dimecres, 31 de gener del 2018

Família dissortada


A principis de gener Ferran Ràfols Gesa (un dels meus traductors de referència), previsiblement fart de les llistes del millor de 2017 que sorgeixen com bolets cada cop que un any s’acaba, va proposar en el seu compte de Twitter un exercici de memòria col·lectiva. Sol·licitava que els lectors citessin títols de literatura catalana publicats entre 1990 i 2010 que consideressin dignes de ser recordats. L’experiment es va saldar amb un gran èxit de participació, gran almenys pels paràmetres en que es mouen els fòrums literaris.

Es van arribar a mencionar fins a 172 llibres diferents, el que em sembla un nombre considerable, t’ho miris com t’ho miris. Els més esmentats, amb nou vots, van ser «Els jugadors de whist» de Vicenç Pagès Jordà i «La pell freda» d’Albert Sánchez Piñol, el que no és exactament una sorpresa. En tercer lloc, amb cinc vots, «Cavalls salvatges» de Jordi Cussà, que sí que ho és; i aquí la cosa comença a posar-se interessant. Amb quatre vots «Pere Marín» (Toni Sala), «Una màquina d’espavilar ocells de nit» (Jordi Lara), «El canvi» (Miquel Bauçà), «L’home manuscrit» (Manuel Baixauli), «Excelsior o el temps escrit» (Biel Mesquida), «La terra retirada» (Mercè Ibarz), «De fems i marbres» (Francesc Serés), «El dia de l’ós» (Joan Lluís Lluís), «La passió segons Renée Vivien» (Maria Mercè Marçal), «El cor del senglar» (Baltasar Porcel).

M’aturo aquí, encara en territori conegut, tot i que les entrades de Sala i d’Ibarz no m’eren familiars. Hi figuren molts més títols, alguns no els havia sentit en la vida, el que demostra que tenim més bona literatura catalana de la que som capaços de pair. Vaig decidir rescatar de tot aquest gavadal l’«Anna K.» de Martí Rosselló, un deute pendent des de qui sap quan. Rosselló fou molt estimat bibliotecari de Premià de Mar i morí prematurament el 2010 als 57 anys. «Anna K.», apareguda a Quaderns Crema el febrer de 2000, fou l’única novel·la que va publicar Martí Rosselló i amb el temps diria que ha esdevingut un títol de culte.

«Anna K.» narra la vida del personatge del títol, començant per les estranyes circumstàncies que van conduir a la seva concepció i acabant amb les circumstàncies tampoc gaire naturals de la seva defunció. Explicat així, el plantejament no sembla gaire original; però ja us asseguro que no heu llegit cap llibre com aquest. Perquè tot en la vida d’Anna K., des dels preliminars fins a la mala fi, és pura exageració, material escandalós de serial de sobretaula portat fins al paroxisme. Hi trobareu des de fratricidi fins a infanticidi, incest, transsexualitat, homosexualitat, a més de qualsevol baixesa moral que se us pugui acudir. Però la gràcia de tot això és que està narrat amb un distanciament de supervivent estoic, com si fos inevitable i no hi hagués per tant.
Vaig haver de fer grans esforços per tornar a posar les peces a lloc i recuperar la seguretat que, a base de d’eternes reflexions, havia aconseguit tenir. Però com sempre passa en aquesta vida, vaig aprendre una cosa nova que m’ha obert una nova manera de veure el món. Des de llavors que tinc la total seguretat que, en aquesta vida, tot, absolutament tot, és susceptible de ser cert, que tot, absolutament tot, és possible. Aquest descobriment m’ha obert unes portes que ni jo mateixa sóc capaç de definir.
Martí Rosselló demostra un control magistral en el maneig d’aquest contingut flamíger i converteix l’estranya peripècia en un relat tan absorbent com ben travat. Així Anna K. —engendrada per venjança i batejada via Tolstoi i via la frase inicial d’«Anna Karènina» sobre les famílies felices i les que no ho són— s’incorporarà a un cicle infinit d’Annes i Guillems destinats a destruir-se mútuament en connexions biogràfiques inesperades.

Tan divertidament pervers com guanyar-se la vida fent vida a un aparador, «Anna K.» és la meva aposta per aquest Sant Jordi. Sé que vaig avançat de mesos, però també sé que no trobareu res de millor. Exagero, oi que ja ho sabíeu?

9 comentaris:

  1. Passant per sobre del plantejament poc original, no sé si tot això que explica el llibre podria ser del meu interès tampoc. Amb tot, que en parlis tan bé em pica la curiositat, és clar... Suposo que no faré un esforç actiu per trobar-lo, però si algun dia en una llibreria de segona mà es creua amb el meu angle de visió, no descarto que vingui cap a casa. Com altres cops, deixaré que sigui el llibre el que em triï a mi, i no a l'inrevés.

    Sobre la llista que va promoure en Ràfols (crac entre cracs), he llegit els dos primers i hi podria estar d'acord, sense 'Els jugadors de Whist' la meva opinió sobre Vicenç Pagès no seria la mateixa segur, em va meravellar. En canvi, si m'hagués quedat en 'La pell freda' no hauria descobert un dels meus autors de referència, perquè em declaro fan del Sánchez Piñol, és d'aquells pocs que té 'l'honor' de comprar els llibres perquè són seus, independentment de què expliquin. Mira, debilitats que té un.

    Ah, i t'ho dic aquí per si no tornes a mirar la resposta quan surti, si no has llegit Andreu Martín, és molt recomanable, sempre i quan t'agradi la novel·la negra, és clar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. "Anna K." la vaig trobar a la meva biblioteca. És estranya però de bon llegir.

      La llista acabava el 2010. per això no hi sortia "Victus".

      Elimina
  2. Durant força temps vaig creure que era l'única persona que havia llegit Anna K., fins que va morir l'autor i la Tina Vallès li va escriure un panegíric, perquè havia set el seu bibliotecari de capçalera.
    La novel·la em sembla una excel·lent aposta per aquest sant jordi, en pla 'Exhaurim-lo!' de l'enyorat Llibreter.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això mateix, perquè ens agrada dur la contrària.

      Elimina
    2. Casualitats inquietants: avui precisament es complien vuit anys de la seva mort.

      Elimina
  3. Sóc gallega: no crec en les casualitats.

    ResponElimina
  4. Hola, hola. Demà publico un article a Vilaweb sobre 'Anna K.'. Aquest mes de febrer la novel·la fa divuit anys. Més casualitats!
    Som molts els que vam llegir aquesta novel·la. I he de dir que el pas del temps no li juga en contra i que admet la relectura perfectament!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Recordo perfectament l'apunt que li vas dedicar a en Rosselló quan va morir. Considera't també responsable d'aquest rescat merescut.

      Elimina
    2. N'assumeixo la responsabilitat amb alegria i emoció!

      Elimina