Tot passavolant té una història

La directora Agnès Varda, que precisament avui fa 90 anys, és tresor vivent de la cinematografia francesa, i encara té prou empenta per tirar endavant nous projectes com és aquest documental «Visages, villages» (Cares i pobles) de 2017. Cal dir que hi aporta sang fresca l’«artivista» JR (Jean René, París, 1983), que s’ha fet mundialment famós fotografiant la gent i enganxant versions gegantines dels retrats en façanes d’edificis.

Si hem de creure’ns la premissa del film, Varda i el seu jove còmplice surten a les carreteres franceses en el seu estrafolari vehicle (que és com una mena de fotomaton ambulant) sense itinerari preconcebut, tot esperant que sigui l’atzar qui escrigui el guió. Potser el que segueixi no serà tan casual com es pretén, però ja hem sigut seduïts d’entrada per un juganer pròleg on es relata les diverses maneres com Agnès i JR «no» es van conèixer.

La navegació per carreteres secundàries aviat aporta una nodrida col·lecció de testimonis de gent treballadora i corrent —miners, una cambrera, estibadors, obrers d’una química, cabrers— que expliquen les seves vivències davant de la càmera. De seguida queda clar que tots tenim dins una història vital que mereix ser escoltada; i no, no és la bajanada aquella dels quinze minuts de celebritat d’en Warhol, sinó quelcom més lligat a la dignitat del treball i a la fidelitat als orígens. En aquest context, el legítim orgull dels retratats en veure la seva pròpia representació dominant el seu paisatge quotidià emociona doblement.

Tot plegat és un recorregut agraït i encantador —s’inclouen com a coartades culturals de refresc sengles visites al que era el poble d’estiueig de Nathalie Sarraute i al que és la tomba d’Henry Cartier-Bresson—, però en el segon terç de la pel·lícula amenaça el perill de patir una sobredosi de bon rotllo. Per fortuna, la cosa es redreça aviat amb uns trenta minuts finals, tan inventius com emotius de debò.

És en aquest tram quan Varda ens canta una cançó emocionada, rememora una de les escenes més cèlebres de «Bande à part» (de Jean Luc-Godard), rep un moc del mateix JLG a Rolle (Suïssa) (i visiblement se’n ressenteix), posa una nota al peu de la seva mortalitat i fa una entendridora concessió a la curiositat del seu jove col·lega. No sé quin altre motiu esteu esperant per mirar-vos la pel·lícula dels fets. Que és important des de qualsevol faceta que us la mireu.

I de torna la música de Matthieu Chedid, sensacional de tan positiva com és. Deus sobre deu. Quin plaer tot això!!!

Les tenebres no tenen cor

Al club de lectura dels Lletracremats ® acabem de llegir la novel·la curta o conte llarg «El cor de les tenebres» de Joseph Conrad, un títol que la meva generació (i les immediatament anteriors i posteriors) hem mitificat a bastament, tot canalitzant-lo a través de l’«Apocalypse Now» de Francis Ford Coppola. No diria que el seu lloc al Canon Occidental estigui tan assegurat com alguns ens podrien fer pensar, més aviat és la influència de Hollywood la que l’ha impulsat a un fals estrellat de culte.

El relat, inspirat per l’aventura africana d’un jove Conrad, narra una expedició riu Congo amunt per rescatar l’enigmàtic colon Kurtz (coronel segons Coppola). El llibre s’estructura en un doble marc narratiu: el narrador principal forma part d’un grup de mariners que, mentre espera que pugi la marea a la desembocadura del Tàmesi , escolta com Charles Marlowe evoca els temps que va fer de capità d’un vapor fluvial al cor del continent africà. Així, mentre la veu predominant és la del propi Marlowe, el narrador inicial reprèn el control puntualment per apartar-nos durant unes línies del malson de l’aventura i reflectir l’efecte que el relat produeix sobre l’audiència. Tot i això, el narrador sembla desconfiar del propòsit moral del que està escoltant i ho classifica com «una de les poc concloents experiències de Marlowe».

«El cor de les tenebres» juga des del propi títol i sense cap subtilesa amb la contraposició de llum i tenebres, que associa respectivament amb civilització i barbàrie. Ja a la primera pàgina, acaba de caure la nit sobre l’estuari del Tàmesi i l’única llum visible és la que envolta els mariners a coberta escoltant el relat de Marlowe. Més tard, quan el vapor fluvial puja riu Congo amunt, cadascun dels ports visitats és considerat com una il·luminació. «Cada estació hauria de ser com un far en el camí cap a coses millors…» Finalment, quan l’embarcació arriba als dominis de Kurtz, es troba envoltada d’una boira blanca, incapacitadora, darrera de la qual s’hi troba la foscor absoluta.

La gradual presentació de Kurtz és un dels grans èxits de la novel·la. Se’l cita, com un «pobre home» a la pàgina 34 de la meva edició; a la pàgina 57 sentim per primera vegada el seu nom i se’ns diu que és «una persona fora del normal». Poc després ens assabentarem que Kurtz està malalt, que pinta quadres inquietants i que es creu un emissari del progrés. Fins la pàgina 151 no percebem la presència física de Kurtz [hi ha hagut un «flashforward» poques planes abans on Kurtz parlava amb Marlowe: Conrad no es caracteritza per la claredat narrativa].

De totes maneres, aquest home brillant i visionari que se’ns ha estat trompetejant amb aires d’evangeli durant tot el decurs de la novel·la acaba esdevenint un ninot ridícul, contradictori i malalt: un anticlímax absolut després de tanta anticipació. Potser perquè el nostre Kurtz particular serà sempre el colossal Marlon Brando, aquell que exclamava «l’horror!, l’horror!» en la seva última interpretació veritablement memorable. Per això, enlloc d’aquest carregament de tintes melodramàtiques, m’estimo més la conclusió original de la novel·la en la qual Marlowe visita la promesa de Kurtz i li estalvia aquell missatge desesperat per entaforar-li un xut de mentides pietoses.

Cal reconèixer també que el concepte principal que rau darrera d’«El cor de les tenebres», que és el de la força civilitzadora de la colonització, fa dècades que ha quedat seriosament en entredit. Així, tot just començat el llibre, se’ns diu a propòsit del Tàmesi «el vell riu… després de segles de serveis prestats». O, dit amb altres paraules, la natura com a subsidiària al servei de la Humanitat. I en aquest mateix sentit es presenta la imatge del continent africà com una força tel·lúrica i quasi diabòlica, cau de l'horror més inefable, que només la presència de l'home blanc redimirà. Els natius africans, per tant, no depassen el nivell d'incògnita a resoldre, quan no se'ls nega directament la qualitat humana.

Conrad en això respectava el pensament del seu temps —el llibre conté també un comentari molt misogin sobre la incapacitat de les dones per entendre com funciona el món— i amb prou feines li concedeix categoria d'humà al seu pilot negre, un cop el veu mort als seus peus. De totes maneres, juraria que l'autor més que racista era furiosament misantrop. Pocs dels seus personatges reben nom propi i tota aquesta munió de "directors generals", "agents especials" i "peregrins" acaben jugant contra la comprensió del relat.

Malgrat la gradació en el suspens, l'aprofitament del "marc incomparable" i la ironia final, una lectura un xic decebedora.

Heterodoxes

En la seva primera pel·lícula en anglès el xilè Sebastián Lelio torna a explicar-nos (com a «Gloria» i «Una mujer fantástica») una història de dones fortes i decidides a portar les regnes de la seva pròpia vida. «Disobedience» es basa en la novel·la homònima de Naomi Alderman que han adaptat Lelio i Rebecca Lenkiewicz, guionista de la fantàstica «Ida».

Ronit Krushka (Rachel Weisz), fotògrafa a Nova York, retorna a Londres en assabentar-se de la mort del seu pare el rabí amb el que feia temps que no es parlava. Allà es retrobarà amb l’estricta comunitat ortodoxa que no li ha perdonat la relació amorosa que va mantenir amb la seva millor amiga Esti (Rachel McAdams). Actualment Esti està casada amb Dovid Kuperman (Alessandro Nivola), el deixeble predilecte del pare de Ronit i hereu seu com a cap de la sinagoga. El conflicte queda servit, on passió, fe, obediència i perdó tindran tots el seu paper.

«Disobedience» és potser la pel·lícula més formalment austera que li conec a Lelio, malgrat una excel·lent fotografia de Danny Cohen (habitual de Tom Hooper, «El discurs del rei», «Els miserables», «La noia danesa») i una banda sonora de Matthew Herbert que destil·la una excitant originalitat. El guió és mesuradíssim i evita els excessos melodramàtics en els que podria caure fàcilment i mostra un gran respecte pels personatges. Però evidentment la seva gran basa són els seus intèrprets. Les dues Rachel estan perfectes en la seva contenció i domini del rol; i quan (breument) esclata la passió, no crec que ningú s’escandalitzi contemplant dues dones tan precioses. Nivola, malgrat un paper menys simpàtic i un canvi de parer final que no t’acabes de creure, està inapel·lable i té força morbo amb tota la parafernàlia ortodoxa que gasta.

«Disobedience» compta amb la doble benedicció d’una immersió antropològica en una comunitat poc coneguda de tradicions sufocants i un retrat d’éssers humans enfrontats a les seves decisions. Molt recomanable per espectadors de ment adulta.

Un món de metros: Dubai

A Dubai disposen de metro des de l'any 2009; en concret dues línies, 74,6 quilòmetres de vies i 49 estacions per atendre 2,1 milions d'habitants més una pila de turistes passavolants.

El seu mapa és curiós per diversos motius, començant pel traçat de les dues línies, que formen estranys angles rectes. L'única explicació plausible és que la línia vermella uneix l'aeroport amb el centre, que deu ser el trajecte més transitat, i per tant és preferible que no calgui fer cap transbordament per recórrer-lo.

També sorprèn el fons, on s'indiquen les zones en tons pastel, sobre les quals el vermell i el verd del metro destaca poderosament. Per cert, la línia de la costa ha estat invisibilitzada. Només es pot intuir per la palmera de la zona 2, que és la silueta de l'illa artificial de Palm Jumeirah. Coses de nou ric.

El dimoni de les llistes: els morts de Barcelona

A fora i amb tot el dret, que tots els morts en aquest tros de món que és Barcelona, que els morts de totes les èpoques es llevin i campin. Amb cridadissa, espectrals i màgics. Que tots els afusellats al camp de la Bota trenquin el quitrà del Fòrum i crepitin en processó per la ronda del Litoral. Que s'ajuntin amb tots els ionquis extingits a can Tunis, i que junts escalin pels enagos de Montjuïc. Com insectes negres i mal articulats, que s'apleguin a l'antiga necròpolis i despertin els estadants. Rusiñol i els seus fan una caragolada. Durruti i Macià, com que en realitat només es pot ser il·lustre quan es té carn damunt dels ossos, que ballin d'incògnit! Corrues de morts de tots els punts de la ciutat, el Noi del Sucre camina desllorigat, amb Joan Capri i amb dues romanes indocumentades que roseguen les monedes de Caront. Carner, Roig, Miró, Salvat Papasseit i Enriqueta Martí encapçalen files d'udolaires. O és que riuen. Els laietans couen l'esquelet d'una bèstia extingida, i Matruh toca la flauta per fer feliç a santa Eulàlia. Els 6.800 morts intramurs del setge de Barcelona, sardanegen la muntanya amb una rotllana tètrica. Les carrosses del museu xeriquen de nou. I els núvols tapen la lluna. Però no són núvols de pluja, sinó de cendres. Els flocs de tots els incinerats que vénen volant i que plouran a Montjuïc, la muntanya on aquesta nit s'hi pronunciarà un discurs polifònic. Tots els nostres morts, els aplaudits i els ignorats, els de les fosses i els dels palauets, tots ens dedicaran unes paraules de cortesia. O més aviat el clam recurrent que no ens deixa viure mai en pau.

NO ENS OBLIDEU!

("Els barcelonins", Adrià Pujol Cruells)

Un món millor és possible (creu-t’ho)

En qüestions artístiques no sempre els camins de crítica i públic coincideixen. Quan convergeixen, poc hi ha a discutir; però en cas de discrepància res més trist que una obra exalçada per la crítica, però ignorada per l’audiència. Penso ara en «Il·luminada» («Enlightened»), sèrie de la HBO que va aguantar heroicament dues temporades entre la indiferència del públic i l’èxtasi dels experts, d’octubre de 2011 a març de 2013 per ser precisos.

Fou un projecte a mitges entre l’actriu Laura Dern i el director/guionista/actor Mike White. Anava d’una alta executiva (Dern) que pateix una crisi nerviosa en ser descoberta com a part implicada en un adulteri laboral i que, després d’una estada de descompressió a un centre molt «New Age» de Hawaii, retorna amb el cap farcit d’idees renovadores i forassenyades. Readmesa a la mateixa empresa, però condemnada a l’ostracisme d’un soterrani on s’executa la feina més mecànica, l’Amy Jellicoe protagonista inicia una croada per aconseguir un món més just i menys corrupte.

Amb «Il·luminada» m’ha succeït un fet curiós i és que no sabia com prendre’m la sèrie: havia de trobar la seva protagonista admirable o risible? L’Amy Jellicoe és candorosa i idealista i per tant s’estavella una vegada i una altra davant de la desconfiança dels seus més cínics companys. Cada capítol s’obre i es tanca amb una reflexió en off de l’Amy que no deslluiria a un llibre de Paulo Coelho. Laura Dern és una actriu excel·lent i broda el seu paper de beneitona fins el punt que et fa dubtar de la seva implicació amb el personatge. Però resulta problemàtic fer-te seguidor d’una sèrie on no et queda clar amb qui identificar-te.

Per altra banda, «Enlightened» és una sèrie plenament de darrera generació, el que vol dir guions molt ben tancats (amb capítols centrats en algun personatge secundari o amb estructura de conte), gran cura en les solucions visuals, una fotografia hiperrealista que destil·la «California Dreaming» i algunes cançons molt ben posades. Apart de la Dern, que ja justifica el preu de l’entrada, s’hi troben molt bones interpretacions. El meu preferit és Mike White, creador del programa, que fa de l’adorable Tyler, el company de feina patològicament tímid. Diane Ladd, mare de Dern a la vida real, també fa de la seva mare a la ficció. Luke Wilson fa d’ex-marit amb problemes d’addicció, Dermot Mulroney fa d’interès amorós i Robin Wright coprotagonitza un dels millors episodis.

Fa mal de recomanar una sèrie tan poc convencional i es tracta per descomptat de pur «Delikatessen» per a serièfils (la Dern va guanyar un Globus d’Or el 2012 gràcies a «Enlightened» i algunes altres candidatures no tan reeixides). La segona temporada és millor que la primera, el que sempre és un bon senyal. No sé, vostès decideixen si volen embarcar-se en una sèrie que ningú més ha vist. No deixa de ser un gest arrogant en temps que conviden a moltonejar.

Cicle barceloní

«Els barcelonins», la penúltima obra d’Adrià Pujol Cruells, parteix de l’encàrrec d’una sèrie d’articles per a la revista L’AVENÇ, que és qui l’ha acabat editant en format de llibre el gener d’enguany. Com que el propi autor ens descriu el seu contingut a la pàgina 45, m’estalviaré l’esforç:

—Faré la roda de l’any, si et sembla bé. Diré coses sobre la feina que faig al Museu Etnològic. I parlaré sobre la gent de la Barcelona d’ara. Un fresc. Entremig, quatre apunts sobre tradicions nostrades, o sobre les noves de trinca. I un polsim de teoria sobre la ciutat. Els no-llocs, les no-lloques.

Articulat en dotze capítols, un per a cada mes de l’any, el llibre de Pujol Cruells no es cenyeix al programa declarat sinó que l’amplia i el transcendeix. No aspira en cap cas a ser un estudi antropològicament rigorós i exhaustiu del costumari barceloní i dels qui ho practiquen, tot i que s’hi consignen els fallits esforços per establir alguna pauta. Abunden els elements autobiogràfics, tant professionals (l’abandonament de les classes a la universitat, la preparació de l’exposició «Barcelones», la redacció del llibre que tens entre mans), com personals (especialment en la faceta de pare de dues criatures en edat escolar). Inclou també apunts d’actualitat, política i social. I, en general, una mica tot el que li ve de gust al cronista, sense gaire ordre ni concert.

El mètode de Pujols Cruells ja comencem a tenir-lo apamat. Sovint me l’imagino en el paper d’un «jazzman» consumat, capaç d’improvisar magistralment un solo de trompeta a partir d’un estàndard de Cole Porter o Harold Arlen. Doneu-li un tema i tot seguit us escriurà un llibre enlluernador (en tots els sentits): si el tema és l’adaptació d’un noi de Begur a la cohabitació amb la Gran Encisera, n’obtindreu «Picadura de Barcelona»; si és tracta d’un assaig sobre el concepte empordanès de «collonar», en sortirà «La carpeta és blava».

A «Barcelonins», on el «tema» es revela des del títol, s’utilitza un llenguatge menys refistolat que a «Picadura» i un guió menys digressiu que a «La carpeta»; però manté tanmateix algunes servituds formals, com són una «veu de la consciència» que replica amb descar determinats paràgrafs, i una «veu de l’autor» que disposa sempre de l’última paraula. Els estirabots són més suaus (o m’ho han semblat) i les referències a les filles gairebé tendres. Abunden les llistes —dèries classificatòries d’antropòleg— i una en concret que funciona com homenatge a Perec, del qual Pujol Cruells és celebrat traductor.

Per la seva arbitrarietat i varietat de tons, potser aquest no és un escriptor per a tots els gustos; però a mi encara em convenç i fins i tot em sedueix per moments. Deixo un fragment com a penyora, aviat en citaré un altre de molt bonic.

Els barcelonins no tenen una idea gaire potable sobre la ciutat on viviu. Potable que vol dir informada. Entreu i sortiu dels «puestos», com les tisoretes. Feines, farmàcies, botigues, perruqueries, restaurants, gimnasos, comissaries, pàrquings, escoles, centres cívics i de ioga i cinemes. Però no us entreteniu gaire en el vagareig d’un lloc a l’altre. En aquest sentit, la ciutat és allò de fora. Barcelona és allò que us passa per sobre quan sou al metro. Comprimits als busos d’hora punta, hipnotitzats pels mòbils quan esteu en trànsit, aturats al volant, bastonejats quan dineu, per les converses sobre futbol i sobre el Procés, amb prou feines ressusciteu després de sopar —quan a fora ja fa fosc, tot i que a Barcelona mai no és fosc del tot i de nit les terrasses vessin gent tot l’any.

Com si res

«Hanna» de l’italià Andrea Pallaoro és un film enigmàtic i sorrut que no posa precisament les coses fàcils a l’espectador. No té banda sonora i a penes paraules (no diguem diàlegs). Durant la seva primera mitja hora contemplem amb deteniment la vida quotidiana de Hannah (Charlotte Rampling), una anciana de Brussel·les, que fa la neteja a casa d’una família benestant. La veiem al metro, a classe de teatre, fregant els vidres, nedant a la piscina, preparant el sopar. Les paraules que intercanvia amb el seu marit són les mínimes, les pròpies d’un matrimoni que s’ho té tot dit.

De mica en mica, a partir d’un moment i una situació concreta descobrirem que hi ha alguna cosa que no rutlla, i per ulteriors escletxes del guió ens podrem fer una idea del que realment està passant, tot i que el film es guardarà molt d’explicitar-ne els detalls. Efectivament, Hannah carrega amb un secret que es nega a reconèixer i, malgrat les seves mostres de resiliència, el món s’està encongint al seu voltant.

Malgrat la bellesa visual d’algunes imatges i diversos detalls cosmètics del guió, «Hannah» podria arribar a ser una agonia de pel·lícula, filla bastarda dels mals rotllos de Hanneke. La redimeix totalment la presència de Rampling. La dona fatal per excel·lència del cinema europeu de qualitat dels anys 60 i 70, està demostrant en les seves velleses una inusitada categoria interpretativa. El seu rostre aparentment estoic i tràgic és d’aquells que semblen revelar més del que pretenen. En les rares ocasions que s’esquinça per l’emoció, corprèn fins al moll de l’os. Justificadíssim que la premiessin al festival de Venècia de l’any passat. Ella s’ho mereix tot, fins i tot aquest elogi sincer i esqueixat.

Idil·li i mutis

Gloria Grahame va ser una actriu de l’època daurada de Hollywood, que va gaudir de grans èxits a la primera part de la seva carrera per després caure en una llarga decadència que conclouria amb la seva prematura mort als 57 anys. La pel·lícula «Film Stars Don’t Die in Liverpool» («Les estrelles de cinema no moren a Liverpool») tracta d’una poc coneguda història sobre els anys finals de l’actriu: la de la seva història d’amor amb l’actor britànic Peter Turner, trenta anys més jove que ella.

El guió, basat en un llibre autobiogràfic de Turner, alterna dos temps diferents, el dels inicis de l’enamorament l’any 1979 a Londres (amb ramificacions a Califòrnia i Nova York), i el de l’actriu moribunda que l’any 1981 busca refugi a la casa familiar del seu jove amant a Liverpool. Les transicions entre les dues èpoques s’han rodat amb la imaginativa elegància d’un mer gir de càmera i la fotografia d’Ula Pontikos és apropiadament artificiosa. Apart d’això, el director Paul McGuigan (que mai abans s’havia distingit per res) filma amb anodina correcció.

Si es pot salvar «Film Stars Don’t Die in Liverpool» és pels seus intèrprets. En l’excelsa tradició teatral britànica, amb dues o tres frases és suficient perquè gent com Vanessa Redgrave, Julie Walters o Frances Barber elevin fins l’excel·lència el to de la pel·lícula. Se suposa que Annette Bening, que fa de Grahame, està sublim; i mira que m’agrada la Bening amb bogeria, però aquí se m’hi ha interposat el seu molest xiuxiueig de «femme fatale». O sigui que concediré que està correcta i prou. En canvi, Jamie Bell (que interpreta a Peter Turner) m’ha semblat més convincent i viscut. Bell és un actor de reputació bastant limitada i crec que aquest film hauria d’ajudar a solidificar-la.

Amb tot, la pel·lícula és petiteta, es preocupa més pel drama cancerós final que per la follia amorosa del principi, i fa pensar que els seus moderats 106 minuts són excessius. Un altre títol més reservat per a una tarda de sabatilles i sofà.

Un món de metros: Dresde

Dresde, ciutat molt castigada per la història, va inaugurar el seu servei de tramvia el 1872. En l'actualitat els seus 1,1 milions d'habitants gaudeixen de 12 línies de tram, amb un recorregut de 132,7 quilòmetres i 154 estacions.

He de confessar que els mapes de les xarxes alemanyes no em produeixen ni fred ni calor. Tots semblen tallats pel mateix patró: angulositat, absència de corbes i l'aire eficient, fiable, però eixut d'un plànol d'enginyeria.

Només es permet dues anomalies visuals: l'ondulació grisa del riu Elba i la silueta central de la Frauenkirche, arrasada durant la Segona Guerra Mundial i pulcrament reconstruïda no fa gaires anys. El millor que té aquest mapa és la seva original paleta de colors, sòlida i assertiva, a les antípodes de les games pastel; però també lluny de la solució parxís.

Ben mirat he de confessar que els mapes de les xarxes alemanyes em solen produir més calor que fred (per fredes que siguin en el fons).

És super-porc!

Ja sembla definitiu que el futur del cinema passa per la televisió. Només cal veure la progressiva desertització de les sales i com són majoria els que contemplen les pel·lícules exclusivament des de les no-tan-petites-pantalles de la seva llar. Encara més, estimables cineastes com Duncan Jones o Alex Garland han estrenat els seus darrers films a la plataforma Netflix, sense possibilitat de poder-les visionar de cap altra manera. Ha sigut també el cas del sud-coreà Bong Joon-Ho, que va causar un petit escàndol al festival de cinema de Cannes l’any passat en presentar-hi «Okja», una cinta només visible a la plataforma Netflix.

Normal per tant que, un cop donats d’alta al servei de «streaming», m’hagi afanyat a veure l’última creació d’un dels autors més interessants i entretinguts de l’actualitat. El conte comença de forma idíl·lica amb Mija (Ahn Seo-hyun), una nena sud-coreana que junt amb el seu avi està criant Okja, un porc gegantí que més aviat sembla un hipopòtam d’orelles làcies. Infant i mascota troten per les verdes muntanyes en escenes precioses, molt ben «pintades» pel gran Darius Khondji, que destil·len a la perfecció l’encant sempitern del tema «infant i mascota», encara que es tracti d’una nena i un porc (i no d’un nen i un quisso).

Tanta felicitat no podia durar, ja que aquesta Okja és fruit d’un experiment de la companyia Mirando (llegiu Monsanto), que maquilla les seves criatures transgèniques amb una pàtina de fals ecologisme. Amb la intenció de fer-la protagonista d’una campanya publicitària, la malèvola corporació s’emporta la truja a Nova York, i la desconsolada Mija hi va al darrera. I no em voldria descuidar del paper rellevant que té un grup de terroristes animalistes, incapaços de matar una mosca.

De tot això se’n segueixen algunes magnífiques escenes d’acció, quatre apunts de sàtira anti-sistema i diverses mostres molt depriments de maltractament animal (model escorxador). Encara que no es faci explícit, es diria que «Okja» és una invitació descarada a renunciar a l’hamburguesa i fer-se vegà, i no és un gest innocent que dos dels membres del comando terrorista siguin Daniel Henshall i el seu xicot Devon Bostick, ambdós coneguts activistes dels drets animals.

L’elenc és un atractiu poti-poti d’actors coreans i occidentals, on potser serà de justícia mencionar primer de tot la convicció sorruda d’Ahn Seo-Hyun, que és la que ancora el centre de gravetat permanent del conte. Tilda Swinton torna a oferir-nos el seu enèsim retrat de bessones malignes amb la competència que ens té acostumats. Hi veureu Paul Dano, Lily (filla de Phil) Collins, Giancarlo (Los Pollos Hermanos) Esposito o Shirley («Happy Valley») Henderson. L’única nota discordant és Jake Gyllenhaal, en el paper d’un naturalista televisiu vingut a menys. Només puc dir, per redimir la seva histèrica intervenció, que no sembla Gyllenhaal i que espero oblidar-lo en el futur proper.

«Okja» és, com sol passar amb el cinema de Bong Joon-Ho, una amalgama impossible de gèneres i de tons: faula adolescent, thriller d’acció, comèdia bonista i farsa anticapitalista. Encara que, presos separadament, conté fragments d’una gran brillantor, no aconsegueix ni la perfecta cohesió de «The Host», ni el sorprenent deliri de «Snowpiercer». Sí que té en el seu centre un cor ben càlid, que deixa bon gust a la boca; i tampoc cal posar-se tan criticaire quan estem parlant d’una peça que és més original i divertida que el 90% d’audiovisuals amb els que heu ensopegat la darrera dècada.

Qüestions candents d’ara i allà

Alan Ball intenta repetir l’any 2018 el seu èxit de 2001 «Six Feet Under» («A dos metres sota terra») amb la història d’una altra família peculiar a «Here and Now». Malauradament aquest cop la jugada no li ha sortit gaire bé al nen mimat de la HBO.

El show se centra en el matrimoni Bayer-Boatwright i els seus quatre fills, una família que supura liberalisme progre per tots els seus costats. Holly Hunter és Audrey Bayer, terapeuta (?) retirada que ara s’ocupa de vagues projectes socials. El seu marit Greg Boatwright (Tim Robbins) és professor de filosofia, autor d’un antic best-seller (?) sobre la matèria que ensenya. Tenen tres fills adoptats: de Libèria prové Ashley (Jerrika Hinton), creadora i propietària d’una website de moda; Duc (Raymond Lee) és d’origen vietnamita i triomfa com a «coach» (?); finalment Ramón (Daniel Zovatto) és dissenyador de videojocs i va néixer a Colòmbia. A aquest pessebre vivent de colors Benetton cal afegir-hi Kristen (Sosie —filla de Kevin— Bacon), l’únic plançó biològic del matrimoni, prou jove per anar a l’institut i comportar-se encara com una adolescent rebel.

Tot això se situa a Portland (Oregon), que fa dos anys era la ciutat més hipster del planeta. I encara no us he dit que Greg manté una relació periòdica amb una prostituta japonesa, que Ashley (malgrat el seu matrimoni perfecte) flirteja i comparteix cocaïna amb algun dels seus musculats models, que Duc va de celibatari (però carda pels descosits quan es trasllada a Vancouver) i que Ramón és gai i acaba de conèixer el que podria ser l’home de la seva vida, casualment un «homeless».

Espero que tot aquest munt de revelacions no es considerin un «spoiler» flagrant, ja que totes elles tenen lloc al primer capítol de la sèrie. Queden per descobrir excessos diversos com ho són un adolescent musulmà de gènere fluid, un iranià traumatitzat per una experiència infantil en temps de Khomeini, un maltractador ocult de façana irreprotxable, un grup d’estudiants blancs i feixistes, uns anti-avortistes agressius, una lectora de «vibracions», o un guru de la tecnologia esdevingut blanquejador d’explotadors del Tercer Món.

Aquest cop Ball ha jugat fort amb els seus temes, i potser ha carregat amb excés els daus. No sembla apropiat ser tan explícit amb els teus objectius: pot resultar contraproduent tanta ambició per tocar totes les tecles. I això que encara no he parlat de l’element paranormal de la sèrie; perquè resulta que Ramón té visions apocalíptiques, i no és que sigui esquizofrènic, com el seu oncle (no biològic), sinó que té un cervell-esponja (si és que això existeix) que es comunica amb el seu psiquiatra iranià fins i tot abans de conèixer-lo.

Molt abans de l’últim episodi ja es veu que tot això no enganxa ni amb cola i només confies que l’aterratge no sigui catastròfic. Malgrat la professionalitat de Hunter i de Robbins, només em veig amb cor de salvar Hunter, la frescor de Sosie Bacon i l’audàcia del personatge gairebé trans que defensa Marwan Salama. Pena de guió, justificadament no renovat en temporades ulteriors.

Un món de metros: Detroit

La decadent ciutat de Detroit no té metro pròpiament dit, però sí un ferrocarril elevat i circular que recorre la zona centre. Va ser inaugurat el 1987, té una llargària de 4,6 quilòmetres i 13 estacions. Se l'anomena sense contemplacions Detroit People Mover, perquè el seu propòsit és el de moure gent. El mapa de dalt és una vergonya per aquesta sèrie i pel món del disseny en general. Sembla una versió beta d'una còpia taiwanesa de SimCity.

Em quedo amb aquest disseny minimalista, geomètricament sorprenent (des de quan la circularitat és quadrada?), que té el detall d'informar dels monuments accessibles a cada parada.

Tocats de l’Ala Oest

He mirat quasi d’una tacada, i amb satisfacció creixent, les sis temporades existents de «Veep» (n’hi ha una setena i final programada pel 2019). «Veep» va començar com una reedició americana de la sàtira política «The Thick of It», que Armando Ianucci va escriure per a la BBC l’any 2005. El que en la versió britànica afectava un departament fictici del govern, a l’encàrrec per l’HBO concerneix directament a la Casa Blanca.

«Veep» segueix la carrera política de Selina Meyer (Julia Louis-Dreyfus), la qual a l’inici de la primera temporada és la vicepresidenta del país en equip amb el president Stuart Hugues (a qui mai no veurem). Un gag freqüent dels primers capítols és la pregunta que fa Selina cada vegada que arriba al seu despatx per saber si el president ha trucat: la resposta és sempre en negatiu. La inesperada dimissió del president al final de la tercera temporada, converteix Selina en presidenta accidental. Fracassat el seu intent de ser elegida presidenta al final d’una campanya plena d’incidents, la sisena temporada s’ocuparà de la seva vida com a ex-presidenta i de la manera com intenta gestionar el seu llegat.

Es tracta d’una farsa sagnant i divertidíssima (segons el meu particular sentit de l’humor), que presenta la política com un joc entre ineptes corruptes, genèticament disposats a la mentida i a fer que un altre carregui amb els teus errors. Sense pietat ni sentit de la correcció política, Selina i el seu equip estan disposats a treure rèdit electoral de qualsevol calamitat, tant siguin presos polítics com nens seropositius. La vicepresidenta en concret mostra els exemples més extrems de disposició a sacrificar-ho tot pel seu càrrec. Només cal veure capítols tan brutals com el de l’agonia de la seva mare, o tot el que té a veure amb la seva mortificada filla Catherine (Sarah Sutherland), només apreciada per la seva utilitat propagandística.

«Veep» és el revers diabòlic (i en clau de «sitcom» de mitja hora) de «The West Wing». Comparteix amb l’obra mestra de Sorkin escenari, personatges loquaços i protagonisme coral. Encara que aquí no hi trobareu cap idealisme entorn de la democràcia, els personatges diuen el doble de paraules (i el doble de ràpid) i a cada escena intervenen un mínim d’una dotzena d’actors a dos gags per minut i actor.

Diria que la qualitat dels guions va millorant a mesura que avancen les temporades, evolució sempre més desitjable que la inversa, tot i que en una «sitcom» la familiaritat acumulada amb situacions i personatges sempre és un punt a favor. Ianucci va abandonar el projecte al final de la quarta temporada, però gran part del seu «all british team» de guionistes romangué. La veritat és que no es nota cap sotrac en el nivell del programa; de fet, he adorat la cinquena i sisena temporades incondicionalment, potser perquè són les més boges de totes.
En un programa d’aquest tipus els actors són essencials i afortunadament Julia Louis-Dreyfus està a l’alçada del que es podria esperar del fonament de la sèrie. Comedianta consumada, pallassa continguda, camina sempre per la corda fluixa al límit del que és humà i es fa adorablement detestable sense cap esforç.

De la galeria de personatges destacables que l’acompanyen és de justícia mencionar Tony Hale, que fa de Gary Walsh, assistent personal de Selina, patidor, pusil·lànime, empàtic i sentimental. Es tracta d’una composició tan còmica i tan deliciosa, que gairebé posa en perill l’equilibri de la sèrie. No endebades és l’únic actor més enllà de Dreyfus que ha rebut premi Emmy per «Veep».

Però no cal menysprear cap dels actors en nòmina, que tots estan excel·lents. Entre els esquius, que li agradaria rescatar a en Pons, podríem parlar de l’abrupte Gary Cole (marit de Diane Lockhart a «The Good Wife»). O del John Slattery, guineu platejada (de «Mad Men»). Encara més conspicus són Hugh Laurie («House») i Stephen Fry (enverinat amb element atòmic innominat). Tot essencialment molt britànic.

El pitjor problema que suposa «Veep» és la seva verbositat. Si no comprens l’americà col·loquial, parlat a la velocitat de la llum, els ulls se’t partiran llegint els subtítols. La versió doblada no fa justícia al magnífic elenc implicat; però el programa és tan bo, que justifica el sacrifici. Visió recomanadassíma.

L’idealista impossible

El guionista habitual Dan Gilroy, que tan brillantment havia debutat amb «Nightcrawler», prometia molt més del que pensàvem a la seva cacofònica cinta «Roman J. Israel, Esq.» (quin títol tan impossible de recordar!), que va facilitar una nominació a l’Oscar per a Denzel Washington. Per a refiar-se en el futur de premis i nominacions!

Malgrat el que el nom tan complicat sembla suggerir, el film no es basa en un personatge real, sinó que prové totalment de la imaginació de Gilroy, que també exerceix de guionista. Roman és un advocat que durant 35 anys ha fet feina de despatx en un bufet, mentre el seu soci s’ocupava de defensar els casos en els tribunals. A la mort d’aquest, és transferit a una altra firma on coneix al tauró de l’advocacia George Pierce (Colin Farrell) que l’enfrontarà amb l’exercici públic del seu ofici i li farà qüestionar-se la seva integritat.

Aquest Roman J. Israel voreja l’espectre autista; hem de creure que en la seva joventut va ser un lluitador pels drets civils; malgrat la seva malaptesa social i la seva descurada aparença, és capaç de seduir involuntàriament l’atractiva activista Maya Alston (Carmen Ejogo); i en un mal moment és capaç de fer saltar pels aires dècades d’integritat (per recuperar-la poc després de la forma més improbable possible). Aquest Roman J. Israel no respon a cap patró identificable en el món real, és només una excusa de guió: una perxa on penjar una historieta que ni tan sols és gaire bona.

Washington, Farrell i Ejogo són actors de solvència superior i fan passador el que no ho hauria de ser. Malgrat tot, la primera hora és d’una inanitat dramàtica abismal. I l’epíleg, monstruosament allargassat, ha de ser un dels més anticlimàtics de la història. Com és que gent aparentment informada pugui arribar a equivocar-se tant?

Pell nova per a velles llegendes

La fascinació per la remota i salvatge Islàndia és un fet que requereix poques explicacions i per tant, si et diuen que «El zorro ártico», que va guanyar el reputat Premi de Literatura del Consell Nórdic l’any 2005, és l’obra més significativa de la literatura islandesa actual, doncs vas i la llegeixes. Va ser editada per Nørdica Libros el 2008 en traducció d’Enrique Bernárdez i ja va per la tercera reimpressió. El seu autor és Sjón, nom literari de Sigurjón Birgir Sigurðsson, qui apart de la carrera literària pròpia ha col·laborat com a lletrista en algunes cançons de Björk («Isobel», «Jóga», «Wanderlust»…)

«El zorro ártico» és una novel·la breu, però amb molta substància, i un format força original. Els capítols són curts, en alguns casos molt curts, i el to molt divers. Comença, per exemple, amb uns capítols dedicats al pastor luterà Baldur Skuggason que un matí de gener de 1883 surt a caçar una guineu. Es tracta de textos de prosa molt austera i descriptiva, on es subratlla la fragilitat de l’home davant de la natura. L’efecte s’apropa a la poesia.

Todo el largo día corrió el zorro por colinas y brezales… y el hombre seguía sus huellas, ya muy cerca.
    Aquels animal era la guía que le indicaba lo que tenía que hacer con el mundo de la realidad.

De sobte, a la pàgina 45, quan Baldur és a punt de disparar la seva escopeta, retrocedim uns dies abans i entren en acció nous personatges: hi ha el tonto del poble, un herbolari i una difunta de passat misteriós. Ens trobem en terreny de realisme costumista amb algun toc de misteri, com ho és sempre un vaixell fantasma.

A mesura que el llibre avança, descobrim que el formen peces de natura molt diversa sense lligam aparent, però que de mica en mica aniran cobrant sentit fins arribar a explicar una història completa, com passa amb el trencaclosques que tenia Hafdís a les mans quan van trobar-la.

Los listoncitos de madera bailan en las manos de Fridrik; lo que tenía todo el aspecto de ser un enigma irresoluble parece guiar ahora sus dedos. Todo parece indicar que el rompecabezas posee la mágica propiedad de solucionarse a si mismo; de modo totalmente involuntario, el hombre va uniendo unas piezas a otras, y en cuanto se rozan por el borde, quedan unidas de tal modo que es imposible separarlas, y así otras y otras más; hasta que las maderitas azules forman un fondo y las demás son paredes y ángulos y surge una especie de artesa alargada y bastante alta, blanca por dentro y negra por fuera.

Com passa invariablement a tota narrativa islandesa, el text acaba esdevenint material de llegenda (bèsties parlants incloses); però la gràcia del Sjón és que també hi introdueix alternatives del punt de vista, experiments tipogràfics, i conyeta postmoderna. Acabes de llegir «El zorro ártico» i et sents empès a tornar a llegir «El zorro ártico». Tal és la densitat dels seus suggeriments. Recomanada.

Noruecs (resistents i comediants)

La dèria per la televisió escandinava ja ens ve de sèrie (atenció, joc de paraules!). Fa poc l’amic Puigcarbó em recomanava «Occupied», un programa de política-ficció ideat per l’estrella del nòrdic «noir» Jo Nesbø, disponible a la plataforma Movistar+. I allà que hi he anat a petar de quatre grapes.

La hipòtesi resulta entre forassenyada i plausible: una Noruega imbuïda d’esperit ecològic decideix aturar el seu subministrament d’energies fòssils (petroli i gas) a la Comunitat Europea per afavorir les plantes d’energia atòmica basades en el tori. Rússia (recolzada no tan secretament per l’esmentada C.E.) inicia una invasió subtil que torna a imposar gas i petroli, mentre infiltra alguns dels seus ciutadans amb intencions bastant perverses.

Resulta complicat elevar una ficció a partir d’aquests predicats bàsics: cal barrejar les històries personals amb un context més elevat i panoràmic. Al principi, la cosa funciona bé, i ningú no posa en dubte que sempre siguin el mateix periodista i el mateix policia els que protagonitzin tots els embolics. Però el suflé va desmuntant-se de mica en mica i abans d’arribar al desè capítol me n’havia desinteressat. No m’han quedat gaires ganes, la veritat, de contemplar una segona temporada.

No cal dir que a Rússia «Occupied» els ha fet tanta gràcia com patir un còlic nefrític.

****

També noruega, però molt diferent, i aquest cop recomanada per la Tina Vallès, és «Unge lovende» (coneguda internacionalment com  «Young and Promising» («Joves i prometedores»). Tracta de tres amigues que es van conèixer a l’escola de teatre i ara comparteixen pis. Estan en aquella edat, els vint-i-tants, en la qual un cop acabats els estudis has de buscar-te la manera de guanyar-te la vida.

Elise (Siri Seljeseth) intenta triomfar com a monologuista, però després d’una fallida carrera americana,  ha de tornar a treballar en un supermercat. Nenne (Gine Cornelia Pedersen) malda per escriure un llibre i subsisteix fent servei de catering. Alex (Alexandra Gjerpen) fa de mestra en un parvulari, però voldria ser actriu. Els seus esforços artístics solen acabar en fracàs i no els va gaire millor en les seves relacions sentimentals. Així, entre penes i treballs, drames i alegries, transcorren tres temporades (2015 - 2017) de 6x30 minuts capítols cadascuna.

La comparació fàcil ha definit «Young and Promising» com un «Girls» a la noruega i la seva creadora Siri Seljeseth, que a més interpreta una de les tres protagonistes, ha reconegut el deute que té amb Lena Dunham. Tot i això, aquestes noies escandinaves són un pèl menys neuròtiques i consentides, més normaletes en definitiva que les seves germanes americanes; al cap i a la fi Oslo queda molt lluny de Manhattan.

Potser tenen també un to  menys còmic i extravagant. L’únic que m’ha grinyolat una mica és el personatge bipolar, que sembla patir les seves crisis a conveniència del guió. I que desconcertant que és que les nits de farra escandinaves s’esdevinguin a ple dia.

«Young and Promising» és una bona sèrie «de noies». Dit això, cadascú sabrà o no donar-se per al·ludit.

Un dolç comiat

David Lynch, bloody mary i Harry Dean Stanton

El 15 de setembre de 2017 moria a Los Angeles als 91 anys l’estimat actor de caràcter Harry Dean Stanton. Un dels seus últims treballs, si no l’últim, és aquest «Lucky» acabat d’estrenar, on encarna el personatge titular, en un dels escassos papers protagonistes de la seva prolongada carrera.

Lucky és un ancià de 90 anys que viu en un poblet desèrtic del sud dels Estats Units. Els seus dies els ocupa amb una rutina ben pautada, en la qual el ioga conviu amb les cigarretes, i els mots encreuats amb els bloody marys. Al seu voltant una fauna de conveïns bonhomiosos amb els que intercanvia diàlegs entre faceciosos i filosòfics. Un breu desmai sense conseqüències el fa encarar-se amb la seva pròpia mortalitat amb una urgència inesperada.

«Lucky», escrita per Logan Sparks i Drago Sumonja, i òpera prima a la direcció de John Carroll Lynch (un altre gran actor secundari, inoblidable marit de Frances McDormand a «Fargo») és una pel·lícula feta a la mida del seu protagonista, a la vegada retrat de l’actor i homenatge a la seva figura. De fet, hi ha molt de comú entre Harry Dean Stanton i aquest Lucky: tots dos veterans de la Guerra del Pacífic, tots dos amants de la cançó mexicana. Fins al punt que sigui fàcil confondre aquest Lucky crepuscular amb el propi Stanton preparant-se pel mutis final.

Filmada amb un minimalisme acurat, però molt expressiu, i poblada de personatges entranyablement excèntrics, és una pel·lícula tan amistosa que no importa passar-hi dins una bona estona. Hi actuen veterans tan coneguts com Tom Skerrit, James Darren o Ed Begley Jr., encara que qui s’emporta la millor part del pastís és David Lynch, tan deliciosament sonat com sempre.

El missatge últim de «Lucky» és a la vegada desesperançador i coratjós. Sí, efectivament, tot s’acaba amb la mort i el no res; no hi ha déu ni paradisos; no hi ha més. Acceptem-ho com a bons estoics, dibuixant un somriure adreçat als cactus i a la tortuga fugitiva. Els últims deu minuts de la pel·lícula, entre l’emocionant «Volver» de la festa d’aniversari fins al discurs nihilista al bar, m’han commogut com cap altra cosa del que va de 2018. Ai, senyor Harry Dean Stanton, quina manera més elegant d’acomiadar-se amb estil!

Un món de metros: Bilbao (2)

Malgrat el meu llinatge basc, no ha estat fins el passat mes d’abril que he visitat per primer cop la terra dels meus ancestres. Ha estat així com he descobert que el metro de Bilbao compta amb una tercera línia encara no consignada, que va entrar en funcionament ara fa un any. En l’actualitat hi ha doncs 48 estacions i 49 quilòmetres de vies.

El mapa oficial actual (que podeu veure a dalt) s’ha convertit en un esquema rectilini bastant insípid, que indica també el temps de trajecte entre estacions. Es preserva la idea de la cremallera entreoberta, que amb agudesa va observar Matilde Urbach en el seu dia, així com els contundents colors vermelló i negre. Per això no s’entén que la línia 3 exhibeixi un magenta que contrasta tan poc amb la línia 1.

Una iniciativa personal ha dissenyat com podria quedar aquesta línia 3 en el mapa original. Li ha quedat una mena de gavina voladora entre parasitària i fúcsia.

De Laukatu - Trabajo propio, CC BY 4.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=59052067

En un altre ordre de coses, menys gràfic i més viscut, vaig fer un tast del metro bilbaí, que em va semblar menys interessant del que el nom de Norman Foster podia prometre. La majoria de les estacions repeteixen un esquema grisós, com de fàbrica de ciment, i les boques d’accés (els coneguts «fosteritos») em semblaren closques entelades de cargols desnonats.

La paràbola Calatrava

Llegeixo amb fruïció i un punt de morbositat «Queríamos un Calatrava (Viajes arquitectónicos por la seducción y el repudio)» (Anagrama, octubre 2016) de Llàtzer Moix, sotsdirector i crític d’arquitectura de La Vanguardia, sobre la figura i l’obra de Santiago Calatrava, l’arquitecte espanyol viu més conegut internacionalment, i també el més conegut popularment, perquè vagis on vagis és inevitable trobar-te un Santiago Calatrava, si no en cos present, almenys en edifici present.

Calatrava gaudí a finals dels 80 i principis dels 90 d’una fulgurant ascensió als primers rengles de la celebritat arquitectònica mundial, que aquests primers anys del segle XXI han vingut a posar en dubte, si no directament a desmentir. Aquesta trajectòria quasi parabòlica s’ha traçat paral·lelament a les nostres vides; es podria dir que l’hem vist tant néixer com gairebé morir d’èxit (i d’hybris, tot sigui dit). El llibre de Moix estableix una investigació periodística sobre les baules successives d’una carrera imparable i controvertida, investigació centrada en una sèrie d’edificis significatius. A l’enquesta hi intervenen, de vegades de forma anònima, ex-col·laboradors, ex-amics i ex-còmplices (sembla que Calatrava no és gens bo a l’hora de mantenir relacions humanes a llarg termini). Qui no hi intervé de cap manera és Calatrava «himself», detall que permet convertir el volum en una «crònica no autoritzada». Ni falta que fa.

Com que la memòria és breu, no deixa de ser interessant recordar que «l’arquitecte de les nostres vides» va encetar la seva carrera prodigiosa a Barcelona, on amb el pont de Bac de Roda (1984 - 1987) confirmà el seu altre gran èxit de l’estació de Stadelhofen a Zurich (1983 - 1990). Tots dos projectes li obriren les portes de l’estrellat (i el destrellat) global. No tingué tanta sort a l’enfrontament concursal amb Norman Foster per la construcció de la torre de Collserola i s’hagué de conformar amb el premi de consolació de la torre de Telefónica de l’Anella Olímpica (1989 - 1992). Des de llavors no ha desenvolupat cap altre projecte per a la Ciutat Comtal. Tot i que no es pugui afirmar que sortíssim gaire malparats de l’experiència, posteriorment serien moltes les ciutats frisoses per gaudir del ressò mediàtic de disposar d’«un Calatrava» que acabarien més que fartes del preu (literal i simbòlic) que hagueren de pagar i, per tant, poc disposades a sol·licitar-li nous encàrrecs.

De la lectura del llibre se’n desprèn una imatge de Calatrava extremadament pencaire; molt exigent amb els seus col·laboradors; capaç de seduir al poderós, per acabar-lo menyspreant; bon dibuixant, però no tan bon tècnic. Com passa amb totes les personalitats genialoides, fa gala d’un ego descomunal, capaç de fer desbordar un pressupost (de fet, tots els pressupostos que ha firmat li sobreïxen escandalosament) per un caprici d’última hora. Es considera una barreja d’arquitecte, enginyer i escultor, de manera que no l’aguanten ni els arquitectes, ni els enginyers, ni els artistes. De moment el premi Pritzker, el Nobel de l’Arquitectura (que diríem els cursis), obtingut a Espanya només per Rafael Moneo i els RCR d’Olot, se li resisteix. I tal com li van les coses darrerament, potser no el guanyarà mai.

Llàtzer Moix no li nega a Calatrava virtuts, sobretot estètiques, ja que està clar que al valencià la funcionalitat dels seus projectes l’importa molt menys que l’impacte visual que provoquen. Quan l’encerta —a les estacions de tren (Zurich, Lyon, Lisboa) o a alguns dels seus ponts, certament repetitius—, se li poden perdonar els sobre-costos i les dificultats de manteniment. El seu gran èxit hauria pogut ser València, si la Ciutat de les Arts i les Ciències, que tan bé havia començat la seva singladura, no hagués conclòs amb un romanent d’edificis inacabats i deficitaris. Almenys, el Milwaukee Art Museum (1994 - 2001) va aconseguir per a la ciutat més poblada de Winconsin el somiat «efecte Guggenheim» al qual aspirava. A més és l’únic edifici de Calatrava en el qual es pot contemplar la seva vocació d’autòmat en moviment (i no serà perquè no n’ha ideat una pila de fallits).

Sobre la delirant òpera de Palma, el matusser pont de Venècia, la «chulería» del monument columnar de Caja Madrid a Madrid, o el monstruós Complejo de Buenavista a Oviedo potser serà millor parlar a mitja veu. «Queríamos un Calatrava», per a qualsevol lector moderadament sensible a l’arquitectura es llegeix amb extrema curiositat. Conté una brillant figura fàustica central i una colla de polítics llagoters i execrables. Que es llegeixi com una novel·la podria ser el seu elogi més tou.

El dimoni de les llistes: com triomfar a Instagram en 10 lliçons

• Millor cuina japonesa que etíop.
• Millor alvocat que fabada.
• Millor gràfic que conceptual.
• Millor tecnologia que brutalisme.
• Millor un cul que una catedral.
• Millor gossos que llimacs.
• Millor gats que gossos.
• Millor xuixos que carquinyolis.
• Millor Austin (Texas) que Austen (Jane).
• Millor millor que pitjor.
• Millor mill que Millo.

Quadres plàstics amb nazis en primer pla

«El orden del día» o «L’ordre del dia» d’Éric Vuillard, editada per Tusquets i 62, traduïda respectivament per Javier Albiñana i Jordi Martín Lloret, va ser sense discussió un dels títols més venuts del darrer Sant Jordi. Es tracta d’un tipus bastant característic de novel·leta gavatxa, que ens venen amb facilitat i que solem comprar a ulls clucs. Disposa de cartes de presentació tan respectables com és el Premi Goncourt 2017, destinat (recordem-ho) a Obra Publicada, i amb temàtica tan llaminera com els primers temps del triomf del nazisme. «Una novela fulgurante… Una lección de literatura. Y también una lección de moral política… Un relato que desvela el mecanismo del mal.» diu el cor publicitari que acompanya a l’edició espanyola i catalana, on han fitxat des del venerat Bernard Pivot fins al Sergio Vila-Sanjuán de La Vanguardia.

Reconeguem-ho, sobre Alemanya i l’ascens del nazisme s’ha escrit fins a l’extenuació, i a aquestes altures del segle XXI queda poc a afegir literàriament parlant. Sense sortir de França i del que s’ha escrit sobre els còmplices de Hitler en temps recents, em van semblar dignes de menció tant «Les Bienveillantes» de Jonathan Littell, com «HHhH» de Laurent Binet. Per tant, si es vol escriure sobre el nazisme, cal aportar alguna visió innovadora i suggerent, cosa que no crec que faci Vuillard.

«L’ordre du jour» participa d’aquest corrent contemporani que jo anomenaria «novel·la de Wikipedia», en la qual l’autor pren diversos fets objectius sobre un tema concret i els juxtaposa aleatòriament amb l’esperança que del xoc se’n dedueixi una lectura inesperada que ell mateix no s’havia molestat a preveure. Aquí el novel·lista centra cada capítol del seu brevíssim text en una escena memorable que tingui a veure amb la qüestió que l’ocupa —Hitler es reuneix amb els vint-i-quatre industrials més importants del país per assegurar-se el seu suport, Hitler es reuneix amb el canceller austríac com a pas previ a l’annexió del país, Ribbentrop i Chamberlain esmorzen a Londres…—.

Però si et limites a explicar-ho d’aquesta manera, a partir de fets consumats i nus, difícilment et donaran un Goncourt. Ha arribat l’hora d’afegir-hi una mica de marqueteria literària. Observin vostès la maniobra:

A eso de las diez de la mañana, mientras Albert Lebrun, presidente de la República francesa, rubrica un decreto relativo a la denominación de origen controlada Juliénas (el célebre decreto del 11 de marzo de 1938) y se pregunta, conforme su mirada resbala a lo largo de los batientes de la ventana de su despacho, si los vinos de Émeringes y de Pruzilly merecen realmente tal apelación, mientras llueve y pequeñas gotas golpean los cristales cual pieza pianística ejecutada por una mano principiante —medita Albert Lebrun en un arrebato poético—, mientras deposita el decreto sobre un enorme rimero de papeles, ¡un lío de narices!, y toma otro, el que fija el presupuesto de la Lotería Nacional para el siguiente ejercicio —debe de ser el quinto o el sexto que firma desde su toma de posesión, pues algunos decretos vuelven, como los vencejos a los grandes árboles de los muelles del río, a posarse en su escritorio cada año—; así, mientras Albert Lebrun cavila sin cesar  bajo el immenso egoismo de su lámpara, en Viena el canciller Schuschnigg recibe un ultimátum de Adolf Hitler.

Aquest principi de paràgraf, monument a la barra literària, gasta una pila de frases sobre el president francès Albert Lebrun, que fins al moment no tenia cap paper en aquesta història ni el tindrà als capítols posteriors, només com a excusa per introduir l’ultimàtum de Hitler. Podria valer com a contrast entre la coincidència en el temps de moments cabdals i banalitats quotidianes (espero que aquest «el célebre decreto del 11 de marzo de 1938» sigui irònic, tot i que tractant-se de francesos i de vins no n’estaria segur). No em queda clar si «el arrebato poético» es refereix als vins d’Émeringes i Pruzilly o a l’assimilació de la pluja amb un pianista principiant. És en tot cas un símil pèssim, com ho és el dels «vencejos» i els decrets (Becquer estarà vomitant dins de la seva tomba). Pel que fa a l’egoisme de la làmpada d’en Lebrun, millor no dir res, no fos cas que l’ofenguéssim.

La subtilesa psicològica persisteix en fragments tan esforçats com aquest:

El viernes 11 de marzo, a las cinco de la mañana, el criado de Schuschnigg lo despierta para vivir el que será el día más largo de su existencia. Pone los pies en el suelo. El parqué está frío. Se calza las pantuflas. Le anuncian amplias operaciones de las tropas alemanas. La frontera de Salzburgo está cerrada y se han interrumpido los transportes ferroviarios entre Alemania y Austria. Una culebra se desliza en las tinieblas.

No sé com es mesuren els dies més llargs de la teva existència. Ni que hi pinta aquest escurçó no convidat. Al final del llibre hi ha un capítol dedicat a la mort de jueus durant el nazisme; i als beneficis que van obtenir tots els capitans de la indústria alemanya gràcies a la guerra. O sigui que al final hi ha una mena de lliçó moral que justifica la col·lecció d’estampetes. Una llagrimeta més i Goncourt al canto!