A dalt, a baix

Pocs directors de cinema com el coreà Bong Joon-Ho, que fa pel·lícules de gènere radicalment diferents, totes tocades per una enorme capacitat d’entreteniment i per un toc poderosament personal. El vaig descobrir amb el kaiju «The Host», una veritable muntanya russa d’emocions, que va ser seguida per «Mother», una investigació criminal d’ambient domèstic. «Snowpiercer» era un tebeo de distopia futurista, mentre que «Okja» era una faula fantàstica amb tocs ecologistes.

La recent «Parasite», flamant Palme d’Or a Cannes, resulta més difícil de classificar a nivell de gènere, a mig camí entre la comèdia i el «thriller», però amb un to indubtablement negre carbó. El film narra com, amb una barreja de malícia i càlcul, la humil família Kim s’introdueix en qualitat de servents a la llar de l’acomodada (i bonifàcia) família Park, sense revelar que tots ells estan relacionats. Si amb aquestes escasses dades imagineu que ens trobem davant d’un típic «thriller» d’invasió domèstica és que no coneixeu com les gasta Bong Joon-Ho, perquè l’argument de totes les seves obres és qualsevol cosa menys previsible.

Per descomptat «Parasite» té un component molt marcat de lluita de classes, començant pel pacte degradant de la servitud i la rasa invisible que marca, molt ben exemplificat en l’olor de «pobre» que fan els criats; però el seu desenvolupament va molt més enllà, sempre amb intel·ligència, mala llet, sorpreses i diversió: un pòquer infal·lible.

Magníficament interpretada, amb una espaiosa mansió de luxe que és un personatge més, i una direcció molt imaginativa i perfectament calculada, «Parasite» és una delícia de cap a fi pels amants de l’inesperat.