La ficció històrica —que es basa en fets reals sobre els quals basteix les peripècies d’un fulletó de tota la vida— em produeix sempre un sentiment de malfiança, com si mitjançant una coartada cultural es volgués apaivagar la mala consciència d’estar perdent el temps amb materials de pur entreteniment. No per això totes aquestes històries funcionen al mateix nivell de qualitat i alguns exemples del gènere són plenament recomanables, més per la veritat humana que contenen que per la seva precisió factual.
Passa això amb «Pachinko», una producció d’Apple TV+ que es basa en la novel·la d’una coreana de Manhattan de nom Min Jin Lee. L’espinada històrica de la trama és la invasió de la península de Corea per part del Japó i la humiliació que van infligir a aquest poble durant gran part del segle XX, condemnant-los a la condició d’apàtrides si es veien obligats a emigrar per qüestions econòmiques. Poc sabia d’aquestes experiències tan inhumanes i doloroses; em pregunto com contemplarà el públic japonès un serial que conclou amb els testimonis documentals d’un grapat d’ancianes que encara sobreviuen avui dia en terra nipona.
La sèrie respecta els requisits dramàtics del gènere amb una doble trama paral·lela. La primera s’inicia el 1915 i concerneix Kim Sunja una noia coreana que perd el pare i poc després queda embarassada (un clàssic del fulletó!) Un jove pastor protestant es casa amb ella i se l’emporta a Osaka, on haurà d’enfrontar-se a la repressió dels amos japonesos i a unes miserables condicions de vida. El segon braç de la història se situa el 1989, quan Kim Sunka és ja una anciana i la seva família ha prosperat amb els salons de «pachinko» (unes màquines recreatives que combinen els milions amb les escurabutxaques).
Si el material de base pot semblar convencional, no ho és l’execució, amb un ritme pausat i un amor pel detall que converteixen «Pachinko» en una joia, gran combinació de moments espectaculars i delicadeses intimistes. Molt hi té a veure la direcció de Kogonada, el pseudònim que oculta a un reconegut teòric del cinema, molt obsessionat per la seva arquitectura, i autor de la interessant «Columbus» de 2017. Però també és vital la presència de molt bons actors (i millors actrius) entre els que destaca la veterana Youn Yuh-jung que fa poc vam veure a «Minari».
La temporada acaba amb totes les trames en suspens i no vull pensar en la depressió que patiria, si no sabés que la segona temporada ja està assegurada.
Si «Pachinko» és sens dubte una de les sèries de l’any, a un nivell més modest cal mencionar «El temps de la felicitat» («Lykkeland», que es podria traduir com «La terra de la felicitat»), un serial visible a Filmin sobre el descobriment de petroli a les costes noruegues a finals dels anys 60. Ambientada a Stavanger, al sud del país, sorprèn per la visió que dóna de Noruega com una nació tradicional i molt religiosa, on l’economia se centra en la ramaderia i la pesca. L’aparició de grans bosses d’or negre a les aigües del mar del Nord, seguit de l’arribada dels especuladors i els aventurers que aquestes «febres» àuries comporten, va produir un daltabaix al país amb conseqüències que afectaren tant l’economia i els costums com, a la llarga, el medi ambient.
Per tractar-se d’un serial per a tots els públics trobo que les motivacions tècniques i econòmiques tenen un paper preponderant, sense desmerèixer l’element humà, on sobre tot les dones estan tractades amb una certa profunditat (la incorporació al món laboral, la depressió, les mares solteres (sí!)…) La sèrie té una segona temporada, amb els mateixos personatges, ambientada deu anys més tard. «El temps de la felicitat» pot ser útil per moderar una mica l’admiració pel progressisme escandinau, en un context de fulletó prestigiós, ben interpretat i amb uns escenaris que no són els habituals d’aquest gènere.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada