aquest 2017 la veig (jo diria que si, però la vida real a vegades es complica). Es una peli de superherois, punt a favor, es una parodia un altre punt a favor. El problema es que sembla tan feta a mida per mi que llavors les expectatives superaran la realitat.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. També és una solemne xorrada. Et disminueix una mica les expectatives?

      Suprimeix