diumenge, 14 de novembre de 2021

Filmoteca forçosa (57)

Stand by Me (Rob Reiner, USA 1986 (Filmin))

El final de la infantesa segons Stephen King. Emocionant, entranyable i perfectament interpretada pel jove repartiment. (8)


Punch-Drunk Love (Paul Thomas Anderson (USA, 2002 (Filmin))

La comèdia romàntica segons Anderson: excentricitat histèrica. N’hi ha prou a pensar en Adam Sandler emparellat amb Emily Watson per fer-se la idea. (6) 


Looney Tunes: Back in Action (Joe Dante, USA 2003 (HBO))

Looney Tunes —una de les millors coses que li ha passat mai a l’animació mundial— no sol tenir sort en la seva translació al llargmetratge, potser perquè noranta minuts de patacades acaben produint fatiga. Aquesta n'és potser una de les versions més acceptables, malgrat la inclusió insuportable de Steve Martin. (7)


Raiders of the Lost Ark (Steven Spielberg (USA, 1981(Amazon))

Malgrat els seus 40 anys d’edat continua tan fresca com el primer dia: el barem amb el que es mesuren totes les aventures filmades que li han vingut al darrera. (9)


The Last King of Scotland (Kevin Macdonald, Regne Unit 2006 (Disney+))

Versió manipulada del règim d’Idi Amin, a través del personatge fictici d’un metge càndid i mesquí. Sort de la modèlica composició que fa Forest Whitaker del dictador. (7)


School of Rock (Richard Linklater, USA 2003 (Amazon))

Pel·lícula inevitablement «feel good» sobre nens musicals, impossible de detestar malgrat la meva poca afició per Jack Black. Un punt afegit per Joan Cusack. (7)


My Fair Lady (George Cukor, USA 1964 (Movistar))

Adaptació una mica claustrofòbica d’un dels millors musicals de la història. La divina Hepburn no cantava; a més, convertir-la en una dama sembla una empresa francament trivial. (7) 


A Royal Night Out/Nit Reial (Julian Jarrold, Regne Unit 2015 (Filmin))

Les princeses Isabel i Margarida aprofiten les celebracions del Dia de la Victòria per fer un volt pel Londres nocturn i veure com viu la plebs. Com un episodi molt rosa i descafeïnat de «The Crown». (6)


El gust del sake (Yasujiro Ozu, Japó 1962 (Filmin))

L’últim film d’Ozu i un dels pocs que va fer en color. Magistrals enquadraments i una visió serena dels problemes que passen a totes les famílies. Malgrat tot, aquests homes que des de la barra del bar disposen de les vides de les seves dones m’ha ensopit una mica. (7)


Corpus Christi (Jan Komasa, Polònia 2018 (Movistar+))

Ningú com els polonesos per representar la crisi actual de l’església catòlica, aquí amb el drama fortament impulsat per l’actor Bartosz Bielenia. (8)


2 comentaris:

  1. De tu primer párrafo discrepo un poquito. Incapaz de aportar un punto de vista objetivo -el género coming of age no es mi favorito- me atrevo a afirmar que la banda sonora está muy conseguida (Jerry Lee Lewis, The Chordettes, etc.) Y que Stand by me (de Ben E. King), es lo mejor de la película.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tampoc és el meu favorit, però aquesta me la vaig prendre com un massatge.

      Elimina