Rebel·lió al menjador

La col·lecció Petits Plaers de l’editorial Viena, apart de les seves boniques cobertes, em sembla ideal per algú que comença a tenir problemes per llegir textos més llargs com ara jo. Integrada per nouvelles, novel·les curtes o contes llargs, es tracta d’obres de llargària suficient per familiaritzar-se amb el seu marc argumental tot evitant la volatilitat dels contes, que et solen obligar a reiniciar el sistema cada poques pàgines. El títol amb el que m’he estrenat és Musclos per sopar de Birgit Vanderbeke (1956 - 2021), traduït per Marisa Presas i editat l’octubre de 2021, dos mesos abans de la seva mort. Aquesta fou la novel·la amb la que va debutar l’autora l’any 1990 i la que li proporcionà el prestigiós premi Ingeborg Bachmann.

Un vespre una família composta per la mare, un fill i una filla joves esperen l’arribada del pare, que ha estat en viatge de treball. Per celebrar el seu recent ascens li han preparat una cassola de musclos, el seu plat preferit, encara que sigui una menja que a la resta de la família no els diu gran cosa. Està previst que el pare arribi a les sis, i quan a les 18:03 encara no ha comparegut, comencen a preocupar-se (són alemanys). La novel·la està narrada per la filla, que deu tenir uns divuit anys, i que entreté l’espera compartint amb la mare i el germà passades històries sobre les rareses del pare. Així, de mica en mica, la figura paterna que inicialment ha sigut presentada com a convencional persona d’ordre, va desvelant-se com a implacable tirà que s’entesta a reconduir els impulsos naturals de tots els membres de la família.

El text està format per llarguíssims paràgrafs, a penes hi ha punts i apart, en un to obsessiu, on es repeteixen algunes expressions una vegada i una altra. Per això m’ha recordat Thomas Bernhard. També per un humor subterrani que alleugereix una mica la seriositat del contingut.

Fos com fos, el diumenge s’acabava inexorablement i definitivament a l’hora de trobar una plaça d’aparcament, perquè la meva mare deia que darrere de casa hi havia aire més que suficient per respirar, i nosaltres dèiem que en aquell moment els nens dels veins estaven jugant a naus especials i nosaltres mai no havíem pogut jugar a naus especials amb els altres nens, perquè havíem d’anar a respirar aire pur tots junts a uns indrets on no hi havia manera d’aparcar, mentre que darrere de casa hi havia lloc per aparcar i prou aire per respirar. Aleshores el meu pare s’enfadava per la nostra manca d’esperit familiar, però la meva mare s’afanyava a demostrar el seu esperit familiar i deia que en aquell indret la natura era especialment bonica, molt més bonica que darrere de casa nostra, a part que la de casa nostra la vèiem cada dia, i aquella només la podíem veure perquè el nostre pare havia tingut la magnífica idea de portar-nos en aquell indret tan natural a respirar aire pur.

Atès que Vanderbeke provenia d’una família que va fugir de l’Alemanya Oriental, igual que la d’aquest llibre, s’ha fet una interpretació política de l’argument i s’ha identificat el pare autoritari que indueix a la delació amb les pràctiques usuals del règim comunista. De totes maneres el relat funciona perfectament sense necessitat d’aplicar-hi segones lectures: el crescendo està molt ben dosificat fins arribar a una conclusió plena de malícia. Aquest petit llibre ha estat un bon descobriment.