dilluns, 2 d’abril de 2018

Morts i resurreccions

Vaig quedar bastant escaldat de la primera temporada de «The Leftovers» i només la insistència de segons quina crítica sobre la qualitat de les dues temporades posteriors m’ha impel·lit a llençar-me a la piscina i completar la sèrie. Recordem que la temporada inicial es basava en una novel·la de Tom Perrotta, mentre que les posteriors són una delirant invenció de Perrotta amb la col·laboració de Damon Lindelof. El resultat es podria considerar entre de pronòstic reservat i greu.

Com a aspirant a la sèrie més WTF de la dècada, la segona temporada comença a la prehistòria (no feu preguntes, no us sabré dir el perquè). Després venen els títols de crèdit i descobreixes que te’ls han canviat: on hi havia hagut un tema pompós de Max Richter i unes imatges kitsch de catedral mormona, ara hi ha un tema country cantat per una dona gangosa i les imatges que l'acompanyen són lluminoses fotografies on algun dels personatges ha estat esborrat. Per continuar amb el desconcert, ja no sóm a un poble de l’Estat de Nova York, sinó que ens trobem a Jarden (Texas), lloc privilegiat on el dia de la «Partença Sobtada», data en la qual desaparegué el 2% de la població mundial, no es produí ni una sola baixa.

L’indret ha esdevingut parc nacional i punt d’atracció de fanàtics religiosos de qualsevol pelatge. Aquí viuen els Murphy, una família afroamericana de comportament no gaire clar. Ell és bomber i una mica psicòpata; afortunadament ella és una metgessa sorda i l’interpreta la Regina King, que sempre és un luxe (tot i que l’acaben dilapidant en un paper-deixalla). Només al final del capítol reapareixen els membres de la família Garvey, protagonista de la primera temporada. En el segon capítol ens assabentarem de quines han estat les circumstàncies que els han dut a Jarden.

De fet, tots els capítols de «The Leftovers» segueixen la mateixa estratègia de centrar-se en un sol personatge i narrar la seva particular odissea de maduració, dol o desconcert. Aquesta estructura obliga a l’espectador a estar molt al cas dels detalls, ja que no sempre es respecta l’ordre cronològic i és freqüent passar pel mateix moment des de perspectives diverses. Només els capítols finals de cada temporada apleguen tots els personatges entorn d’alguna catàstrofe catàrtica. He de confessar que, malgrat el variable interès dels resultats, aquest plantejament formal és de les coses que més m’ha atret.

No deixa de ser curiós que una sèrie que juga tant a fons amb el component emocional dels personatges, sigui a la vegada tan aficionada als exercicis d’estil i a les picades d’ull per a «nerds». Per exemple, entre els desapareguts està l’actor Gary Busey, del qual s’ha elevat un ninot inflable al bell mig del poble; però també la majoria de l’elenc principal de la sitcom «Perfect Strangers» («Primos lejanos» a la televisió espanyola). I és precisament Mark Linn-Baker, un dels seus protagonistes, qui s’interpreta a ell mateix, com un dels molts que s’han vistos deixats enrere per la «Partença Sobtada».

I en aquest sentit es pot comentar la banda sonora entre excèntrica i postmoderna, capaç de contenir clímaxs emocionals una mica obvis (gentilesa del minimalista Max Richter); però també una versió «jazzy» de «Personal Jesus», un arranjament per a trombons del «Take On Me» (dels noruecs A-ha), una cançó de la molt estupenda Regina Spektor, o l’Olvia Newton-John de «Magic». ¿I algú em podrà explicar les freqüents citacions de Verdi («Nabucco», «Traviatta», «Rigoletto») a les dues últimes temporades?

El vuitè capítol de la segona temporada, en el qual Kevin mor i ressuscita en uns llimbs on hi pot passar de tot, ha de ser un dels moments més arbitraris i gratuïts de la història de la televisió. Suposo que agradarà als amants de les segones (o terceres) lectures amb temps per a perdre. Abans que acabi la segona temporada, Kevin tornarà a morir i ressuscitar, i el que havia semblat una experiència transcendent esdevindrà una pura conya marinera. O així m’ho sembla a mi.

Però, espereu-vos, encara no heu vist la tercera temporada, en la qual els guionistes es prenen alguna substància estupefaent, i on dirigeix la trama el pare de Kevin (Scott Glenn), un pirat que considera seriosament un apocalipsi imminent. Immediatament tots els personatges principals es traslladen a Austràlia, com qui pren el Metro del Vallès de Vallvidrera a Les Planes. Aquí «The Leftovers» assoleix un nivell WTF màxim, nivell assolit només per títols mítics de la televisió com «The Prisoner», «Lost» o «Twin Peaks»; o sigui que un respecte.

Inesperadament, quan sembla que personatges i espectadors anirem a parar tots plegats al frenopàtic de dos en dos, arriba un últim capítol d’una inusitada tendresa que clou la sèrie amb un llaç daurat. La dolça Carrie Coon crec que hi té molt més a veure que el cellajunt del Justin Theroux.

«The Leftovers» potser no serà per a tots els gustos, però qui s’hi enganxi no podrà oblidar-la. Una victòria de l’arbitrarietat; però sens dubte una victòria gens pírrica.

5 comentaris:

  1. Crec recordar haver-te comentat que a mi m'havia agradat, i és que les actuacions són al meu entendre molt bones d'uns actors potser no massa coneguts, però molt convincents. Té Leftovers quelcom diferent, que enganxa, no és ni molt menys una serie convencional a l'ùs.

    ResponElimina
    Respostes
    1. O enganxa o la rebutges, però d'original ho és molt.

      Elimina
  2. Està clar que es una sèrie que no deixa indiferent, bé, la primera temporada fa abandonar la sèrie a molta gent, però la segona i la tercera tenen aquentics capítols desconcertants com el del hotel, el vaixell dels pirats o directament el president i la bomba. Jo em vaig quedar ballant entre dos aigues, a estones m'agrada molt i a estones gens, i el més complicat de tot es com la recomanes a la gent, per tan millor no recomanar-la a la majoria de gent, només a algú estrany amb molta afició per les sèries.

    ResponElimina
    Respostes
    1. PS: Carrie Coon la millor de la sèrie, entre aquí i Fargo m'encanta aquesta actriu.

      Elimina
    2. La veritat és que els capítols més pirats van acabar amb la meva paciència. I coincidim que la Carrie Coon ens encanta.

      Elimina