Fa un parell de dies vaig veure per primera vegada la versió de «Murder on the Orient Express» que va dirigir Kenneth Branagh l’any 2017 en el que sembla l’inici d’una nova sèrie d’adaptacions sobre la figura del detectiu Hercules Poirot. No hi ha dubte que «Assassinat a l’Orient Express» és una de les intrigues més originals d’Agatha Christie, però també de les més conegudes, de manera que a aquestes altures qui més qui menys ja se la sap i tornar-la a explicar només té sentit per la nostra incapacitat de consumir pel·lícules de fa més de vint o trenta anys. És cert que, apart de les seves virtuts intrínseques, l’argument permet mostrar alguns paisatges exòtics i aplegar una col·lecció d’estrelles de renom, encara que sigui en papers reduïts. Té en contra seu un desenvolupament de la trama consistent en repetides entrevistes amb els sospitosos sempre en espais molt reduïts.
En qüestions de color local, la cinta de Branagh compleix els requisits, amb un pròleg ambientat a la ciutat vella de Jerusalem (on Poirot resol un crim en cinc minuts), algunes escenes a Istambul i els Balcans, i uns interiors dels vagons del tren que són pur luxe asiàtic. El tractament digital de la imatge aconsegueix que tot —des de les cúpules de les mesquites fins a les muntanyes nevades— sembli tan sensacional com irreal, suposo que aquesta és l’estètica que exigeixen les superproduccions actuals. Per evitar l’angoixa dels espais tancats, el director fa tota mena d’acrobàcies amb la càmera i escenifica alguns diàlegs a l’exterior del tren, a molts graus sota zero, el que no resulta gaire plausible. I encara és menys versemblant la revelació final del culpable, amb tots els sospitosos disposats com a la Cena de Leonardo enmig de la nevada.
Branagh fa un Poirot molt histriónic, ple de rareses i amb uns mostatxos que són una contínua distracció. A més, com que ja no acceptem herois sense fissures, el detectiu de tant en tant es mirarà amb melangia el retrat d’una dama que hem de suposar que ha de ser la seva enamorada (un detall que no crec que agradés gaire a la senyora Christie). Com a servituds del món present, a més d’algunes baralles cos a cos que no existien a la novel·la, tenim la introducció d’un personatge negre i un altre de cubà, a més d’un professor austríac. Tots ell funcionaran com a catalitzadors de petits sermons contra el racisme i l’antisemitisme.
Pel que fa al repartiment és bastant llaminer sobre el paper —Judi Dench, Derek Jacobi, Michelle Pfeiffer, Willem Dafoe, Olivia Colman, Penélope Cruz…— encara que, a l’hora de la veritat, tenen poques ocasions de lluïment. Potser és Pfeiffer la que més brilla, mentre que la Colman, com a dama de companyia alemanya (!) és la més desaprofitada. Johnny Depp, tot i que el 2017 no havia caigut encara en desgràcia, sembla un cadàver i una mala peça des de la primera aparició, per tant no sorprèn gens que el matin.
Amb tot, aquesta nova versió del clàssic és perfectament consumible, encara que no estigui tocada pel geni. La meva favorita, però, continua sent la que va dirigir l’any 1974 Sidney Lumet amb un to més superficial i amb totes les lluïssors de les superproduccions de l’època, però amb un repartiment irrepetible. Noms com els de Lauren Bacall, John Gielguld, Ingrid Bergman, Sean Connery, Anthony Perkins, Richard Widmark o Vanessa Redgrave evoquen una edat daurada del cinema i el teatre. Fins i tot déus menors com Jacqueline Bisset o Michael York han adquirit amb els anys la pàtina dels clàssics.
Tot i ser un quart d’hora més llarga que la de Branagh, el treball dels actors es redueix sovint a un cameo allargat. La que surt més ben parada és Ingrid Bergman, que se’n va endur l’Oscar pel seu esforç. En quant al Poirot d’Albert Finney, ridícul i ple de manies, però bastant simpàtic, trobo que funciona prou bé, sobre tot si acceptem que les obres d’Agatha Christie són jocs mentals d’alta precisió però de poca consistència humana. Per cert, ¿per què tots els actors que han interpretat al belga Poirot —Finney, Branagh, Alfred Molina, David Suchet— són britànics? ¿No podien haver trobat un actor francòfon —un Noiret o un Depardieu—, que ens hagués evitat la mortificació d’aquests accents impostats? Sigui com sigui aquesta adaptació, juntament amb la de «Testimoni de càrrec», eren les favorites de l’autora, que just va viure per assistir a l’estrena.
Ja posats, escriuré també sobre el «Murder on the Orient Express» de la reputada sèrie «Agatha Christie’s Poirot» que va emetre la ITV entre 1989 i 2013. Aquest títol es va estrenar el Nadal de 2010 i pertany a la dotzena temporada. Amb una durada de 90 minuts i un pressupost televisiu, la proposta és sòbria però funcional. Sorprèn un repartiment internacional que supera el nivell habitual del programa: les americanes Barbara Hershey i Jessica Chastain, la canadenca Marie-Josée Croze, els francesos Denis Ménochet i Serge Hazanavicius, o l’alemanya Susanne Lothar, als quals cal afegir Toby Jones («Capote»), Samuel West («Totes les criatures grans i petites») o Hugh Bonneville («Downton Abbey»). Aquí la que té el paper més brillant és la veterana Eileen Atkins, com a princesa russa.
El Poirot de David Suchet ha estat suficientment lloat, encara que a mi em resulti francament antipàtic. En tot cas és una interpretació mancada de sentit de l’humor i, almenys en aquesta aventura, amb insistència en la fe catòlica del personatge. Ja en el pròleg, en el qual presenciem la lapidació d’una suposada adúltera, es qüestionen els límits de la justícia, i aquest serà un tema que sorgirà repetidament en les converses. El Poirot de Suchet serà el més remís de tots els Poirots a l’hora d’indultar els culpables i ho farà amb extrema reluctància. Aquesta versió fosca i angoixant és perfectament vàlida, però diria que, amb la seva elevació moral, traeix l’esperit de la Christie.
