El grup del moment

Aquesta banda tingué un èxit fulgurant a finals dels anys 70 amb el seu elapé super-vendes Aurora; però després d’una gira triomfal, quan es trobaven al cim de la seva carrera, van decidir separar-se. Es deien Daisy Jones and the Six. Vint anys més tard, un documental en el qual s’entrevista els seus components intenta refer la seva història i descobrir el motiu del seu abrupte final.

Per descomptat Daisy Jones and the Six no va existir mai, si no és com a subjecte de la novel·la Daisy Jones and the Six, adaptada en una sèrie del mateix títol que es pot veure a Amazon. És a dir un «biopic» fals sobre una falsa banda de roc, amb tots els tòpics que això comporta: drogues, xoc d’egos, groupies, tensions sexuals no resoltes, capricis de diva, crisis creatives… I malgrat tot, la sèrie transcendeix un material amb tant perill d’adotzenament gràcies a uns actors que te’ls creus en el seu paper d’estrelles del roc i que de fet són ells mateixos els que canten i toquen els instruments. En aquest apartat cal destacar l’excel·lent treball de Riley Keough, que omple de veritat la molt desequilibrada però magnètica Daisy Jones (no endebades és neta d’Elvis Presley).

Lògicament la sèrie és plena de música de l’època com ara Carole King, The Byrds, Donovan, Lou Reed, Patty Smith i molt especialment Fleetwood Mac, que sembla la banda a partir de la qual s’ha modelat el grup imaginari titular. Però la banda sonora també conté material original compost per Blake Mills i alguns altres col·laboradors i s’ha de dir que funciona de meravella fins al punt que el disc Aurora, amb les seves onze cançons noves de trinca, ha entrat a les llistes de diversos països de tot el globus.

Així que ja ho sabeu, si us agrada el roc californià dels 70, aquesta és la vostra sèrie. I un detall frívol, però no menor: el repartiment està encapçalat per quatre dones precioses. 

Monstres en família

 

Un pare i el seu petit fill fan un llarg viatge per carretera en direcció a Iguazú on viuen els avis del nen. Sense gaires explicacions es deixa entendre que el nen està en perill a causa d’unes forces obscures que provenen dels seus familiars i de les quals el pare vol protegir-lo. Som al nord de l’Argentina el gener de 1981 i per tant a les amenaces sobrenaturals cal afegir la repressió de la dictadura militar. Es tracta d’un panorama ominós tot i que costa precisar-ne els detalls concrets, potser perquè tot està expressat amb mitges paraules, la millor manera d’infondre un sentiment de por.

L’horror no és precisament el meu gènere favorit, però la lectura de l’excel·lent llibre de contes Las cosas que perdimos en el fuego em va impulsar a continuar freqüentant Mariana Enríquez, ara a través de la seva novel·la Nuestra parte de noche, guanyadora del Premio Herralde de Novela de 2019. El complex argument, que he començat a introduir al primer paràgraf, va completant-se en forma de trencaclosques mitjançant sis parts que abasten, sense cap ordre cronològic, des de finals del segle XIX fins a finals del XX. Els fragments es presenten en formes diverses, en primera o tercera persona, com a cròniques o reportatges periodístics…

De tot això es desprèn l’existència d’una societat secreta que ret culte a l’Obscuritat i que requereix mèdiums i sacrificis humans per comunicar-se amb ella. Aquesta societat, denominada la Orden, està comandada per dues famílies acabalades, els Bradford i els Reyes, totes dues connectades amb el costat més malèfic del poder. Les escenes d’horror se succeeixen, de vegades com a pur horror físic (tortures, mutilacions), de vegades com paisatges de desolació o com pànic metafísic.

Com ja passava amb els contes, els esdeveniments fantàstics estan ben integrats en la realitat històrica, el que ens permetrà viure des de les pràctiques esclavistes del XIX, o els swinging sixties londinencs, fins al drama dels desapareguts de la dictadura militar o les primeres baixes de la sida. Aquests contextos diferents aporten amenitat i contribueixen a dotar de consistència els personatges, que no estan obligats a viure contínuament en el paisatge de l’horror. Fins i tot en alguns moments —tota la part de l’adolescència de Gaspar— l’atmosfera m’ha fet pensar en la d’alguns contes de Cortázar.

En un gènere com el terror resulta molt difícil mantenir les emocions al màxim tota l’estona, i més quan es tracta d’un novel·lot de més de sis-centes pàgines. Per això diria que l’últim tram carranqueja una mica i el final no mostra l’apoteosi que l’argument requeriria. Tot i això Nuestra parte de noche és una novel·la insòlita, d’enorme ambició i amb una gran quantitat de registres tonals, a la qual les convencions genèriques li queden estretes. Un gran llibre carregat de futur.

Filmoteca forçosa (103)

John Wick (Chad Stahelski, USA 2014 (Movistar+))
Estilitzat thriller d’acció en el qual el tintinesc Keanu Reeves es carrega un miler de mafiosos russos. No és el tipus de cinema que miro habitualment, però s’agraeix que no calgui prendre-s’ho seriosament per gaudir-lo. (7)

John Wick Chapter 2 (Chad Stahelski, USA 2017 (Netflix))

Com a tota bona seqüela, amplia l’original: més metratge, més localitzacions (Roma) i més morts. El que havia sigut una qüestió personal ara pren proporcions universals amb tota una mitologia al seu voltant. (7,2)

John Wick Chapter 3 (Chad Stahelski, USA 2019 (Netflix))

Encara més llarga, sobretot a causa de les inacabables baralles. Impecable l’estètica, els escenaris i la coreografia, però excessiva pel meu gust. Un punt extra per la lluita a la biblioteca pública i per l’advocació a Buster Keaton. (6,8)

The Producers (Mel Brooks, USA 1967 (Filmin))

Apoteosi del mal gust, fins i tot per a un director com Brooks. Extremadament sobreactuada i d’humor molt envellit; el millor, el gran número musical. (6)

En un altre país (Hong Sang-soo, Corea del Sud 2012 (Filmin))

Amb el seu estil matusser habitual (alguns el consideren rohmerià) i un guió força intrigant. Llàstima que els diàlegs (en anglès) entre Isabelle Huppert i els actors coreans sonen molt raquítics. (6)

L’événement (Audrey Diwan, França 2021 (Movistar+))

Adaptació de l’obra homònima d’Annie Ernaux sobre el seu avortament quan era estudiant a la universitat. Analítica, implacable i amb la veracitat de les coses viscudes. (8)

Causeway (Lila Neugebauer, USA 2022 (Apple TV+))

Drama en to menor sobre una soldat que es recupera de les ferides que va patir a l’Afganistan. Molt ben interpretada, sense efectismes, per Jennifer Lawrence i Brian Tyree Henry. (7)

El president i miss Wade (Rob Reiner, USA 1995 (Filmin))

Aaron Sorkin sembla fer l’assaig general de «L’ala oest», amb tota la seva verbositat i la defensa de les virtuts democràtiques. Costa veure Martin Sheen a la Casa Blanca i que no sigui el president. (7)

Tetris (Jon S. Baird, USA 2023 (Apple TV))

Versió molt ficcionalitzada de la venda dels drets del famós joc rus a les consoles Nintendo. Plena de corruptes funcionaris soviètics i capitalistes defensors del lliure mercat. Amb tot, no gaire excitant. (6)

Drames del primer món

En un panorama on predominen les sèries genèriques o directament juvenils es troba a faltar algun títol adreçat a un públic adult; per això és una benedicció l’existència de Fleishman Is in Trouble (o Fleishman está en apuros, tal com es pot veure a Disney+) que parla de problemes existencials dels que voregen els quaranta anys i de la coneguda crisi que els acompanya. Potser no és la temàtica més original, però la forma d’abordar-la exhibeix prou desimboltura i frescor com per dedicar-li una estona.

El doctor Toby Fleishman (no confondre amb el doctor Joel Fleischman de Doctor en Alaska) s’acaba de divorciar i se les promet molt felices explorant les possibilitats sexuals que li ofereix l’univers de Tinder. Malauradament la seva dona desapareix sense donar explicacions i ell es veu obligat a ocupar-se dels seus dos fills preadolescents en plenes vacances d’estiu.

A pesar d’aquesta descripció, no hi ha aquí cap misteri criminal a resoldre, però la desaparició de l’esposa servirà per rememorar la història d’aquest matrimoni dels de l’inici fins al seu fracàs. En aquest relat tenen especial importància dos amics de joventut de Fleishman, la Libby i en Seth, amb els quals reprendrà el contacte a partir del divorci. Precisament és la Libby la narradora de la sèrie, un detall que revela el seu origen literari, ja que es basa en la novel·la homònima de Taffy Brodesser-Akner. Xoca una mica que la narradora, al cap i a la fi un personatge secundari, dugui la veu cantant i mostri una omnisciència immerescuda. Només en els darrers episodis la Libby cobra un protagonisme inesperat.

D’entrada costa identificar-se amb aquesta colla de jueus rics de Manhattan (cosins germans dels de les pel·lícules de Woody Allen), entre els quals un metge que guanya 300.000 dòlars anuals té dificultats per mantenir el seus status; però el trio protagonista aconsegueix guanyar-se la nostra empatia, començant per Jesse Eisenberg, que es consolida com a bon actor dramàtic, més enllà dels seus aires de bon minyó. Sempre és una delícia comptar amb la Lizzy Caplan, a qui crec que no veia des de Masters of Sex. No em sol fer tant el pes la Claire Danes, però està esplèndida en un episodi 7 on s’explica la causa de la seva desaparició.

Fleishman Is in Trouble potser no és rodona —aquest final solucionat massa a corre-cuita—, però enganxa de mala manera i sempre tracta l’espectador amb respecte. Entre el millor de l’any. 

Fins que la mort els separi

És sabut que el matrimoni és una cursa de resistència que només guanyen els pacients i els conciliadors. Quan, al cap dels anys, tota passió ha estat exhaurida, el que queda és la rutina que marca la convivència i un futur sense història que és el que sembla voler retratar Marriage, la sèrie de la BBC que es pot veure a Filmin.

Ella treballa en un modest bufet d’advocats i lluita per fer-se valdre davant d’un quefe xitxarel·lo. Ell ha perdut la feina recentment i passa les jornades buidant rentaplats i donant conversa a qui no vol escoltar-lo. Fa vint-i-set anys que són casats, van perdre un infant al poc de néixer i tenen una filla adoptada que ja és adulta. Aquesta és la situació de partida, que a penes evoluciona durant els quatre episodis. El guionista Stefan Golaszewski sembla ser partidari de les narratives mínimes, on l’únic que importa són els petits detalls, més que no pas els grans esdeveniments. Per això ha escrit alguns dels diàlegs més forçats i insípids de tota la història de la televisió. Només cal veure els minuts inicials, on s’eternitza una conversa sobre el fet que l’esposa li ha dut patates xip al marit i ell les volia al caliu.

¿Sabeu allò que diuen de mirar com creix l’herba o com s’asseca la pintura? Doncs Marriage pot arribar a ser molt més avorrit encara. I és llàstima, perquè la Nicola Walker és molt bona actriu i el Sean Bean…, bé, el Sean Bean acostuma a sortir-se’n prou bé, sobretot si arriba viu al final (que és el cas aquí); però els he trobat totalment desaprofitats. Potser és una qüestió cultural, però de vegades no connecto gens amb aquest titafredisme britànic. 

Exili interior

Si el primer volum dels diaris de Rafael Chirbes abastava gairebé vint anys, del 1985 fins a principis del 2005, aquest Diarios. A ratos perdidos 3 y 4 (Anagrama, octubre 2022) es limita als mesos que van de març de 2005 a gener de 2007. No sorprendrà per tant que el to i la temàtica sigui molt més uniforme. Aquest període està marcat per la reclusió de l’autor a la seva casa de Beniarbeig, un poble no gaire lluny de la costa de Dènia, indret del qual escaparà molt puntualment per deures professionals, bé com a redactor de la revista gastronòmica Sobremesa, bé per promocionar les seves novel·les. Així a les primeres pàgines hi ha l’esborrany d’una extensa crònica sobre Manhattan, més endavant uns apunts destinats a un reportatge sobre els vins del Roine o encara les experiències d’un tour de lectures per Alemanya.

Però no ens enganyem, el gros d’aquests diaris s’ocupen del plàcid retir provincià de l’autor amb una vida social sovint limitada als parroquians del bar del poble i alimentada per bones dosis d’alcohol. Aquest aïllament s’accentua a la segona part del volum, quan prop de la seixantena, l’autor abandona la col·laboració a Sobremesa i esdevé un virtual jubilat. Per tant, no trobarem aquí les descarnades pàgines de relacions tòxiques i revelacions sexuals que puntejaven el primer lliurament dels diaris i que tan inusitades resultaven dins de la literatura memorialística hispana.

Trobarem en el seu lloc les reflexions que propicia una existència dedicada bàsicament a la lectura i a l’escriptura. Chirbes continua demostrant la seva finesa com a lector a l’hora d’abordar clàssics com La Celestina, o La Regenta, Ernst Jünger i altres cronistes bèl·lics, Gran Sol d’Ignacio Aldecoa o les Memòries d’Adrià de la Yourcenar. No hi ha aquí exemples d’escarni com el que dedicava al primer llibre a Pérez-Reverte, tot i que hi ha un retrat de Juan Goytisolo no precisament afavoridor, per afegir una mica de vinagre en un llibre més aviat desesperançador.

Perquè el novel·lista, quan no llegeix o escolta música, intenta acabar la novel·la que fa temps que té entre mans i sembla no sortir-se’n. Una vegada i una altra —enfrontat a unes pàgines que li semblen fallides— es pregunta si la seva carrera no es pot donar per acabada amb el llibre que va publicar el 2003 i comença a conformar-se amb un futur marcat pel silenci literari. Per les dates en les què s’ha escrit aquest diari, sabem que la novel·la que se li resisteix és Crematorio, la que acabaria sent considerada com un dels cims de la seva obra. Això només demostra que els autors són sovint els seus pitjors jutges.

Malgrat la intel·ligència de l’escriptor, l’interès que poden suscitar les seves idees i una escriptura de gran nivell, la situació limitada del confinament i les més de sis-centes planes del diari no poden evitar que es repeteixin determinats temes i que més d’una vegada tregui el nas la repetició i la monotonia, cosa que no passava en el volum anterior, que era molt més sucós, per dir-ho clar.

Creo que soy una de las personas menos dotadas para la literatura; de las menos capacitadas para convertir sus pensamientos, sus vivencias y sus sentimientos en frases. He dedicado toda mi vida a eso, y el resultado es desolador. Hay una barrera que me separa de la palabra, una incapacidad para la sintaxis, a la que se le añade cada día menor capacidad de observación y retención; para encontrar la palabra precisa; para memorizar los objetos y las situaciones. Por si fueran pocas las limitaciones, ahora se les añade el ensimismamiento. Me auguro un negro porvenir como escritor, y me revuelvo contra ese destino, pero como si una cosa fuera —y lo es— el deseo (hondo) y otra la práctica (superficial), a la hora de la verdad escribo como si el dilema o el sufrimiento o la voluntad fuesen asuntos de otro, con una especie de perezoso desapego. 

Filmoteca forçosa (102)

La càmera de Claire (Hong Sang-soo, Corea del Sud 2016 (Filmin))

Història minimalista rodada durant el festival de Cannes. Acaba resultant ingènua i, ja és estrany, amb un treball negligible d’Isabelle Huppert. (6)

Boston Strangler (Matt Ruskin, USA 2022 (Disney+))

Nova versió del conegut cas de l’estrangulador de Boston amb perspectiva de gènere. Malgrat l’esforç de Keira Knightley, els hi queda molt menys excitant del que caldria. (6) 

La femme de l’aviateur (Eric Rohmer, França 1981 (Filmin))

Comèdia d’embolics lleugera, lúdica i un pèl discursiva. El debut de l’inconfusible estil Rohmer, encara no del tot rodat. (7)

The Last Action Hero (John McTiernan, USA 1995 (Filmin))

La definitiva paròdia metafictícia del gènere d’acció amb un Schwarzenegger sempre disposat a riure-se’n d’ell mateix. Una mica forçada, però amb bons acudits per a tots els gustos. (7)

El caftan blau (Maryan Touzani, Marroc 2022 (Verdi-Park))

Un sastre ha intentat reprimir la seva homosexualitat per fidelitat a la seva esposa, tanmateix serà ella qui l’alliberarà. Claustrofòbica, detallista i molt delicada. (8)

Suro (Mikel Gurrea, Espanya 2022 (Filmin))

Ja se sap que passa quan una parella decideix canviar la ciutat pel camp: res de bo. Guió irregular, però amb moltes capes i grans interpretacions de Pol López i, sobretot, Vicky Luengo. (7)

She’s Funny That Way/Embolic a Manhattan (Peter Bogdanovich, USA 2014 (Filmin))

L’última obra de ficció que va filmar Bogdanovich és un vodevil de mecanisme rovellat i aroma a Woody Allen. Sembla que els productors van fer una carnisseria amb el muntatge del director.. Llàstima, perquè el repartiment era de primera. (6)

Moscou no creu en les llàgrimes (Vladimir Menshov, URSS 1980 (Filmin))

Melodrama d’èxit en la meva joventut sobre tres provincianes que miren d’obrir-se pas a la capital. Sorprenentment (o no), sembla que els valors masclistes eren predominants a la societat socialista soviètica. (6)

Teràpia aversiva

Corren per les plataformes un tipus de comèdies dramàtiques que podríem qualificar de «bonistes» on els problemes de la gent, per greus que siguin, acaben solucionant-se amb somriures i bones intencions, amb l’objectiu poc encobert de deixar un bon regust a la memòria de l’espectador. Un dels exemples més notoris del que parlo seria la molt lloada Ted Lasso, i n’és un altre cas recent Shrinking (o Una terapia sin filtros, segons la traducció d’Apple+). 

Aquesta sèrie tragicòmica reuneix un grapat de personatges diversos, cadascun amb una adversitat afegida: qui no ha perdut la dona fa poc, s’està divorciant del marit, un altre pateix estrès post-traumàtic, el de més enllà, Parkingson o la síndrome del niu buit… Tota aquesta colla d’infortunats viu, a més, en estretíssim contacte i coneix amb tots els ets i uts els secrets més inconfessables de cadascú, i no perquè imperi la franquesa entre ells (que també), sinó perquè sempre estan amb l’orella parada per assabentar-se del que no deurien.

El comportament d’aquesta fauna va, en general, d’irritant cap amunt. No sabria dir si em molesta més la veïna tafanera, el vidu pallasso, l’advocat histriònic o l’adolescent fent coses d’adolescent. A més, com ja apunta el títol, al centre d’aquesta ficció hi ha un gabinet psicològic; però els professionals que el formen no els recomanaria ni al meu pitjor enemic.

D’aquesta comèdia àcida amb cor de molt bon rotllo només salvaria, per eliminació, el personatge de Harrison Ford. Els papers de rondinaire i asocial li surten particularment bé, i el paio es nota que s’ho ha passat bé intervenint a la sèrie. 

Formes de vida, formes de mort

Com a preadolescent amb inquietuds pel món de la cultura, sempre em vaig sentir frustrat per les limitacions d’edat que tant restringien les meves opcions cinematogràfiques i que em condemnaven al trist menú dels dibuixos animats de Disney o Tom i Jerry, els westerns més genèrics i els musicals de Marisol o la Durcal. Recordo que la primera pel·lícula «per a grans» que vaig veure —no sé si perquè estava classificada com a apta per a tots els públics o bé perquè hi vaig anar tot just fets els catorze anys— va ser Ikiru d’Akira Kurosawa en una reposició amb categoria d’estrena al cinema Publi del passeig de Gràcia de Barcelona. 

Poc recordo de la impressió que em va causar llavors, però de segur hi havia d’haver una bona dosi de perplexitat, perquè va ser el meu primer contacte amb la cultura japonesa i el seu cinema. En tot cas no hi havia pensat gaire, fins que a finals de l’any passat, i amb el títol de , es va estrenar la versió britànica d’aquesta obra. Tot i que vaig anar-la a veure els dies de l’estrena, no vaig gosar donar-ne cap opinió per la molt simple raó que vaig fer una plàcida becaina durant la major part de la projecció. Ha calgut que revisés a Filmin tant l’original com la còpia per poder dir finalment la meva.

D’entrada pretendre refer Ikiru, que és considerada una obra mestra del cinema humanista, pot semblar una mostra de supèrbia abocada al fracàs; però la translació de la història des de la societat nipona a la britànica —tots dues d’expressió austera i forta jerarquització— pot tenir un cert sentit. A més, el projecte era un somni llargament conreat per Kazuo Ishiguro, un autor irregular però que va saber retratar a la perfecció una existència d’esquena a la vida a El que queda del dia. El seu guió respecta moltes de les escenes del de Kurosawa, tot i que les diferències culturals ha de sacrificar gran part de l’escena del funeral que domina tota la segona meitat de la versió japonesa.

Però el problema de Living (dirigida pel sudafricà Oliver Hermanus) no és tant de la trama en si com del to, que vol ser solemne i acaba resultant soporífer, de manera que se m’ha fet inacabable encara que duri quaranta minuts menys que Ikiru. Tampoc sembla que el senzill missatge —allò de deixar un món millor del que t’has trobat— requereixi un martelleig constant, com si l’espectador fos una mica curtet. Per acabar, Bill Nighy, a qui acostumo a venerar en tot el que fa, està tan apagat de cap a cap del metratge, que sembla haver mort abans de començar. No negaré que la cinta té algunes belles composicions visuals i una bona ambientació dels anys 50, però les habituals virtuts del caràcter britànic com la contenció i l’estoïcisme han derivat aquí en un restrenyiment somnífer, ben lluny de la viva humanitat d'Akira Kurosawa i del seu protagonista Takashi Shimura.

En honor a la veritat, tant Living com el paper de Nighy han agradat molt i jo em començo a preguntar si amb els anys he perdut el gust a tot i si no seria millor que em callés.

Mafiosos per tot arreu

L’any passat va commemorar-se el cinquantenari de l’estrena d’El Padrí, la pel·lícula de Francis Ford Coppola responsable entre d’altres del naixement del que seria anomenat el Nou Hollywood. En record d’aquesta efemèride Paramount+ (aquí SkyShowtime) va crear la sèrie The Offer escrita per Michael Tolkin sobre l’atzarosa gestació del film. El títol, una referència directa a la cèlebre frase «una oferta que no podrà rebutjar», sembla ironitzar sobre un projecte que va ser objecte de rebuig per moltes de les parts implicades. Coppola, que alguns anys més tard va protagonitzar una experiència catastròfica al rodatge d’Apocalypse Now, es diria que ha sigut durant gran part de la seva carrera un imant per als problemes.

En el cas d’El Padrí les dificultats aparegueren des de l’inici, amb uns directius dels estudis molt conservadors en les seves decisions i enfocats exclusivament a munyir la mamella del best-seller de Puzo, amb un respecte molt escàs per les inquietuds artístiques del director. A això cal afegir-hi la desconfiança que provocava un equip format per relatius desconeguts, des d’un Coppola que encara no havia ofert cap èxit comercial fins uns actors novençans —Al Pacino, James Caan, John Cazale, Diane Keaton— que ho tenien tot per demostrar. Només Marlon Brandon constituïa un reclam de prestigi, tot i que arrossegava la seva personal història d’escàndols i fracassos de taquilla.

Però si el finançament de la pel·lícula fou una batalla constant, els problemes més greus sorgiren per una màfia de Nova York entossudida a negar la pròpia existència i disposada a posar tots els pals a les rodes per impedir la bona fi del projecte. Els tripijocs d’uns i altres per rematar una jugada en la qual tots surtin satisfets proporciona alguns dels moments més sucosos de la sèrie, amb una cosa nostra que malda per estar a tots dos costats de la càmera.

Com a totes les sèries basades en fets reals i protagonitzades per personatges coneguts, no sempre la semblança física és reeixida. Si bé el Coppola de Dan Fogler o el Pacino d’Anthony Ippolito estan molt ben trobats, el Brando de Justin Chambers o el Sinatra de Frank John Hugues costen més de reconèixer. En el seu descàrrec, es tracta de papers molt menors. En qualsevol cas The Offer compta amb molt bones interpretacions. Sense desmerèixer Miles Teller com el productor en el que se centra la història, les meves favorites són les del sempre elegant Matthew Goode fent del productor i playboy Robert Evans, la de la secretària amb molts ovaris que crea Juno Temple i la del mafiós vulnerable de Giovanni Ribisi. Tot plegat un combo guanyador que no s’hauria de perdre cap amant del setè art. 

Filmoteca forçosa (101)

Imitation of Life/Imitació a la vida (Douglas Sirk, USA 1959 (Filmin))

Potser la mare de tots els melodrames (o més aviat la filla, ja que és un dels últims). Sumptuosa posada en escena i un grapat de bones interpretacions que «imiten» la vida tot superant-la. (8)

Les Cent et Une Nuits de Simon Cinéma (Agnès Varda, França 1995 (Filmin))

Impossible homenatge als primers cent anys del cinema, salvat per la màgia, l’enginy i la ingenuïtat de Varda. També per un grapat de comparses espectacular: Piccoli, Mastroianni, Belmondo, Delon, Deneuve, Schygulla… (8) 

Le Havre (Aki Kaurismäki, França 2011 (Filmin))

Faula de línia clara sobre un barri de gent humil i bona que ajuda un jove immigrant a arribar a Londres. D'aparença ingènua però molt reconfortant. (7)

The Man Who Would Be King/L’home que seria rei (John Huston, Regne Unit 1975 (Filmin))

Un cop superat el demodé tuf colonialista, aquesta aventura picaresca funciona a la perfecció, propulsada per un Michael Caine i un Sean Connery en estat de gràcia. (8)

Dirty Rotten Scoundrels/Un parell de timadors (Frank Oz, USA 1988 (Filmin))

Comèdia d’estafadors que sorprèn només relativament, però que compta amb la valuosa complicitat de Michael Caine i Steve Martin. (7)

Une affaire de femmes (Claude Chabrol, França 1988 (Filmin))

Drama històric sobre col·laboracionisme, avortament i pena de mort. Isabelle Huppert, sempre perfecta en papers d’inconsciència destructiva. Un dels millors Chabrols. (8)