El difunt és un viu

Publicada per Extinció Edicions, la novel·la «El Pare Mort» és la primera obra de Donald Barthelme (1931 - 1989) que apareix en català. L’autor, un dels cultivadors més radicals del postmodernisme, arrossega una fama de difícil que no seré jo qui desmentirà, tot i que l’argument d’aquest llibre és superficialment bastant senzill d’explicar. Efectivament, el Pare Mort —un personatge gegantí amb una cama ortopèdica— és arrossegat mitjançant un cable per dinou dels seus fills en una llarga expedició cap al seu lloc de sepultura. El Pare, tanmateix, tot i estar mort, es mostra molt xerraire i particularment lúbric amb les dones de la comitiva. Tota la novel·la està constituïda per episodis molt diversos, de vegades propis del gènere d’aventures, com el cas de la tribu dels Wends capaços d’engendrar-se a si mateixos, de vegades amb diàlegs desconcertants entre el Pare i el fill Thomas, que ocupa la figura de l’arquetipus filial. Alguns capítols consisteixen en diàlegs sense il·lació ni interlocutors coneguts, mentre que el capítol 22 és una mena de buidat febril d’un corrent de consciència. «El Pare Mort» fins i tot conté una part autònoma, un «Manual per a fills» que funciona com un text didàctic independent i que havia sigut publicada prèviament com a relat.

Davant del desconcert que produeix la lectura de la novel·la, l’intel·ligent pròleg de Borja Bagunyà pot constituir un útil guiatge. Ens assabentarem així de l’enfrontament que va viure Barthelme amb el seu pare arquitecte durant gran part de les seves vides, el que proporcionaria una arrel biogràfica a l’origen del llibre. Fins a un cert punt, la figura colossal del protagonista es podria interpretar com una encarnació de tots els trets més perniciosos de l’heteropatriarcat. Però ni el biografisme, ni el simbolisme, ni tan sols un suposat humor que diu que amara algunes parts de la novel·la és suficient per entomar un text que de vegades és esquiu o directament críptic:

Aquí tothom fa el paper d’heroi.

Se’n va desfer en un tres i no res.

Es grata el cul, bons turmells.

Alguna cosa més en aquest sentit?

Penja dels cabells.

Hi havia un home que caminava pel damunt dels cotxes.

Doncs quina manera de salvar la situació.

Veritables històries d’amor, de les que duren tota una vida.

Res més en aquest sentit?

Et despertes una nit fosca amb un pistolot a l’ull.

Xerrem.

Sobre què?

És cosa meva.

Llavors potser et mira amb bons ulls.

Sèrie d’experiments fallits.

Te n’has sortit bé en circumstàncies difícils.

Animals en què el cervell escanya l’esòfag.

Si he de dir la veritat, n’he tret ben poca cosa d’aquest Pare Mort, si no és un breu contacte amb la prosa-collage-free-jazz de Donald Barthelme que em donaria algun punt si un dia se m’acudís dialogar amb la Bèstia Acadèmica. L’edició, això sí que ho té, és molt atractiva. Al lúcid pròleg d’en Bagunyà i la traducció sempre sòlida de l’amic Ferran Ràfols Gesa afegiu-hi l’espectacular coberta de Natalia Zaratiegui.